dilluns, 20 d’octubre del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 360


LA TRAVIATA

Dissabte tarda, primera sortida amb els amics amants de l'òpera, al Liceu,, per oir i veure la coneguda òpera "La Traviata".
No us comentaré l'argument ni la música, per obvietat, si que vull compartir amb vosaltres les impressions que en vaig treure i les novetats escèniques que més em van agradar..
El conegut director d'escena, David McVicar, presenta una obra més adient a la que Dumas va escriure. Explica que La Traviata té lloc en habitacions i salons, no pas en palaus, això ho va constatar en visitar diferents localitzacions que encara existeixen de la novel·la original de Dumas i, li va sorprendre la intimitat del món on es va instal·lar Alphonsine Plessis. Diu que les exagerades proporcions dels decorats tradicionals tenen ben poca relació amb la realitat del París marginal del segle XIX.
Ell despulla de l'opera tots els elements decoratius superflus, tot ambientant l'obra en la seva època però dins d'una seqüència fosca d'espais petits, asfixiants i limitats com el destí fatal de la protagonista. Les dones que apareixen a l'escenari no són comtesses ni duquesses, sinó cortesanes, actrius, ballarines i serventes: barretaires, cosidores, donzelles i alcavotes. Els homes pertanyen a una classe social més alta. En aquests ambients com les festes de la Violetta, ells buscaven entreteniment, relaxació i excitació.
També a París McVicar busca la tomba de Alphonsine i la troba en un espai rodejat de camèlies. L'epitafi que hi ha escrit en el marbre, el commouen i ara té l'ocasió de traslladar-ho al terra de l'escenari del Liceu, que no canvia en tota l'obra, en uns actes es llegeixen millor que en altres. Aquest detall em va fer adonar de la gran visió creativa  de McVicar. El marbre gris li dona al sòl la realitat de tomba i les lletres de gran tampany la confirmació de qui hi està enterrada.
Molt poc a veure amb les altres Traviates, que jo havia vist, potser la foscor, quasi en blanc i negre del primer acte, em va xocar, perquè esperava llum i festa en el brindis, i tot hi que hi és, queda opac per la llum. Totes les altres escenes també son sòbries de mobiliari i complements, excepte fa festa de Flora Bervoix, que ja explicita llum, festa, color en els vestits i despreocupació dels seus personatges, però ja desvinculat de Violetta.
És una coproducció del teatre del Liceu amb la Scottish Opera de Glasgow, la Welsh Nacional Opera de Cardiff i el Teatro Real de Madrid.
La cultura en majúscula, és això, art, creativitat com la de McVicar, apostar per coses noves, boniques, creatives, fidels a les arrels però amb una altre lectura, en aquest cas vàlida per tots els temps, l'amor sincer fins al sacrifici i la hipocresia de totes les èpoques, tant en les classes socials altes com baixes.
David McVicar, Glasgow 1966
Avui no parlo de la música, sols dir-vos que tots els cantants van agradar molt. Elena Mosuc, soprano romana suïssa, va donar veu a Violetta Valèry, té una veu molt bonica, podeu trobar-la en enregistraments. Leonardo Capalbo, tenor italià va cantar el paper d'Alfredo Germont i, així tots els altres cantants que van estar a l'altura del seu paper. Evelino Pidò, músic americà, va dirigir l' orquestra del Gran Teatre del Liceu.



            






1 comentari:

  1. Quin goig els seus comentaris tan poc convencionals. Són acurats però s'hi veu perfectament la teva opinió personal. Segueix gaudint de la música que tan t'omple.

    ResponElimina