MACBETH
Última representació de la
temporada, de l’òpera de Verdi, Macbeth al Liceu. Tenia curiositat per veure-la
ja que l’escenografia en blanc i negre, creació
de Christof Loy, havia suscitat molta controvèrsia. D’entrada he de dir-vos que
em va agradar molt.
Sobre el text de Shakespeare,
Verdi escriu una música adient a la trama de la vida i mort del rei d’Escòcia i de la
seva pèrfida dona Lady Macbecth. Argument conegut per tothom. Obra mestre pel
que fa al retrat psicològic dels protagonistes.
Primeríssimes veus les del baríton Ludovic Tézier -el francès de moda - i Martina Serafin,
vienesa, tots dos debutants en els papers de Macbeth i Lady Macbeth, gran
repertori de la resta d’ actors.
El milanès Giampaolo Bisanti,
s’encarrega de dirigir la Simfònica del Liceu en aquesta producció que arriba,
exquisidament muntada des de Ginebra
Cristof Loy , novament va a la
recerca d’una experiència emocional, amb un muntatge espectacular i
surrealista. La posada en escena, molt psicologista, converteix el Castell
escocès de Cawdor en un espai atemporal. En aquest sentit, l’escenografia
resulta molt cinematogràfica, amb predomini dels blancs i negres, que accentua
la intensitat dramàtica, això és, la por, l’angoixa i l’ambició.
Òpera en quatre actes amb llibret
de Francesco Maria Piave que es va estrenar a Florència el 1847 i que va
arribar l’any següent al Liceu, on per cert, es va representar durant tres
temporades consecutives, si bé desprès va quedar oblidada.
Pel que fa a la partitura, la producció
que es veu al Liceu, escull la revisada del 1865, però amb el mateix final que
va compondre Verdi. La raó és que Loy no
desitjava un final triomfal, no li agradava que la representació acabés amb el
cor de la victòria, sinó amb la mort de Macbeth, això és, amb el castic a l’ambició
i la falta d’escrúpols. Loy, creador incansable, present, actualment, en els
principals teatres d’òpera, es distingeix per les escenografies pures i
despullades; vol commoure amb la simplicitat.
 |
| Visions de Macbeth dels personatges que ha fet matar. |
Val a dir que ho assoleix. El
diumenge a la tarda després de veure els quatre actes i amb dos descansos
intermedis, amb una durada de tres hores i vint minuts, que no es va fer gens
llarga, sortirem comentant l’èxit
d’aquesta versió musical i escenogràfica.
 |
| Christof Loy |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada