LA TRESCA I LA VERDESCA

Joia nostra, sovint oblidada

Diumenge em vaig llevar amb ganes de romànic. Doncs cap a Sant Pau del Camp, Els pares d’en Juli vivien al costat i per tant va ser durant molts anys un paisatge recurrent. És curiós com algunes coses, llocs, espais, persones, situacions, hi ha èpoques que et son molt properes i després, en canvi passen anys sense cap contacte.

Feia molt que no hi anava i em vaig tornar a embadalir.

Sant Pau del Camp havia estat un monestir benedictí, fundat el 911 segons es creu per una làpida tombal de Guifre II que hi ha a la Sala Capitular. Va estar unit com a priorat, al Monestir de Montserrat i més endavant al de Sant Cugat. L’església és una meravella, gran, ample, acollidora, de línies corbes perfectes, lluminosa i oberta. La porta d’entrada és anomenada la porta de la vida, per una inscripció que diu : Aquesta porta és el camí de la vida per a tots, el portal de l’horta de la vida, veniu-hi tots, passant per mi. En el timpà Crist en Majestat amb Pere i Pau i voltat dels quatre evangelistes. Per sobre de tot, una mà en actitud de beneir.

A la banda del darrera hi ha un jardí i restes del que fou la casa abacial. L’exterior està decorat amb llombardes que són uns arquets penjants, amb caps d’àngels, figures humanes, animals i vegetals.

Quan la desamortització (1835), va ser abandonat com a monestir, quedant només com a església.

Va ser destruït total o parcialment diverses vegades. La última quan la Guerra, tot i que ja era Patrimoni Nacional. Recordo molt bé quan el van reconstruir i re- innaugurar solemnement.

El Claustre no el vaig poder visitar. Com que s’entra per l’església, al dir missa el tenen tancat. Un altre dia serà.

Una de les coses que més m’agrada és que els capitells i en general totes les decoracions repetitives són diferents, no n’hi ha cap d’igual. Com les persones.

Després de passejar una mica pel barri, en un exercici de nostàlgia jovenívola, vaig anar al Mercat de Sant Antoni. Torna a haver febre col·leccionista de cromos i els pares i mares amb els seus plançons ofereixen un espectacle esgarrifós, llistes en mà i barallant-se pel tengui-falti.