divendres, 20 d’abril del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 181

Alguns del blog ja sabeu que fa tres dies he passat pel quiròfan. Una intervenció per extirpar-me la vena safena interna de la cama dreta. Feliçment ja sóc a casa desprès de dos dies d’hospitalització. La part mèdica quirúrgica no em va afectar gens, estava entre la meva gent, metges, infermeres i demès personal que encara estan en actiu i amb qui havia compartit moltes hores de treball, altres de més joves representen una nova generació molt preparada. El que em va fer fluir pensaments va ser l’acte de l’anestèsia. Vaig entrar molt conscient entre una porta i l’altre amb uns mecanismes automàtics d’aïllament d’una zona bruta a una altra esterilitzada, ja en el quiròfan una punxada a la ma dreta per col·locar-me una via i tot seguit asseguda sobre la llitera amb el cap endavant i les mas creuades davant del pit, una altra punxada a l’esquena per posar-me la anestesia peridural, que em bloquejarà les terminacions nervioses a la sortida de la medul·la i a poc a poc les cames deixen de sentir-se i no em puc moure. Fins aquí control total del meu cervell envers mi i tot l’entorn, a l’estirar-me em diuem que la via és per fer una sedació, i en aquell moment, en uns segons intensos sóc conscient que deixo tot el meu control per entrar en un món on serè vigilada per aparells sofisticats i mans humanes. Sento la nuesa de la pell. Passar de la claror a la foscor, com afrontar-ho sense angoixa, tot és tan ràpid que dins meu accepto un altre aspecte, cedir als altres el que m’han de fer. Passar de tot a res en quan a voluntat pròpia i fiar-me dels altres. Crec que al fer-me gran cada vegada aquesta situació es pot anar repetint no ens actes mèdics, sinó en el que la vida em portarà de vellesa i limitacions i que he d’aprendre a confiar en els altres. No és fàcil. Ara bé, l’experiència hospitalària en si ha sigut un goig de viure l’amistat. L’estimació i l’entorn tendre d’amics que no m’han deixat ni un moment, els mòbils treien fum, les flors, els bombons, els llibres i per damunt de tot la companyia generosa d’uns amics meravellosos.

3 comentaris:

  1. No en sabia res. Cel.lebro que estiguis de nou a casa. La teva explicació es molt emotiva. Petons.

    ResponElimina
  2. Celebro que ja estiguis a casa. Jo sóc una de les que tampoc sabia de la intervenció. Ten's raó, cada vegada més pensem en les limitacions que anirem tenint, però l'entorn ens afavoreix, gràcies a la familia i amics que no ens deixaran. Apa, posa't boneta que aquest estiu encara hem de fer molt "mal"! M'ha agradat molt el teu apunt. Una abraçada

    ResponElimina
  3. Un bon exercici d'introspecció i d'acceptació. Els amics són per després però tot el que expliques forma part de la solitud personal de cadascú de nosaltres. Som persones en la mesura que siguem capaços d'adonar-nos i acceptar-ho.Quina alegria que ja tot hagi passat i de nou segueixi la vida plena.

    ResponElimina