LA TRESCA I LA VERDESCA

Diumenge passat va ser el Concurs Casteller. Fa tres anys hi vaig anar i ens vam passar el dia amb l'ai al cor i moltíssima emoció. Us poso aquesta foto perquè em sembla la viva imatge del que som o voldriem ser: una pinya indestructible. Compte però, no fem llenya.

I acabo la setmana amb el final del viatge a Andalusia.

Dimeccres 24

Al matí esmorzem allí i veiem alguns dels diversos estadants que han trobat una bona solució al seu problema de movilitat o companyia.

Sortim cap al Cap de Gata. Almeria, pel que vam veure ahir i també avui és lletgíssim. El paisatge, abans d’arribar a Gata és exactament el de les pelis de l’Oest rodades allí, o sigui com el Gran Cañon però de color de gos com fuig. 

Amunt i amunt, terra desfeta, barrancs caient a pic i un panorama còsmic. Seguim, veient cales i el margalló, l’espart, esporàdicament alguna atzavara i salicòrnies. Horrors arquitectònics que demanen a crits la destitució de tots els arquitectes municipals del país i també dels promotors immobiliaris. Malgrat la seva grandesa tot té un aspecte brut i polsós.

 A Sierra Nevada també el paisatge és descarnat a trossos però res a veure. En conjunt no sé si m’agrada o no. Evidentment el mar a les cales i espadats, al voltant dels farallons i illetes és meravellós i el paisatge és corprenedor però no agradós.

 Tot el dia és un seguit d’això. Pugem als cims, baixem a les platges, el blau intens i el gris marronós. En algun tros aquesta mena de borrissol vegetal es fica dins de l’aigua. Fa molt vent i és fred.

Dinem a San Antonio, una pedania de Níjar, molt bé, un arrós de sisenyor en un restaurant en que la decoració són fotogrames, cartells i tota mena de records de pel·lícules de les fetes per allí.Molt interessant. Després d’una tertúlia païdora llarga anem a comparar oli del país. I altre cop entre barrancs i secallons cap a Níjar i Carbonera on agafem l’autopista de tornada a Almeria.

Per evitar el futbol i els seus seguidors entrem pel Somorrostro Almerienc o sigui que només ens faltava això per trobar-ho tot horrorós i antiquat. Posats a fer, les “nenes” anem a mig sopar a una confiteria clàssica en ple carrer gran. Després a l'hotel veiem Carmina o revienta, una pel·lícula espanyola de Paco León, protagonitzada per la seva mare que fa un paper fantàstic. Malgrat ser tòpica té gràcia i està força bé.

Dijous 25

Senyors, això s’acaba.

Sortim aviat doncs hem de fer més de 400 k. Cap a Alacant. Com que anem per autopista no hi ha novetat paisatgística ressenyable. Fem una aturada tècnica i arribem a l’estació des d’on en Jaume va a retornar la camioneta. Tots tenim ja ganes de menjar patates amb  mongetes fines o inclús patates amb col; estem tips de tant fregit, la veritat. Dinem a l’estació i acabem el temps fins l’hora de sortida del nostre Euromed , llegint i comentant els diaris, carregant-nos la tele etc una conversa normal.

I com en un llamp mecànic arribem finalment a Barcelona. Uns baixem a Sants i altres continuen fins a l’Estació de França.

I a pensar ja en el viatge de l’any que ve.

Per a mi, aquest viatge ha estat, resumint, el dels paisatges meravellosos de Sierra Nevada per les dues bandes i el de Granada. També un García Lorca molt proper. Això no vol pas dir que tota la resta no m’hagi agradat però sempre hi ha algun aspecte que t’impressiona particularment. O sigui que allò d’anar a despedir-nos de la Mezquita i de l’Alhambra, res de res. Ens queda encara molt per veure i recordar. Ara mateix hi tornaria. Allò de les mateixes obres i amb els mateixos manobres.