FAUST
Goethe escriu el tema de Faust, obra clàssica de la Literatura Universal, el qual posteriorment inspira moltes llegendes i, és recreat de diverses maneres. Ahir al Liceu vaig escoltar en versió concert el Faust de Charles F. Gounod, sobre llibret de Jules Barbier i Michel Carré, drama líric en cinc actes. Ens oferiren fragments dels cinc actes, units en dues parts amb un entreacte de 30 minuts. Textos cantats en francès.
El cartell que poso al bloc és el de la seva estrena al Théâtre Lyrique de París, el 19 de març de 1859.
Gounod va manifestar la seva intenció el 1839, quant es trobava a Roma, de posar música al Faust, i durant 20 anys va anar escrivint les partitures que els diferents episodis li anaven suggerint. El resultat fou unes inspirades pagines musicals que expressen els diversos temes: tendresa i els turments de l’ànima de Margarita en la trobada dels dos amants i la balada del rei de Thule; la música filtra aquí ecos d’una cultura que recull llegats de Palestina i de Bach, de Mozart i de Beethoven. Coneguda l’ària de les joies de Margarita : “Ah! Je ris de me voir si belle” (Parodiada en les joies de la Castafiore, en el Tintín). Posteriorment en la representacio de Londres el 1864 s’introdueix en el preludi la plegaria de Valentí , germà de Margarita i soldat. El cor dels soldats fou escrit per l’ incomplet Ivan el Terrible, “gloire immortelle de nos aïeux” així com el tema de les invocacions de Margarita al Cel procedeixen del Dies irae d'un Réquiem del 1842.
L’eterna historia entre Faust i Marguerite on Mephistophélès posa els seus embruixaments va ser dignament interpretada per cantants amb molt bons registres. Piotr Beczala, tenor, en Faust, Erwin Schrott baix excepcional que va brodar la música i l’actuació escènica, Krassimira Stoyanova, soprano, amb expressió romàntica a la primera part i dramàtica a la segona fou la Margarita , la resta també foren molt aplaudits. L’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu acompanyaren la vetllada musical.
En el Liceu prefereixo normalment l’òpera als concerts, ja que la posta en escena actualment agosarada li dona mes força i actualitat, però ahir vaig agrair pensar el reves, ja que cap element teatral, ni vestimenta de l’època, destorbava gaudir de la música, donades les bones veus i la acurada actuació del Cor i l’Orquestra.
Sembla que hi hàgi sigut una miqueta. Gràcies per compartir.
ResponEliminaMuy bien, como siempre, tu reseña. Para mi Fausto es una pieza importantísima del cinema expresionista alemán (mudo) y la imagen de Fausto es la de Emil Janings. Que por cierto no sé si recordaréis nuestra visita al Grand Palais de París, la exposición sobre Walt Disney en la que salía un fragmento del Fausto que hablo y que Disney copió para la secuencia de "Una noche en el Monte pelado" de Modesto Mussorgsky en su film "Fantasía", en la que el diablo cubre con su manto, desde lo alto del monte, al pueblecito que tiene a sus pies.
ResponEliminaDóna goig el nostre bloc, a poc a poc anem unin els nostres coneixements. Del romanticisme alemany de Goethe, a la música de Gounod i ara el Rafel ens introdueix a l'expressionisme alemany i al cinema. Recordo el viatge a Paris amb vosaltres i l'exposició de Walt Disney.
ResponElimina