dijous, 14 d’agost del 2014


Esas noches de verano

          Esas noches de verano, trato de pasarlas con un libro en la mano, con un bloc dónde poder tomar notas. Porque esta ciudad en la que vivimos, se ha tornado hostil. Desesperadamente agobiante. Dominada y arrasada por turistas de chancleta y políticos corruptos e ineptos. Esa ciudad que tanto presumió de diseño y estética, en la actualidad han desaparecido del escenario público quienes deberían aportar conocimiento, principios y ética. 
         En esas noches de verano, me pregunto ¿dónde han ido a parar los intelectuales?, porque ninguno de ellos se manifiesta ante tanto desatino político, social, ético, artístico, estético… 
          En esas noches de verano, parece que solo me queda, encerrarme conmigo mismo, con un libro en la mano y en las peores horas de la madrugada, escuchar el dramatismo de la obra de Mahler. Ha eso he llegado. Todo respira a gélido invierno en esas noches de verano.


dimarts, 12 d’agost del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 351



                                           
                                        CAMBODJA

Khieu Samphan i Noun Chea
De les moltes noticies d'aquesta setmana, quina més trista, em quedo amb una que sempre havia desitjat llegir algun dia, que els politics encara vius del anomenats khmers Rojos a Cambodja tinguessin un judici i un càstig  per les seves atrocitats comeses mentre manaven. Ara Noun Chea de 88 anys i Khieu Samphan , de 83, han sigut condemnats a cadena perpetua, acusats de matar previ tortura a més d'un milió set-cents cambodjans entre 1975 i 1979.
Noun Chea fou ex jefe de la policia secreta i, Khieu Samphan cap de l'estat entre 1976 i 1979 i posteriorment cap del govern rebel que el 1985 va succeí al seu cunyat Pol Pot al front dels khmers rojos.
El judici fou retransmès per TV i ràdios locals en una regió a prop de Phum Pech amb la participació de 800 persones, entre elles 200 periodistes. El judici els condemna per crims contra la humanitat.
Espero que tinguin encara el cap prou clar per entendre que encara que  tard la justícia els castiga pels seus crims. Tinc fotografies que no poso per la seva cruesa.
Fins aquí la historia d'un temps horrible de Cambodja, ara introdueixo la meva experiència personal. Amb motiu de la meva jubilació vaig regalar-me  un viatge a Vietnam i Cambodja, era l'abril del 1999. Ens ajuntaren un petit grup i llogarem un xofer i una furgoneta. Feia molt poc que es visitaven els dos països en pla de turisme i, tot era molt precari i al mateix temps diferent de la vella Europa.
Barcelona- Madrid. Madrid-Zurich-Singapur. Singapur-Hanoi. 21 hores de vol. Un altre dia us parlaré de Vietnam, ara em centro en Cambodja. Volem de Ho-Chi-Min a Phon Penn, en tan sols 45 minuts i,  ens allotgem en el Nokor Kok Thlok Hotel. Phonm Penh, la capital, s'exten de nord a sud a la riba del riu Tonle Sap, visitem la ciutat i els seus temples i d'allí novament avió fins a Siem Reap altres 45 minuts de vol, per iniciar la ruta de visita dels 25 temples, entre ells els coneguts de Bayon, el de Pre Rup,  el de Thommanon i el més famós el d'Angkor Wat, una de les 8 meravelles del món.
Com que aquest apunt no va de geografia ni de historia torno a la política, ja que a tot arreu varem poder veure les destroces, la por i el sofriment que encara moltes persones t'explicaven de l'època Khmer.  Recordo que el camí cap el monestir d'Angor Wat, estava indicat per unes rutes en línia recta no massa amples que de cap manera podies traspassar, ja que hi havia perill de morir si trepitjaves una mina antipersones. Per demanar almoina i promoure la compassió un munt d'infants mutilats, seien a la vora de la ruta per demanar-te unes monedes. Novament no us poso fotos, són massa tristes. La guerra entre el govern i els khmers va originar un genocidi sobretot pels milions de mines antipersones escampades per tot el territori. Aquestes "municions dormides" segueixen matant i mutilant cada dia a la població de Cambodja.
                                                                                Mines antipersones
Uns fulletons que ens repartien en l'hotel ens demanaven als turistes, que al arribar al nostre país, expliquéssim la situació real de perill que encara vivia el poble, això era l'any 1999 i val a dir que sempre que he pogut he parlat d'aquest tema i avui us en faig participants.
No voldria acabar amb tristesa, no va en mi, si teniu ocasió Cambodja és un país preciós, ple de historia i de temples, no us quedeu amb la historia de cartró pedra de Port Aventura, que veig que enguany han afegit com atracció turística el temple d'Angor Wat.
 La seva gent és molt acollidora i necessiten refer-se com a país.                                                                                           
Angor Wat

divendres, 8 d’agost del 2014

DES DEL BALANCÍ A ESTONES



    Tota la casa està plena de bèsties amigues que ens fan companyia.

    Segueixo amb el meu pla d'estiu, fent arreglos i més arreglos amb l'inestimable col·laboració del David que és el capataç. Jo faig els acabats, els embelliments, tot allò dels petits detalls que si queden per fer podrien restar així pels segles dels segles. La qüestió és pensar en habitacles perquè quan no faig això escric la novel·la que va d'una casa (simplificació no compromesa i que no dóna pistes) o llegeixo i trobo coses que també m'inspiren per la novel·la, inclús a Moby Dick que per cert ja sóc al 85%. Això és un no parar.

És fantàstica la facultat de mimetisme dels dracs. Per cert, enguany hem vist també sargantanes, cosa que feia molt de temps que no passava.

El temps continua sent boníssim i la piscina està perfecta. Allí també hi ha bèsties estranyes com veieu. 

   Sóm pocs (només quatre) i tot rutlla perfectament i per això puc dedicar-me a les obres i construccions; no em faré rica com altres que yo me sé, però segur que estalviem molts dinerons. Per això m'he organitzat aquest tour per les espanyes mentre encara no necessiti passaport. Me'n vaig diumenge, fins l'altre divendres. Ja us en faré cinc cèntims. Tinc tots els bitllets i reserves al telèfon (meravelles de la ciència) i llistes interminables de coses a fer i més que em sorgiran encara. Em fa molta il·lusió lo de Las Bardenas (anava a escriure Barcenas, sorry) Reales. Crec que m'estan preparant un programa de festejus molt lluït.
    El diari, a banda d'uns quants dies que treia fum i ens feia treure a nosaltres foc pels queixals, no és més que quatre fulls dels quals, dos, són com una sucursal del Hola , amb vacances de reis i famosos que a casa seva els coneixen i esdeveniments esportius o econòmics que em salto. Total que poca teca. Espero que les vostres vacances siguin tan descansades com les meves. Encara que tingui poc internet i no escrigui gaire (tampoc no crec que el meu públic fidel estigui per blogs) us recordo amb molt de carinyu i llibertat d'esperit i


aquí em veieu explicant-vos-ho com si estiguéssiu aquí en cos verídic (en ànima ja sé que hi sou).




dimarts, 5 d’agost del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 350


                       CAPVESPRES MUSICALS AL MUHBA

Ens hem animat la colla i cada tarda ens trobem a la Plaça del Rei per escoltar una estona de música. Són audicions curtes, la del primer dia a l'aire lliure, gratuïta, amb gran afluència de públic. Els demes dies ja amb entrada , la audició és a la Avantcambra del Saló del Tinell, lloc recollit i amb bona acústica, ens hi trobem còmodes, aforament reduït a unes cinquanta persones, preu jubilats 7 €
Petit resum fins avui:
Dijous, 31 de juliol, "La Banda Municipal de Barcelona a la Plaça del Rei" director Salvador Brotons.
Divendres, 1 d'agost "Concert inaugural" amb el pianista Daniel Ligorio, un dels de més projecció del panorama nacional, amb Rakhmàninov, Scriabin, Mompou i Gershwin amb Rapsody in blue  per a piano sol.
Dissabte, 2 d'agost, altre vegada Ligorio ens deleix amb "Monografic Gershwin", amb Tres preludis i diversos temes de Porgy and Bess. Una meravella d'interpretació, les seves mans volen sobre el teclat amb una perfecció i rapidesa que els ulls no poden seguir-les.
Diumenge, 3 d'agost, "Dels cels als inferns" amb Beatrice Jiménez, soprano, Marc Pujol , baix, i, Ricardo Estrada, piano ; amb aries de Puccini, Pergolesi, Gounod, (Faust, aquí el baix llueix una veu extraordinària), Mozart, Arrieta, Rossini i Donizzetti.
A la sortida comentem la vetllada, el capvespre és clar i més fresquet que el dia i ,fem el final de la jornada, en que tots estem de vacances, en un restaurant de tapes que ens recomana  un de la colla, el Xaloc, al carrer de la Palla, especialitzats en tapes de pernil, no ho dubtem gens, pa de coca amb tomàquet, pernil i una copa de vi rosat ben fresquet.

Demà us explicaré la trobada d'aquesta nit que inclou una conferencia de Xavier Chavarria, és a les 18 per si algú s'anima.

divendres, 1 d’agost del 2014

l'arpa i les seves vibracions, 349

                            AGOST

 Encetem agost i amb ell, ha retornat la normalitat a casa. La meva germana ja és a Burgos, desprès de tres setmanes de vacances, que han estat molt mogudes i ben aprofitades. La primera trescant per les muntanyes de Núria i, les altres a Barcelona amb diverses sortides a pobles del voltant, per veure nous paisatges i saludar velles amigues de l'escola o de la professió. Passejades a prop del mar, a Burgos sols si troba el riu Arlanzón, dinars als restaurants de la Barceloneta, pujada a Montserrat a veure la Verge Bruna, i encara ha donat temps per visitar el Born i l'exposició " De les pedres a les persones" un viatge a la Barcelona del 1700, l'espai arqueològic i, algun altre museu. Qui en dóna més?
Jo avui començo a preparar una nova etapa de la meva vida, tinc tot un mes per organitzar-me amb calma tot i que la calor em frena. Ja us aniré explicant el dia a dia dels preparatius del canvi cap a una nova llar, això si sense deixar el pis actual i les meves activitats. Si comenceu vacances que us siguin ben profitoses.





dimecres, 30 de juliol del 2014

Des del balancí

Ja sé de qui és el dibuix de La foto de la setmana. Ja sabeu que tinc rampells de memòria de peix i no vaig pensar a fer l'operació per trobar la referència. Sort que una de la meva nissaga me l'envia. Té un bloc recomanable (la de la meva nissaga, la Blanca : menjaracalablanca.com on veureu quines virgueries , no solament sap fer sinó que les fa, i el del dibuix http://www.eldientedeltiempo.org, un bloc també nteressant).

dilluns, 28 de juliol del 2014

Des del balancí amb ira

Ja ha passat! Fent l'açrenentatge de l'ipad he volatilitzat el que ahir havia preparat per enviar-vos. La  meva memòria de peix oblida algun detall mprescindible, malgrat la paciència infinita de la Meri. Quina llàstima no ser creient perquè almenys serviria per tranquil·litzar-me que ella tindria assegurada la vida eterna. I ara, ves, jo comdemnada a les penes eternes per culpa de la informàtica.
Tornant a la immensa mar blava, repesco el que us volia explicar. Ara sí que ja sóc navegant pels oceans i mars procelosos en cerca de Moby Dick. Gairebé noto l'alè del  capità Ahab al meu clatell i començo a sentir l'orgull i el terror  d'un avesat arponer. No comprenc com he pogut passar tants anys de la meva vida en la inòpia. Potser millor perquè ara, influïda per les sapients disquisicions del Borja sobre el llibre, m'adono amb més profunditat d'aquesta obra mestra. M'encanta com descriu, les imatges insòlites, l'estructura, com avança a poc a poc, inexorable, mantenint sempre l'interès. A penes si faig altra cosa que llegir i llegir. No puc netejar res perquë primer s'ha de pintar i el Davi encara no fa vacances. Sort que aquesta moguda ha coïncidit amb uns dies de poca ocupació a la casa.
Us deixo perquè sento crits des de dalt de la cofa. Hauran avistat ja l'objecte dels nostres mortats nteressos?
Amb una àncora de fragata com a boquera de brida i un manat d'arpons a tall d'esperons, m'agradaria muntar aquestta balena i ascendir al més alt dels cels per veure si els celestilals camps, amb totes les seves innombrables  tendes, estan acampats més enllà de la meva vista immortal!


                               

dimarts, 22 de juliol del 2014

DES DEL BALANCÍ



Ja han marxat els paletes! Ara em queda el pitjor: tornar-ho tot a lloc, muntar els llits, pintar, aprofitar l'enrenou per fer noves connexions elèctriques, i netejar i tornar a netejar fins (us imagineu netejar els llibres?) que quedi como los chorros del oro i en ordre. És inversemblant que treballant en una punta de la casa i tenint-o tot tapat, la pols i els pegots de ciment arribin a l'altra banda i fins els racons més amagats. Tot ha quedat bé i ja puc dormir tranquil·la sabent que no ens caurà la teulada a sobre. Paciència és el que necessito ara; com que jo sola no puc muntar lliteres ni enfilar-me a les bigues he d'esperar que l'operació agost es posi en marxa. Ara estic en un impasse de gent que va i ve però no estan encara de vacances. Aprofito per arreglar per dotzena o tretzena vegada  la meva novel·la, segons les observacions del Borja. Ahir fins a quarts de tres de la matinada i avui sant tornem-hi. I de moment només em poso amb les petites correccions o suggeriments. Hi ha un munt de coses d'aquelles de parlem-ne que poden donar molt joc. Si no fos tan meravellós, el Borja crític, diria que és un torracollons i seria exacte. Estic frustradíssima perquè per culpa seva sé perfectament el que voldria fer i m'adono del que no sóc capaç d'aconseguir. Jo calculo que aquesta novel·la (i les vostres també, amics escriptors) trigaran a veure la llum. Però no tenim pressa, tenim tota la vida per endavant. He llegit no sé quants llibres i ara sí ja estic amb Moby Dick. La tinc a l'Ipad i així no em pesa perquè se m'està fent "callo" a les cuixes, d'arrepenjar-hi els llibres que llegeixo repanxingada al balancí mentre els mosquits i les mosques m'envolten (no em piquen), els pardals m'alegren la vista i les cigarres i altres bèsties intenten seduir-me amb la seva música.
En una tarda estiuenca de molt sol i aigua transparent a la piscina, us recordo .

diumenge, 20 de juliol del 2014

Cartellisme cinematogràfic



 Trobada amb Mac

Tal com estava anunciat l’exposició de MAC a la Filmoteca es va celebrar el passat dijous 17 d’aquest mes. Tot i no ser una mostra molt extensa, esta força ben muntada i es pot gaudir de l’art d’aquest gran cartellista. Amb vaig retrobar amb ell desprès d’onze anys. Vam estar xarrant força estona, amb va signar el llibre que l’hi va dedicar en Paco Baena i ens vàrem fotografiar junts, com a record d’aquesta nova trobada. Aquí os deixo unes fotos de l’acte.


 L'Assumpta gaudin de l'exposició

 Amb la comissaria de l'exposició comentant el cartell de Kirk Douglas

 Esteve Riambau director de la Filmoteca, Mac i la comissaria Nuria Exposito
 Novament amb Mac

dissabte, 19 de juliol del 2014

L'arpa i les seves vibracions,349

EL CREMALLERA DE NÚRIA


A la Vall de Núria sols si pot accedit amb el cremallera, menció apart es anar-hi a peu pel camins de muntanya.
És el paradís dels pares que tenen nadons o fills petits, allí a la gespa poden gaudir de jugar amb ells i fer les mil i una cabrioles, sense veure mai cap cotxe, moto o bicicleta. Enguany tan a  l'Hotel com en els apartaments es podien veure  famílies amb criatures i avis, la resta de gent ens dividíem entre petits excursionistes com nosaltres i, grans experts de muntanya que de bon matí partien a fer rutes.
He llegit que tant el cremallera de Núria com el de Montserrat, són els dos únics que actualment funcionen per Espanya. D'aquest últim ara mateix no en tinc material , si del de Núria i, vull compartir amb vosaltres aquesta meravella d' enginyeria, que ens permet cada any accedit còmodament a la vall.
Construït per la Companyia de Muntanya de Grans Pendents, funciona des del seu començament amb electricitat. El cremallera Ribes-Queralbs-Núria va ser inaugurat l'any 1931. El seu recorregut té una longitud de 12,5 Km. dels quals 5,5 són amb adherència i 7 amb cremallera. Té un desnivell total de 1.059 m. i una rampa màxima del 15%. L'estació de Núria està situada a 1.964 m. d'altitud.

L'any 2003 van tenir lloc unes esllavissades que van malmetre la línia i, deixaren moltes persones aïllades dalt de Núria per uns dies. Pensant en prevenir un nou episodi, el 2005 s'iniciaren les obres per obrir un altre túnel paral·lel a l'únic que hi havia, donant-se per acabades les obres el 2009; aquest anomenat Roc del Dui, té una llargada de 1.300 m. i 5 sortides d'evacuació, té doble via en una part del trajecte. És més ample i segur que el primer, si bé el seu trajecte treu part de bellesa del panorama, però la seguretat sobre tot a l'hivern paga la pena pels possibles risc d'esllavissades.


Múseu didàctic del cremallera
Aquest túnel no treu la sorpresa de l'admiració que suscita tota la resta del recorregut, on enguany es podien veure molts salts d'aigua baixant per les roques i zones de bosc amb totes les games del verd.Al moment de l'arribada del cremallera a la sortida del tunel, la vista lluminosa del llac i el prat , fa que tothom faci un oh, oh oh. d'admiració espontani.


                
Jo deixo el cotxe a l'aparcament de Queralbs, gran i gratuït i allí reposa fins a la tornada. Si volem baixar a Ribes, o a comprar formatge o embotits a Queralbs, entren tots els viatges en el Pack que et donem al arribar, així que cremallera amunt i avall.

divendres, 18 de juliol del 2014



L'enigma d'avui és un personatge molt conegut (tant que no puc ni posar una foto d'un quadre seu), dibuixant, pintor i cartellista, vinculat a l’impressionisme i un dels principals impulsors del modernisme català.
Com a cosa curiosa i relativament poc coneguda diré que el 1912 heretà, entre d’altres coses, el monestir de Sant Benet de Bages, seu actual de la Fundació Alícia impulsada per Ferran Adrià. Al blog de l'amic Claudi Puchades, sí, el periodista i crític d'art, trec la informació que fins el 13 de setembre, tots els divendres i dissabtes a partir de les 8 del vespre, Món San Benet, ofereix la possibilitat de conèixer la seva història des de l'hort i els fogons als seus espais emocionals en una visita excepcional que inclou també un sopar a la posta de sol i una copa de cava al final del recorregut. Qui avisa no es traïdor.





Ara que ja tot estava a lloc, net i endreçat, mireu com estem. Són les bigues aquelles, que no s'han pogut salvar. Són al pis de dalt, a l'habitació dels nens. Naturalment hem hagut de desmuntar-ho tot, llibres, lliteres, i andròmines diverses. Per sort, aquests dies només hi ha el Bru i el Ferran. El meu dormitori, com que és el més gran és el magatzem. No anem al pis de dalt per a res que no sigui absolutament peremptori. Quan acabin, els paletes s'han de posar amb la façana lateral que amb el temps, el gran destructor, ha anat minant el fang que travava les pedres i era possible niu de mil bèsties, humitats etc. Aquest any que he llogat la casa de S. Julià i em feia il·lusions d'un viatget més lluït... No em queixo, que conservar la casa de Saifores, el nostre Paradís familiar és importantíssim. A l'agost aniré per fi, a les Bardenas Reales que ho tinc pendent des de fa molt de temps. He d'aprofitar que la Blanca i el Txetxu tenen una casa (bé, la consogra) a Mèlida, a pocs quilòmetres de las Bardenas. Després m'arribaré a Madrid per veure exposicions. I de viatge, viatge, amb els de la colla encara no sabem segur si anirem a Sardenya o bé a Holanda. La resta, saiforitis, piscina i allò de "disfrute de un delicioso ambiente histèrico-familiar" com diu el meu gendre Xito.
Si aconsegueixo trobar moments, faré un bestiari; els meus amics i enemics estiuencs s'ho mereixen. Aviat començaré.

dijous, 17 de juliol del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 348


Ahir un apunt de geografia, avui un d'història. L'escric amb un xic d'amargura ja que estem en el mateix punt mort o pitjor que en l'any 1932. El material el trec dels panels i fotografies que es guarden en les parets i vitrines del saló de L'Estatut de l'hotel de Núria, lloc on prenem el cafè desprès de dinar. Curiosament la vitrina ens mostra els coberts de plata i altres estris com les plomes estilogràfiques, que feren servir els signants del conveni el 20 de juny de 1932.
Segueixo buscant pels diversos panels explicatius, ara ja dins del marc d'uns passadissos on d'una manera pedagògica i fàcil d'entendre, mostren la historia política, així com la flora i fauna de la zona i, els diversos itineraris de la vall. És una zona nova, plena de dissenys moderns explicatius, en el nou pavelló de Sant Josep. Allí en una paret trobo el que m'interessa, text i fotos sota el títol de Política catalana als Pirineus, és el nom que adopta l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, prenen el nom d'on va ser redactat per la comissió designada.
El dia 26 de juny de 1931, desprès de dies d'intens treball, es va enllestir el document que havia de definir el marc institucional i les competències catalanes. Primer per la Diputació provisional i desprès per referèndum, va ser aprovat de manera definitiva pel Parlament espanyol el 9 de setembre de 1932, tot i que amb modificacions.

Estem en el mateix trencacolls que el 1932, o pitjor, des de Madrid, neguen tot el que curosament redacten des de Catalunya els nostres polítics. Sembla que ara per ara, cal esperar els canvis  que passen, treballar per  la V als carrers de Barcelona el 11 de setembre i esperar el 9 de novembre, per tornar a demostrar una vegada més el que som, si ens deixen.

   

dimarts, 15 de juliol del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 347



NÚRIA 2014
Cabines que van i venen

Amunt, amunt cada matí

Novament a Barcelona. Hem allargat un xic l'estada a Núria perquè ens hi hem trobat molt bé. Bon temps, sols dos nits amb pluja forta i festival de llamps i trons. A les planes vaques i cavalls ens han fet companyia, no cal oblidar que la Vall de Núria és a 1964 metres d'alçada, lloc on pasturen en llibertat tant uns com altres. Feia pocs dies que havien parit i portaven les vaques els vedells enganxats al costat mentre anaven mamant i, les egües els ponis que els seguien amb les potes encara maldestres.
Ara una mica de geografia. Sempre m'han agradat els mapes, buscar itineraris i preparar-me els viatges amb guies adients. El diumenge 13, va tenir lloc la cursa de l'Olla, amb tres modalitats: l'olleta, l'olla junior i la gran cursa de l'Olla de Núria. S'anomena així l'espai entre set pics: Fontalva, Embut, Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegre. El nostre poeta Maragall la anomena "la plana més bella", i realment ho és. Es va emportar la victòria per tercer cop consecutiu, l'esquiador de fons i corredor de muntanya de Cassà de la Selva, Marc Pinsach. Va explicar que la propera cursa crec que aquesta setmana la competirà a Les Dolomites. La barcelonina Laura Orgué va ser la vencedora en categoria femenina.
Nosaltres cada matí, desprès d'un bon esmorzar, hem agafat la telecabina i amunt cap l'alberg del pic de l'àliga. Allí iniciàvem la caminada matutina cap a una de les rutes assenyalades, poca estona això si, que desprès calia tornar i una no està per grans travesses. Al fons el Pic d'Eina de 2788 m. Coll d'Eina de 2682 i el Puigmal més amagat de 2910.
De moment agost i setembre serè a Barcelona, preparant canvis importants en el meu dia a dia. Bones vacances al que ja esteu fora i als que marxareu aviat.  

Marc Pinsach a Núria

Des del punt de connexió

Estic força desesperada amb els. Wiffis, internets, módems volants, telèfons. Que fan de mòbil i altres etcèteres. No hi ha manera de poder-me connectar quan vull. El dia 8 ja havia gastat tot el que tinc adjudicat i ara visc dels veíns si és que tenen obert el wifi. Trucarem a Movistar a veure què s"hii pot fer però no tinc gaire fe. 
Els dies van passant amb poques variacions i la calor ara sí que sembla instal.lada, i la piscina, ara sï, ja be de gust,,  Però tot això té la contrapartida de la Saiforitis, aquella malaltía insidiosa i de fàcil contagi que ens agafa tots els estius. Ni tan sols el diari em dóna incentius per fer anar el cervell. sort de la novel,la que de tant en tant m'anima; sinó, de no fer-lo servir se pm'atrofiaria el cervell.Ah i també he de donar les gräcies als escriptors publicats, que tant fan per mi. Però també el botí s'está acabant. Sempre em quedarà Moby Dick que és la meva eterna assignatura pendent.
Amb un badal em despedeiixo fins un altre dia, ara el balancí em reclama.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Desde mi butaca de la fila7



Desde mi butaca de la fila 7

Tin Tin y el cine Grand Rex
El pasado mes de junio, hice el que seguramente será mi último viaje a París (esto del último viaje, es una cuestión que quizá algún día explicaré). El viaje lo hice en el TGV, tenía ganas de subirme a un tren de alta velocidad. Y en París, volví a visitar el espectacular cine Grand Rex. Qué queréis, el cine es mi debilidad, pero es que este cine es algo muy especial. Fue inaugurado en 1932. Ya no quedan cines como este en toda Europa. Por las fotos lo veréis.



 Allí, hablando con los empleados, siempre me he enrollado con los empleados de todos los cines, nos explicaron el gran evento que fue el estreno del film de Tin Tin de Steven Spielberg. El gran estreno se hizo en Bruselas, con asistencia de los actores, el director y el productor del film, aquel evento quedó plasmado en la estampación de la firma de Spielberg en el tren de Alta Velocidad belga Thalys. 



 Y con él se dirigieron a París, para el estreno del film en la capital francesa, en el Grand Rex. Os dejo unas imágenes para que lo disfrutéis. Lástima no haber podido estar allí. Por eso tuve que buscar las fotos del evento en Internet y por tanto los derechos son de su autor/es.

La noche del estreno




dimecres, 9 de juliol del 2014

CINE

Volker Schlöndorff delante de la sede de la Filmoteca de Catalunya



Se presenta un verano intenso
           
            Este verano será especialmente intenso, dados los tres ciclos que ya han iniciado su andadura en la Filmoteca: “De sang i de fang: 1914-1918” para conmemorar la Primera Guerra Mundial, Volker Schlöndorff y Billy Wilder.
            Empiezo por Schlöndorff: Tuve la suerte de que me invitasen a participar en la rueda de prensa y anterior sesión de fotos que se le hizo al director alemán Volker Schlöndorff (“El joven Törkess”, “El tambor de hojalata”) en la Filmoteca de Catalunya, el pasado lunes 30 de junio, por la mañana.
            Schlöndorff tiene en la actualidad 75 años, con una salud y clarividencia envidiables. Hombre afable, atento, cordial y predispuesto a ser preguntado y a satisfacer cualquier demanda de los fotógrafos. Un detalle muy significativo: Vino a saludar y dar la mano, uno por uno, a los fotógrafos allí congregados (entre los que me hallaba yo), dándonos las gracias por estar allí con él.
            Schlöndorff, alemán de nacimiento, fue enviado a estudiar a Francia desde pequeño, por eso él dice que, “somos del país dónde hemos estudiado el bachillerato” (cuando escuché esas palabras me vino a la memoria, no sé porqué, una frase similar pronunciada por Jordi Pujol cuando era presidente: “Català es tot aquell que viu i treballa a Catalunya”.

 
 Volker Schlöndorff con el director de la Filmoteca Esteve Riambau


La tarde del martes, Schlöndorff, presentó el primer film de su ciclo, que a la vez lo era del ciclo de la I Guerra Mundial, antes de la proyección en la sala Chomón. Agradeció la invitación de la Filmoteca y la gentileza del Goethe Institut que le había pagado el viaje. Durante su disertación dijo que deploraba el curso que siguió su país con la llegada del III Reich que sumió a Europa en el terror. Pero dijo también que no le gustaba la posición actual del gobierno de Angela Merkel. En ese momento, se levantó de la mesa la representante del Goethe Institut y salió de la sala.
            Quedó claro que no casan bien el mundo de la política con los representantes de la cultura. Los políticos no entienden la ética de los creadores, ya sean escritores, cineastas o artistas. Eso también sucede aquí en casa nuestra. Schlöndorff arrancó aplausos. Por último decir que, en la rueda de prensa me enteré de Schlöndorff había estado casado con la directora de cine Margaret von Trotta, que él utilizó también como actriz. Y que la razón por la que se nos dirigió a los fotógrafos en castellano, fue porque conocía algo el idioma, ya que su primera novia fue mexicana.
            También en la misma tarde del martes, Schlöndorff presentó el documental, muy interesante, de 3 horas que él rodó sobre una entrevista que le hizo a Billy Wilder y que abrió el ciclo de las más importantes obras del genial director austrohúngaro, que finalizó sus días en Hollywood, a donde emigró huyendo del nazismo.  
            Y ya solo me queda por reseñar, el Ciclo sobre el Centenario de la I Guerra Mundial. En él ya se han podido ver piezas muy importantes como “Wings” (Alas) de William A. Wellman, el primer film, de la Historia del Cine, galardonado con un Oscar. Se podrán ver piezas tan importantes como “Paths of glory” de Kubrick, “King and country” de Losey, “Mata Hari” con la Garbo o “War horse” de Spielberg entre más de cuarenta films que se podrán ver hasta finales de agosto.
Motivos no faltan, creo yo, para asistir este verano a la Filmoteca o ¿no?

 Durante la rueda de prensa

La vida segueix amb els seus altibaixos corresponents, més aviat sense gaires ensurts, previsible i encalmada. Inclús llegint el diari tinc aquesta mateixa sensació. Toquem fusta i no avancem els esdeveniments, però de moment ha començat aquell estadi es suspens de tots els estius. Gairebé trobo a faltar quan teniem com alcalde el Jordi Hereu que inventava facècies que produïen gran animació en el personal.
A cal Mata, en aquests moments hi ha unes colònies musicals i tot el dia sonen flabiols i violins; els pardals ja han retrobat la seva rutina de venir a buscar rosegons de pa, al lluny se sent el runrun d'una formigonera i a prop, el finíssim del ventet que ens du els núvols que tapen el sol a estones. No fa pas calor, diria que és un temps perfecte meteorològicament parlant. Com diu el Rafel, estic instal·lada en una illa deserta. Però és fructífera i procuro aprofitar-la al màxim que la setmana vinent tindré paletes i serà més moguda. Enguany el serbal està farcit de fruits i un dia d'aquests en faré melmelada per berenar. Amb trossets d'avellanes de la collita passada serà boníssima. Si en voleu ja sabeu que hi esteu convidats. No sé si es pot presentar com un pla engrescador però a mi em satisfà per complet.

dimarts, 8 de juliol del 2014

Des del balancí (què més voldria)


Segueixo immersa en les feines de l'hogar i una mica histèrica, confesso. O més aviat desesperada de no poder fer res que necessiti una atenció  continuada, més enllà de cinc minuts. Potser valdria més que em fes càrrec d'això, renunciar a escriure i deixar-me viure sense frustracions. No us estranyi doncs si acabo prenent aquesta decisió.
Aquest cap de setmana hem passat la Festa Major, sense pena ni glòria. Com tot, cada cop està més ben organitzada i més despersonalitzada. Digueu-me romàntica o carca o carrossa, però era més divertit quan tot ho fèiem entre tots i potser el millor era precisament la preparació. Ara, inclús el bar està dut per una empresa que si bé treu feina i permet a tothom seure i prendre una cervesa amb tranquil·litat, fa que ningú se senti responsable de res i més sabent que els guanys no reverteixen en el poble sinó en la pròpia empresa. El progrés? Potser.
Per nosaltres va acaba amb un ensurt doncs el Pau que començava a treballar al Camping de Platja d'Aro (Santa Cristina, vaja) va tenir una infecció de ronyó que per sort ja està, sembla, en vies de solució.
Ara som vuit (res, una minúcia). El més empipador és la feina de guàrdia civil, perseguint els nens perquè facin el que s'han compromès a fer. Sort que ara tinc a la Meri i també el David puja i baixa. Així i tot hi ha mil coses que s'han de fer i tot just ens posem a to, quan torna a ser divendres i tornem'hi. Llavors, però, ve la Blanca i cuina i cuina tot el dia i part de la nit. Ens ha deixat menjar per tota la setmana i en dos dies vaig aprofitar per llegir Las tres bodas de Manolita, de l'Almudena Grandes, que ja creia que no trobaria el moment en tot l'estiu. De la trilogia sobre la Guerra Civil és el que menys m'ha agradat, però ara no tinc temps de comentar-lo (les classes del Borja ens donen molts arguments per fer crítica ) . Quant a la meva novel·la, a batzegades, però no m'hi vull amoïnar; la setmana passada un dia vaig escriure vuit hores seguides i ara l'he de pair
En aquest moment, la pau és idíl·lica; ahir va ploure i el jardí està  preciós... però me n'he d'anar a acabar de lligar el dinar. Fins ara ha fet fresqueta i no m'he banyat ni un dia encara. Els nens sí, és clar. Sort que entre ells s'entenen bé i ja son grandets per entretenir-se sols.
Seguiré informant de tot el que em passi, encara que no tingui importància. M 'agrada saber-me en contacte amb vosaltres (sempre i quan tingui cobertura) i em serveix per a descarregar greuges. Fins aviat.

dijous, 3 de juliol del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 346


NÚRIA novament

Encetem mes i amb el juliol, arriba la meva germana per passar les vacances a Barcelona. Com tenim costum iniciem uns dies de descans a Núria, la vall tan estimada pel repòs que ens proporciona, la natura impactant amb les seves valls i muntanyes, les vaques i cavalls que pasturen sense immutar-se de les persones que ens hi apropem i les caminades, això si, cada any més curtes per les limitacions de l'edat, però igual de boniques. Queralt, Ribas de Freser i altres recons per escapar-nos. Així que tanco bloc fins a la tornada.