Em feia reflexions sobre els blogs en general i el seu sentit, per una banda d'expressió pública i ganes de compartir temes, opinions, fets... amb els nostres lectors i el simple desig d'escriure encara que ningú , o pocs, ens llegeixin. Interiorment he arribat a la conclusió de sempre: escric perquè vull i quan vull i ningú no m'hi obliga. Però d'altra banda, l'esforç relatiu de condensar en un text curt du a buscar una projecció que no sé si tenim. Bé, en aquestes estava quan en un article al diari, de Joanna Bonet, llegeixo que una de les tendències socials de les xarxes són els "adorers", o sigui tots aquells que en un clic  diuen allò de m'agrada a l'ordinador. Es veu que uns dels més furiosos, poderosos o el que sigui són els devots dels ous Kinder. Sí, si, heu llegit bé. Arribat en aquest punt m'han fugit tots els dubtes, les vel·leïtats de si potser el Facebook, el You tube o la mare que els va matricular. Des d'aquí reivindico solemnement la meva decisió de seguir escrivint al bloc sobre el que em passi per la barretina  quan i on em sembli. El que avisa no és traïdor.