Visitants de la Mezquita

Mirhab 

Dilluns i dimarts -

Només esmorzats, cap a la Mesquita.
Encara és d'hora i no hi ha gaire gent. Podem veure-ho tot tranquil·lament i gaudir de la meravella sempre sorprenent d'aquesta arquitectura. No cal fer-ne la descripció que ja pot trobar-se a qualsevol guia  però això sol ja paga el viatge. Al sortir, badem una estona pel pati, veient llimoners i altres arbres; comença a fer calor i les bandades de japonesos fan cua per entrar al seu torn; sort que hem vingut d'hora! Agafem el carrer de les flors i seguim i seguim per la ciutat antiga amb botigues a banda i banda sense interrupció. Tot són vestits de faralaes, pantalons i bruses jipioses, collarets, vanos i arracades de filigrana. Com està manat. Així va passant el temps fins que sonen les campanades de les dotze en el campanar de la Mesquita – església, cridant a l'Àngelus. Com que hem sortit per la Porta del Perdó estem blancs com anellets i ens asseiem per donar un gust al cos i prendre'ns uns finos a l'ombra d'unes acàcies i reprendre forces.No us explico el dinar, ni el cafè en una plaça a l'ombra, ni la tarda veient la ciutat, plena de cartells de Se vende, (miau!). La vida del turista és previsible i les conseqüències de la crisi també.

Però sí us diré que quan vesprejava hem descobert un pati amb flors, senzill, preciós, blau i blanc i una gent encantadora que ens ha fet un sopar de campanilles. Es diu el patio d' Maria i està al carrer don Rodrigo 7. Una adreça per guardar i recomanar.

Tres dies a Córdova, passejant, mirant (i veient) parlant de tot i fent sociologia recreativa. Bons records a la butxaca o dins el sentiment. Els monuments, els llocs, tot el que és a la guia serveix de GPS orientatiu però el que val és el que cadascú interioritza.

Adéu a Córdova.

Cabra i Priego. Dues fites en el camí.

 Cabra 

és gran i molt ric. Es veuen els diners de l'oli amb solera. Les cases són bones, tot està molt arreglat .
Una noia que despenja flors en aquest pati guarnit ens explica que ahir vana acabar les festes de la Patrona que "viu" a la muntanya i la van a buscar en processó per dur-la l'església gran a passar un mes (a estiuejar, ens diu).
Encara es respira arreu l'aire de festa i el poble està molt animat.
A la plaça ens fan un cafè diví, ja era hora; per aquests pagos l'oli el tenen per la mà però el cafè...

 Priego

A Priego, unes vistes prodigioses. És un poble, o ciutat petita, molt costerut en part i molt interessant arquitectònicament. A dalt de tot, restes d'un castell i una esglèsia sorprenent, d'un barroc com l'alemany, tot blanc, ben curiós. Un funcionari conscienciat i amabilíssim ens fa d'amfitrió en el museu de l'oli, l'antiga almazara,  ens explica "tots" els secrets del poble i del seu consistori. Realment és tan amable que proposem escriure a l'Ajuntament per explicar-ho. Això és la veritable promoció turística. També per indicació seva visitem una finca molt gran amb un jardí romàntic, a sota el castell. L'estany, l'alberca, que s'omple de diversos canalets que baixen de la muntanya és de proporcions enormes. Una meravella que ens deixa bocabadats. Està en un replà de la muntanya del poble i es baixa tres pisos en un ascensor. 

Després de dinar (on ens ha dit l'amable funcionari), agafem la carretera de nou i cap a Alcalà la Real amb un castell força impressionant.

Seguim ruta creuant la província de Jaén. Han quedat lluny els espadats de Sierra Nevada i ara el panorama és d'oliveres i més oliveres en bancals inverssemblants. M'enduc el convenciment que l'oli és no solament un bé preuat sinó una mena de miracle que l'esforç humà ha fet possible. No sé si a partir d'ara l'estalviaré o he de fer-lo servir a dojo com fan per aquí.

Finalment arribem a Granada on ens espera... el company Federico García Lorca. Però d'això ja us en parlaré més extensament.