L'arpa i les seves vibracions, 491

Montserrat Caballé canta Norma

Montserrat Caballé, ens havia deixat feia poques hores i el Liceu va voler homenejar-la amb un record agraït a la seva trajectòria i a la estimació que va tenir sempre pel Liceu, casa seva com deia sempre. Tot l’auditori de peu dret i en silenci vam escoltar amb la seva prodigiosa veu  l’ària Casta Diva, que va emocionar-nos a més d’escapar-se alguna llàgrima d’emoció, seguit d’un llarg aplaudiment.

Tot seguit va començar la representació que anàvem a veure.

                                        

El 1835 mesos abans de morir, Vincenzo Bellini, estrenava a París una obra que va ser rebuda amb entusiasme i que narra el drama amorós d’Elvira i Arturo en plena revolució dels puritans, partidaris d’Oliver Cromwell, i els reialistes que defensaven la casa Estuard, en el moment en què el conflicte escocès s’havia posat de moda a Europa per la força literària de Walter Scott.

A l’obra que hem vist, la directora irlandesa Annilese Miskimmon, trasllada el conflicte del segle XVIII entre catòlics i protestants, al conflicte de Belfast dels anys 70, en que Elvira, és una jove protestant, la família de la qual, devota dels Orange s’ha de casar amb un dels seus, traint l’amor que sent per Arturo, catòlic. Annilese dóna la seva visió femenina i recomana que “qui vagi al teatre li deixi que nosaltres l’hi ho expliquem a la nostra manera”. Vol que la gent percebi aquesta història de forma tan emotiva com  els qui van assistir a l’estrena a París el 1835. Combina de manera brillant el seny, la realitat, la imaginació i la bogeria.

En el guió original, el casament d’Arturo i Elvira es veu estroncat quan aquest ajuda a la reina Enriqueta a fugir. Elvira creu que ha estat abandonada i embogeix. Només la tornada d’Artur i el seu amor li faran recuperar el seny.

                                                      
La bogeria de la protagonista va ser el motiu per el qual, Bellini, es va decantar pel llibret de Comte Pepoli, amb l’encàrrec que havia de “fer emergir llàgrimes i estremir a través del cant”.

Les veus esplèndides de M.José Moreno, soprano malaguenya i Celso Albelo, tenor tinerfeny, donen vida a Elvira i Arturo respectivament.

Direcció musical de Chistopher Franklin.

El cor, dirigit per Conxita Garcia, hi té un paper destacat, perquè representa d’una manera grandiloqüent i alhora equilibrada, les tensions que viu el poble.

Coproducció: Welsh Nacional Opera, Danish Nacional Opera i Gran Teatre del Liceu.