L'arpa i les seves vibracions, 496

Entrada  Queen's Gallery, Buckingham Palace

CANALETTO Y EL ARTE DE VENECIA

Dirigida per David Bickerstaff

Durada 85 minuts

El documental, que sobre el Canaletto vam veure el dimarts passat, difereix dels anteriors. Així com en els altres, les obres, estan cedides per diversos museus, en aquest últim, provenen d’un de sol. És possible que d’aquesta manera, el públic, es faci més cabal de les obres de l’artista.

Giovanni Antonio Canat

Giovanni Antonio Canal, popularment Canaletto, va néixer a Venècia. És conegut pels seus quadres, on plasma la Venècia del segle XVIII, realitzades amb exactitud, precisió i lluminositat, al mateix temps també va pintar els anomenats “capricis” combinant realitats i arquitectura de fantasia.

Capricis, realitat * fantasia

La Queen’s Gallery, exposa les pintures, gravats i esbossos que Canaletto va fer al llarg de la seva vida, concretament a Venècia, llocs que han esdevingut immortals, com les minucioses pintures del Gran Canal des del pont de Rialto, fins a la Piazza San Marco i del Palazzo Ducale, a l’Esglèsia de Santi Giovanni i Paolo.

Piazza San Marco

Canaleto va morir pobre, no així el seu marxant,  Josep Smith, cònsol britànic a Venècia, que es va fer riquíssim. Smith al final de la seva vida va decidir vendre tota la col·lecció que havia anat comprant a Canaletto. El valor era tan alt, que només la va poder adquirir la Corona anglesa. El 1762, el llegat passa a ser de Georges III, enriquint així la Royal Collection. Això explica l’estreta relació del Canaletto amb la ciutat on va viure. Per tant la col·lecció més gran del món no és a la seva ciutat natal, sinó a la Gran Bretanya.

Gran Canal

Més de 200 pintures, dibuixos i impressions que exhibeix la Queen Gallery, ens ofereix l' oportunitat d’entrar a dues residències reials, el Palau de  Buckingham i el Castell de Windsor, per saber més sobre l’artista, i Joseph Smith, l’introductor del Canaletto a la Gran Bretanya, on va acceptar anar-hi ja gran per canviar de panoràmica. Al no trobar-s’hi  còmode al poc temps retornà a Venècia on va morir.

                                                         VENÈCIA a tutti ple.  

A la tarda una amiga em convida a la Filmoteca a veure la projecció de Muerte en Venecia, pel·licula dirigida per Luchino Visconti el 1972, protagonitzada per Dirk Bogarde i Silvana Mangano i l’adolescent Tadzio. L’Auditori de Barcelona  promociona amb aquesta invitació el concert del pròxim  diumenge, interpretaran la cinquena simfonia de Malher.

A la pel·lícula, el quart moviment de la simfonia, l’Adagietto, sona en nou ocasions, iniciant-se tímidament per convertir-se amb majestuositat i bellesa en el personatge principal.

Ja veieu, casualitats de la vida, dia complert per gaudir al matí de pintura, dibuixos, i esbossos de Canaletto i a la tarda amb cinema i música de Malher.

                                  

Protagonistes Muerte en Venécia

L'arpa i les seves vibracions, 495

                                                    

Paul Durand-Ruel

Confesso la meva ignorància respecte el personatge d’aquest darrer dimarts. Paul Durant-Ruel va ser conegut com el primer marxant d’art. Malgrat tenir en contra la crítica i les institucions del París del segle XIX i de la guerra franco-prusiana. Va tenir la iniciativa de patrocinar un grup d’artistes incompresos – els impressionistes- fins que el talent d’aquests va ser reconegut, cosa impensable fins llavors.

Paul Durand-Ruel

La pel·lícula, fa referència a les cartes que Paul, va intercanviar amb Manet, Monet, Degàs, Cézane, Renoir i Pissarro.

El començament no va ser pas gens fàcil. Va lluitar perquè tots fossin acceptats a les galeries d’art, malgrat les burles d’abans i després d’exhibir les seves primeres obres a París, més tard va ser el seu representant a Amèrica, fins que, finalment, va aconseguir el respecte del públic i de la crítica, fet que va representar un canvi radical en el món de l’art.

Camille Pissarro, La collita

Paul aspirava ser missioner o soldat, aspiracions prou antagòniques. Havent heretat el negoci que tenien els seus pares, una papereria on també subministraven material als artistes pintors que, podien intercanviar les seves teles per aquests materials. També el públic podia comprar  o bé llogar d’entre els quadres exposats, aquell o aquells que més els hi agradessin. Aquesta circumstància el va fer decidir per dedicar-se al comerç d’obres d’art.

Monet. El paradís

Era una persona tradicional, catòlic practicant, monàrquic, inusual per l’època. Al mateix temps era un revolucionari en els seus gustos artístics.

Pissarro

Es va casar amb Eva Lafon, que va morir als 29 anys i amb qui va tenir 5 fills.

Claude Monet. Sol naixent

El documental que hem vist, “Els impressionistes i l’home que els va enlairar”,  està filmat durant l’exposició “Inventar l’impressionisme”, que és va inaugurar a la National Gallery de Londres, amb col·laboració amb el Museu de Luxemburg, el d’Orsay i el Museu d’art de Filadèlfia; centrat en el segle XIX i, en la figura del col·leccionista parisi Paul Durand-Ruel                                                                                                                            

Renoir

Renoir

Està dirigida per Phil Grabsky. Fotografia de David Bickerstaff.

Durada 91 minuts.

Degas. Classe de ballt

Nenufars. Monet

L'arpa i les seves vibracions, 494

   CARAVAGGIO

Alguns dels amics que em llegiu, em dieu que espereu el dimecres, per llegir el meu comentari que faig del documental, del pintor del dia anterior al Verdi. Confesso que m’afalaga. Sóc conscient, que, només, és una petita pinzellada respecte a la persona del pintor i un petit recordatori d’alguna de les seves obres.

Sant Jeroni

Caravaggio en cuerpo y alma, és una producció original de Sky y Magnitudo Film, amb  l’aprovació de la Direcció General de la Divisió de Cine del Ministeri de Milà, amb la col·laboració de Vatican Media i Palazzo Reale i la Republica de Malta. Filmada en 8k a Itàlia el 2018.

El documental narra la vida de Miguel Ángel Merisi da Caravaggio, a través d’una acurada investigació  de les seves obres i proves documentals al voltant de la seva vida, fent especial èmfasi en experiències viscudes; una vida de llum i d’ombres, de genialitat salvatge i contradiccions que es reflexa a les seves obres. Va viatjar per Milà, Florència, Roma, Nàpols i Malta, cinc ciutats que plasma en els seus quadres.

S’inicià amb temes religiosos que, d’antuvi, van ser rebutjades pels seus contemporanis, pel realisme dels models que  escollia sempre entre la gent de més baixa condició: pobres, vagabunds i prostitutes.

Una de les seves etapes mes tranquil·les va ser quan fou contractat al 1559, per decorar la Capella Contarelli, en l’església de Sant Lluís dels Francesos; dos olis sobre tela de gran format, on emprà tècniques de tenebrisme, clars obscurs i realisme barroc, que representen “El martiri de Sant Mateu” i  “La vocació de St. Mateu”, acabades el 1600. En aquesta última un raig de llum que entra per la finestra expressa clarament la conversió de Levi, recaptador d’impostos, en Mateu. Si puc comentar el quadre en detall, és perquè durant quatre anys en que durant una setmana, vaig fer un curset a Roma, els diumenges, anava a missa a l’església de Sant Lluís dels Francesos i podia contemplar-los amb calma. La litúrgia era en francès, lloc de trobada de moltes persones de parla francesa.

La vocació de Sant Mateu

El documental és dirigit per Jesús Garcés Lambert. Durada 94 minuts

Un altre quadre seu, molt proper a nosaltres; el podem veure al Museu de Montserrat. Un impactant “ Sant Jeroni Penitent” del qual adjunto una fotografia.

Museu de Montserrat

Sant Jeroni penitent, Montserrat

L'arpa i les seves vibracions, 493

EL FASCINANT MON DEL BOSCO

A Jheronimus van Aken més conegut a Espanya com El Bosco, se’l coneix, per ser un pintor atípic a l’època en que va viure: per la temàtica de les seves obres però, sobretot, per la seva gran inventiva. Va néixer als Països Baixos, el 1450,  a de’s – Hertogenbosch, anomenada Den Bosch, d’aquí ve el seu non.

En la seva pintura va plasmar visions creatives, sàtires, imatges recurrents i paisatges surrealistes. Pintures on podem veure l’obsessió pel mal, burles als tres elements, l’església catòlica, la transitorietat de la vida i la bogeria de l’home. Barreja formes fantàstiques i sers infernals torturadors,  dansant al voltant d’animals estranys, ocells distorsionats i formes mig humanes.

 Avui hem vist al cinema Verdi, la pel·lícula on se’ns mostra l’exposició “Jheronimus Bosch”  en el Museu Het Noorddbrabants,  amb motiu del cinquè centenari de la seva mort. És sens dubte la més completa exposició organitzada fins avui. El museu ha aconseguit  reunir 36 de les 44 obres reconegudes, procedents dels millors museus del món, curiosament el Museu del Prado de Madrid, no hi ha participat cedint cap obra, fet que es fa pales en el reportatge. El rei Felip II, li va fer l’encàrrec de pintar un “Judici final”. També va adquirir moltes obres seves, ja que n’era un gran admirador. Sens dubte, “El jardí de les delícies”, és la seva millor obra i una de les més visitades al Museu del Prado.

Dirigida per David Bickerstaff. Té una durada 90 minuts.

Música d’Asa Bennett, que al llarg del reportatge i amb l’aportació de les veus dels 8 intèrprets de la Capella Pratensis, interpreten peces musicals de l’època.

La pel·lícula va ser rodada el 2016 dins del museu, situat molt a prop del lloc on va néixer.

L'arpa i les seves vibracions, 492

REMBRANDT

 National Gallery de Londres & Rijksmuseum de Ámsterdam.

Segueixen els dimarts al matí i al cinema Verdi, les projeccions dels llargmetratges do-cumentals, sota el anunciat de L’ART AL CINEMA. La d’avui ha estat una producció de Phil Grabsky, dirigida per Kat Mansoor, amb una durada de 97 minuts.

Autorretrat de gran

Rembrandt Harmenszoon van Rijn, pintor i gravador neerlandès, és conegut, especial-ment, pels retrats que va fer dels seus contemporanis, i d’escenes bíbliques. Tenia un gran coneixement de la iconografia clàssica i la va utilitzar, sempre, lliurement en les seves obres.

La núvia jueva

És considera una exposició única, pel privilegi de veure obres de les dues galeries, la de Londres i la d’Amsterdam juntes. La pel·lícula documenta aquesta exposició i al mateix temps enllaça la vida de Rembrand.                                

Se centra en els aspectes més destacats dels seus últims anys que, pictòricament es consideren els millors i de les obres més definitives  que li donen fama com home i com artista, així com empatia amb la condició humana a través de les seves pintures i per això també se´l nomena profeta de la civilització.

Lliçó d'anatomia del Dr. Nicolaes Tup

Dona en un rierol

Jo vaig trobar a faltar pintures que m’agraden molt, com “La Ronda de nit” “El festí de Baltasar” o “El retorn del fill pròdig”, que no s’esmenten en aquest reportatge per ser obres de la primera etapa que no contempla el documental.

Sens dubte Rembrand va ser un dels pintors que més autoretrats va pintar en totes les edats de la seva vida i en tota mena de vestuaris, se’n compten uns setanta. N’he posat dos en aquests apunts. Un d’aquestos ja de vell, l’altre  l’heu de descobrir vosaltres en el quadre “ La davallada de la Creu”; és la d'un adolescent, amb cabells rossos i mirada encuriosida que s’amaga darrere el personatge que despenja Jesús de la creu, això si el Google no l’esborra , per drets d’autor. L’heu trobat?

Si això passa el podeu recuperar buscan ”A descida da Cruz” que és com està inscrit, ja que va pintar un altre Davallament de mida més petita  i amb menys personatges.

La Devallada de la Creu

Fins el proper dimarts.

L'arpa i les seves vibracions, 491

Montserrat Caballé canta Norma

Montserrat Caballé, ens havia deixat feia poques hores i el Liceu va voler homenejar-la amb un record agraït a la seva trajectòria i a la estimació que va tenir sempre pel Liceu, casa seva com deia sempre. Tot l’auditori de peu dret i en silenci vam escoltar amb la seva prodigiosa veu  l’ària Casta Diva, que va emocionar-nos a més d’escapar-se alguna llàgrima d’emoció, seguit d’un llarg aplaudiment.

Tot seguit va començar la representació que anàvem a veure.

                                        

El 1835 mesos abans de morir, Vincenzo Bellini, estrenava a París una obra que va ser rebuda amb entusiasme i que narra el drama amorós d’Elvira i Arturo en plena revolució dels puritans, partidaris d’Oliver Cromwell, i els reialistes que defensaven la casa Estuard, en el moment en què el conflicte escocès s’havia posat de moda a Europa per la força literària de Walter Scott.

A l’obra que hem vist, la directora irlandesa Annilese Miskimmon, trasllada el conflicte del segle XVIII entre catòlics i protestants, al conflicte de Belfast dels anys 70, en que Elvira, és una jove protestant, la família de la qual, devota dels Orange s’ha de casar amb un dels seus, traint l’amor que sent per Arturo, catòlic. Annilese dóna la seva visió femenina i recomana que “qui vagi al teatre li deixi que nosaltres l’hi ho expliquem a la nostra manera”. Vol que la gent percebi aquesta història de forma tan emotiva com  els qui van assistir a l’estrena a París el 1835. Combina de manera brillant el seny, la realitat, la imaginació i la bogeria.

En el guió original, el casament d’Arturo i Elvira es veu estroncat quan aquest ajuda a la reina Enriqueta a fugir. Elvira creu que ha estat abandonada i embogeix. Només la tornada d’Artur i el seu amor li faran recuperar el seny.

                                                      
La bogeria de la protagonista va ser el motiu per el qual, Bellini, es va decantar pel llibret de Comte Pepoli, amb l’encàrrec que havia de “fer emergir llàgrimes i estremir a través del cant”.

Les veus esplèndides de M.José Moreno, soprano malaguenya i Celso Albelo, tenor tinerfeny, donen vida a Elvira i Arturo respectivament.

Direcció musical de Chistopher Franklin.

El cor, dirigit per Conxita Garcia, hi té un paper destacat, perquè representa d’una manera grandiloqüent i alhora equilibrada, les tensions que viu el poble.

Coproducció: Welsh Nacional Opera, Danish Nacional Opera i Gran Teatre del Liceu.

L'arpa i les seves vibracions, 490

VERMEER Y LA MÚSICA,

EL ARTE DEL AMOR Y EL OCIO

Pel·licula rodada el 2013, entre Londres, Nueva York, Washington DC, Ámsterdam, La Haya  i Delft. Escrita i dirigida per Phil Grabsky i Ben Harding. Durada de 86 minuts.

Basada en l’exposició Vermeer and Music: The Art of Love and Leisure, que presenta La Nacional Gallery, centrada en la relació de Vermeer amb la música. Exposició que inclou els millors exemplars de la pintura holandesa així com  d’instruments de la música de l’època.

Vermeer, va nèixer el 1632 a Delf. Va ser un dels millors pintors del barroc de l’Edat d’Or holandesa. Talment com molts altres artistes de la seva època, la música, és el motiu central d’algunes de les seves obres, tenint en compte que, aquests era el passatemps habitual de les elits del Nord dels Països Baixos durant el segle XVII.

Les seves pintures, són també, reconegudes pel tractament especial de la llum que impregna les seves teles. Aquestes mostren al·legories o insinuacions, status social o trobades romàntiques. Tenen múltiples significats, entre altres, el poder i la bellesa de la pròpia música.

Es creu que va pintar uns 35 quadres, dels quals se’n conserven uns 30. La Nacional Gallery, ha pogut reunir per primera vegada els cinc que representen figures femenines que toquen instruments  musicals.

El Google, sols em deixa copiar una fotografia, de les quatre que volia incloure d’aquesta temàtica de la noia i instrument, podeu buscar-les són impactants. 

Si, que m’entra el quadre més conegut ” La jove de la perla”, que és pot veure al museu Mauritshuis. Vaig tenir ocasió de contemplar-lo, in situ, durant un viatge a La Haya.

L' arpa i les seves vibracions, 489

’

          L'ART AL CINEMA

DIMARTS CULTURAL, amb la col·laboració de:

Iber:Camera

Després d’un període que podríem anomenar post-vacacional, el cinema Verdi, inaugura la temporada 18-19, amb una programació cultural prou engrescadora.

Es tracta de dues sessions cada dimarts. La del matí a les 11,30 i la del vespre a les 18,15, amb un cicle de pel·lícules sobre un pintor i la seva època.

Vaig veure el primer documental, el passat dimarts, dia 18,  Van Gogh, Una nueva mirada, d’una durada d’uns 91 minuts . Recordo que fa uns anys vaig veure un “curt” sobre aquest pintor; l’actual del director David Bikerstaff, estrenat el 2015, és més complet, més documentat i amb la visió pictòrica de quasi totes les seves obres, a més de mostrar intercalades amb la visió de les pintures, les cartes manuscrites, on explica el que pinta i des de quin lloc al seu germà Theo.

Ens mostra exclusivament, la galeria i el magatzem del Museu Van Gogh d’Amsterdam, que ha reestructurat per complet la seva col·lecció per unir la veritable història de la seva vida i l’obra pictòrica.,

Espero amb interès, el proper dimarts per veure Vermeer y la música.

Seguirà el cicle amb Rembrandt, Caravaggio, El Bosco, Los impresionistas, Canaletto, Manet,Picasso, Matisse, Renoir, Murillo, per cloure l’any amb Bernini.

Aquest primer dimarts, l’aforament, era de mitja sala. En un matí calorós i radiant que invitava anar a la platja i, tenint en compte que, per a moltes persones era dia feiner, no està malament.

                                                                    

                                                                                     

L'arpa i les seves vibracions, 488

                                   

CARTELL DE LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA, 2018

                                                                     

                                                                                                          

                                                                                        

Enguany ha guanyat el primer premi, del 25è Concurs del cartell de la Festa Major de Gràcia 2018, organitzat per la Fundació Festa Major de Gràcia, la il·lustradora i dissenyadora gràfica Mònica Toledo Guzmán, nascuda a Toledo, i veïna de Dosbarrios de Toledo.

Mònica va estudiar Belles Arts a Sevilla, més tard especialització a Madrid i, després de passar un cert temps a Londres, decideix fer un canvi de ciutat per començar a treballar d’íl·lustradora, que és el que realment  li agrada, a Barcelona. On es va sentir de debò acollida va ser al barri de Gràcia, així que hi va arribar tal com ella explica. Ara el premi li sembla un somni.

Per ella, el cartell representa els sentiments que li transmet la festa. Són les persones que hi prenen part i les que, realment, fan que la festa sigui el que és. En el cartell hi apareixen des del correfoc, famílies, avis, cultura popular, etc.,caminant tots en filera, com si formessin un carrer per on hi passen tots.

Els que em coneixeu sabeu que em sento gracienca de soca-rel, el barri on vaig néixer  i on encara resideixo. Els graciencs voldríem que avui, més que mai, la festa sigui de germanor, de convivència i de solidaritat. Encara és viu el record de l’any passat que, en plena celebració  del bicentenari de la nostra Festa Major, l’alegria  va quedar truncada pels atemptats de la Rambla.

Gaudiu-ne amb nosaltres, que tots hi sou convidats.