L'arpa i les seves vibracions,440

De retorn a casa, em dedico a recordar els dies de viatge per terres de Zamora i, a recopilar les fotografies.

Fred i petites estones de pluja ens han acompanyat cada dia, són terres molt al nord i a la tardor comencen les gelades i nevades.

No coneixia Zamora i m’ha agradat; majestuosa al peu del Duero i en plena ruta de la Plata. La seva importància medieval ha deixat petjada a les seves muralles, palaus i esglésies.

En dies següents hem visitat Benavente, Toro, Salamanca i Ledesma.

El millor record m’ha quedat de la Puebla de Sanabria, ubicada a la comarca de Sanabria al nord oest de la província. Patrimoni monumental, paisatgístic i mediambiental,  és el centre dels principals serveis comarcals. D’allí surt una carretera, que sempre amunt, et porta al llac de Sanabria dins l’espai del Parc Natural protegit, amb un ús equilibrat i sostenible de recursos. El Parc va ser creat el 1978 amb l’objectiu de preservar la morfologia que esculpiren en les seves roques els glaciars quaternaris. La puresa de les aigües, la riquesa de la flora i la diversitat de la  fauna, molt rica en amfibis. L’extensió actual és de 22.365 ha. que corresponen, en la seva major part, a àrees de mitjana i alta muntanya de les serres Segundera i Cabrera.

El llac és bressol de llegendes i origen de relats universals que passen de generació en generació.

Ens fa de guia una noia jove nascuda a Sanabria,  geòloga, va estudiar a Salamanca i ara ha retornat al poble, al revés ens diu, del que ha fet la majoria de jovent que s´ha instal·lat a Madrid. Ella ha optat per aquesta feina,  per estimació al lloc on va néixer, pel record de la seva família, i per informar a tothom qui s’acosti al parc amb gran professionalitat. Casada amb un xicot de Navarra, té dos fills petits.

Ens explica la duresa extrema del viure dels seus avis i de la gent d’aquella generació. Que només  aconseguia sobreviure ajudant-se els uns als altres ,altrament una família, per si sola, dada la pobresa del moment no hauria pogut reeixir. M’impressionà tot, les fotografies que ens mostrà. Els atuells que s’intercanviaven. Les cases que s’unien per uns corredors amb balconades per tal d’apaivagar el fred intens i no haver de sortir al defora

Més ja cap els nostres dies ens comenta el desastre de la ruptura de la presa de Vera de Tera  a Ribadelago, ocorreguda el 9 de gener de 1959, on van morir 144 persones , ocasionada per un seguit  de coses malt fetes des de  materials dolents, a la pressa per la  inauguració de la presa . Les fotos em recorden el seguiment que feren els  diaris de Barcelona.

La visió del llac es impactant, aigua dolça i sense cap impuresa. Un catamarà, l’Hèlios Sanabria,  el creua de banda a banda. No tenim temps per fer una passejada, a més  queia aigua neu, el record que em deixa és el més bonic del viatge. Sembla que la glaciació va acabar fa 12.000 anys i la llengua glaciar al retirar-se va deixar-hi al descobert amplis i profunds valls de roques a borregades, i morrenes, que son els sediments que arrossega al llarg de tota la conca.

La visita s’allarga encara una bona estona. Un xic mullats i enfredorits, retornem amb el bus cap el poble i, allí en un bar ens refem bevent un vi de la terra i un petit assortit de tapes.

Plaça Major, Puebla de Sanabria