Migdiada sota l'avellaner
Taques de l'ombra sota les fulles
pluja de sol, el seu vestit.
la brisa el mou
Sobre la gespa,
el llibre em cau..
Veig moltes taques
d'ombres i sol,
potser la pau,
Canta la brisa
Que em vetlla el son.
29-maig-2015
diumenge, 31 de maig del 2015
LA TRESCA I LAVERDESCA
dijous, 28 de maig del 2015
CULTURA
-->
CULTURA
CON MAYÚSCULAS
Se
abren posibles puertas a la cultura que en los últimos tiempos estaban
cerradas. ¿Vamos a poder ver un cambio en el ámbito cultural de nuestra ciudad,
debido a los últimos resultados electorales? Sería bueno que así fuese. Que no
vuelva a ocurrir el triste suceso acaecido en el Macba, por poner un ejemplo.
¿Tendremos una visión de izquierdas con el nuevo consistorio? Tenemos que
cuestionarnos la realidad existente, tenemos que ponernos las pilas de una vez
por todas, con la educación y dar la espalda a las políticas centristas que
tratan de erosionar nuestro sistema de educación. Tenemos que empezar a pensar
en exposiciones de gran calidad, tan alejadas de nosotros, desde que Pujol se
negó a exponer en Barcelona a Andy Warhol. Y no volver a cometer un error como
el de negarle el permiso a Christo, para envolver el monumento a Colón. Hay que
replantearlo todo. Es urgente, nuestra cultura está, desde hace tiempo,
haciendo aguas. Y lo primero que hay que hacer, es eliminar el 21% del IVA, que
se está cargando el mundo cultural en todas sus manifestaciones: edición de
libros, discos, cine, teatro, conciertos…porque se está cargando sobre un
producto (por ejemplo los museos) que no proporciona beneficios. Y lo más
importante: la cultura debe estar en manos de quienes la trabajan y la crean.
Los políticos han de quedar al margen, porque ellos han creado un negocio con
la cultura. Y eso no se debe permitir. La cultura es un servicio para alimentar
el espíritu del pueblo y ha de llegar a todos los rincones de la ciudad.
dilluns, 25 de maig del 2015
COSAS DE LA VIDA
El vaciado ha empezado. Se lo tenían merecido. Este "meme" que he hallado en la red es ingenioso. Muy pronto les veremos a todos ir desfilando para casa. Aunque espero que con sus respectivas penalizaciones, porque ya lo dice el refrán: "Quién la hace la paga" amiguitos. Y otro "meme" más. Y es que sale uno a la calle y parece que se empieza a respirar.
dissabte, 23 de maig del 2015
L'arpa i les seves vibracions,386
PALMIRA, records
El 29 de juny (nº 383), us parlava
del meus records del Nepal, desprès del
terrible terratrèmol, fet geològic que no és podia preveure. Avui repeteixo el
meus sentiments de dolor, davant dels fets de Palmira, aquesta vegada amb l'agreujant
de destrucció per pur odi, ignorància i incultura dels jidaistes i/o estat
Islàmic, EI.
Fa 16 anys vaig tenir la sort de
visitar Síria. En conservo moltes fotografies i el diari. Copio una part del
que tinc escrit.
" Sortida de BCN el 25 de desembre
de 1998, Nadal, és el primer dia de la meva vida, que el passo volant. El dinar
és de festa i, a baix tenim el paisatge
d'Europa amb tots els pics nevats. Barcelona - París, 2 hores. París - Damasc 4
hores, 45 minuts. A Damasc lloguem una furgoneta amb xofer, Ayman Almanshadi, i amb ell recorrem 320 km., per una zona desèrtica, però
amb una carretera ben cuidada fins a PALMIRA. Hotel Heliopolis, al mig de l'oasi,
tot el voltant és verd i des de la
finestra de la meva habitació, veig al fons el Temple de Bêl, dit també de Baal.
Un cop descansats, visitem a peu
la zona, Temple de Bêl, en la foto surto com un nan, davant la porta i les
seves columnes.
Dia següent, visita guiada de
l'antiga ciutat, ( la nova de serveis es troba més lluny), a la dreta passem
pel l'arc triomfal que donava entrada a
la ciutat, un cop dins ens impressiona
la Via Recta de 1250 m. de llarg,
per 11 m. d'ample. El Tetrapile , amb
columnes de granit que marcaven l'encreuament dels dos carrers principals. Visita
de la façana del Teatre que representa un palau, els actors sortien per tres
portes diferents i els músics estaven en el baix de l'escenari, tot era de
marbre blanc. Seguin desprès pel camí de
les tombes a l'est de l'antiga ciutat, aquestes tenien forma de torre i cada
una pertanyia a una família. Fou en aquesta zona quasi desèrtica, on em vaig
trobar amb un pastoret que portava una cabreta recent nascuda al braç, fotografia
que aquell any vaig enviar-vos com a felicitació de Nadal i que els amics
recordareu. Em va deixar fotografiar-lo, la seva cara tenia una bellesa serena
que em va captivar, cada any per Nadal el recordo.
Ja dins el desert de Síria visitarem
una haima , amb la tenda feta amb pells de cabra i cordes, la primera dona del
beduí, ens oferí té com signe d'hospitalitat, hi vivia ell amb les seves tres
esposes i una colla de fills petits que jugaven per allí amb les cabres.
Tot aquest patrimoni reconegut
per l' UNESCO , de més de 5000 anys de història, punt de trobada de les
caravanes, en el segle I aC , conegut com
La ruta de la Seda, està ara en perill, per uns bojos que maten i assassinen.
Torno ara al Nepal i igual que
penso si la deessa Kumari esta viva o
enterrada sota els enderrocs, també penso amb el pastoret que no té nom, quina
sort haurà tingut, si viu o mort per l'odi dels invasors. I també el guia Ayman
que ens acompanyà amb els seus coneixements del terreny.
Viatjar és interessant, ara els
meus records en pocs dies se sumen entre Nepal i Palmira, entre un fet geològic
i una guerra. Els dos han canviat la gent i el terreny, que tinc en les meves
fotografies.
PANEM ET CIRCENSES
EL DIA DE LA MARMOTA
Aquesta nit pensaré en vosaltres, Ma. Dolors, Ma. Teresa i Malole.
Per la tele fan "Atrapado en el tiempo" i recordo quan, en el nostre viatge a Boston deiem que semblava que visquessim un dia i un altra com en la pel·lícula.
Aquella pluja que ens agafava tan bon punt sortiem al carrer i que tot i així no aconseguía esborrar-nos el somriure.
Un día em vaig haver de canviar les calces i assecar la roba amb la planxa!
A les fotos es veu que no hi anava ningú pel carrer, llevat de nosaltres....Quin fart de riure!
Una abraçada.
Aquesta nit pensaré en vosaltres, Ma. Dolors, Ma. Teresa i Malole.
Per la tele fan "Atrapado en el tiempo" i recordo quan, en el nostre viatge a Boston deiem que semblava que visquessim un dia i un altra com en la pel·lícula.
Aquella pluja que ens agafava tan bon punt sortiem al carrer i que tot i així no aconseguía esborrar-nos el somriure.
Un día em vaig haver de canviar les calces i assecar la roba amb la planxa!
A les fotos es veu que no hi anava ningú pel carrer, llevat de nosaltres....Quin fart de riure!
Una abraçada.
divendres, 22 de maig del 2015
La tresca i la verdesca
Santa Rita
Avui estic en un mirador privilegiat per veure un dels sorprenents dies de devoció popular: Santa Rita a la Plaça de Sant Agustí. Sóc a casa la Meri i sense més que mirar per la finestra he pogut contemplar el procés dels camions descarregant roses, els "paquis" vigilants buscant el bon lloc, els turístes atònits, el trànsit intens ( com és possible que en un dia així no estic, quan menys, restringit), les iaies de tota la vida amb el seu ramet i en recerca, suposo, de la feina pel fill o el nét, també les de mitja edat malcasades o que voldrien ser-ho que de tot hi ha a la vinya del Senyor, i la més diversa fauna de la cort dels miracles. Si no hi hagués una cua que segueix Hospital i Junta de Comerç potser hi anirria a encomanar dos o tres "impossibbles" que en aquests moments tinc en espera. I potser també seria bo tenir en compte les eleccion i els problemes de la ciutat. Aixoò si que és un bon impossible!
dimarts, 19 de maig del 2015
dijous, 14 de maig del 2015
Fa tants dies que nom escric que no sé si me'n recordaré de quines passes he de seguir. No he estat malalta ni res semblant però tinc un problema familiar urgent i impertinent que ocupa bona part del meu caletri. Tampoc la lectura dels diaris em serveixen de distracció i al cinema poca cosa hi ha que veure. La preparació (Déu ens agafi confessats) de les eleccions em fan témer que no hi ha candidat ideal. Començo a estar tipa de votar el menys dolent en comptes del millor, a tot. El mateix contingut dels diaris deixa molt que desitjar. Ja no sé què llegeixo o si és que l'Hola és el millor perquè només es parla de futbol, d'artistes de cinema o estrelles dels més variats conceptes i cap que m'interessi especialment.però sembla que sigui el no va més. Sort de l'escriptura i del meu propi i privat cinema que em procura les poques estones de lleure d'aquests dies.
Però avui... oh avui ... avui és el
Lobster day
o sigui el dia de la llagosta. El recordatori anual de la nostra aventura americana de comprovació indagatòria i juerga personal després d'haver escrit El caso Worthington.
Avui una llagosta per cap i altres menges delicioses, per mà de la Marisa, faran les delícies del personal, els Five black cats i dos cònjugues . Avui tornarem a riure en ales de l'amistat, el record (nou anys ja) i el nostre particular sentit de l'humor. Bé prou que el necessitem, encara que només sigui per un dia.
Tots els mals desennuvola, la llagosta a la cassola
Visca Cape Cod i visquen les lobsters!!!!!!
dilluns, 11 de maig del 2015
ENIGMA
Torno a donar la llauna, ja que de llaunes es tracta. Avui en dia estan
apareixent per la ciutat tot tipus de llaunes, de begudes, de cervesa, plenes i
buides, per terra o a les papereres, però també les tenim creatives,
metafòriques, poètiques o si voleu, simplement curioses, tant se val, el cas es
que fan acte de presencia pels nostres carrers. Soc conscient de que es molt
difícil saber a on son si no es que os les eu trobat tot passejant. No obstant,
os faig la pregunta de rigor: a on estan aquestes poètiques llaunes.
L'arpa i les seves vibracions, 385
 |
| Cartell 2015 |
Gent, molta gent, moltíssim
turista, això és el que vaig trobar com tothom que va tenir la idea d'anar, el
dissabte dia 9 a Girona, a la inauguració dels " 60 anys Girona Temps de
Flors". Llargues cues per entrar als llocs emblemàtics, com els Banys
Àrabs, Ajuntament, Teatre municipal, Palau de Caramany, Universitat, soterranis
de la catedral, Serraïnes, Casa Lleó Avinay, Torre Gironella jardins dels
Alemanys, Plaça dels Jurats i , un llarg etc. Fàcil la visió del riu Onyar, ja
que la decoració floral que representava hortènsies blaves surant sobre les aigües,
es veia bé des dels ponts i a cada vorera del riu.
 |
| Escalinata catedral, 2014 |
Anava amb un grup i teníem una
guia concertada, professora de història, donat que no es podia passar per
enlloc, al final vam acabar fent una visita de la història romana de la ciutat i la seva posterior
evolució, calçada romana, ocupació musulmana, això sol ja va justificar el
viatge, visita a l'església de Sant
Feliu amb les tres tombes consecutives de Sant Narcís, l' última on reposa
finalment és un interessant sepulcre gòtic. Continuem amb la visita a la Catedral, el punt més alt de la
ciutat, té la nau gòtica més gran del món, quasi 23 metres, del segle IX
d'estil romànic primer i seguit del gòtic després. Seguidament oportunitat de
veure en l'espai Tresors el recent restaurat "Tapis de la creació",
ves per on no hi havia ningú i, la guia s'esplaià en una explicació exhaustiva.
Les fotografies un desastre,
surten cares, mans, clatells de tota mena, tant a les de les escales de la
catedral, com les de carrers costeruts on podies alçar la màquina o bé de dalt a
baix, o bé de baix a dalt.
Comento el disseny del cartell
guanyador d'enguany, és de la jove Daniela Monsó, que viu des de fa set anys a
Girona, estudiant de batxillerat artístic de l'Institut Santiago Sobrequés.
Explica que s'ha inspirat en les flors, amb els seus colors i formes, i amb
l'aire urbà però alhora acollidor de Girona. La seva voluntat va ser transmetre
alegria, mitjançant el color, delicadesa, mitjançant els pots de vidre, i potència,
a partir del format de plantilla. Per elaborar-lo va fer una foto de sis gots
de vidre amb aigua i una flor a dins col·locats al pont de Pedra.
Podeu trobar també la metàfora en
els sis gots del cartell, que a vegades
no cal arribar al límit de les coses perquè siguin boniques, i que per això es
poden veure mig buits o mig plens, tal com ella diu, poc i molt, senzillesa i
potència, són l'equilibri perfecte. (Rafel i Marçal els nostres experts de
cartells, ja hi direu la vostra dijous, quan ens trobem).
 |
| Sant Martí Vell Restaurants i bars impossibles d'entra-hi, marxem lluny cap a Sant Martí Vell, on en una antiga masia ens serveixen un bon dinar i un bon vi, amb una certa tranquil·litat, desprès del cafè, cotxe i a pocs kilòmetres, visita al Santuari dels Àngels. en la localitat de Madremanya, des d'alli contemplació de les muntanyes que rodegen l'Empordà i visió d'una mica de la costa llunyana. |
Durant la tornada la radio ens
obsequia amb la retransmissió del partit de futbol on en Messi fa els dos gols.
Eufòria i bona entrada a Barcelona.
dimecres, 6 de maig del 2015
LA TRESCA I LA VERDESCA
Qualsevol informació o esdeveniment actual té per a nosaltres els de la cinquena o sisena edat, unes reminiscències inesperades. Avui m'assabento del canvi de caixes (vagons) del Cremallera de Montserrat. Immediatament se m'ha aparegut el gosset-guardaagulles que en la nostra infància era la fita esperada d'aquell viatge que ens semblava als confins d'un món proper, però llunyà per la seva màgia religiosa. Tot llavors tenia una càrrega adicional que ens anava impregnant sense adonar-nos. No cal parlar de la resta de l'aventura de les anades a Montserrat. Qui no en té la seva particular versió? Però recordo ara dues anècdotes no tan generals.
La primera: quan els meus avis es van casar, on van anar? doncs, és clar, a Montserrat. A passar la nit de noces a les cel·les. Ja al tard, l'avi, no sé si per animar-se o ja animat, va tenir el desig d'una copeta de Ratafia, la beguda per antonomàsia de Montserrat. I en va anar a comprar. La botiga era a la part de fora del recinte i quan va sortir, tan content, es va trobar amb la portalada tancada. Ja eren més de les nou. I no hi va haver forma de poder entrar. Sort que els de la botiga el van acollir. Mai varem saber la versió de l'àvia, es posava fora de sí quan li preguntàvem.
La segona: una cosina meva, donant corda a un rellotge de paret, amb la cadira mal posada, va caure i es va trencar els dos braços. Aquell mateix dia el cremallera de Montserrat va descarrilar i molta gent es va fer mal. La pobre cosina no parava de donar explicacions del seu accident domèstic que tothom, per la seva espectacularitat, atribuïa al descarrilament. Al final, tipa, deia que sí, que havia estat allí. Era molt més interessant que caure d'una cadira, ni comparació! La Mare de Deu li perdonaria la mentideta, suposava.
... guieu-nos cap al Cel, guieu-nos cap al Cel.
dimarts, 5 de maig del 2015
L'arpa i les seves vibracions, 384
Cine Verdi Park. (VO)
Director Zeresena Mehari, any 2014.
Rodada a Addis Abeba, explica la historia real d'una adolescent de 14 anys, Hirut ,que és víctima
dels rituals de la seva terra, Etiòpia, quan els nois rapten amb violència a la
dona amb qui es volen casar.
Rodada ja feia temps, no ha sigut fins ara, que Angelina
Jolie, dóna el seu ajut i també diners per posar-la en pantalla. Jolie, té curiosament també nacionalitat camboiana, un país asiàtic amb lleis ancestrals que es podrien comparar.
Mecon Getnet és l'advocada Meaza Ashenagi, que estarà
sempre al costat de la nena.
Tizita Hagere, és
Hairut.
La veiérem el dia de l'estrena i ens va agradar a tots.
No és un documental, més bé un retrat actual d'Etiòpia amb les seves tradicions
i valors, mostrada en aquesta pel·lícula per les lleis i, el consell d'ancians
que jutgen el que la tradició ha dictat sempre.
Jo, d'Etiòpia en sé molt poques coses, quan estudiàvem és
deia Abissínia, un estat independent d'Àfrica i un dels més antics del món,
quasi mai colonitzat.
( Rafel, segur que tu en sabries més coses, com que vol dir Difret)
dilluns, 4 de maig del 2015
Després de la guerra, època de les meves primeres imatges-record i moment també de penúries més o menys amagades, moltes dones (sempre elles) "giraven" la roba, abrics, americanes, posaven un peu nou a les camises velles, sargien, escurçaven, allargaven etc a fi d'aprofitar i donar una aparença acceptable a la roba que havia fet molta guerra. Jo tenia una tia que era familiarment famosa per la seva habilitat en aquest camp; res no se li resistia i d'uns pantalons vells en feia una faldilla, d'una americana una jaqueta sastre, feia sabatilles per tota la família, pantalons pels més petits, etc i al final amb els últims retalls uns agafadors per la cuina o una diadema pels cabells amb una goma de calcetes a dins. Era allò que en castellà diuen hacer de la capa un sayo encara que el significat final no sigui exactament el mateix, però preneu-vos-ho com a llicència poètica.
Tot això m'ho ha recordat aquesta fotografia de Herren Merkels. I em pregunto si l'americana d'ell ha sortit d'una d'ella o la d'ella d'una d'ell ? Crec que la d'ella és la segona versió. Deuen conèixer una modista amb mans de plata que els vesteix ben apanyats, estalviant-se uns calerons, que de ric no te'n fas sinó sent estalviador, però li podrien comprar una planxa a la cosidora perquè un vestit sense el cop de planxa, fa deixat, francament.
divendres, 1 de maig del 2015
Avui no us envio un enigma sinó el record d'un personatge entranyable que els que tenim uns anys a l'esquena havíem vist mil vegades per la ciutat: l'home dels coloms. El vaig trobar en un blog del que us envio l'enllaç
Si a Google escriviu: home dels coloms, hi ha diverses entrades, però la història vertadera és la que s'explica en aquest blog. Les altres surten d'aquí.
Una vegada, acabada de casar, vaig fer el reciclatge d'una taula camilla vella, convertint-la en la nostra tauleta baixa. El centre era pintat amb motius més o menys geomètrics i tot al voltant hi vaig pirogravar uns compartiments i en cada un d'ells un personatge típic de Barcelona: la monyos, l'home dels coloms, el gelader, el fotògraf de l'entrada del Parc de la Ciutadella, una florista de la Rambla, el noi de la pastisseria amb la caixa del repartiment... No recordo com va acabar aquella tauleta que va rebre tantes papilles, plàtans aixafats, salses de tomàquets i altres restes de tota mena d'una família amb set fills. Ara m'agradaria molt tenir-la, no tant per ser "record de família", quant per trobar aquells personatges que ara ja no sé ni recordar. Hauré de mirar entre les fotos d'aquells temps si per casualitat en alguna hi surt.
dijous, 30 d’abril del 2015
LA TRESCA I LA VERDESCA
La primavera és temps de renovació, de canvi. Cada any hi ha un moment que., sense buscar-ho, recordo la casa de Rembrand a Amsterdam i la veig com a metàfora de fita inabastable de perfecció domèstica. Això ho lligo amb la gran neteja de primavera de Wendi al País de Mai Més i m'entra una mena de febre renovadora que no se'n va fins que tot llueix en mil esclats: llibres, quadres, capsetes, ceràmiques dels prestatges, inclús les bombetes i si molt m'apures la fireta de l'armari raconer. És una manera com un altre d'inaugurar l'època d'estiu, ben diferent de la que acabem de deixar enrere. I que ningú no s'espanti, no n'hi ha per tant, s'ha de fer amb esperit lúdic i si pot ser en companyia. Ajuda molt que algú es dediqui a preparar un bon dinar i que un altre faci el repàs de tot allò que es vol reparar, canviar o llençar (o sigui preparar les feines de l'estiu),i un vermutet que et sorprengui i t'aturi també és benvingut. La intensitat de l'afer està estretament lligat al nivell d'exigència de qui el practica.
Encara falten uns dies per començar (potser aquests tres dies de festa que s'acosten? ). Entre tant m'he dedicat a la meva renovació personal: consulta de metge, carnet de conduir (per cert hauré de dur olleres per conduir), volants per altres especialistes etc. Això sí que és esgotador i no la neteja de primavera! parlàvem avui amb la metgessa i estàvem d'acord que cada cop necessitem més temps per arrencar el dia: més cremes, més pròtesis, que si les olleres, que si una mica de pintureta per dissimular, el gimnàs pel braç adolorit, "paqué contar?... És el peatge de l'edat i sort que tot això només són cosetes, no n'hi ha cap important a tenir en compte. Jo avui he tingut una alegria perquè ja em veia conduint un cotxe d'aquells que no cal carnet. De moment me n'he salvat. Ara em dedicaré a fer quilòmetres sense parar i després que em vinguin al darrere amb.un flaviol sonant! Ja em sembla sentir el concert.
dimecres, 29 d’abril del 2015
L'arpa i les seves vibracions, 383
NEPAL
 |
| Ulls de Buda |
 |
| Pagoda Swayambut |
 |
| Estat actual |
Pena, tristesa i preocupació és
el que sento seguint els esdeveniments del que passa al Nepal. Records, molts
bons records de la meva visita a aquest país. Comparo les fotografies d'avui als
diaris, amb les que tinc a l'àlbum del viatge i res tornarà a ser igual per
aquesta terra i la seva gent.
El 4 de març del 2001, sortíem de
vacances un grup de la colla. Destí l'Índia amb extensió al Nepal. Un viatge
curosament preparat amb el desig de conèixer els dos països. Encapçalament d'aeroports:
Barcelona, Madrid, Ginebra, Mustat
(aterratge d'urgència per un possible infart d'un passatger), Amman i, arribada al de
Delhi. Desprès d'uns dies de voltar pel nord de la l'Índia, volem des de Benarés al Nepal, un vol plàcid
d' una mica més d'una hora que ens deixa a
l'aeroport militar de Kathmandu.
Durant el viatge vaig fer un
petit diari i ara en trec unes notes. El 2001 ens trobem en un país de 145.391
km. de territori, poblat amb 23 milions d'habitants. Moneda la rupia nepalí que
al canvi nostre va resultar a 2,50 pts. Ens movem amb un cotxe i un guia que
ens acompanyaran cada dia.
Avui no intento explicar el
viatge, un dels més bonic i interessant que he tingut la sort de fer. Potser un
altra dia ho faré al meu estil, comentant
la geografia i les vivències. Ara sols tinc
records per les persones que ens van atendre, guia, xofer, cambreres i
recepcionistes d'hotel i, tants i tants en qui parlarem i compartiren. En l'àmbit
religiós a les persones que ens deixaren trepitjar els seus temples, estar al
costat dels monjos en les seves pregàries i viure una mica la seva profunda
espiritualitat.
Visitarem les ciutats de Patan,
Bhadgaon, Kathmandu i Bodnath. En elles recorreguérem
Pagodes, temples, places, carrers, deus i deesses, una d'elles vivent, la
Kumari de Katmandú, una nena que sols surt quatre dies a l'any en una processó.
Ens va fer l'honor de sortir uns minuts, darrera d'una finestra del palau, previ entregar al seu tutor, una
suma de rupies com a compensació. L'arquitectura nepali en general esta feta de
maons vermells, fusta i finestres amb gelosies i timpans el·líptics.
La Pagoda Swayambut, té 2.500 anys d'antiguitat, una estela allí escrita ens diu que "Els ulls de Buda miren
sempre amb compassió". la gent hi penja banderoles, o bé d'acció de
gracies o per fer peticions, el vent les puja fins el cel. Cada u de nosaltres
en va deixar una, en la meva vaig escriure
pau.
Al telenoticies nit d'ara mateix donen la xifra de cinc mil de
morts i uns vuit mil ferits. Xifra que anirà
pujant en els propers dies. Ho seguiré amb tristesa. Com els hi queda el país?
Què serà d'ells? Les meves fotografies deixen de ser reals, quasi res del que
vaig veure existeix, ara tot és pols i runa.
 Monjos pregant  |
| La petita Kumari, ara ja una adolescent, seguirà viva o estarà sota enderrocs. |
Segons els geòlegs les plaques teutòniques que es freguen sota la terra van construint l'Himàlaia, forces que van configurant les muntanyes en milions d'anys.
dimarts, 28 d’abril del 2015
ENIGMA
Bien, aquí tenéis tres fotos de una de las muchas porterías o entradas de edificios que con más o menos acertados diseños modernistas, podéis encontrar en nuestra ciudad. Yo ahora que me veo obligado a hacer vida de hamster, por unos días espero, he desempolvado estas imágenes para preguntaros si sabrías decirme en qué calle está y si lo sabéis pues el número también, aunque con la calle solo ya me conformo. Ignoro quién fue el arquitecto o el decorador, aunque no creo que fuese uno de los grandes. Pero aunque solo sea como curiosidad la fotografié en una de mis correrías por la ciudad. Pero no os preocupéis siempre se encuentran cosas que fotografiar, pero qué se le va a hacer, no siempre se sabe o ve o conoce o encuentra todo, por suerte, porque sino ya no podríamos encontrar nada nuevo. Paseo a paseo se disfruta encontrando cosas.
SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA TRESCA
Està vist que us estimeu més que us expliqui la solució que no pas esprémer les neurones i buscar una mica fins a trobar la solució. En fi...podria dir-vos només que es tracta d'una escultura, que és molt simbòlica i que està en una font que hi ha en una placeta gairebé solapada amb una de les rondes de la ciutat. Diria la veritat i us quedaríeu amb un pam de nas. Ah podria afegir que és obra d'Eduard Batiste Alentorn que ara ningú coneix malgrat haver estat molt conegut i realment ho mereixia. Però em compadeixo de vosaltres, tots els que feu vida de hamsters fent voltes pels passadissos de casa en comptes d'anar a trescar aprofitant la primavera i acabaré d'explicar-vos que es tracta de l'escultura d'uns nens que fan equilibris a sobre la closca d'una tortuga que, resignada, els aguanta. És molt maca i la font està a la Plaça Goya, tocant a la Ronda de Sant Antoni, Aquí la teniu:
En aquesta plaça n'hi ha dos d'escultures. Una és aquesta i l'altra el monument a Francesc Layret, més grossa i cridanera però molt menys bonica.
dissabte, 25 d’abril del 2015
L'arpa i les seves vibracions,
NATIONAL
GALLERY
En un viatge a Londres, ja fa
anys, com diria un company de la colla, " ara de tot fa molts anys",
visitarem la National Gallery, fundada el 1824, i ubicada a la part nord de Trafalgar Square. Ara
del viatge sols em queda en la memòria un petit record i unes fotos de la
façana en un àlbum.
Avui tarda amb dos dels amics
d'aquell viatge , hem vist al cinema Balmes el Documental Nacional Gallery,
dirigit per Frederick Wiseman, 175 mim que no es fan llargs, mentre el film ens
mostra un viatge al cor d'aquest museu, ple d'obres mestres de la pintura
occidental de l'edat mitjana del segle XIX.
Hem coincidit que és com assistir
a un classe on es mostra de tot, un retrat del lloc, funcionament, la seva
relació amb el món, els seus agents, el seu públic i els seus quadres. També
hem après moltes coses de la conservació de les obres, del treball
d'investigació, totes les facetes dels innombrables treballadors, estudiosos,
arxivers, professors, guies que expliquen les obres i els seus autors, i un llarg
etc.
M'ha agradat molt veure el contrast
de les cares de les pintures, plasmades sobre les teles, amb les cares de les
persones que en grups o bé individualment se les miraven. Llargues cues per
entrar, pluja que no podia faltar la majoria de dies, indumentàries de tota
mena, gent representativa de totes les
edats, països i cultures. Cares davant d'altres cares plasmades fa molts anys
per grans mestres.
Es possible que ja hagueu vist el
documental, estrenat el 19 de març als cinemes de Barcelona, si és així podeu
dir-hi la vostra.
ENIGMA
Lectors urbi et orbe del bloc: no us talleu, busqueu també vosaltres la solució dels enigmes. És divertit posar-lo però també ho és buscar. És molt fàcil esperar a que surti resolt però si seguiu així...potser ho deixaré córrer!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)