LA TRESCA I LA VERDESCA

                                                                     
                                                                 

Font del trinxa- Damià Campeny (Pelai >Ronda Univesritat)

Surto a passejar per la ciutat i puc fer-ho com una turista que res no coneix. S'ha tornat diferent, nova i no dic que no trobi coses que em sorprenguin però molt sovint tinc una sensació d'enyorament de tot el que he conegut, que en un moment formava part estreta de la meva vida i que ha desaparegut sense saber ben bé com ni quan. Que forts son els lligams trenats a la infància! I no em refereixo avui a llocs desapareguts per la picota de la modernitat i el progrés sinó a aquells personatges que sense ser res directe formaven part del nostre entramat personal (de persones). Qui podria trobar avui una collidora de punts de mitja? o un fotògraf de carrer que ens esperés al peu del monument de Colom? Recordeu, els que sou grans, el gelader o el "barquiller", l'home dels coloms, el Popeie (aquell home que era capaç de desdibuixar la seva cara en les més peregrines formes), algun dels  limpies de la Rambla, els venedors de cigarretes i fulles d'afaitar amb la seva caixa penjada (abro la tienda,  caballero?...), els venedors de loteria amb les tires de números penjades amb una pinça a la solapa, el noi dels croissants amb la seva enorme caixa al cap repartint per les granges i altres llocs on servien esmorzars? Quants dels nostres fills reconeixeria un pot de petricó, ha vist mesurar la roba per un vestit amb un metro de fusta, ferrar un cavall o té al cervell el drinc metàl·lic, apressat del drapaire o sap el què és un drapaire ?... Ja sé que aquest meu  és un clam de vella i que és natural que els temps canviants fan que tot canvií però la nostàlgia salta quan menys ho esperes i no és mala consellera del record. Tot això m'ha vingut al davant de la font del Trinxa que, juntament amb la de la granota o la del noi dels càntirs és un dels pocs records d'aquests personatges que tot i no tenir una importància trascendental van ser prou representatius d'un estil de vida. Ara també n'hi ha d'aquests personatges però dubto que anys a venir es puguin haver convertit en record del temps actual, en un humil monument  a la nostàlgia.