Estem en temps de punts suspensius. Passen coses, sí, però totes necessiten explicacions: que si sembla que, però no, és perquè així, potser sí, però no crec... No sé si així anem formant opinió (costa, costa) o anem perdent il·lusions. No ens atrevim a emetre possibilitats contundents; no depèn de la nostra opinió, ni del nostre desig. Esperem en una andana buida on no sabem quin tren passarà ni si vindrà amb retard, no té la nostra estació com a destinació o el conductor embogirà i ens durà al mateix punt de sortida o a un on no voldríem que ningú mai no arribés. De moment ja és molt si trobem un banc per seure i esperar, desitjant que al pujar puguem tenir lloc de finestreta i veure el mar. Per cert, ahir vaig tornar a Mataró i feia un dia radiant; el mar era un desig acomplert. Premonició?
Tant de bo la teva premonició s'acompleixi, ja hem fet prou travessa del desert, desposseïts de tot. No pot ser que sempre guanyin els mateixos i de males maneres. Això que dic és ingenu, ja ho sé, però els atacs fins i tot verbals també pesen a l'esquena.
ResponEliminaContenta de retrobar-te, Maria Dolors