L'arpa i les seves vibracions, 490

VERMEER Y LA MÚSICA,

EL ARTE DEL AMOR Y EL OCIO

Pel·licula rodada el 2013, entre Londres, Nueva York, Washington DC, Ámsterdam, La Haya  i Delft. Escrita i dirigida per Phil Grabsky i Ben Harding. Durada de 86 minuts.

Basada en l’exposició Vermeer and Music: The Art of Love and Leisure, que presenta La Nacional Gallery, centrada en la relació de Vermeer amb la música. Exposició que inclou els millors exemplars de la pintura holandesa així com  d’instruments de la música de l’època.

Vermeer, va nèixer el 1632 a Delf. Va ser un dels millors pintors del barroc de l’Edat d’Or holandesa. Talment com molts altres artistes de la seva època, la música, és el motiu central d’algunes de les seves obres, tenint en compte que, aquests era el passatemps habitual de les elits del Nord dels Països Baixos durant el segle XVII.

Les seves pintures, són també, reconegudes pel tractament especial de la llum que impregna les seves teles. Aquestes mostren al·legories o insinuacions, status social o trobades romàntiques. Tenen múltiples significats, entre altres, el poder i la bellesa de la pròpia música.

Es creu que va pintar uns 35 quadres, dels quals se’n conserven uns 30. La Nacional Gallery, ha pogut reunir per primera vegada els cinc que representen figures femenines que toquen instruments  musicals.

El Google, sols em deixa copiar una fotografia, de les quatre que volia incloure d’aquesta temàtica de la noia i instrument, podeu buscar-les són impactants. 

Si, que m’entra el quadre més conegut ” La jove de la perla”, que és pot veure al museu Mauritshuis. Vaig tenir ocasió de contemplar-lo, in situ, durant un viatge a La Haya.

L' arpa i les seves vibracions, 489

’

          L'ART AL CINEMA

DIMARTS CULTURAL, amb la col·laboració de:

Iber:Camera

Després d’un període que podríem anomenar post-vacacional, el cinema Verdi, inaugura la temporada 18-19, amb una programació cultural prou engrescadora.

Es tracta de dues sessions cada dimarts. La del matí a les 11,30 i la del vespre a les 18,15, amb un cicle de pel·lícules sobre un pintor i la seva època.

Vaig veure el primer documental, el passat dimarts, dia 18,  Van Gogh, Una nueva mirada, d’una durada d’uns 91 minuts . Recordo que fa uns anys vaig veure un “curt” sobre aquest pintor; l’actual del director David Bikerstaff, estrenat el 2015, és més complet, més documentat i amb la visió pictòrica de quasi totes les seves obres, a més de mostrar intercalades amb la visió de les pintures, les cartes manuscrites, on explica el que pinta i des de quin lloc al seu germà Theo.

Ens mostra exclusivament, la galeria i el magatzem del Museu Van Gogh d’Amsterdam, que ha reestructurat per complet la seva col·lecció per unir la veritable història de la seva vida i l’obra pictòrica.,

Espero amb interès, el proper dimarts per veure Vermeer y la música.

Seguirà el cicle amb Rembrandt, Caravaggio, El Bosco, Los impresionistas, Canaletto, Manet,Picasso, Matisse, Renoir, Murillo, per cloure l’any amb Bernini.

Aquest primer dimarts, l’aforament, era de mitja sala. En un matí calorós i radiant que invitava anar a la platja i, tenint en compte que, per a moltes persones era dia feiner, no està malament.

                                                                    

                                                                                     

L'arpa i les seves vibracions, 488

                                   

CARTELL DE LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA, 2018

                                                                     

                                                                                                          

                                                                                        

Enguany ha guanyat el primer premi, del 25è Concurs del cartell de la Festa Major de Gràcia 2018, organitzat per la Fundació Festa Major de Gràcia, la il·lustradora i dissenyadora gràfica Mònica Toledo Guzmán, nascuda a Toledo, i veïna de Dosbarrios de Toledo.

Mònica va estudiar Belles Arts a Sevilla, més tard especialització a Madrid i, després de passar un cert temps a Londres, decideix fer un canvi de ciutat per començar a treballar d’íl·lustradora, que és el que realment  li agrada, a Barcelona. On es va sentir de debò acollida va ser al barri de Gràcia, així que hi va arribar tal com ella explica. Ara el premi li sembla un somni.

Per ella, el cartell representa els sentiments que li transmet la festa. Són les persones que hi prenen part i les que, realment, fan que la festa sigui el que és. En el cartell hi apareixen des del correfoc, famílies, avis, cultura popular, etc.,caminant tots en filera, com si formessin un carrer per on hi passen tots.

Els que em coneixeu sabeu que em sento gracienca de soca-rel, el barri on vaig néixer  i on encara resideixo. Els graciencs voldríem que avui, més que mai, la festa sigui de germanor, de convivència i de solidaritat. Encara és viu el record de l’any passat que, en plena celebració  del bicentenari de la nostra Festa Major, l’alegria  va quedar truncada pels atemptats de la Rambla.

Gaudiu-ne amb nosaltres, que tots hi sou convidats.

         

L'arpa i les seves vibracions, 487

                                         LA VALL DE NÚRIA

Un any més pugem a Núria, a l’escapada tradicional de cada estiu quan ve la meva germana a Barcelona. Acompanyades de dues amigues agafem el cotxe amb el desig de deixar la calor endarrere i anar cap a la Vall tan estimada.

Deixem enrere Vic, Ripoll, Campdevànol i Queralbs on aparquem el cotxe en una gran àrea. Sortosament, només es pot pujar a Núria amb cremallera.

El temps ens acompanya; sense pluja de dia, i si a la nit que cau una pluja fina que ho deixa tot ben mullat. Encara, queden moltes congestes que ens apressem a fotografiar.

Just a l’arribar ens trobem els parterres plens de la flor emblemàtica de la Vall de Núria, el marcòlic groc, que floreix entre juny i juliol. Donat que els altres anys al anar-hi a l’agost no podíem veure-la, enguany ens fa molta il·lusió trobar-la tan abundantment.

A la secció de llibres de la botiga, en comprem un que parla de la flora i fauna de les muntanyes de Núria i d’aquest entorn. Ens assabentem de curiositats, algunes desconegudes. El marcòlic groc , anomenat també lliri del Pirineu, (lilium pyrenaicus), es troba entre 1500 i 2000 metres, en zones subalpines del Pirineu. Pot arribar al metre d’alçada. Les seves flors que neixen de cap per vall, tenen sis pètals de color groc amb taques brunes i les seves fulles són ovals en grups de cinc al llarg de la tija. Us penjo la foto que no per coneguda, perd bellesa.

En quan a les muntanyes, s’anomena l’Olla de Núria l’espai entre set pics: Fontalva, Embut, Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegre. El nostre poeta Maragall en diu “la plana més bella” i realment ho és.

Kilian Jornet, ens diuen que fa el recorregut de l’Olla per entrenar-se abans de participar, en altres països, en curses més importants.

Les nostres caminades de cada matí fan riure al costat dels grups d’excursionistes i escaladors que des de l’hotel o del càmping programen cada nit pel dia següent, la seva ruta. Això, a nosaltres, no ens treu el gaudi de mirar amunt i veure l’alçada i bellesa de les muntanyes. Des del pla veiem, al fons, el Pic d’Eina de 2786 m. Noufonts de 2861, Coll d’Eina de 2682 i el Puigmal més amagat de 2910 m.

Al pla, els cavalls i vaques ens fan companyia, pasturen en llibertat tant uns, com les altres. Fa poc que han parit i les vaques, porten al costat els vedells que aprenen a trepar i les eugues els pollins que els segueixen amb les potes, encara maldestres.

Com experiència bonica m’emporto la impressió que em va fer un capvespre, sentir el silenci total. Em trobava sola passejant al voltant del llac, cap persona, cap gos, cap soroll, l’aire quiet i el cel sense núvols, només el silenci total i absolut.

Retorno al poeta Joan Maragall

Verge de la Vall de Núria

Voltada de soletats

Que inmòvil en la foscúria

I en vostres vestits daurats,

Ohiu la eterna cantúria

Del vent i les tempestats:

Verge de la Vall de Núria,

A Vos venen les ciutats

L'arpa i les seves vibracions, 486

Assistim a l’última funció del Liceu d´aquesta temporada; Òpera ,La Favorite de Donizetti, obra escrita per encàrrec i amb llibret d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe. Estrenada a París en el 1840, narra una historia d’amor ambientada a l’any 1340 en un dels darrers dies de la Reconquesta i que acaba amb la mort de Leonor de Guzmán, la favorita del rei de Castella, Alfons XI, als braços del seu enamorat Fernand. El resultat és una obra equilibrada, a mig camí entre el gust francès, que inclou ballets i del belcanto tardà del mateix Donizetti

Derek Gimpel, el director escènic, situa en una època intemporal aquesta impossible història d’amor.

Òpera cantada en francès per intèrprets de gran vàlua. La mezzo Clémentine Margaine, en el paper de la favorita, Michael Spyres, en el del novici enamorat Fernand, el baríton austríac  Markus Werba en el rol del rei, Miren Urbieta en Inés confident de Leonor, impecable en l’ària que té assignada i, finalment el baix Ante Jerkunica en Balthazar prior del monestir, que va ser el més aplaudit després de la parella protagonista.

La direcció musical de Patrickk Summers, semblava més un concert que una òpera, amb menció especial als instruments de vent i metall, i també els solos de flautes, corn anglès, l´oboè i el clarinet. La música corresponent al ballet és interpretada amb el taló abaixat enmig de les escenes de l’òpera.

El cor dirigit per Conxita Garcia va demostrar gran professionalitat.

Coproducció del  Gran Teatre del Liceu i el Teatro Real de Madrid.

A la sortida els comentaris habituals i el desig de seguir escoltant bona música operística la propera temporada.

L'arpa i les seves vibracions, 485

MÚSICA DEL RENAIXEMENT A CATALUNYA

Assisteixo, amb els amics al concert a l’aire lliure en el marc incomparable de l’espai barroc i acústicament privilegiat  de la antiga Casa de Convalescència, seu des de fa molts anys de l’Institut d’Estudis Catalans.Gaudim d’una nit en que la temperatura és molt agradable.

El secretari general de l’IEC, Romà Escalas, fa la introducció de l’acte i ens presenta el programa, que durant els mesos de juny, juliol i novembre,  serà un cicle de concerts titulat ”Música al claustre: cobles i capelles”.

Avui és un conjunt vocal, especialitzat en música del Renaixement, que interpreta un programa centrat en compositors de l’escola catalana. Així, hem pogut sentir peces de Joan Cererols, i  obres poc conegudes de Vila, Alberch o Cabanilles, entre altres.

De Canendi Elegantia, el grup d’avui, està compost de vuit cantants masculins; dos contratenors, tres tenors, dos baixos i Francesc Garrigosa, tenor i director del grup. En la segona part Jordi Ribell al clavicèmbal .

                      

A destacar per la seva bellesa el Magnificat a 4  de Pere Vila, que prové d’un manuscrit de la catedral de Tarassona (1465/1538), i que De Camendi Elegantia ’ha reestrenat enguany després de 500 anys I que ens ofeix en primícia, ja que feia cent anys que no es cantava.

La resta del programa, obres en la seva majoria religioses, Pueri hebraeorum, Ave maria, O vos omnes, que es cantaven en les esglésies i algunes de profanes, tan en llatí com en castellà i la d’El bon jorn , (ensalada renaixentista).La seva temàtica s’inscriu en el cicle de Nadal. A traves d’un fil narratiu, diversos pastors relliguen un seguit de cançons i villancets en català, castellà i occità, rubricats per una salmòdia llatina. Mitjançant la recreació musical d’un estil costumista i pseudo popular , l’autor cercava d’apropar l’evocació del misteri del Naixement als fidels que omplien el temple desprès de la Missa del Gall. A Mateu Fletxa de València li devem aquesta deliciosa peça composta durant el segon terç del segle XVI

Per acabar tres peces de Joan Cererols: Al amor que viene, !Alarma! Toca el amor,  i !Ay, que dolor!.

La musica que hem escoltat aquesta nit, ens confirma que la permanència dels repertoris han garantit que els termes de cobla i capella mantinguin, encara avui, el significat original com a testimoni de la seva identitat.

De Canendi Elegantia

Clavicèmbal

L'arpa i les seves vibracions, 484

               BONA FESTA DEL FOC 
                                          A TOTS ELS BLOCAIRES

                       

                                  

L'arpa i les seves vibracions, 483

Sense cap  dubte el concert de cloenda de l’OBC va ser un dels més concorreguts i aplaudits.

Per primera vegada es va poder escoltar a l’Auditori EL RÈQUIEM DE DVORÁK, sota la direcció de Kazushi Ono. Una obra magna del Romanticisme que va més enllà del text religiós; una reflexió sobre la vida, la mort, l’ésser humà i l’esperança en que la música esdevé la protagonista. Kazushi Ono explica que quan es va proposar interpretar a Barcelona aquesta obra colossal, es va adonar que l’OBC no l’havia interpretat mai ,i ho va voler resoldre ràpidament amb aquesta versió integra que ens ha presentat. Més de 90 minuts de música simfònica i un excel·lent cor, el rèquiem que , juntament amb els de Mozart, Verdi, Brahms i Fauré, interpretats tots ells per la nostra orquestra en diverses ocasions, completa el conjunt de “rèquiems”.

L’any 1890 Dvoràk era al punt àlgid de la seva carrera i, per satisfer un encàrrec del Festival de Birmingham, va compondre aquesta obra sense escatimar-hi recursos; una obra gegantina que combina fragments suaus  i tendres amb grans explosions dramàtiques.

Tres corals van posar la seva veu, Cor Lleder Càmera, Cor Madrigal i Cor Anton Bruckner, amb un total de cent cinquanta cantaires.

Solistes Marta Mathéu , soprano, Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano, Roger Padullés, tenor i José Antonio López, baríton.

Un conjunt esplèndid. Bon final de temporada

Kazushi Ono

Orquestra, cors i solistes

L'arpa i les seves vibracions, 482

                                                             

Tarda molt agradable de cinema. Surto amb una amiga i decidim anar a veure Maria by Callas. A totes dues ens agrada molt l’òpera i coincidim en el mateix abonament, en les representacions del Liceu.

No espereu trobar res més del que ja sabem de la vida de la diva. És tracta d’un documental d’una hora i cinquanta-tres minuts, les escenes del qual són tretes d’arxius amb col·laboracions de Nadia Stancioff, amiga de sempre de la Callas. Dirigida per Tom Volf.

No és tampoc una biografia tal com podríem pensar, sinó que el bel canto, va posant música a relats de la seva infantesa, adolescència i posterior casament amb Giovanni Meneghini. Les converses i fotografies, donen l’oportunitat de veure-la  i escoltar-la en actuacions d’arreu d’Europa i Amèrica, així com l’etapa de silenci de nou anys, al costat d’ Onassis.

Amb el seu marit i Onassis

Alliberada de la seva etapa grega, viu a Paris fins el retrobament amb l’Onassis, aquest ja molt malalt.

Ambientada entre 1923 i 1977, any de la seva mort a París, als 53 anys, ens permet recordar personatges prou coneguts. Polítics, escriptors, productors, directors, cineastes i famosos.

Les àries que canta son bellíssimes, algunes, durant les representacions teatrals de Norma, Tosca, Lady Macbeth, o Carmen.

Si us agrada la música d’òpera no deixeu d’ anar a veure el documental. És una joia. M’agradaria acabar amb un Link on poguéssim escoltar-la cantant  Casta Diva de Bellini, però no ho sé fer, no tinc la Meri al meu costat, però si que us ho podeu imaginar posant la lletra a la música:

                       “Casta deessa, que amb teva resplendor de plata,

            il·lumines aquests antics boscos sagrats, torna vers nosaltres

            la teva formosa cara sense núvol ni vel,

            sense vel, sí, sense vel”.

L'arpa i les seves vibracions, 481

SANT PANCRAÇ

Ahir Sant Ponç i avui Sant Pancraç. Tots hem vist petites figures d'aquest Sant a casa de coneguts i en diverses botigues. Al meu barri de Gràcia, el podeu trobar en un reconet de la bodega, a la fleca , a la farmàcia i, la meva perruquera, el té envoltat de julivert tot l'any. Sol ser una petita figura de guix que representa a un adolescent vestit de romà, túnica verda, mantell vermell. Aixeca el dit índex de la mà dreta, mentre que a la mà esquerra sosté un llibre obert i una palma, símbol del martiri. Al cap una corona daurada de llauna, i va calçat amb sandàlies.

La història dels dos sants és similar. Pancraç, noble pagà originari de Frígia (Àsia Menor) es trobava a Roma on fou batejat. L'emperador Dioclecià volia emportar-se´l a palau, sempre que renunciés a la seva fe, al no cedir el van decapitar. De nit, alguns cristians se'n van endur el cos i el van sepultar a la Via Aurèlia. Segons la tradició era el dia 14 de maig del 305, només tenia 14 anys. Se'l considera advocat dels que busquen feina i el seu nom esdevingué popular a molts indrets de Catalunya i també a Anglaterra.

A casa nostra, la devoció popular ha traduït en "salut i feina" la seva petició. La meva mare m'explicava que li demanaven feina; ella i les seves germanes que eren modistes, fins que un dia algú no els hi va pagar la feina feta, uns vestits de núvia. Des de llavors pregaven així: Sant Pancraç que tinguem feina i que ens la paguin. La manca de treball que comporta la crisi i,  les retallades a tots nivells, propicia que molta gent busqui una intercessió o una via d'esperança i, ompli els altars on es venera la seva imatge amb espelmes i llantions; només cal que aneu al seu altar de la Catedral. Per tant un sant de molta actualitat.

L'arpa i les seves vibracions, 480

                               

Un any més Barcelona s'omple de colors i d'olors.

La Fira de Sant Ponç és una de les fires més antigues de les que es fan a la nostra ciutat. El carrer de l'Hospital es converteix amb el millor lloc per comprar mel, fruites confitades i plantes remeieres.

Era costum que, a la primavera, els herbolaris portessin herbes per vendre-les. Les herbes collides en aquesta estació de l’any es creia que tenien més propietats curatives. Fins el segle XVI,, aquesta fira es feia a la primavera però es va cristianitzar i es va començar a celebrar el dia de Sant Ponç, l’11 de maig.

El primer emplaçament de la Fira de Sant Ponç va ser a la plaça de Sant Miquel, després es va fer al carrer de Sant Cugat del Rec, i – finalment – al seu actual emplaçament: el carrerde l' Hospital.

Si decidiu fer una passejada pel carrer de l'Hospital, trobareu molta gent i moltes 

parades plenes de bresca, de mel, fruites confitades, melmelades, mató, iogurt i formatges artesans, herbes medicinals i altres productes també artesanals.

Gaudim, avui, d'una festa ben nostra.

L'arpa i les seves vibracions, 479

DELTA DE L'EBRE

                                  

Aprofitant el pont de l’u de maig, organitzem amb la colla una sortida de quatre dies per terres de l’Ebre, el Priorat i el Matarranya. L’excursió, ha estat un èxit.  Gràcies al bon temps que cada dia ens ha acompanyat, ens ha permès visitar una bona colla d’indrets.

Començo el relat pel final, que consisteix en visitar, amb calma, el Delta. Amb una superfície de 320 km, és un dels hàbits aquàtics més importants del Mediterrani occidental i, la zona humida més gran de Catalunya.

Situades dins el Parc es troben les badies del Fangar i els Alfacs a la desembocadura de l’ Ebre. A l’interior de les dues badies, les aigües són tranquil·les. La profunditat varia des d’un, a vuit metres; el fons està cobert d’extenses praderies d’algues que converteixen aquest ecosistema, tan fèrtil, en l’origen de la seva alta diversitat biològica. Les aigües de la costa, exposades a una gran renovació, són riques en nutrient, i alimenten la gran concentració d’algues planctòniques que són la base de la cadena tròfica de les dues badies. Aquestes condicions, favorables, son l’èxit de conrear els espectaculars musclos, i les fines ostres arrissades i les cloïsses, que donen nom a la zona de marisc més important del Mediterrani espanyol.

La Generalitat de Catalunya va aprovar la creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre el 1983, que consta de la comarca del Montsià en l’hemidelta dret i del Baix Ebre en l’hemidelta esquerre. De les poblacions que formen part de l’hemidelta dret destaca Amposta que junt amb el Poblenou del Delta, té un major nombre d’habitants. Aquí, també es troba el centre d’interpretació de les llacunes en la Balsa de l’Encanyissada. De l’hemidelta esquerre visitem la població de Deltebre, on es troba la seu del Parc Natural del Delta.

A part de les caminades que fem per la zona, embarquem en un catamarà per fer un creuer fluvial de més d’una hora de durada per la desembocadura de l’Ebre, vorejant les illes de Buda i de Sant Antoni. El guia ens dóna torta classe d’explicacions científiques i pintoresques del que anem veien, tant de la flora i fauna, com de la profunditat de les aigües en diversos trams.Fa sol i molt de vent que ens obliga a deixar la coberta i quedar-nos a l’interior, un xic més protegits mentre fem fotos, com podem, amb la càmera a la mà.Tot comentant el que hem après del Delta sempre canviant, busquem un restaurant per dinar i com no podia ser d’altre manera demanem un primer plat de marisc i un segon d’arròs, ambdues d’aquesta terra.

L'arpa i les seves vibracions,478

                                                                      SANT JORDI 2018

A la tornada, d'una petita escapada, trobo al meu correu la felicitació pel dia de Sant Jordi del Rafel amb les dues roses, la vermella de sempre i enguany la groga en record pels nostres estimats presos polítics, així també com no podia faltar el vers ja esperat de la Maria Dolors.
Avui va la  meva felicitació, tot desitjant que el proper Sant Jordi el puguem celebrar amb més alegria, més roses i més llibres

Segurament, la manera més segura de descansar és fer prèviament moltes coses. En el Timeout.cat d'aquesta setmana hi ha una secció impagable: 500 coses que has de fer si vols dir que coneixes la teva ciutat. Naturalment no us en puc fer una còpia però la revista segur que la trobareu a molts punts del vostre barri. Aquest número (i correu perquè surt cada setmana) és particularment interessant.

Aquest cap de setmana passat he estat a Mallorca amb la Mina. Ho hem passat molt bé, hem patit la inconcreció horaria dels mitjans de transport i hem comprovat que no cal córrer tant per arribar a lloc i que l'espera també permet gaudir de moments, trobades i descobriments inesperats. I sobretot, he refermat la idea que una sortida a dos estableix uns lligams especials molt interessants perquè el millor de les complicitats és riure plegats i això ho hem fet a bastament.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sembla que la primavera amb els seus altibaixos ha arribat definitivament. Hem tingut dies de tota mena, hem treballat molt i també hem rigut i ho hem passat molt bé.

S'han acabat les vacances de Pasqua i ara que ja podria descansar demà me'n vaig a Mallorca amb la Mina en aquell viatge iniciàtic que faig amb els néts quan fan deu anys. Avui tinc feina i no puc dedicar-me al bloc, però sapigueu que us recordo i que a la tornada del viatget us en faré cinc cèntims.

L'arpa i les seves vibracions, 477

Unes hores abans d’assistir a la funció del Liceu, m’assabento del problema polític que està en boca de tots. Casualment en  l’argument de l’opera d’avui  hi trobem molts paral·lelismes amb el que està passant. Això fa que no gaudim de l’espectacle amb tranquil·litat. Moltes de les frases que diuen els actors tenen plena vigència.

Al final de l’espectacle aplaudiments pels cantants i el cor. Mentre cau el taló, tot d’una, des del centre del tercer pis una bandera estelada ondeja, fet que aplaudim i coregem amb cants la majoria dels assistents.

Andrea Chénier és l’òpera més  famosa d’Umberto Giordano (1867-1948). La qualitat i l’instint teatral de la partitura aviat la van convertir en un èxit dins i fora d’Itàlia. El llibret de Luigi Illica s’inspira en l’existència real d’André Chénier (1762-1794),un poeta francès que, tot i haver abraçat en un primer moment la causa de la Revolució Francesa, va acabar sent víctima del Terror i va morir guillotinat.

L’òpera de Giordano, tot i el rerefons revolucionari, concentra l’acció en la història d’amor entre Andrea Chénier i Maddalena de Coigny. La partitura s’emmarca en el context del verisme italià, com a reacció antiverdiana. Té números cèlebres, molt coneguts, com “Improviso”, “Nemico della patria” i “La mamma morta”

Molt acurada la posta en escena, coproducció de la Royal Opera House, Covent Garden de Londres, Centre Nacional d’Arts Escèniques de Beijing i l’Òpera de San Francisco.

A la sortida molta gent a la Rambla.

Em quedo amb un regust agre-dolç. Bons cantants, bona música, vestuari molt cuidat i romàntic, ballet... però la Revolució del Terror francesa... ens ha quedat a dins.