LA TRESCA I LA VERDESCA-dia 3r Córdova i Almodovar del Rio

Un so de campanes ens recorda que és diumenge. Anem cap al centre de Córdova passant per molts carrers de la ciutat vella que després comprovarem que són els únics macos. La resta és un conglomerat de construccions noves, la majoria de poca qualitat. Tot ens sembla brut i deixat, potser perquè ahir era dissabte, dia de botelló. Però descobrim un remans de pau, una meravella, la Casa Árabe, un conjunt de vivendes mudèixers dels s.XV i XVI restaurades i arreglades per un consorci del Ministeri d'Exteriors, la Junta d'Andalusia, diversos Ajuntaments etc i on es fan tota mena d'actes culturals per a fomentar el coneixement mutu amb els paísos àrabs. Allí veiem una exposició d'un artista de Katar molt interessant. No hi ha cap turista i es respira cultura i bona feina (una enveja sana). 

A continuació anem al Palau de Viana, una altra meravella. Curiosa construcció de dotze patis voltats de casa, preciosos, ben cuidats, plens de flors i amb mil detalls. Una casa antiga, ampliada a través dels segles i que ara, Caixa Sur, la propietària, ha arreglat amb molt bon gust. 

A l'hora de l'Àngelus fem una aturada de finos i pernil en una placeta a l'ombra, fent de turistes, selectes, però.

A continuació, com que no es pot anar a la Mezquita perquè hi diuen missa, ens dirigim cap al poble d'Almodóvar del Rio a veure un castell. Tot el camí és un festival d'ocres, grisos, grocs, suaus ondulacions i camps immensos de blat acabats de segar. Preciós. És tan canviant a cada moment que no sembla possible. De cop, darrere el que semblen dunes de terra. Apareix un castell en la llunyania i un poble tot blanc escampat als seus peus. Ens anem acostant i cada moment és una foto possible, impossible de fer.

Finalment, al castell que si bé de lluny tenia un perfil espectacular, d'a prop és, per obra i gràcia de la reconstrucció, un castillo Exin. Torres  muralles, escales i més escales com una maledicció, miradors, terrasses. Res no hem deixat per veure ni imaginar, perquè també hi ha l'habitació de vestir al cavaller abans de la batalla amb cavaller i patge, la de la Reina fantasma que s' apareix cada 14 de maig entre boires i teranyines, plorant i lamentant la mort del deu amant marit en combat. I per si encara no en tens prou, pots fer-te una foto darrere uns ninots que representen una escena molt cavalleresca.

 Amb les frontisses tan rovellades com les armadures dels cavallers anem tirant cap a buscar un lloc per dinar seguint les indicacions del Senat del bar. I avall, avall, fins que trobem una freïduría on hi ha molta gent entaulada amb cara de felicitat. I ara he de fer una confessió dramàtica: han pogut amb nosaltres. O sigui que no ens hem pogut acabar el que ens han anat servint. És clar que duem de coll unes olives, salmorejo, amanides i cadascú el plat de força, ja siguin uns callos, rabos de toro, carn guisada o flamenquins, amb les seves corresponents guarnicions i quilos i quilos de patates fregides. Malgrat el que ha quedat als plats, algú ha tingut esma per menjar-se un gelat i cafès. Déu no ens ho tingui en compte. Llavors, en un parc del davant, jo m'estiro a la gespa i faig una bona migdiada, altres xerren sense aturador en uns bancs a l'ombra.

 Llavors cap a Las siete ermitas, al punt més alt de les muntanyes que fan de respatller a la ciutat on hi ha un santuari i set ermites.Diuen que el mirador té la millor vista del món. Ja se sap que els andalusos són una mica exagerats. Sí, es veu tota la vega i Córdova als nostres peus, però... Crec que m'hagués agradat més anar a Medina Azhahara però és tancada i demà, per dilluns, també. Resignació.

Tornem a ciutat i en camioneta fem visita general d'inspecció per tots els barris. 

Fa calor però com que la majoria del temps hem estat a la camio amb aire condicionat, la veritat és que era molt suportable.

 Sopem de tapes, més no podem.A continuació una abrandada conversa-discussió sobre independentisme, entre d'altres coses i, després de la passejada de rigor, cap a l'hotel a dormir.