LA TRESCA I LA VERDESCA 44

Exposició Quim Monzó.

Una magnífica mostra de com es pot fer, i s'ha de fer, una exposició literària sense que sigui un rotllo patatero.
És clar que el personatge és més personatge que no pas escriptor, que també. Però vull dir que la seva trajectòria, transgressora per original i poc convencional, el fa atractiu fins i tot sense tenir en compte el que escriu. Bé se'm fà difícil parlar d'ell perquè cada cosa que diria té exactament la seva contraria: És escriptor però els seus texts són el de menys, es parla d'ell i no se'l llegeix prou però és dels més llegits, la seva escriptura és irònica i lleugera i d'una gran retranca... en això rau la complexitat del personatge i el seu interès. No vaig ara a descobrir-lo.
A l'exposició està perfectament retratat, en tots els seus aspectes i és molt interessant la part dels començos d'un Monzó encara no tan mediàtic i menys conegut. Hi ha la quantitat de lletra necessària però és més visual que de lectura. Es nota molt la seva mirada de publicitari i que és la única exposició sobre ell, possible. En Madueño té unes fotos fantàstiques, de totes les èpoques i situacions.
Aneu-la a veure, segur que us interessarà molt.

Ahir, ahir, després de mils de tributs deguts a la festa de Reis propera, per desengreixar, me'n vaig anar, amb la meva amiga Pirula, a fer un tomb pel cel a veure què. O sigui una volta en helicòpter per sobre Barcelona. Ja veieu que de mi no us podeu amagar. Us vaig veure a tots. Des d'allí a dalt tot era bonic, no s'apreciaven els contenidors ni els papers a terra, ni les cares de la gent, ni els sorolls dels cotxes, ni, ni, ni. Altament recomanable.

Us envio un link. Avui no tinc temps per res més. Feu clic aquí.

Cine Negro Novela Negra Barcelona Negra.

¡Aviso para navegantes!
Barcelona durante los años cincuenta y sesenta vio nacer, a pesar de los cortes de censura típicos de la época, cine negro producido y realizado aquí, en nuestra capital.
Filmoteca, en colaboración de BCNegra, ofrecerá el clasico “A tiro limpio” (1964) Dir.: Paco Pérez Dolz, con José Suarez. Film mítico donde los haya. Basado en un argumento de José Mª Recarte, a su vez inspirado en la figura del maquis Quico Sabaté y reivindicado como un clásico del Cine Policiaco Barcelonés. Su pésimo estreno comercial (condenado por la censura), condicionaría la trayectoria profesional de su director (el pase se realizará el día 2, con la presencia de su director). Los otros títulos que podrán verse son: “Apartado de correos 1001” (1950) Dir.: Julio Coll con Conrado San Martin, Elena Espejo, Manuel Gas. “Los atracadores” (1961) Dir.: Francisco Rovira Beleta con María Asquerino, Enrique Guitart, Julián Mateos. “El precio de un asesino” (1963) Dir.: Miguel Lluch con Federico Urrutia y “Los culpables” (1962) Dir.: José Mª Forn con Susana Campos, Ana Mª Noé. Las proyecciones se realizarán en la Filmoteca en sesiones de noche a las 22.00 horas, los días 1, 2, 3, y 4 de febrero, conjuntamente con la Semana Negra de Barcelona que organiza la librería Negra y Criminal, la cual habrá que estar ojo avizor sobre los actos que realice por su cuenta. Espero la asistencia de los aficionados a las novelas y cine negro.
Noticia cedida gentilmente por Filmoteca de Catalunya.

Rafael Rodríguez-Bella Barcelona 29 de diciembre 2009

Los grandes silencios.

No sé porque razón me puse a escribir sobre el silencio, esa enorme laguna que invade a hombres y mujeres. Y lo difícil y trabajoso que resulta transitar por los grandes silencios de la humanidad. Aquí no vale correr. Es como circular en mitad de un paraje cubierto por una espesa niebla, en la que nada se ve, nada se oye. Los sonidos quedan amortiguados. Las luces cortadas. Todo es silencio. Sientes que te invade una sorda quietud, húmeda, fría, desapacible. Te encuentras aislado en mitad de esta mudez. Tratas de agudizar el oído, tratas de escuchar una voz que puedas hacerla amiga y rescatarla. La respuesta, la mayor parte de las veces, es lo más parecido a la nada. Y la nada es silencio. Silencio y soledad. Eso es la noche del ser humano. Oscura. Impenetrable. Esos grandes silencios se transforman en muros donde impactan las almas, irremisiblemente aisladas. Sin posibilidad de ayuda. Una vez elegido ese camino, es casi imposible evitar el encontronazo. Y termina allí su viaje. Encerrados en sí mismos, en su mutismo. Sin esperanza. Sin sentimientos que compartir. Y te rebelas, quieres comprender, quieres saber porque surgen esos silencios que incomunican, que cierran bocas a cal y canto. Y se te hace difícil entender. Se levantan como fortalezas, firmes y seguras. Imposibles de acceder. Y la mayor parte de las veces, te estrellas ante esa mudez. Y es así, a base de muchas intentonas, cuando empiezas a creer ver, dónde empezó todo: aquella crítica fácil, aquel censurar una actitud sin haber profundizado en el porque de aquel comportamiento. Nuestra poco inteligente y comprensiva actitud les conduce al silencio. Se aíslan. Se alejan. Un día tras otro. No hemos sabido escuchar. No hemos sabido comprender. No hemos sabido ayudar. Hemos puesto los cimientos de los grandes silencios de la humanidad. Y a estos silencios puede añadirse el odio, el terror, la envidia, el desprecio… así empieza todo.
Si entendemos eso, entenderemos el terreno que pisamos. Y sólo así podremos abrir una brecha o evitar que se formen esos grandes silencios que sólo destruyen a la humanidad.

Rafael Rodríguez-Bella Barcelona 29 de diciembre 2009

En aquest món en que vivim és molt difícil orientar-se perquè res no acostuma a ser el que sembla. Sinó que li preguntin al Rafel que es va aixecar adelerat, empès per la curiositat, i va acabar amb un dit trencat.
La frustració és un dels leit motius de fons del viure i hem d'acceptar-ho. Però tampoc abans d'hora, no cal ser catastrofistes. Deixem que les coses ens sorprenguin encara que, sovint, sigui negativament.
Hi ha en l'ambient una angoixa tènue i flotant, podriem imaginar-la com un rajolí de vinagre de Mòdena en oli. Es belluga creant formes de gran bellesa però cal deixar-la ben quieta, sobretot no agitar-la perquè espesseeix amb molta facilitat i la seva consistència i aspecte canvien per complert.
Una cosa són les boires flotants, esfilagarssades voltant el vaixell i una alra molt diferent les sirenes d'Ulises amb intencions nefandes.
Compte si sentiu sirenes, no us hi acosteu si no és ben lligats al Pal Major.

UN CUENTO REAL PARA ESTA NAVIDAD

Me he roto un dedo de la mano derecha. Caí. Todo sucedió a partir del momento en que se oyeron muchas sirenas ¿ambulancias? ¿bomberos? ¿policía? Corrí hacia la ventana del comedor. Las sirenas se acallaban muy cerca de casa, de manera que seguramente se podría ver lo que sucedía. Pero no llegué a ver nada. Resbalé y caí, estrepitosamente, al suelo. Resultado: el cuerpo magullado, la caída fue muy fuerte, y me rompí un dedo. Me olvidé, por unos instantes del suceso que se fraguaba en el exterior. Después se impuso el silencio que acostumbra haber en el barrio. Miré a la calle y nada evidenciaba suceso alguno. Falsa alarma, pensé. A todo esto, vino corriendo mi mujer, a ver que me ocurría. Preguntó que había pasado. Se lo expliqué. Y me contestó:
—Estaba estudiando cuando escuché unos gritos aterradores.
—Y ¿no miraste a ver qué ocurría? —pregunté extrañado.
—No tengo tiempo —contestó— tengo que terminar el ejercicio que presento esta mañana en la Universidad.
Quedé muy intrigado y decepcionado a la vez. ¿Qué había sucedido?
Lo que había sucedido, era que el radiador de la calefacción perdía agua y yo, que no lo había visto, la pisé, resbalé y caí. Eso era lo que había sucedido. Encima ella, me regañó:
—Siempre corriendo tras las sirenas. La curiosidad te va a perder.
Es cierto, siempre que oigo una sirena estoy pendiente de si se detiene cerca. Terminé de almorzar y salí a comprar el diario. Introduje mi mano en el bolsillo, me dolía el dedo, era lo normal, pensé, después de recibir un golpe. Impaciente, esperaba que podría ver jaleo por la calle. Pero no había nada. Entonces le pregunté al quiosquero si había sucedido algo.
—Cuanta sirena esta mañana —le dije.
—Sí ha sido en la calle de arriba, en Caponata. Una mujer se ha suicidado.
Aquello era serio. Con razón tanta sirena.
—¿Cómo ha sido?
—Era clienta nuestra —dijo—. La mujer sufría depresiones desde hacía algún tiempo, por problemas laborales familiares. Se tiró desde el tejado o desde su balcón, a la calle, nada más salir su hijo de casa. El muchacho estaba poniendo la moto en marcha cuando oyó gritos. Se giró y vio a su madre en el suelo en mitad de un enorme charco de sangre. Soltó la moto. No pudo evitar gritar.
—Mi mujer escuchó los gritos. Dijo que fueron desgarradores.
—No hay para menos. Ha sido todo un drama. Parece que el drama se está cebando en nuestro barrio. No hace mucho, otro cliente nuestro, intentó suicidarse, pero a éste lograron salvarle. Tenía 42 años y se había quedado sin trabajo. No sé a dónde iremos a parar.
Salí de la librería y fui a Caponata. Un coche de la Guardia Urbana cortaba el paso a los demás coches, calle y aceras estaban acordonadas, no se permitía pasar a nadie.
Regresé a casa, más que pensativo, preocupado. Sé que la situación es más seria de lo que parece, somos muchos los que tenemos a alguien en la familia sin trabajo, un hijo, un sobrino, la lista está siendo cada vez más larga.
Al día siguiente seguía doliendo el dedo de mi mano derecha y decidí ver a un médico. Resultado tras unas radiografías: el dedo roto. Y yo soy el que menos problemas tengo. Lo mío se habrá curado dentro de tres semanas a lo sumo. A nuestros hijos y sobrinos ¿cuánto más tendrán que esperar?

VET AQUI QUE UNA VEGADA...

hi havia dues persones. Una, optimista; l'altra realista. Arriba el dia de Nadal i amb ell, tot el que comporta de despeses, reunions, etc. La 1ª va pensar que tot i haver anat a la pelu, s'havia mullat i duia el cabell fet una "me" pero que tant era; que la brusa i l'armilla que s'havia comprat il·lusionada, a l'hora de la veritat li quedaven fatal pero que tant era; que el seu home no es trobava be, que la mare i la tieta donarien feina, pero que estarien tots junts i aixo era el que comptava; que aquest any, com que el menu era prou rutinari no havia fet les celebrades tarjes de nadal pero que les substituiria per unes nadales d'Intermon; que s'havia ajuntat 30 persones de la mateixa familia i que per sort cada cop el menjador es feia mes petit; que...
L'altra s'emprenya per dur els cabells fets una "me"; perque a l'estar gorda, la brusa i l'armilla li queien com d'un cinque pis; que es faria un tip de mirar la cara de pomes agres del seu home; que la mare i la tieta serian una llauna; que el germa no es trobava gens be i que no es parlava amb la filla; que a un nebot li havien fet "mobbing" i que l'altra no tenia feina; que la filla ja no vindria mai mes amb el gendre perque s'havia separat; que l'altra fill tornava a estar malament amb la novia i feia cara trista; que no havia tingut ganes de fer veure que tot anava be i per tant no havia fet les celebrades tarjes; que s'havien ajuntat 30 persones de la mateixa familia i que alla no s'hi cabia; que...
BON NADAL!!!

És evident tot això que diu en Rafel, però malgrat tot, jo m'entesto a defensar que les festes m'agraden, que hi farem. I no em sento en absolut menys solidària, ni menys conscient, ni estic menys enrabiada amb els comportaments generals ni amb la vida en si. Segurament és, un cop més , allò de veure el vas mig ple. Tampoc és que Nadal (o altra festivitat) ho consideri un treva, un espai en blanc on voluntàriament no hi càpiga res del que molesta. Molesta, segueix molestant i potser encara més. Però tothom té dret a rebre una bona cara, una paraula o un gest d'estimació, la sensació certa de que hi ha qui et recolzarà com sigui i en les circumstàncies que siguin. Ja sé que per a això no cal que sigui Nadal, ja ho sé, com ho saben els que reben aquest consol, aquest descans emocional. Sóc dels qui creuen en els petits gests, els que podem fer cada dia i que empenyen una mica tota la maquinària, encara que sigui imperceptiblement. Gests que també són un granet de sorra que esmola i esmola. Sóc una realista nata que no em faig il·lusions però procuro treure'n el millor de la vida. Francament, penso que no m'ha anat tan malament el sistema. I en tot cas no hi puc fer més, m'agraden les festes.

La Mina aprofità que els altres cosins jugaven per menjar-se el fuet del vermut de tots ells. Si senyor.

Arrastrando la resaca de estas fiestas.

Necesito oxígeno. Limpiarme de gérmenes navideños, mi sensibilidad ha quedado dañada. Demasiado aperitivo, demasiado pavo y demasiada carn d’olla, turrón, neules, y demás.
Demasiado todo. Demasiada sobremesa. Demasiada familia. Demasiados regalos. Demasiado nerviosismo infantil. Cuando llegan estas fiestas las compras, la gente, todo resulta demasiado. Nos sobrepasa. Las tiendas llenas. Las calles intransitables. ¿Qué le ocurre a la gente? A pesar de la crisis. Y es que no aprendemos. Los ricos siguen haciendo ostentación de su poder adquisitivo. Los pobres siguen siendo tan pobres y aquí no pasa nada. Los corruptos no dimiten. Los gobernantes apenas mueven ficha. Y el Papa pidiendo paz desde su balcón. Pero mientras el pueblo se mantiene silencioso, alguien coge las riendas desesperadamente, como ha ocurrido en Italia por segunda vez en poco tiempo. Un hombre atacó al primer ministro Berlusconi era un demente, dijeron, (claro que iban a decir). Una mujer agarró la vestimenta del Papa en una ceremonia y lo derribó al suelo (han vuelto a decir que era psicológicamente inestable) y la han internado en un centro. Ahora si que terminará trastocada, el gobierno se ocupará de ello. Esta mujer jamás será rehabilitada. En mi barrio esta semana se ha suicidado una mujer tirándose de lo alto del edificio a la calle Caponata. Los gritos fueron aterradores. La mujer se tiró nada más salir su hijo de casa camino del trabajo. El muchacho estaba arrancando la moto cuando presenció el espectáculo. Con este, ya es el segundo suceso de este tipo. Al primero lograron salvarlo. (¿Salvarlo?). Tenía 42 años, lo hizo por depresión, se había quedado sin trabajo. Tanto disparate a ¿quién habría que pedirle cuentas? Los banqueros, los gobernantes, celebran esta Navidad como si nada pasase. A ellos no, que no les pasa nada. Y el rey sigue largando el mismo discurso de cada año, pero no suelta ni un duro para los pobres. Al igual que el Vaticano, cargado de tesoros. Si vendiese alguno de ellos podría dar de comer a los hambrientos, como reza su mandamiento. Esto no tiene arreglo. Yo mismo sólo hago que lamentarme. Y encima no se me ha ocurrido otra cosa que desear felices navidades a todos. Está claro que, yo también estoy contaminado de ese virus que nos está destruyendo a todos. ¿Cambiará algo el próximo-cercano año nuevo? Lo dudo, seguiremos igual, sino tiempo al tiempo.

Rafael Rodríguez-Bella

Nadal, Nadal, Nadal actual

Nadal
Especialment dedicat als publicistes i altres herbes (o sigui a tots).

LA TRESCA I LA VERDESCA 41

BON NADAL

LA TRESCA I LA VERDESCA 40

• Nova versió de Los ricos también lloran, en la família Astor. Ja ve de lluny i recordo haver llegit l'horror en que vivia la mare centenària, en un luxós apartament de cinc-cents metres quadrats davant mateix de Central Parck, pràcticament com una homeless. Encara em sembla poca la condemna al fill (de més de 80 anys) i a l'advocat del fill que organitzava la conxorxa de maltracte i estafa.

• Heu vist que Brasil i Portugal estàn ultimant la posada en comú de l'ortografia que fins ara era ofialment diferent? I encara hi ha qui creu que hi ha com a mínim quatre llengues en les quals ens entenem perfectament, al marge de petitíssims retocs. Una vegada, fent una exposició conjunta amb el Museu de Ceràmica de València i "traduint" el catàleg, només vaig canviar taulellet per rajola. El catàleg tenia unes trenta pàgines i ja sabeu com puc ser de punyetera si m'hi poso.

• Sabeu que al president o amo, d'Air Comet li ha tocat la loteria. M'ho varen dir de bona font i no en sé la quantia però ho trobo sucós.

• 650 anys de Generalitat. I jo "con esos pelos". A continuació una altra notícia diu que els polítics són vistos com al tercer problema d'Espanya.

• Els dimarts a la nit a la 33, després d'Arrós covat fan Reportatges que normalment estàn molt bé. Ahir en vaig veure un d'interessantíssim sobre la forma dels aliments Bé, forma i color, textura, olor sabor etc. Ara tot es pot sinteitzar i utilitzar en benefici dels gustos dels usuaris. Semblava un guió preparat pel Marçal amb il·lustracions visuals del Ferran Adrià i els científics del laboratori. Clickeu el link. També us el puc enviar per mail com a document de word.

• Tan rics o tan pobres com ahir? La millor loteria és la feina de cada dia. Per cel·lebrar la loteria, el Marc ja torna a ser a l'atur. I és català, blanc, home i està ben preparat.

• Fotògrafs de la casa, a veure si canvieu la foto de la setmana (consulteu les costelletes).
  

¡ES MEJOR QUE UNAS GAFAS!
IMPORTANTE TRUCO PARA LEER LETRA PEQUEÑA EN EL ORDENADOR

Ojala os sea de utilidad

Excelente informaciòn para nuestros amigos y familia, y no solo para los que necesitan usar
lentes para leer. Uno de los mas prácticos e-mails recibidos en mucho
tiempo. Así que os lo paso, tal como me lo ha recomendado Malole.

Es un truco que no conocía y que permite, utilizando el teclado y
el mouse cambiar el tamaño de las letras y dibujos que aparecen en la
pantalla.

Seguramente, como yo, sufráis a veces tratando de leer los mails con letra
pequeña. Haced la prueba. Presionar la tecla Ctrl ( Control ) y girar la ruedita que està en el centro del mouse. Veràs que todo se agranda a medida que se va girando la
ruedita. Si se gira la ruedita al revès todo se reducirà.

Puede ser acertado el pasar esta informaciòn: ten por seguro que el que no conocìa el truco lo va a agradecer

Cabaret

Al Tantarantana, l'espectacle Asufre, un espectacle amb format de cabaret en el que es mostra l'infern amb molt d'humor corrossiu. Jo tenia un professor d'Art (en Carlos Cid) que comentant El jardín de las delícias del Bosco deia: vale la pena morir en pecado mortal para condenarse y ver esto. Deu ser, salvades les distàncies, una cosa així. Perquè no hi anem?

LA TRESCA I LA VERDESCA 39

• Oh quin gran goig, quina joia, obrir el bloc i trobar-me amb un article publicat, desconegut. Estava tan farta de trobar-me gairebé sempre a mi mateixa!
• El Chavez ataca de nuevo. Ara, canviant el nom de la cataracta El salto del Angel per Churun Merú que és molt més de conya i sona més indígena. Ens està bé. Sabeu la història del descubridor Cardona, un català? Es veu que ell i el seu fill varen anar a veure a en Pau Vila per explicar-li el descobriment i li van donar aquest nom. En Pau Vila, el va incloure tal qual a la seva geografia (obra de referència a les escoles durant dècades). El Sr Cardona, tan viatjat ell, li va comentar al fill al sortir de can Vila: Churrun Merú no és, però que el busqui ell si el vol saber. Molt bona contribució a la ciència. El Chavez almenys hagués pogut tenir el detall d'esperar que passés el Nadal per treure'ns un àngel de tanta categoria. Si és que amb això de la laicitat mal entesa no es pot viure.
• Fiança amb colecta per l'ex alcalde de Santa Coloma. El massoquisme popular no té fronteres. I si preparessim algun cop entre tots? Riuriem molt, segur i potser ens fariem rics i tot.
• El PP emplaça als partits (els altres, s'entén) a adoptar un codi ètic com el seu. És que no hi ha un ja està bé per a res?
• Que callin, sisplau, que callin o que parlin del tot d'una vegada. Ara, el govern està tan content amb el retorn de la Aminatu Haidar a casa que dissimulen i fan veure que ho han resolt tan bé. I, és clar, si es parla del Sahara la culpa és dels vuit anys de govern del PP. I perquè no es pot rectificar? I perquè no s'hi posen? I perquè, i perquè, i perquè. Al Cesar el que és del César i als del PP el que és del PP. Encara que ells hàgin començat.
  
• No trobeu preocupant l'afany de parlar dels articles de gamma alta (o sigui luxe desfermat)? Haberlos, hailos, és clar però és com una mena de provocació en els temps que corren.
• ADU (àvis del Món, units) tremolem: el Consell escolar avala el nou calendari escolar proposat.
  
• Arreglar la Diagonal ara, crec que "no toca". Es podria millorar, d'acord però Ningú no és perfecte.
• A quantes caceres heu estat convidats? A quants castells del Loira heu passat les vacances o almenys algun cap de setmana? No us vulgueu enganyar, no sóm ningú. Podriem qualificar-nos de virtuals.
• Què posar a les nostres vides? Doncs un cactus de Nadal. Una planta que fa flors en forma d'estrelles i que a vegades mira cap avall , com si fos el cel el que aguanta la terra ; altres posa el cel a la terra al cofondre's amb estrelles. El plaer estètic crea la il·lusió d'una infinitat de coses. Tot amb una humil planteta. Aquest Viladevall, poeta floral, de qualsevol cosa en fa Nadal.
• Fins el 10 de gener portes obertes als Museu de geologia i de zoologia. Última ocasió abans dels canvis.
  

El Museu del Cinema de Girona ha enviat aquesta felicitació de Nadal, inspirada en el Cine Nic. Souvenir, soluvenir!

(Cliqueu sobre la imatge: per si no funciona, el enllaç es http://http://www.youtube.com/watch?v=Y3J7wSkP7yU

Àmbit A&D Barcelona

Nova etapa al que era la galeria G (Consell de Cent 282). Fins al 31 de gener Miscelènia personal, gairebé tres-centes obres en petit format d'un centenar d'artistes del s. XIX, XX i XXI que han treballat a Catalunya. Segons la crítica "és una miscelània que constitueix un resum no exhaustiu d'algunes de les constants de l'art català, que sobretot a Barcelona resulta ser una atractiva combinació d'hedonisme mediterrani i contenció enemiga d'obvietats i exhibicionismes, de cosmopolitisme i localisme, d'arrebat surrealista i harmonia sensual". Hi ha una bona quantitat d'obres inèdites d'autors coneguts i el muntatge també és una declaració de principis. Bé, bé, anirem a veure què.

LA TRESCA I LA VERDESCA 38

• Avui sí. La Vanguàrdia publica un obituari de la Jennifer Jonnes. Millor a Duelo al sol que com a Bernardette Soubirous. La veritat és que va participar en força bones pel·lícules. Aquí però, això de Lourdes la va deixar ben marcada.
• Vaig anar a veure El erizo. Molt bé. I això que el llibre em va agradar molt i no creia que es pogués adaptar tan fàcilment ja que és molt de reflexió, molt "literari" diguem. Us la recomano.
• Encara no m'he decidit pel llibre digital. Teòricament sí, però també està el tema de les editorials i les propostes. Sants Reis, encara no, si us plau.
• Em pensava que era una pàgina de regals per aquestes festes: anells, agulles etc... però no, són les fotos de l'últim menú de la temporada del Bulli. Estaria disposada a un cert temps de purgatori(recordeu que oficislmrnt l'infern ja no existeix) per aconseguir-ho. Temps al temps.
  
• Alerta pel fred polar. Què m'han d'explicar a mi amb els inoportuns problemes de calefacció que tinc!
• Aquests dies la treva nadamenca està en el seu esplendor. Figura que no passa res enlloc. Persisteixen el mateixos conflictes, les mateixes pel·licules, concerts i concerts, pessebres vivents i morts, anuncis de musicals, ballet i circ etc Per cert el que si que cal recalcar és Petita feina per a pallasso vell, amb Jordi Martínez, Monti i Claret Papiol. Segons les crítiques és una obra molt recomanable. Jo, als altres no els conec però el sol nom de Monti ja m'és prou garantia.
  

Frase

Pensae és sempre un acte carent de resultats. La ciència sí que n'obté, la filosofia, mai. Hannah Arendt

LA REALITAT I LA FICCIO

Avui s'estrena el documental ICH BIN ENRIC MARCO. Haig d'esbrinar a on, ja us ho dire i si algu ho sap que m'ho digui.
De ben segur heu sentit parlar d'ell, pero el que no se si sabeu es que jo fa un munt d'anys que el conec. Es aquell personatge que havia estat president de l'Amical de Mathausen i que en el seu moment va rebre la Creu de Sant Jordi ( lagarto, lagarto ) per divulgar el seu passat en el camp de concentracio de Flussenbag i fer-ne difusio en les escoles de tot Catalunya. Fins que un historiador com ell va esbrinar que si que havia estat detingut a Alemanya com a anarquista sabotejador pero mai com a victima del nazisme. Fins i tot no estic segura de que aquest sigui el seu veritable nom, ja que a l'Enciclopedia Catalana surt un Enric Marco mes gran que ell i tambe anarquista. Avui he vist part de l'entrevista que abans d'ahir li ha fer en Manel Fuentes a Catalunya Radio. Encara es justifica dient que ell mai no va mentir sino que va modificar la veritat. Un tipus francament digne d'estudi. Tinc ganes de veure el documental.