Ahir vaig anar a Mataró.amb unes amigues.No era una trescada de les meves en que l'única companyia son els records i les impressions que es tiren sobre meu. Ho vam passar bé, és clar, xerrant i rient però tota l'estona, aquella música de fons que sempre ens acompanya en feia adonar que trobava a faltar el temps de la reflexió, les sorpreses dels petits descobriments, la sensació de llibertat. Serà que m'he tornat feréstega? m'estaré convertint en una bruixa d'aquelles que viuen soles i es miren tothom com adversaris? Crec que no perquè també em calen moments de companyia i d'amistat però cada cop més necessito calma per trobar el que hi ha dins meu, per veure el mar i fer-me càrrec de la seva força, la vida que conté i no veiem, per imaginar...des d'una cadira al sol, el que son, el que volen i el que fan, totes aquelles persones que es mouen al meu davant. Durant molts anys érem a l'escenari; ara hem passat a les files de butaques. Els vells duem un fardell molt pesant que necessita concentració per trobar força per esclatar. Hem vist i sentit tantes coses que només en la calma i la reflexió podem gaudir dels petits plaers, que són molts i bons, que encara ens ofereix la vida.
Me'n vaig a trescar una estona, no sé si a trobar o a trobar a faltar. Ja us ho diré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada