dissabte, 17 de febrer del 2018

LA TRESCA I LA VEREDESCA


Que fràgils ens torna el progrés. En una contradicció flagrant, tot el que està fet per millorar-nos la vida, en quant falla es torna dificultat. He estat gairebé dos dies sense internet ni telèfon per un problema de telefònica i encara que res no m'apressés m'empipava. Havien desaparegut aquells moments de calma en que em dedico a rellegir escrits meus i corregeixo i corregeixo incansable en recerca d'imatges o paraules justes, no podia eliminar missatges no volguts; no watsAp, no trucades, no consultes, no bloc.. I el pitjor de tot l'espera de la solució que no estava a les meves mans i no arribava i tampoc no podia esbrinar amb "persona humana" l'estat de la qüestió. En una atmosfera densa i silenciosa llegia, com tants milers de cops però amb la impressió que res no rutllava i recordava una vegada que vaig estar tres dies sense llum o una altra sense calefacció i temps enllà, en la prehistòria, quan tallaven l'aigua. Penso, no penso sinó que sento, com devia ser quan no s'havia descobert l'electricitat, ni l'aigua corrent, no s'havia ni somniat el telèfon, l'avió, els trens... Em meravella la potència creativa de la humanitat i m'estora la veritat de tants que no poden gaudir-ne encara i per motius diversos que fàcilment podríem reduir a un de sol. Sort dels llibres, em dic, i posats a recordar veig la cel·la de Santa Teresa al convent de La Encarnación a Àvila on, asseguda sobre una estora, amb el paper sobre una pedra i amb una ploma d'oca, Teresa, a la llum d'una espelma va escriure entre d'altres El camino de perfección.


L'arpa i les seves vibracions, 474


PORTUGAL

Resultado de imagen de casa das historias - paula rego

                              Museu Paula Rego

De l’escapada a Portugal la setmana passada, voldria comentar-vos algunes vivències. Com que la majoria de vosaltres ja coneixeu aquest país lusità, em centraré en fets, potser petits, que m´han fet gaudir molt bones estones.

L’Hotel Londres, on ens van allotjar al grup d’una trentena de jubilats, del Mundo Senior Plus, és a Estoril. Hotel còmode i amb piscina, on ningú hi va pas posar els peus, ja que malgrat el sol, a    9 graus de temperatura, no resultava massa engrescador fer-ho.

D’Estoril a Cascaes, el municipi més proper, ens separaven dos kilòmetres, que es poden fer ben bé a peu i que nosaltres vam optar per fer-los còmodament amb taxi. Cascaes té moltes coses boniques  per veure. Entre aquestes, una zona voltada de verd i ben cuidada on hi ha la majoria de museus. D’aquesta manera pots triar el que més t’agrada o desitges veure. Avui us parlaré d’un que va ser una troballa. És el Museu CASA DAS HISTÓRIAS PAULA REGO. Un edifici interesant tant pel contingut com pel continent. L’edifici és obra de l’arquitecte Eduardo Souto Moura, guanyador d’un premi Pritzker. El contingut presenta un conjunt de l’obra gràfica i pintura de Paula Rego i del seu marit Victor Willin, també pintor. Pintura estranya i neguitosa la de Paula, almenys així la vaig sentir. Els seus primers treballs daten de les dècades de 1960 a 1970, classificada com neodaísta. Barreja  diferentes tècniques com pintura i collage, juga amb imatges infantils, fetitxistes i traumàtiques. Més endavant desenvolupa un estil més il·lustratiu i figuratiu. El seu treball  mostra una cara sinistra, accentuant la dominació maliciosa i la subversió de l’ordre natural. Pinta realitats socials polèmiques; també il·lustra historietes i tebeos. En moltes historietes els animals representen situacions humanes.


El dia de la nostra visita, pràcticament tota l’obra estava centrada en el ballet There and back again que havien representat feia poc a Cascaes, amb muntatge musical i en quatre temps, dos d’ells ballats per personatges humans i dos convertits els mateixos personatges en animals més o menys monstruosos i fastigosos, mostrant una decadència continuada de la realitat. A les sales hi havien uns maniquís amb les robes de cada un dels personatges i els animals. Podies tocar les màscares i les textures de la roba, a més de veure els dibuixos i els esbossos retocats que va fer Paula.
Enganxades a les parets partitures de la música.


Resultado de imagen de Paula Rego


Un DVD mostra el ballet en la seva totalitat, visió que vam compartir amb un grup d’adolescents i la seva monitora que els hi feia veure tota mena de detalls.
Aquest edifici és tot ell dedicat a l’artista per perpetuar la seva obra. Nascuda a Lisboa el 1935, d’una família adinerada durant l’època de Salazar, es comenta que potser això la va influenciar en els seus personatges sinistres i dominants, tot i que en els seus últims treballs mostra un estil mes realista. A  la Galeria Nacional de Londres es pot veure el retrat que va fer del president portuguès Jorge Sampalo. 

Resultado de imagen de Paula Rego



dijous, 15 de febrer del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA





París, igual que totes les grans ciutats, té el problema dels sensesostre (els clochards) dels quals n'hi ha tants que inclús existeix una associació de voluntaris, Les Morts de la Rue que es dediquen a recopilar informació, indagar els possibles familiars etc de tots ells i organitzen també una "jornada dels morts al carrer". Una de les conclusions a què arriba aquesta associació és l'estreta relació de pobresa amb la qualitat del barri. Normal; a més riquesa, més probabilitats de caritat.  I ara, a més a  més d'aquest problema hi ha el de les rates (també comú a les ciutats) agreujat per les recents inundacions que les han fet sortir dels caus i passegen tranquil·lament per la ciutat creant l'alarma entre veïns i comerciants. Els dos són problemes de gran envergadura que vull creure que preocupen sense solució visible als consistoris diversos però que es manifesten periòdicament segons les condicions climàtiques sobretot i en altres moments sembla que desapareguin. Ja se sap que dels problemes si no se'n parla s'obliden. I n'hi ha tantes de coses que no rutllen que la temptació de tancar els ulls també es periòdica." Ojos que no ven..."

dilluns, 12 de febrer del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA


                                                                     
                                                                 
Font del trinxa- Damià Campeny (Pelai >Ronda Univesritat)

Surto a passejar per la ciutat i puc fer-ho com una turista que res no coneix. S'ha tornat diferent, nova i no dic que no trobi coses que em sorprenguin però molt sovint tinc una sensació d'enyorament de tot el que he conegut, que en un moment formava part estreta de la meva vida i que ha desaparegut sense saber ben bé com ni quan. Que forts son els lligams trenats a la infància! I no em refereixo avui a llocs desapareguts per la picota de la modernitat i el progrés sinó a aquells personatges que sense ser res directe formaven part del nostre entramat personal (de persones). Qui podria trobar avui una collidora de punts de mitja? o un fotògraf de carrer que ens esperés al peu del monument de Colom? Recordeu, els que sou grans, el gelader o el "barquiller", l'home dels coloms, el Popeie (aquell home que era capaç de desdibuixar la seva cara en les més peregrines formes), algun dels  limpies de la Rambla, els venedors de cigarretes i fulles d'afaitar amb la seva caixa penjada (abro la tienda,  caballero?...), els venedors de loteria amb les tires de números penjades amb una pinça a la solapa, el noi dels croissants amb la seva enorme caixa al cap repartint per les granges i altres llocs on servien esmorzars? Quants dels nostres fills reconeixeria un pot de petricó, ha vist mesurar la roba per un vestit amb un metro de fusta, ferrar un cavall o té al cervell el drinc metàl·lic, apressat del drapaire o sap el què és un drapaire ?... Ja sé que aquest meu  és un clam de vella i que és natural que els temps canviants fan que tot canvií però la nostàlgia salta quan menys ho esperes i no és mala consellera del record. Tot això m'ha vingut al davant de la font del Trinxa que, juntament amb la de la granota o la del noi dels càntirs és un dels pocs records d'aquests personatges que tot i no tenir una importància trascendental van ser prou representatius d'un estil de vida. Ara també n'hi ha d'aquests personatges però dubto que anys a venir es puguin haver convertit en record del temps actual, en un humil monument  a la nostàlgia.  

dimecres, 7 de febrer del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA


Animals exemplars

A l'illa de Mana, a prop de Welington- Nova Zelanda (d'on provenen les palmeresWellingtònies, tan senyorials i elegants elles), van instal·lar uns cimbells de ciment amb reclams sonors alimentats amb energia solar, per atreure ocells. Un mascarell que per allí passava es va sentir tan estimulat que s'hi va quedar a viure. I conten que inclús va intentar relacionar-se amb els rituals d'aparellament que li son propis (a l'ocell, no al cimbell) i és clar, la cosa no va donar resultat encara que s'hi va quedar a viure al seu costat fins que ha mort. De consumpció, de despit, d'amor?... 
En un cas semblant veiem, i seguim sense interès especial per part nostra, les peripècies del President dels EE.UU i la seva dona. En aquest cas qui és l'ocell i qui el cimbell? Pel que es diu no acaba de quedar clar. O bé el mascarell femella s'ha tornat cimbell de tan tenir-lo al costat o espera, fregant-se les mans, l'ensulsiada del cimbell? Tot podria ser.

dilluns, 5 de febrer del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA



De tant en tant tinc temptacions de deixar córrer el bloc, perquè tinc la impressió de que l'esforç no es correspon amb l'interès dels lectors, però avui, en un rampell de curiositat he entrat en la pàgina d'estadístiques del nostre i he vist :

tenim :                 2.852 entrades
                     i  156.350  visites

 Això ha apaivagat els meus dubtes i m'ha deixat conformada. Donat que si escric és ben bé perquè m'agrada fer-ho (encara que agraeixo i valoro molt els comentaris) potser val la pena seguir encara que hi ha molts "rajats" que s'hagin despenjat pel camí. Les seves motivacions? són personals, evidentment, i les respecto però crec que és una bona eina de comunicació i val la pena. O sigui que aquí em teniu espero que per molts anys encara que sigui esporàdicament que tampoc no es tracta d'una feina ni d'una tasca a vida o mort.

A reveure! ciao, by,by, au revoire, Auf Wiedersehen, Tschüs, tam biêt, etc...... i qui no m'entengui que no em compri.

divendres, 2 de febrer del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA



Aquests dies està tenint lloc la trobada de novel·la negra BCNEGRA 18. Com cada any són moltes les conferències i actes diversos als que els molts afeccionats al gènere podem acudir.
Al mateix temps, avui divendres 2, a La Vanguàrdia dues pàgines seguides m'indueixen a l'estupor, les 4 i 5 de la secció Viure. En elles s'explica * "l'èxit" del Mercat de la misèria, on qualsevol pot estendre una roba a terra i vendre coses trobades a les escombraries. I no passa res i encara per més inri hi han començat a anar els turistes. I segueix: *un sensesostre perd la barraca i la dentadura en l'actuació de la Guàrdia Urbana per demolir el seu refugi (Mercat de S. Antoni i ascensor de l'estació del Metro). Més:* El sensellarisme (admetrà l'Acadèmia de la Lletra la paraula, aviat?)es refugia a l'edifici de l'Ajuntament de la Plaça Sant Miquel.*Un (en realitat són quatre) turista holandès dispara set trets contra els porters del Pacha de la Barceloneta. *Notícies de l'estratègia policial contra els narcopisos i també que *dues de cada tres dones ateses per pobresa energètica són dones. Ah sí i que *Trias no donarà suport a la qüestió de confiança i veu falta de lideratge en Colau.

Voleu més Barcelona Negra?

dijous, 1 de febrer del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA




                                                    Menairons


Avui he fet una troballa que m'ha agradat molt: Un calendari amb éssers de la mitologia. Cada mes està dedicat a un d'ells  i com que som encara a la primera setmana del mes us envio el corresponent. Les il·lustracions són de l'Anna Ribot Urbita. Si voleu més informació busqueu-la al seu nom i veureu altres obres seves.

Menairons
Els menairons són uns éssers remenuts, tant que en un  canut de canya o d'agulles de cosir en caben milers. Quan l'amo el destapa surten dient per tres cops : feina o menja, feina o menja, feina o menja. Si no li manes feina et maten i si feinegen, com que són tants en un moment ho tenen tot fet. Si l'amo no sap què fer-los fer els diu que apleguin les pedres dels camps. Per això tenim tantes parets de pedra seca. Neixen de l'herba de Sant Joan i creixen en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només els deixen passar al punt de la mitjanit de sant Joan. Com que aquella nit acostumo a ser a Saifores, estaré a l'aguait per pescar-ne algun. Serà un bon ajut.

dimarts, 30 de gener del 2018

L'arpa i les seves vibracions,473

Resultado de imagen de Lisboa

Amics del bloc, desprès d'un mes amb problemes amb l'ordenador que finalment ha acabat a la brossa, avui n'estreno un altre, aquesta vegada portatil, que espero no em doni els problemes de l'anterior, ja que per baixades de l'electricitat de la instal.lcíó de la meva habitació, per dues vegades s'ha cremat.
 Aquest em donarà la possibilitat de treure´l de casa i treballar en altres llocs.
La propera setmana del 4 al 11 marxo a Lisboa amb un viatge de l'Imserso.
Espero a la tornada explicar-vos les experiències d'aquesta nova sortida. 

Resultado de imagen de lisboa

dilluns, 29 de gener del 2018

L'Enigma de la Tresca





El lloc que us proposava conèixer era el Teatre-Circ Olímpya del qual ben segur n'heu sentit a parlar. Va ser un magnífic local d'espectacles que es va inaugurar a Barcelona l'any 1924  fins el seu enderrocament el 1947. Jo recordo haver-hi anat amb la meva tia en una de les últimes funcions. Aquesta tia meva, germana de la mare, soltera i "marxosa" que en dirien ara, els diumenges solia dur-me als més variats lloc d'esbarjo permesos als nens. Memorables diumenges de Tibidabo, Sala Mozart, atraccions el Caspolino o les del Paral·lel, xocolatades a Petritxol etc...o sigui va ser la meva introductora i educadora juerguistico-sentimental dintre d'un ordre. Lloada sigui. Però al que anàvem: el Circ Olimpya.
Estava a la Ronda de Sant Pau cantonada al carrer Aldana i va ser projectat per l'arquitecte Joaquim Folguera, autor de molts edificis del moment. Era d'enormes proporcions, el més gran d'Espanya i un dels més moderns d'Europa.











 Tècnicament era un dels  més avançats. Tenia una platea on hi cabien 6.000 espectadors i l'escenari, de bocana grandiosa, podia convertir-se en piscina.
Allí es va fer teatre, sarsuela, òpera, música (l'introductor del jazz a Barcelona), ballet, boxa lliure i sobretot, circ.


 Un espai més, malaguanyat, de la nostra cultura, absolutament impossible de fer avui dia quan la cultura oficial ha bandejat tot el que no sigui succedani i cridòria. Requiescat in pace el Circ-Teatre Olimpya, on tant es va riure, plorar, sentir, gaudir i estimar.

divendres, 26 de gener del 2018

L'ENIGMA DE LA TRESCA



Quin devia ser el que es va anomenar "El Liceu del Paral·lel". Amb prou feina, algú de nosaltres en podria haver gaudit.
                                              És coneixement o enigma?
                                              Busqueu, busqueu...
                                              no us doneu tan fàcilment
                                              que si tan fàcil fos
                                              quin enigma seria?

                                              Si algú l'encerta
                                              premi tindrà.
                                              Què serà?

dimarts, 23 de gener del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA



Estem en temps de punts suspensius. Passen coses, sí, però totes necessiten explicacions: que si sembla que, però no, és perquè així, potser sí, però no crec... No sé si així anem formant opinió (costa, costa) o anem perdent il·lusions. No ens atrevim a emetre possibilitats contundents; no depèn de la nostra opinió, ni del nostre desig. Esperem en una andana buida on no sabem quin tren passarà ni si vindrà amb retard, no té la nostra estació com a destinació o el conductor embogirà i ens durà al mateix punt de sortida o a un on no voldríem que ningú mai no arribés. De moment ja és molt si trobem un banc per seure i esperar, desitjant que al pujar puguem tenir lloc de finestreta i veure el mar. Per cert, ahir vaig tornar a Mataró i feia un dia radiant; el mar era un desig acomplert. Premonició?

divendres, 19 de gener del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA

Donat el poc interès demostrat per trobar resultat als enigmes de la tresca proposats, els divendres em limitaré a explicar alguna cosa de la ciutat antiga o moderna i si algú ho llegeix millor per ell i si no tal dia farà un any.



Probablement, a algun dels fidels lectors de La Tresca, grans en saviesa i edat, us sonarà el nom de La plaça de l'oli. Era una plaça que va desaparèixer en l'enderroc per fer la Via Laietana i podem situar-la més o menys on ara és la Plaça Berenguer.
Es deia Plaça de l'oli degut a la seva funció. El 1310 les autoritats locals van ordenar que no es comprés oli fora de la ciutat. L'oli era un dels béns més preciats per necessari i perquè era una de les riqueses del país. Així és que des d'aquell moment el comerç, les transaccions, les mesures i qualsevol operació relativa a l'oli tenien lloc en aquesta plaça. Com gairebé sempre, el progrés  que es fa per produir un benefici no deixa de trepitjar els beneficis anteriors. Només el temps i els canvis posteriors acaben llimant, per desaparició, el problema (mort el gos, morta la ràbia). Això sembla que va passar amb la plaça de l'oli on es van crear conflictes amb els venedors d'altres productes que ja estaven instal·lats en aquella plaça des de molt abans i les autoritats van haver de dictar ordenances per separar les competències dels constants litigis. Problemes que es van acabar quan tot es va enderrocar per la nova Via Laietana. Però això és una altra història i ja hi entrarem un altre dia. Bon cap de setmana! 

dimecres, 17 de gener del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA


En aquest racó plàcid, una mena d'oasi, costaria gaire posar-hi un banc? ara només serveix com a magatzem d'obres de l'església. Incomprensible!


En la trescada d'ahir vaig mig pentinar el meu barri, els llocs per on passo habitualment... no sabeu la quantitat de llocs que he trobat canviats: botigues desaparegudes, moltes altres de noves, espais degradats, algun més arreglat... Petits canvis, sí, però que sumen i tot ho canvien. De moment desconcerta però finalment penso que és allò del Gatopardo: perquè tot segueixi igual, tot ha de canviar. I això pot aplicar-se a tantes coses que no cal fer gaires reflexions  perquè realment qualsevol aspecte s'hi pot veure inclòs.

dimarts, 16 de gener del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA



Ahir vaig anar a Mataró.amb unes amigues.No era una trescada de les meves en que l'única companyia son els records i les impressions que es tiren sobre meu. Ho vam passar bé, és clar, xerrant i rient però tota l'estona, aquella música de fons que sempre ens acompanya en feia adonar que trobava a faltar el temps de la reflexió, les sorpreses dels petits descobriments, la sensació de llibertat. Serà que m'he tornat feréstega? m'estaré convertint en una bruixa d'aquelles que viuen soles i es miren tothom com adversaris? Crec que no perquè també em calen moments de companyia i d'amistat però cada cop més necessito calma per trobar el que hi ha dins meu, per veure el mar i fer-me càrrec de la seva força, la vida que conté i no veiem, per imaginar...des d'una cadira al sol, el que son, el que volen i el que fan, totes aquelles persones que es mouen al meu davant. Durant molts anys érem a l'escenari; ara hem passat a les files de butaques. Els vells duem un fardell molt pesant que necessita concentració per trobar força per esclatar. Hem vist i sentit tantes coses que només en la calma i la reflexió podem gaudir dels petits plaers, que són molts i bons, que encara ens ofereix la vida.
Me'n vaig a trescar  una estona, no sé si a trobar o a trobar a faltar. Ja us ho diré.

dilluns, 15 de gener del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA

ARBRES




Fa un parell de dies llegia un article sobre les palmeres australianes que hi ha a Sants i recordava les moltes de la meva vida. La primera, la paradigmàtica, la de Ca l'Ardiaca que de en petita visitàvem sovint amb el meu pare. Recordo que em deia que quan ell era petit ja anava amb el seu avi a veure-la. En aquest article m'assabento que es va plantar el 1873 o sigui 21 anys abans que ell nasqués. Ai Barcelona, quanta part de la nostra història és part de la pols dels records que encara conté! Buscant a internet a causa de la curiositat que aquest article m'ha desvetllat he trobat moltes coses sobre els arbres de la nostra ciutat . Quantes espècies diferents us veurieu amb cor d'anomenar? cinc, sis?... n'hi ha més de seixanta. Bufa! algunes amb noms preciosos:bellaombra, fotímia, lagunària, arbre de l'amor, cocculus, siris, sòfora... d'altres que sembren sortits duna novel·la d'aventures : Maclures, arbre de la llana, arbre del corall, tipuana, schinus, Washingtònia, cedre de l'Himàlaia... I he recordat que l'últim any d'Escola Massana, quan preparàvem un viatge de fi d'estudis a Itàlia varem fer una fira de Nadal al pati de ca l'Ardiaca i jo vaig fer un pessebre amb figures de ceràmica. Les tres figures principals estaven a la base de la palmera i la resta, pastors, reis, estel etc anaven rodejant la palmera en espiral. Va tenir molt d'èxit i va sortir fotografiat a la portada de La Vanguàrdia (encara la tinc, és clar). Anys després, un dia, en Joan Gaspar (Sala Gaspar) em va dir que l'havien comprat els seus pares i que era des de llavors el pessebre familiar i encara ara ho és. Cada cop que veig la meva palmera recordo tot això i em sembla tenir encara part de l'emoció quan les meves simples obres primerenques s'enfilaven palmera amunt, amunt, amunt, com les meves il·lusions.

divendres, 12 de gener del 2018

L'ENIGMA DE LA TRESCA



M'agrada anar pel carrer i trobar-me, de sobte amb casetes de poble salvades de la destrucció per una restauració ben feta.
M'agrada, perr una porta oberta, veure, al lluny un pati florit .
M'agrada , topar amb algú que feia temps que no veia i posar-nos a xerrar al mig del carrer.
M'agrada, que encara alguna casa llueixi l'escut del barri.
M'agrada, que un rellotge de sol en una paret em digui l'hora del temps.
M'agrada, un gest artístic i personal escapat d'algú a qui li agrada compartir i fer-lo públic.
M'agrada, en una botiga "de sempre" poder demanar una cosa "de sempre" i que la trobin a l'acte.
M'agrada, poder seure en un racó tranquil i veure passar els núvols.
M'agrada prendre el pols d'un barri anant a la peixateria o a comprar el pa.
M'agrada trobar espais, detalls, records...
M'agrada mirar una casa sabent que a dins hi ha algú que conec.
M'agrada que malgrat els canvis, gairebé tot continuï agradant-me.

Què és això que m'agrada tant?

dimecres, 10 de gener del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA




Avui he començat guardant un llençol i he acabat amb tot el primer pis en doina. Del llençol ha vingut l'endreça de l'armari, la neteja i el llençament de coses que s'ha anat ampliant a un altre armari que també ha capitulat i s'ha vist desposseït de coses que ara esperen trasllat a Saifores en cerca de millor vida. Llavors han quedat lliures dos forats d'armari (bé ja m'enteneu) a punt d'acollir coses que eren com farcells de drapaire però que en quan s'espongen tornen a agafar la seva veritable ànima. I com que aquest segon armari és a la banda que configura el meu racó d'escriure i altres feines diverses... també les plates, calaixos, calaixets, arxivadors etc han estat recollits per l'esclafit (paraula que aquests dies ha sonat molt) i després de tries sense pietat i noves acomodacions em faran la vida més planera. Jo mai no faig bons propòsits d'any nou però si que, obeint a una necessitat interna ineludible, de tant en tant i sense cap pla previ ni necessitat d'espai em lliuro a aquests ordenaments. Es veu que el meu cap necessita organització. Ara ja podré començar de nou a desorganitzar o bé anar-me'n a dinar, fer una bona migdiada al solet que avui llueix i després posar-me a llegir un dels llibres que m'han dut els Reis. A que és un bon programa?Us el recomano. A més a més tinc bona consciència, després de la fina feta.

dimarts, 9 de gener del 2018

LA TRESCA I LA VERDESCA




Avui és un dia de desconcert. Tan sols la vida diària em crida i això, després de tants dies de festes i "fastos" no sé com prendre'm-ho. Ahir, un cop passats Reis i un segons reis pels que no hi van poder ser aquell dia, ja vaig guardar el pessebre i els guarniments de la casa i ja sembla la de sempre. També nosaltres som els de sempre? Segurament no, perquè tot ens ha fet reflexionar, fer plans conjunts, sentir opinions diverses, compartir i desitjar. Ara bé, tot això s'ha de pair, quedar-nos amb el que sabem que ens caldrà o ens agradarà tenir i recordar i deixar a banda el que hagi d'anar al contenidor marró. Trieu bé i que tingueu un bon any. 

dilluns, 8 de gener del 2018

L' arpa i les seves vibracions, 472

DONOSTIA / SAN SEBASTIAN
Resultado de imagen de la paloma de la paz donostia
La Paloma de la Paz, de Basterretxea

L'estada a San Sebastian a casa d'una amiga,que em va convidar a passar amb ella i la seva família el dia del seu 75 aniversari,ha estat un encert en tots els sentits.Sobre tot per l'excel·lent acolliment que m'han fet. Pel paisatge tan bonic de la seva terra.Pel bon menjar i beure que t'ofereixen les diverses "TASCAS". Com és de llei per aquestes terres;no ha deixat de ploure cap dels quatre primers dies de la meva estada.
Resultado de imagen de oteiza escultor
Construcción vacia, de Oteiza

L'única diversió possible i a l'aire lliure i sota la pluja, ha estat passejarpel Passeig Marítim i veure com les onadesimpulsades pel vent trencaven per tot el litoral, en les tres platges i en els seus accidents geogràfics.
El Passeig marítim de San Sebastian d'un cap a l'altre, té una longitud de 6 quilòmetre; sense desnivells, sense cotxes i sense creuar cap semàfor, es pot recórrer en una hora; això si ben abrigats, ben calçats i amb un impermeable gegant que almateix temps que et protegeix de l'aigua i del vent, et permet veure l'espectacle de l'aigua espetegant, amb unes ones gegants,quan arriben a terra.
Resultado de imagen de el peine del viento
El peine del Viento de Chillida

D'est a oest es troben estratègicament col·locades davant del mar, tres modernes escultures que ens permeten gaudir de les formes creades pels seus autors, tots tres bascos. La Paloma de la Paz de Nestor Basterretxea,Construción vacia de Jorge Oteiza i El Peine del Viento de Eduardo Chillida.A les fotografies veureu les seves formesi, el temporal d'aigua que la major part dels dies, les banya amb més o menys fúria.És impactant la visió de cada una per la seva bellesa.
Un altre dia us explicaré més vivències d'aquesta setmana que ha donat molt de sí.
 .