Que fràgils ens torna el progrés. En una contradicció flagrant, tot el que està fet per millorar-nos la vida, en quant falla es torna dificultat. He estat gairebé dos dies sense internet ni telèfon per un problema de telefònica i encara que res no m'apressés m'empipava. Havien desaparegut aquells moments de calma en que em dedico a rellegir escrits meus i corregeixo i corregeixo incansable en recerca d'imatges o paraules justes, no podia eliminar missatges no volguts; no watsAp, no trucades, no consultes, no bloc.. I el pitjor de tot l'espera de la solució que no estava a les meves mans i no arribava i tampoc no podia esbrinar amb "persona humana" l'estat de la qüestió. En una atmosfera densa i silenciosa llegia, com tants milers de cops però amb la impressió que res no rutllava i recordava una vegada que vaig estar tres dies sense llum o una altra sense calefacció i temps enllà, en la prehistòria, quan tallaven l'aigua. Penso, no penso sinó que sento, com devia ser quan no s'havia descobert l'electricitat, ni l'aigua corrent, no s'havia ni somniat el telèfon, l'avió, els trens... Em meravella la potència creativa de la humanitat i m'estora la veritat de tants que no poden gaudir-ne encara i per motius diversos que fàcilment podríem reduir a un de sol.
Sort dels llibres, em dic, i posats a recordar veig la cel·la de Santa Teresa al convent de La Encarnación a Àvila on, asseguda sobre una estora, amb el paper sobre una pedra i amb una ploma d'oca, Teresa, a la llum d'una espelma va escriure entre d'altres El camino de perfección.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada