La tresca i la Verdesca

Ja torno a ser aquí! La meva amiga ja ha marxat , ai, ai, però sempre estem en contacte encara que no hi sigui. Ha estat un no parar desgavellat perquè tan aviat les havia d'acompanyar a veure racons d'aquells que a mi m'agrada descobrir, com em quedava a casa fent un dinar o sopar especial i al final no venien perquè uns altres amics se'ls havien endut cap a un altre lloc. El tracte era que tan elles com jo faríem el que ens convingués sense compliments però això era més fàcil per la seva banda que per la meva. Fins dos dies abans no vaig saber quan marxarien perquè tot era depende... de si, de aquello, de lo de más allà, de si aquel o aquella, que si a Girona, que si Saifores, que si... en fi. Com quan tens paletes o pintors: molt contenta quan venen i molt contenta quan marxen. Cosa que no vol pas dir que no les enyori; a més a mi em va l'enrenou i la improvisació però ja tenia ganes de fer vida normal.

Ara tinc una altra llauna en dansa: vaig a recuperació doncs el meu maluc dret està força fotut i també el dit que em vaig trencar. I resulta que no em poden fer les dues alhora (quina tonteria) amb la qual cosa es multiplica el temps perdut d'anades i tornades i els dies d'estar pendent d'això. Demà acabo amb el maluc i dilluns començo el dit. Grrrr, brrrr... I a més, avui tinc tiretes i estic baldada. Però ja torno a ser amb vosaltres i intentant posar-me al dia de la feina de classe; una nova novel·la comença a bullir en el meu cap i estem tots els companys en el moment d'aclarir sobre què volem escriure i començant a organitzar les fites per on avançarà la història. Els nostres caps van a cent i per les orelles ens surten columnetes fum i alguna espurna. I tot això barrejat avui amb les eleccions americanes que també contribueixen a la cerimonia de la confusió. Però calma. Piano, piano si va lontano.