dilluns, 17 d’octubre de 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sant Julià de Vilatorta és un poble molt bonic. Segurament ho hauria d’escriure en passat, perquè aquests últims anys ha crescut molt i de la mateixa manera que els altres pobles, sense suc ni bruc. Abans era un poble molt harmònic i amb moltíssimes cases d’un estil molt peculiar i propi. Les portes i finestres, de pedra llaurada, del segle XVII i XVIII sobretot, que encara queden, en són bona mostra. En moltes s’hi veu un escut representatiu de l’ofici de l’amo de la casa : unes tisores pel sastre, unes tenalles i una maça pel ferrer etc. Ja ho heu vist per les fotos que he publicat. També n’hi ha unes quantes d’esgrafiades. Un capítol a part són les cases de la ratlla del 1900 (com la meva) també d’un estil especial i típic. Total que la majoria de cases del poble estan catalogades per una o altra raó.

Era un poble ric i per tant hi havia molts obradors, fusters, paletes, llauners, ferrers... però l’ofici més emblemàtic sempre va ser el de terrisser. A tal punt que també s’anomenava el poble com a Sant Julià de les olles (i als santjulianencs, tupíns). Hi havia hagut 27 obradors. La peça més emblemàtica era el tupí d’escalfar el vi, una olleta estreta amb una sola nansa i també un càntir amb el broc prim apuntant amunt. Encara en tinc algun.

Quan jo era petita i pujava a passar l’estiu, una de les primeres coses que fèiem amb el meu pare, era anar a veure els tres terrissers amics i comprar fireta perquè hi jugués. Ves a saber si d’aquí em ve el gust per les “cou-dinetes”. De fireta santjulianenca, a la meva col·lecció també n’hi ha.

De més gran, quan jo ja estudiava ceràmica a l’Escola Massana, molt sovint anava a passar la tarda a un dels obradors. Xerràvem i ens passaven les hores. Jo, li explicava els materials que fèiem servir i el que fèiem a les diverses classes, a l’escola, i ell es moria d’enveja i curiositat. Jo aprenia a tornejar i a utilitzar estris i materials tradicionals. Un bon intercanvi. Ara, de terrissers només n’hi ha un.

Escrivint sobre Sant Julià, m’ha vingut el gust i l’olor de terra mullada, olorosa, de l’aigua del càntir acabat d’omplir en una de les set fonts. I m’ha semblat dur enlaire les mans, una en la nansa i l’altre recobrint la panxa arrodonida i fresca. Un gust d’infància, de joventut... de temps, del meu temps.

2 comentaris:

Rafel ha dit...

Un bon reportatge. Son magnífiques aquestes cases amb aquests esgrafiats. Agafan ganes de anar-hi a veureles. Ha de esser agradable fer un tour fotografic. Pero lo que es veu el poble su val.

marisa ha dit...

Quina meravella de poble. La placa de 1682 amb els anagrames de Jesús i Maria a banda i banda i que va ser pagada amb promeses voluntàries m'ha encissat.