LA TRAVIATA
Dissabte tarda, primera sortida amb els amics amants de l'òpera, al Liceu,, per
oir i veure la coneguda òpera "La Traviata".
No us comentaré l'argument ni la música, per obvietat, si que vull
compartir amb vosaltres les impressions que en vaig treure i les novetats escèniques
que més em van agradar..
El conegut director d'escena, David McVicar, presenta una obra més adient a
la que Dumas va escriure. Explica que La Traviata té lloc en habitacions i
salons, no pas en palaus, això ho va constatar en visitar diferents
localitzacions que encara existeixen de la novel·la original de Dumas i, li va
sorprendre la intimitat del món on es va instal·lar Alphonsine Plessis. Diu que
les exagerades proporcions dels decorats tradicionals tenen ben poca relació
amb la realitat del París marginal del segle XIX.
Ell despulla de l'opera tots els elements decoratius superflus, tot
ambientant l'obra en la seva època però dins d'una seqüència fosca d'espais
petits, asfixiants i limitats com el destí fatal de la protagonista. Les dones
que apareixen a l'escenari no són comtesses ni duquesses, sinó cortesanes,
actrius, ballarines i serventes: barretaires, cosidores, donzelles i alcavotes.
Els homes pertanyen a una classe social més alta. En aquests ambients com les
festes de la Violetta, ells buscaven entreteniment, relaxació i excitació.
També a París McVicar busca la tomba de Alphonsine i la troba en un espai
rodejat de camèlies. L'epitafi que hi ha escrit en el marbre, el commouen i ara
té l'ocasió de traslladar-ho al terra de l'escenari del Liceu, que no canvia en
tota l'obra, en uns actes es llegeixen millor que en altres. Aquest detall em
va fer adonar de la gran visió creativa de McVicar. El marbre gris li dona al sòl la
realitat de tomba i les lletres de gran tampany la confirmació de qui hi està
enterrada.
Molt poc a veure amb les altres Traviates, que jo havia vist, potser la
foscor, quasi en blanc i negre del primer acte, em va xocar, perquè esperava
llum i festa en el brindis, i tot hi que hi és, queda opac per la llum. Totes
les altres escenes també son sòbries de mobiliari i complements, excepte fa
festa de Flora Bervoix, que ja explicita llum, festa, color en els vestits i
despreocupació dels seus personatges, però ja desvinculat de Violetta.
És una coproducció del teatre del Liceu amb la Scottish Opera de Glasgow,
la Welsh Nacional Opera de Cardiff i el Teatro Real de Madrid.
La cultura en majúscula, és això, art, creativitat com la de McVicar,
apostar per coses noves, boniques, creatives, fidels a les arrels però amb una
altre lectura, en aquest cas vàlida per tots els temps, l'amor sincer fins al
sacrifici i la hipocresia de totes les èpoques, tant en les classes socials
altes com baixes.
 |
| David McVicar, Glasgow 1966 |
Avui no parlo de la música, sols
dir-vos que tots els cantants van agradar molt. Elena Mosuc, soprano romana suïssa,
va donar veu a Violetta Valèry, té una veu molt bonica, podeu trobar-la en
enregistraments. Leonardo Capalbo, tenor italià va cantar el paper d'Alfredo
Germont i, així tots els altres cantants que van estar a l'altura del seu
paper. Evelino Pidò, músic americà, va dirigir l' orquestra del Gran Teatre del
Liceu.
Quin goig els seus comentaris tan poc convencionals. Són acurats però s'hi veu perfectament la teva opinió personal. Segueix gaudint de la música que tan t'omple.
ResponElimina