L'arpa i les seves vibracions, 502

SOROLLLA

EMOCIÓN DEL NATURAL

José Luis López-Linares, dirigeix aquesta pel·lícula amb coproducció amb el Museu del Prado amb motiu de l'exposició antològica celebrada el maig del 2009. 

De tots els “Dimarts Cultural” que he vist fins ara al Cinema Verdi, aquest, és el més curt, només 60 minuts de durada  que passen volant.

La pel·lícula, ens introdueix a l’obra de Joaquim Sorolla i Batista, mitjançant fotografies antigues a les que, l’artista, era molt aficionat, junt amb diverses pintures que retraten escenes  de la seva vida. La seva pintura s’emmarca dins el marc de l'impressionisme i luminisme.

Sorolla, feia servir, quasi sempre de models persones de la seva família. Aquesta faceta desconeguda per mi és molt ben explicada en el documental. La seva esposa, Clotilde Garcia del Castillo, és la seva model en tots els retrats, en un d’aquests nua. La seva filla gran, Elena, malalta de tuberculosi, la segona, Maria i el seu fill petit Joaquim, un noi, que, a cada retrat anava canviant seguint el pas del temps.

La harmonia visual  no es trenca en cap moment de la pel·lícula. L’únic que no em va agradar, va ser la veu del narrador Antonio Valero, que em va semblar massa aspra, com també la de la Comissionaria, Blanca Pons Sorolla.

Sorolla, solia dir, “ jo pinto, sempre amb els ulls”. Aquest, era el seu leif motif, expressant amb les seves pintures la llum i  el moviment de les figures. Tant en les marines, com en els quadres costumistes de la seva València natal.

Fa uns dotze anys en el MACBA es van exposar obres de gran format, representant diverses regions d’Espanya, que van causar molta expectació; recordo les llargues cues que hi havia a les portes del Museu, jo també la vaig fer.

Conec, pràcticament, totes les obres presentades en el documental. Les he admirades en el Museu del Prado, a la seva casa de Madrid, avui museu i també a València.

Durant la pel·lícula, el narrador destaca els quadres de dos personatges coneguts de l’època, el pintor Raimundo Madrazo i de l’escriptor Juan Ramon Jimenez. De les pintures, quadres com: Cosint la vela, Passeig a la vora del mar, Barca blanca, Tres veles i “El balandrito”. Sobresurten dos per damunt dels altres, “Aun dicen que el pescado es caro” i “La carreta dels bous”.

Sorolla, ja molt gran mor a Madrid i es traslladat a València, on, amb honors de Capità 
General és enterrat.                                                                 

L'arpa i les seves vibracions, 501

LOS NENÚFARES DE MONET

Produïda per Mario Paloschi & Claudio Montefusco

Director fotografia Jean Delille

Duració 80 minuts

Només bellíssimes pintures d' aquesta planta aquàtica, veureu durant tota la projecció. No hi busqueu cap més quadre de MONET, que no siguin els nenúfars, com els coneguts  impressió, del sol naixent, El Parlament de Londres, La terrassa de Sainte Adesse, o  la catedral de Ruan.

Pont japonès sobre l'estany

Els nenúfars, amb la seva màgia de llum i d’aigua, expliquen la historia i l’origen d’una obra d’art feta en sèrie, que va trencar amb el convencionalisme establert fins llavors; gràcies a la pintura de Monet. 

El seu esforç va desafiar l’espai i les convencions, en les seves obres intemporals. Aquestes sèries pintades repetides vegades i en diferents èpoques de l’any; en matins clars i vesprades fosques, amb sol o pluja; sempre buscant la llum i l’efecte de l’aigua, és la trama de la pel·lícula.

Etapa vermella

El color de les pintures, també ens reflexa el seu estat d’ànim durant episodis dolorosos de la seva vida. Al final de la guerra franco - prussiana, el juliol del 1870, en la que va viure tots els horrors del front, on va morir un dels seus fills. Llavors els seus pinzells es van tornar vermells, com la sang  i les seves pintures van esdevenir vermelles. He de dir que no coneixia aquesta època i que em va sobtar molt per l'angoixa que plasma en les seves teles 

En aquesta època la seva gran amistat amb George Clemenceau, periodista, metge i polític, primer ministre i Cap de Govern durant el regim de la Tercera República Francesa, es veu reflexada en la pel·lícula, amb diversos diàlegs entre ells; aquestes seqüències són en blanc i negre.

El documental ens aproxima als Nenúfars, com mai abans s’havia vist, ajuntant quadres exposats en diversos museus parisencs, com el Museu Orangerie ,El Museu Marmottan, el Museu Orsay, en la casa de Monet i els jardins de Giverny, plens de flors,  l’estany i el pont japonès.

Museu de la Orangerie

Les formes emprades van ser  teles rectangulars, suports quadrats i finalment circulars de gran format.

En les meves escapades a Paris, sempre he fet cap a la Place de la Concorde, al Musée de l'Orangerie, per veure els grans formats dels nenúfars que ens deixen astorats. 

OSCAR-CLAUDE MONET,  va néixer  a París el 1840, mor a la seva casa de Giverny el 1926. Està enterrat al cementiri de Giverny.

Monet passejant pel seu jardi

L' arpa i les seves vibracions, 499

BERNINI EL HOMBRE QUE INVENTÓ EL BARROCO

Apolo i Dafne

BELLESA

       BELLESA

             BELLESA

No puc expressar res més davant dels quatre grups escultòrics de Gian Lorenzo Bernini que s'exposen a la Galeria Borghese de Roma, la Villa, ara un museu construït pel cardenal Scipione Borghese.

El marbre treballat per les seves mans, sembla una punta de coixí.

Hermaphoditus

                                                         

Documental de uns 90 minuts, rodada pel director Francesco Invernizzi, entre les ciutats d'Itàlia, Regne Unit, França, Espanya i el Vaticà, en la que va emprar l'última tecnologia cinematogràfica.

Al cinema Verdi on la van projectar dins el programa del dimarts cultural, cua al carrer per comprar l'entrada; la sala gran plena de gom a gom.
No us la perdeu si teniu l'ocasió de veure-la.

 

David conta Goliat

                                                                                                                                                                             

L'arpa i les seves vibracions,497

Londres Royal Academy of Arts

         MANET DESDE LA ROYAL ACADEMY OF ARTS

Edouard Manet (1832-1883 París), és un dels pintors difícils de classificar en un únic moviment o estil artístic. Va ser un gran innovador pels temes que escollia i les tècniques emprades en les seves obres.

                    
Va combinar la influència dels grans mestres antics amb temes contemporanis que li van servir per ser considerat com el pintor de la vida moderna, o el pare de l’art francès modern. Valorava als impressionistes, però mai no va voler formar part del seu moviment, tot hi tenir-hi una bona amistat i admiració.

Més enllà de les seves imatges radicals i dels quadres amb nus que provocaren grans escàndols i refús, Manet va ser un gran artista i van ser molts els qui van defensar el seu art.

Va estar molt influenciat per Velázquez, per la capacitat que aquest tenia de plasmar en els seus quadres l’immediatesa, el realisme i la simplicitat. També el va fascinar de Velázquez l’ús del color negre, que emprava amb profusió i que era considerat un color tenebrós, no apte per a pintar.

Almuerzo en el estudio de Manet

L’exposició, és una col·laboració que s’ha gestat durant cinc anys entre la Royal Academy of Arts de Londres i el museu d’Art de Toledo , i que ha donat com a resultat poder reunir més de 50 quadres de l’artista, incloent   retrats de la seva esposa, Suzanne Leenhoff. S’exposen, també retrats de persones cèlebres de l’època com Antonin Prous, Émile Zola i Stéphane Mallarmé, junt amb escenes de la vida quotidiana, amb una visió progressista.

Com a cloenda, la comissaria de l’exposició d’aquesta pel·lícula documental ens fa conèixer la feina que ha comportat el seu muntatge. Al mateix temps que ens ofereix una biografia de Manet i del París del segle XIX.

Durada 91 minuts.

Escrita i dirigida per Phil Grabsky y Ben Harding.

Le dejeuner sur l'Herbe

L'arpa i les seves vibracions, 496

Entrada  Queen's Gallery, Buckingham Palace

CANALETTO Y EL ARTE DE VENECIA

Dirigida per David Bickerstaff

Durada 85 minuts

El documental, que sobre el Canaletto vam veure el dimarts passat, difereix dels anteriors. Així com en els altres, les obres, estan cedides per diversos museus, en aquest últim, provenen d’un de sol. És possible que d’aquesta manera, el públic, es faci més cabal de les obres de l’artista.

Giovanni Antonio Canat

Giovanni Antonio Canal, popularment Canaletto, va néixer a Venècia. És conegut pels seus quadres, on plasma la Venècia del segle XVIII, realitzades amb exactitud, precisió i lluminositat, al mateix temps també va pintar els anomenats “capricis” combinant realitats i arquitectura de fantasia.

Capricis, realitat * fantasia

La Queen’s Gallery, exposa les pintures, gravats i esbossos que Canaletto va fer al llarg de la seva vida, concretament a Venècia, llocs que han esdevingut immortals, com les minucioses pintures del Gran Canal des del pont de Rialto, fins a la Piazza San Marco i del Palazzo Ducale, a l’Esglèsia de Santi Giovanni i Paolo.

Piazza San Marco

Canaleto va morir pobre, no així el seu marxant,  Josep Smith, cònsol britànic a Venècia, que es va fer riquíssim. Smith al final de la seva vida va decidir vendre tota la col·lecció que havia anat comprant a Canaletto. El valor era tan alt, que només la va poder adquirir la Corona anglesa. El 1762, el llegat passa a ser de Georges III, enriquint així la Royal Collection. Això explica l’estreta relació del Canaletto amb la ciutat on va viure. Per tant la col·lecció més gran del món no és a la seva ciutat natal, sinó a la Gran Bretanya.

Gran Canal

Més de 200 pintures, dibuixos i impressions que exhibeix la Queen Gallery, ens ofereix l' oportunitat d’entrar a dues residències reials, el Palau de  Buckingham i el Castell de Windsor, per saber més sobre l’artista, i Joseph Smith, l’introductor del Canaletto a la Gran Bretanya, on va acceptar anar-hi ja gran per canviar de panoràmica. Al no trobar-s’hi  còmode al poc temps retornà a Venècia on va morir.

                                                         VENÈCIA a tutti ple.  

A la tarda una amiga em convida a la Filmoteca a veure la projecció de Muerte en Venecia, pel·licula dirigida per Luchino Visconti el 1972, protagonitzada per Dirk Bogarde i Silvana Mangano i l’adolescent Tadzio. L’Auditori de Barcelona  promociona amb aquesta invitació el concert del pròxim  diumenge, interpretaran la cinquena simfonia de Malher.

A la pel·lícula, el quart moviment de la simfonia, l’Adagietto, sona en nou ocasions, iniciant-se tímidament per convertir-se amb majestuositat i bellesa en el personatge principal.

Ja veieu, casualitats de la vida, dia complert per gaudir al matí de pintura, dibuixos, i esbossos de Canaletto i a la tarda amb cinema i música de Malher.

                                  

Protagonistes Muerte en Venécia

L'arpa i les seves vibracions, 495

                                                    

Paul Durand-Ruel

Confesso la meva ignorància respecte el personatge d’aquest darrer dimarts. Paul Durant-Ruel va ser conegut com el primer marxant d’art. Malgrat tenir en contra la crítica i les institucions del París del segle XIX i de la guerra franco-prusiana. Va tenir la iniciativa de patrocinar un grup d’artistes incompresos – els impressionistes- fins que el talent d’aquests va ser reconegut, cosa impensable fins llavors.

Paul Durand-Ruel

La pel·lícula, fa referència a les cartes que Paul, va intercanviar amb Manet, Monet, Degàs, Cézane, Renoir i Pissarro.

El començament no va ser pas gens fàcil. Va lluitar perquè tots fossin acceptats a les galeries d’art, malgrat les burles d’abans i després d’exhibir les seves primeres obres a París, més tard va ser el seu representant a Amèrica, fins que, finalment, va aconseguir el respecte del públic i de la crítica, fet que va representar un canvi radical en el món de l’art.

Camille Pissarro, La collita

Paul aspirava ser missioner o soldat, aspiracions prou antagòniques. Havent heretat el negoci que tenien els seus pares, una papereria on també subministraven material als artistes pintors que, podien intercanviar les seves teles per aquests materials. També el públic podia comprar  o bé llogar d’entre els quadres exposats, aquell o aquells que més els hi agradessin. Aquesta circumstància el va fer decidir per dedicar-se al comerç d’obres d’art.

Monet. El paradís

Era una persona tradicional, catòlic practicant, monàrquic, inusual per l’època. Al mateix temps era un revolucionari en els seus gustos artístics.

Pissarro

Es va casar amb Eva Lafon, que va morir als 29 anys i amb qui va tenir 5 fills.

Claude Monet. Sol naixent

El documental que hem vist, “Els impressionistes i l’home que els va enlairar”,  està filmat durant l’exposició “Inventar l’impressionisme”, que és va inaugurar a la National Gallery de Londres, amb col·laboració amb el Museu de Luxemburg, el d’Orsay i el Museu d’art de Filadèlfia; centrat en el segle XIX i, en la figura del col·leccionista parisi Paul Durand-Ruel                                                                                                                            

Renoir

Renoir

Està dirigida per Phil Grabsky. Fotografia de David Bickerstaff.

Durada 91 minuts.

Degas. Classe de ballt

Nenufars. Monet

L'arpa i les seves vibracions, 494

   CARAVAGGIO

Alguns dels amics que em llegiu, em dieu que espereu el dimecres, per llegir el meu comentari que faig del documental, del pintor del dia anterior al Verdi. Confesso que m’afalaga. Sóc conscient, que, només, és una petita pinzellada respecte a la persona del pintor i un petit recordatori d’alguna de les seves obres.

Sant Jeroni

Caravaggio en cuerpo y alma, és una producció original de Sky y Magnitudo Film, amb  l’aprovació de la Direcció General de la Divisió de Cine del Ministeri de Milà, amb la col·laboració de Vatican Media i Palazzo Reale i la Republica de Malta. Filmada en 8k a Itàlia el 2018.

El documental narra la vida de Miguel Ángel Merisi da Caravaggio, a través d’una acurada investigació  de les seves obres i proves documentals al voltant de la seva vida, fent especial èmfasi en experiències viscudes; una vida de llum i d’ombres, de genialitat salvatge i contradiccions que es reflexa a les seves obres. Va viatjar per Milà, Florència, Roma, Nàpols i Malta, cinc ciutats que plasma en els seus quadres.

S’inicià amb temes religiosos que, d’antuvi, van ser rebutjades pels seus contemporanis, pel realisme dels models que  escollia sempre entre la gent de més baixa condició: pobres, vagabunds i prostitutes.

Una de les seves etapes mes tranquil·les va ser quan fou contractat al 1559, per decorar la Capella Contarelli, en l’església de Sant Lluís dels Francesos; dos olis sobre tela de gran format, on emprà tècniques de tenebrisme, clars obscurs i realisme barroc, que representen “El martiri de Sant Mateu” i  “La vocació de St. Mateu”, acabades el 1600. En aquesta última un raig de llum que entra per la finestra expressa clarament la conversió de Levi, recaptador d’impostos, en Mateu. Si puc comentar el quadre en detall, és perquè durant quatre anys en que durant una setmana, vaig fer un curset a Roma, els diumenges, anava a missa a l’església de Sant Lluís dels Francesos i podia contemplar-los amb calma. La litúrgia era en francès, lloc de trobada de moltes persones de parla francesa.

La vocació de Sant Mateu

El documental és dirigit per Jesús Garcés Lambert. Durada 94 minuts

Un altre quadre seu, molt proper a nosaltres; el podem veure al Museu de Montserrat. Un impactant “ Sant Jeroni Penitent” del qual adjunto una fotografia.

Museu de Montserrat

Sant Jeroni penitent, Montserrat

L'arpa i les seves vibracions, 493

EL FASCINANT MON DEL BOSCO

A Jheronimus van Aken més conegut a Espanya com El Bosco, se’l coneix, per ser un pintor atípic a l’època en que va viure: per la temàtica de les seves obres però, sobretot, per la seva gran inventiva. Va néixer als Països Baixos, el 1450,  a de’s – Hertogenbosch, anomenada Den Bosch, d’aquí ve el seu non.

En la seva pintura va plasmar visions creatives, sàtires, imatges recurrents i paisatges surrealistes. Pintures on podem veure l’obsessió pel mal, burles als tres elements, l’església catòlica, la transitorietat de la vida i la bogeria de l’home. Barreja formes fantàstiques i sers infernals torturadors,  dansant al voltant d’animals estranys, ocells distorsionats i formes mig humanes.

 Avui hem vist al cinema Verdi, la pel·lícula on se’ns mostra l’exposició “Jheronimus Bosch”  en el Museu Het Noorddbrabants,  amb motiu del cinquè centenari de la seva mort. És sens dubte la més completa exposició organitzada fins avui. El museu ha aconseguit  reunir 36 de les 44 obres reconegudes, procedents dels millors museus del món, curiosament el Museu del Prado de Madrid, no hi ha participat cedint cap obra, fet que es fa pales en el reportatge. El rei Felip II, li va fer l’encàrrec de pintar un “Judici final”. També va adquirir moltes obres seves, ja que n’era un gran admirador. Sens dubte, “El jardí de les delícies”, és la seva millor obra i una de les més visitades al Museu del Prado.

Dirigida per David Bickerstaff. Té una durada 90 minuts.

Música d’Asa Bennett, que al llarg del reportatge i amb l’aportació de les veus dels 8 intèrprets de la Capella Pratensis, interpreten peces musicals de l’època.

La pel·lícula va ser rodada el 2016 dins del museu, situat molt a prop del lloc on va néixer.