| MAPA D´ EIVISSA |
dimecres, 29 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
El doodle d'avui de google és un homenatge a Niki de Saint Phalle en el 84 aniversari del seu naixement.
Quants records... un cop més! En la meva tendra joventut d'estudiant d'art, Niki era per tots nosaltres una finestra d'aire fresc; que dic aire, era un huracà en el qual emmirallar-nos, no tant per copiar la seva personalíssima iconografia i realització sinó pel que tenia de revulsiu, de trencador, de llibertat.
En aquell moment, lectora àvida de Marie Claire des del seu primer número, allí hi trobava les claus del tipus d'art que a mi m'interessava. Recordo perfectament quan va fer la seva Nana de cames obertes per l'entrada del Museu d'art Modern d'Estocolm.que va constituir un monumental escàndol.
Ja la veieu. No sé si encara hi és.

Té obra seva arreu del món i no em direu que no coneixeu, com a mínim, la Font Stravinsky al costat del Pompidou a París. Un estany ple d'escultures en moviment fetes en col·laboració amb el seu marit Tinguely que feia raríssimes màquines en moviment com a protesta per la banalització profusa del maquinisme.
Niki va venir a Barcelona i va quedar fascinada per Gaudí i el trencadís que va marcar molt la seva obra.
Una vegada vaig anar a veure Il jardino dei Tarocchi, a una hora més o menys de Roma, ple d'escultures del Tarot, com el seu nom indica. Va ser de les impressions fortes de la meva vida "artística", diguem.
La seva vida és un d'aquells capítols indefugibles de la història de l'art. Pel moment, per la seva relació amb altres artistes i per la seva pròpia creativitat.
Tot i que faci anys que és morta Visca la Niki dels nostres somnis.
dilluns, 27 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
Naturalment, el Rafel l'ha encertat. Vaja, no és que soni la flauta per casualitat sinó que és difícil que se li escapi res.
I jo que dissabte me'n vaig, no per conèixer l'edifici sinó les se
ves interioritats però mi goso en un poso. Em vaig trobar amb una cua de gent esperant que em va dissuadir. Havia de fer més de dues hores a peu dret perquè no deixaven entrar pel teu compte i la meva esquena no està per aquest tractaments. Ara, colant-me en un altre grup vaig poder entrar a la xemeneia i veure-la per dins i també els corredors que uneixen tots els edificis del conjunt. Es van fer com a conductes d'aireació i per a un cas d'ncendi. La xemeneia és impressionant, encara que la foto no sigui gaire gaire perquè la meva maquineta és limitada.
Ah però quan ho vaig explicar, la Blanca, que treballa a la Diputació em va dir que pas de problème, que el dia que hagi d'anar allí, m'ho dirà i m'ho ensenyarà tot. Veieu els fills? Està clar que jo de cuervos res de res... colomets! i en aquest cas ben blancs.
divendres, 24 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
L'altre dia, en l'entrada dedicada a Ned Tate, no sé què va passar però l'últim paràgraf va sortir malament. Ara l'he arreglat malgrat ja he vist que almenys la Marisa l'havia entès perfectament encara que hi faltava un bon tros i també un quadre dels suposats fets per ell. Ja sé que sóc precipitada i a vegades no reflexiono abans d'enviar definitivament una entrada (i en canvi, després, em fa una ràbia de no dir que hi surtin equivocacions). O potser és que m'emborratxa l'escriptura i ho faig amb més paraules de les que calen? O... que com que tinc uns lectors molt llestos amb poc ja m'entenen. O .... vaja que potser hauré d'aprendre a escriure amb jeroglífics i quedar-me tan ample.
Avís per a navegantgs
El proper cap de setmana se celebra l'Open House Barcelona. Ja us en vaig parlar l'any passat i em sembla que també fa dos anys. Són dos dies en que es poden visitar diversos edificis de la ciutat habitualment tancats. N'hi ha a tots els barris i de tots els estils o sigui que a gust de tothom. Podeu trobar la llista d'edificis a 48hopenhouse Barcelona. Escolliu i aprofiteu. Jo, enguany en visitaré només un però força desconegut i interessant; tinc un dinar i he d'anar a Saifores, per tant no em donarà per més però val la pena aprofitar el que es pugui.
Aquest de la foto és el meu. Com que és divendres us pregunto: què és?
dijous, 23 d’octubre del 2014
L'arpa i les seves vibracions, 361
Quan s'apropa Tots Sant, almenys fins fa uns anys, la majoria de teatres
programaven "Don Juan Tenorio", i els auditoris un Rèquiem. Pel que
sembla, actualment el Tenorio va de baixa, no així la musica sacra
d'enterraments.
Això ve a conte perquè el diumenge al mati i per gentilesa de la bona amiga
Angelina, vaig trobar-me a la bústia de casa, la seva entrada a l'Auditori ,amb
una nota de que estava de viatge per Portugal. Bonic regal inesperat. Així que cap a l'Auditori sense perdre temps.
El Rèquiem de Fauré, op. 48
En el programa de mà, venia la traducció al català del text llatí que
cantaren els components del Cor Madrigal
i del Cor Lieder Càmera, així com la soprano Elisenda Pujals ( graduada en el Conservatori
de Vila-seca), i el baríton Lauri Vasar (Tallin). Dirigí l'orquestra Emmanuel
Krivine, d'origen rus per part de pare i polonès per part de la mare.
Dels quatre Rèquiem més coneguts,
el de Fauré, és un dels més populars, s'aparta d'altres misses de difunts en el
fet d'evitar els terrors del judici final i no expressar la por de la mort,
sinó la pau dels descans etern. Diu el programa que Fauré, no s'identifica amb
el dogma, sinó que veu la mort com un alliberament feliç; posa el seu domini de
la modalitat i la tonalitat al servei d'una tria personal de textos que no
encaixa amb els requisits litúrgics. Així escoltarem:
Introitus - Kyrie
Offertorium
Sanctus
Pie Jesu
Agnus Dei
Libera me
In paradisum
Fauré desitjava que el Rèquiem s'interpretés a les esglésies,
més que no pas a les sales de concerts. Mentre que una gran part de la seva
música va ser difícil d'entendre fora de França, el Rèquiem, definit sovint com una "cançó de bressol de la
mort", de seguida va trobar l'èxit arreu del món.
In Paradisum, tanca el concert
, mentre les veus acompanyades per una música suau diuen així:
Que els àngels t'acompanyin al
paradís;
que, a la teva arribada
et rebin els màrtirs,
et facin entrar
a la ciutat de Jerusalem.
Que el cor dels àngels t'aculli,
i tinguis un repòs etern.
Encaixa perfectament amb la
definició de "cançó de bressol de mort"
LA TRESCA I LA VERDESCA
El 1998, el dia dels innocents, es va celebrar una gran festa a l'estudi del pintor Jeff Koons . Un grup d'amics van organitzar una broma: inventar-se un artista: Nathwel Tate, Nat Tate. La broma, per obra i gràcia de gent molt coneguda del món de l'art va ser absolutament creguda per la crême de la crême. És clar que els bromistes tenien un sòlid prestigi : David Bowie, William Boyd que acabava d'escriure i publicat una biografia (naturalment inventada) sobre Tat en l'editorial de Bowie, John Richardson, un famosíssim crític, escriptors de renom etc. L'engany, o la broma va colar i tan bé que les obres del pressumpte artista ( fabricades per Boyd) van entrar en el mercat de l'art i s'han anat venent amb comptagotes però bé des de llavors. La cosa havia arribat tan lluny que per aturar-la el mateix Boyd va haver d'inventar que Tate havia cremat gairebé tota la seva obra i s'havia suicidat tirant-se pel pont de State Island.
Allò que havia començat per una broma va entrar en el terreny de la llegenda quan al cap de pocs dies de la festa, un periodista del grup de conxorxats ho va explicar amb l'intent de desfacer l'entuerto.
Malgrat tot, l'embolic havia estat tan gran que ha durat fins ara i ja ningú està segur de si va existir realment, de si va pintar les obres que surten a subhasta, si és veritat, o una part de veritat... El novelista inventor i autor dels quadres diu que de la crema només se'n van salvar divuit.
Ara s'acaba de publicar la biografia, novel·la de ficció ? escrita per Boyle a l'editorial Malpaso- Nat Tate, el enigma de un artista americano.
De tot aquest afer, a mi m'interessa el fet de la persistència en creure una vida, la de Tate, malgrat saber del cert que no va existir. Però és que La Colometa, l'Emma Bovary, en Tom Sawyer, l'Anna Karenina, en Robinson Crushoe etc no han existit?
Allò que havia començat per una broma va entrar en el terreny de la llegenda quan al cap de pocs dies de la festa, un periodista del grup de conxorxats ho va explicar amb l'intent de desfacer l'entuerto.
Malgrat tot, l'embolic havia estat tan gran que ha durat fins ara i ja ningú està segur de si va existir realment, de si va pintar les obres que surten a subhasta, si és veritat, o una part de veritat... El novelista inventor i autor dels quadres diu que de la crema només se'n van salvar divuit.
Ara s'acaba de publicar la biografia, novel·la de ficció ? escrita per Boyle a l'editorial Malpaso- Nat Tate, el enigma de un artista americano.
De tot aquest afer, a mi m'interessa el fet de la persistència en creure una vida, la de Tate, malgrat saber del cert que no va existir. Però és que La Colometa, l'Emma Bovary, en Tom Sawyer, l'Anna Karenina, en Robinson Crushoe etc no han existit?
dimarts, 21 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
Aquests dies en que ho hem (o han) de tornar a discutir tot i sembla que no hi ha forma de que es posin d'acord, vull aprofitar el meu orgull de mare (que el tinc encara que no m'agradi fer-ne exhibició) per fer-vos un resum d'una carta al director de la Vanguàrdia, de la "meva" Blanca en que explica que hi ha una tècnica japonesa de restauració de porcellanes que es diu kintsugi i consisteix a unir els trossos d'una peça trencada amb una pasta d'or que els enganxa, deixant a la vista la ferida. La sensebilitat japonesa fa que d'una peça se'n respecti també la seva història, en aquest cas la trencadissa i que considerin que no solament s'ha enfortit en la restauració sinó que ha millorat el seu aspecte.
Les esquerdes,-diu- els fracassos, els impediments i els entrebancs mai no poden servir d'excusa per tirar la tovallola. Costi el que costi hem d'aprendre a fer de les esquerdes oportunitats per enfortir-nos.
Si voleu llegir la carta sencera i conèixer la llegenda corresponent, està publicada el diumenge 19.
dilluns, 20 d’octubre del 2014
L'arpa i les seves vibracions, 360
LA TRAVIATA
Dissabte tarda, primera sortida amb els amics amants de l'òpera, al Liceu,, per
oir i veure la coneguda òpera "La Traviata".
No us comentaré l'argument ni la música, per obvietat, si que vull
compartir amb vosaltres les impressions que en vaig treure i les novetats escèniques
que més em van agradar..
El conegut director d'escena, David McVicar, presenta una obra més adient a
la que Dumas va escriure. Explica que La Traviata té lloc en habitacions i
salons, no pas en palaus, això ho va constatar en visitar diferents
localitzacions que encara existeixen de la novel·la original de Dumas i, li va
sorprendre la intimitat del món on es va instal·lar Alphonsine Plessis. Diu que
les exagerades proporcions dels decorats tradicionals tenen ben poca relació
amb la realitat del París marginal del segle XIX.
Ell despulla de l'opera tots els elements decoratius superflus, tot
ambientant l'obra en la seva època però dins d'una seqüència fosca d'espais
petits, asfixiants i limitats com el destí fatal de la protagonista. Les dones
que apareixen a l'escenari no són comtesses ni duquesses, sinó cortesanes,
actrius, ballarines i serventes: barretaires, cosidores, donzelles i alcavotes.
Els homes pertanyen a una classe social més alta. En aquests ambients com les
festes de la Violetta, ells buscaven entreteniment, relaxació i excitació.
També a París McVicar busca la tomba de Alphonsine i la troba en un espai
rodejat de camèlies. L'epitafi que hi ha escrit en el marbre, el commouen i ara
té l'ocasió de traslladar-ho al terra de l'escenari del Liceu, que no canvia en
tota l'obra, en uns actes es llegeixen millor que en altres. Aquest detall em
va fer adonar de la gran visió creativa de McVicar. El marbre gris li dona al sòl la
realitat de tomba i les lletres de gran tampany la confirmació de qui hi està
enterrada.
Molt poc a veure amb les altres Traviates, que jo havia vist, potser la
foscor, quasi en blanc i negre del primer acte, em va xocar, perquè esperava
llum i festa en el brindis, i tot hi que hi és, queda opac per la llum. Totes
les altres escenes també son sòbries de mobiliari i complements, excepte fa
festa de Flora Bervoix, que ja explicita llum, festa, color en els vestits i
despreocupació dels seus personatges, però ja desvinculat de Violetta.
És una coproducció del teatre del Liceu amb la Scottish Opera de Glasgow,
la Welsh Nacional Opera de Cardiff i el Teatro Real de Madrid.
La cultura en majúscula, és això, art, creativitat com la de McVicar,
apostar per coses noves, boniques, creatives, fidels a les arrels però amb una
altre lectura, en aquest cas vàlida per tots els temps, l'amor sincer fins al
sacrifici i la hipocresia de totes les èpoques, tant en les classes socials
altes com baixes.
![]() |
| David McVicar, Glasgow 1966 |
Avui no parlo de la música, sols
dir-vos que tots els cantants van agradar molt. Elena Mosuc, soprano romana suïssa,
va donar veu a Violetta Valèry, té una veu molt bonica, podeu trobar-la en
enregistraments. Leonardo Capalbo, tenor italià va cantar el paper d'Alfredo
Germont i, així tots els altres cantants que van estar a l'altura del seu
paper. Evelino Pidò, músic americà, va dirigir l' orquestra del Gran Teatre del
Liceu.
LA TRESCA I LA VERDESCA
Al començar
la tardor
Les fulles que són a terra
buiden l’arbre de color.
Dins del
llibre,
una, ben plana, espera,
vana il·lusió,
que arribi la primavera.
divendres, 17 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
Al rico pirulí de la Habana
Repassant la última setmana m'adono que embolicats en paper de brometa, el que hi ha a dins són caramels de sarcasme en contra de la realitat. Penso en metàfora i recordo uns dolços de la meva infància, els meravellosos xupons de can Miracle de Mataró, unes barretets d'uns vuit centímetres de llarg embolicades amb paper encerat de colors, diversos com els seus gustos: anís, magrana, menta, llimona, rosa... Sota aquesta dolça i innocent aparença, llepant i fent-la voltar pels llavis, aquella barreta s'afinava i s'afinava fins a convertir-se en un punxó agut, una veritable arma que el sujeto agente utilitzava sàdicament sobre el sujeto paciente que tingués a prop.
Aquests caramels ja no existeixen, com tampoc can Miracle, però els polítics se les han enginyat per trobar-hi substituts amb les mateixes conseqüències. O no?
dijous, 16 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
En un determinat moment tot va canviar i les de sentit contrari van proliferar. O sigui com en la vida mateixa.
Diuen els psiquiatres que per viure, cal tenir tenir alguna por que ens aguditzi la vigilància. Ara ja no hi ha foscor com en la prehistòria, les portes són obertes i al darrere res no s'hi amaga, als boscos hi ha pocs llops... No serà la política el seu succedani?
dimecres, 15 d’octubre del 2014
dimarts, 14 d’octubre del 2014
L'arpa i les seves vibracions, 359
La història d'Enric és la d'un príncep
allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú, sobretot
el seu pare, no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat però, decideix
emprendre una guerra contar França i, tots els pronòstics en contra, la guanya
i és considerat un heroi.
Les preguntes les introdueix el
mateix Shakespeare.La nostra victòria comporta sempre la derrota d'algú altre.
I tot i entendre això, perseguim la victòria. Ens hem de construir nosaltres
mateixos a partir de la victòria sobre els altres? i així moltes més preguntes.
Versió i direcció de Pau Carrió.
Actuació de tots els actors i músics en directe molt bona i sobre tot la posta
en escena del final, atrevida, original i no vista fins ara.
La disposició de les butaques a
tres bandes, apropa al públic, hi ha moments que quasi et parlen a l'orella. La
podeu veure fins el 26 d'octubre.
A la sortida un ressopó al
Salambo, va ser l'excusa per parlar-ne amb els amics, tarda i vespre rodó.
LA TRESCA I LA VERDESCA
S'ha acabat el bròquil
Avui vull proposar-vos un senzill experiment. A tenor dels esdeveniments, crec que és útil la seva publicació . Així, de forma senzilla es pot trobar la manera de tranquil·litzar tothom..He enviat una còpia al nostra Parlament per si creuen oportú posar-lo a prova, encara que no sé si no seria millor seguir la recomanació de "els experiments, a casa i amb gasosa", frase que he buscat a internet i no n'he tret l'aigua clara però m'ha fet trobar una barbaritat d'experiments recreatius que, tal com estan les coses potser ens aniria bé conèixer. Per exemple:
Com punxar un globus i que no exploti
Materials: globus, agulla
Inflem el globus i fem un nus a la punta superior. Si el punxem, explotarà? Com aconseguir que no ho faci?
La solució és punxar-lo per sota, on no està tibant. Es desinflarà però no explotarà.
Què fàcil, oi?
Jo encara he tingut una altra idea: punxar-lo abans d'inflar-lo o fer-ho per sota del nus.
Veureu que és un problema bàsicament de lèxic doncs les instruccions no són gaire clares (com la vida mateixa).
Crec que podria fer-se un un diccionari on se'ns ensenyés a sobreviure en la crisi permanent en què ens trobem.
dilluns, 13 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
Planta de lavado y secado del Hospital Carlos III de España y cincuenta de Swacilàndia.
ENCICLOPÈDIA ELEMENTAL DE USO CORRIENTE Y MOLIENTE A PALOS : EL ÉBOLA
Virología
Las dos especies tipo del género Filovirus, el único conocido en la familia Filoviridae. Esta familia comparte muchas características con las familias Paramyxoviridae y Rhabdoviridae; todas conforman el orden Mononegavirales.
El virus del Ébola no presenta reacciones serológicas cruzadas con el virus de Marburgo. Esto permite su identificación serológica.
Morfología
Tanto el virus del Ébola como el virus de Marburgo son virus pleomórficos (de morfología variable), cuyosviriones suelen presentar formas filamentosas (de ahí su catalogación como "filovirus"; que pueden alcanzar grandes longitudes (hasta 14 000 nm); sin embargo, presentan un diámetro bastante uniforme (aproximadamente 80 nm).4
El genoma del virus consiste en una molécula única de ARN monocatenario lineal de polaridad negativa (19,1 kb) que tiene la información codificada para siete proteínas estructurales que forman el virión.
El virión está constituido por un nucleoide proteico con forma tubular (20-30 nm de diámetro) rodeado por una cápsida helicoidal (40-50 nm), recubierta a su vez por una membrana regularmente espiculada, suenvoltura viral, estructuralmente integrada por una única glicoproteína viral.
El nucleoide está constituido por dos tipos de proteínas: la proteína NP, cuya función es estructural, y la proteína L, una ARN polimerasa. La cápsida se conforma por varias proteínas: proteína P, VP30 (proteína que le permite desdoblarse dentro de una célula hospedadora), VP35, VP24 y VP40. Las proteínas VP24 junto con la VP40 forman una matriz que mantiene unidos el nucleoide con la cápsida (nucleocápsida viral).
El qui avisa no és traïdor
divendres, 10 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
Diumenge passat va ser el Concurs Casteller. Fa tres anys hi vaig anar i ens vam passar el dia amb l'ai al cor i moltíssima emoció. Us poso aquesta foto perquè em sembla la viva imatge del que som o voldriem ser: una pinya indestructible. Compte però, no fem llenya.
I acabo la setmana amb el final del viatge a Andalusia.
Dimeccres 24
Al matí esmorzem allí i veiem alguns dels
diversos estadants que han trobat una bona solució al seu problema de movilitat
o companyia.
Sortim cap al Cap de Gata. Almeria, pel que
vam veure ahir i també avui és lletgíssim. El paisatge, abans d’arribar a Gata
és exactament el de les pelis de l’Oest rodades allí, o sigui com el Gran Cañon
però de color de gos com fuig.
Amunt i amunt, terra desfeta, barrancs caient a
pic i un panorama còsmic. Seguim, veient cales i el margalló, l’espart,
esporàdicament alguna atzavara i salicòrnies. Horrors arquitectònics que
demanen a crits la destitució de tots els arquitectes municipals del país i
també dels promotors immobiliaris. Malgrat la seva grandesa tot té un aspecte
brut i polsós.
A Sierra Nevada també el paisatge és descarnat a trossos però res a veure. En conjunt no sé si m’agrada o no. Evidentment el mar a les cales i espadats, al voltant dels farallons i illetes és meravellós i el paisatge és corprenedor però no agradós.
A Sierra Nevada també el paisatge és descarnat a trossos però res a veure. En conjunt no sé si m’agrada o no. Evidentment el mar a les cales i espadats, al voltant dels farallons i illetes és meravellós i el paisatge és corprenedor però no agradós.
Tot el dia és un seguit d’això. Pugem als cims,
baixem a les platges, el blau intens i el gris marronós. En algun tros aquesta
mena de borrissol vegetal es fica dins de l’aigua. Fa molt vent i és fred.
Dinem a San Antonio, una pedania de Níjar,
molt bé, un arrós de sisenyor en un restaurant en que la decoració són fotogrames, cartells i tota mena de records de pel·lícules de les fetes per allí.Molt interessant. Després d’una tertúlia païdora llarga anem a
comparar oli del país. I altre cop entre barrancs i secallons cap a Níjar i
Carbonera on agafem l’autopista de tornada a Almeria.
Per evitar el futbol i els seus seguidors entrem pel Somorrostro Almerienc o sigui que només ens faltava això per trobar-ho tot horrorós i antiquat. Posats a fer, les “nenes” anem a mig sopar a una confiteria clàssica en ple carrer gran. Després a l'hotel veiem Carmina o revienta, una pel·lícula espanyola de Paco León, protagonitzada per la seva mare que fa un paper fantàstic. Malgrat ser tòpica té gràcia i està força bé.
Dijous 25
Senyors, això s’acaba.
Sortim aviat doncs hem de fer més de 400 k.
Cap a Alacant. Com que anem per autopista no hi ha novetat paisatgística
ressenyable. Fem una aturada tècnica i arribem a l’estació des d’on en Jaume va
a retornar la camioneta. Tots tenim ja ganes de menjar patates amb mongetes fines o inclús patates amb col;
estem tips de tant fregit, la veritat. Dinem
a l’estació i acabem el temps fins l’hora de sortida del
nostre Euromed , llegint i comentant els diaris, carregant-nos la tele etc una
conversa normal.
I com en un llamp mecànic arribem finalment
a Barcelona. Uns baixem a Sants i altres continuen fins a l’Estació de França.
I a pensar ja en el viatge de l’any que ve.
dijous, 9 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
Dilluns 22
Esmorzem pernil de Trevélez per últim cop i
marxem cap a la costa per una carretera estupenda que jo ja coneixia de quan
vam ser a Almuñecar amb en Juli.
Estem en un paisatge que és el final del
sac on ens hem mogut aquests dies. L’autovia no propicia les aturades i no ho
fem fins arribar a Salobreña que no ens fa gaire el pes i tan sols mirem de passada.
A Castell de Ferro baixem i prenem un
vermutet amb la corresponent tapa. La platja és àmplia i molt maca i comencem a
veure plàstics i més plàstics dels hivernacles pioners que actualment són un
horror de parracs informes.
Seguim costejant cap a Castillo de Baños.
Tot és una llarguíssima platja però d’aquelles de pedres, en les que cal dur
sabates. El dia és radiant i fa calor. Tot està tan sec que fins i tot els
cactus estan pansits.
Els pobles
són un dipòsit de cadàvers immobiliaris. Tot està per vendre i com que la
temporada turística plena ja ha acabat la impressió és de deixadesa.
Especulació i braços més llargs que les mànegues que tots, culpables o no,
estem pagant.
A La Ràbita, on hi ha una platja molt bona,
els plàstics la converteixen en un Somorrostro.
Entrem a la província d’Almeria per Adra. Allí
dinem, sense pena ni glòria en un bar, El refugio(el Club Nàutic, era tancat).
Un dinar d’anar tirant sense alegries especials.
La línia de muntanyes està puntejada per
torres de guaita i al costat de cada torre un poble.
Arribem a Laujar de Andara i al lloc on
dormirem. Magnífic conjunt de casetes-habitació entre vegetació i arbres en
un finca convertida en hotel. (Un flaix de record em du a Cape Cod on vam tastar
les delícies de la vida dels rics tot menjant plàtans) Hi ha una enorme
piscina, camp de tennis, cavalls, un estany amb ànecs, corrals amb gallines i
ànecs pels nens... inclús una de les casetes, la més apartada està pensada per anar
en família, amb un piscineta particular i lluny de les altres perquè els nens
puguin fer el soroll que vulguin.
Passem la resta de la tarda descansant,
llegint, passejant, piscina, fotos etc. O sigui fent el gos cadascú al seu
aire.
Però avui és el dia de festa i la cuina és
tancada (de reüll miro la cistella de benvinguda a veure quines fruites hi ha,
per si de cas). Anem a la recerca dificultosa d’alguna cosa oberta; aquí ja no
solament no és època turística sinó que no hi ha platja. Finalment, a Fondón trobem un
lloc on la mestressa ens fa coses més o menys improvisades sota la direcció del
marit que sembla el pare de la família Ulises del TBO i un fill atontolinat de
les bombes. El vinet de la zona està prou bé i encara els queda algun gelat al
fons de la nevera.
A la plaça hi ha una font molt maca que va
deixar Carles III al 1710. De la resta de belleses i gràcies del poble, com que
és negra nit i sense un ànima pels carrers, no veiem res del que deu tenir.
Dimarts
23
L’hotel aquest és magnífic, els llits
enormes i còmodes, al bany tot funciona i les tovalloles són flonges i grans...
recomanable i resulta que no és gens car. Bé, aquesta és una constant que ens
ha sorprès agradablement al llarg de tot el viatge.
Esmorzem allí i després sortim a
enfilar-nos de nou. Sortim de la vall d’Andaraix per Alcolea, Ugíjar i Cherino.i
altre cop som al parc Natural de Sierra Nevada, passant pel port de La Ragua
amb una vista bestial de boscos i barrancades. Un cop a dalt de tot, quan
comença a veure’s l’altra banda i al final de la baixada, una plana immensa: El
Marquesado del Zenete que és una mancomunitat d’Ajuntaments, antic senyoriu i sub comarca de Guadix. El paisatge és absolutament
diferent del que acabem de deixar. Cultius, plaques solars, pobles de plana.
A La Calahorra hi ha un Castell que sembla
singula i que baixem a veure però només ho podem fer per fora doncs és tancat.
És també un poble de puja i baixa. No hi ha gent pels carrers però m’hagués
agradar comprovar com són les cames de les dones (als homes, tot i que podrien
interessar-me més, no se’ls acostumen a veure).
Hoya de Guàdix, és com el Gran Cañón però
no colorado sinó marró grisenc.
Guádix és un poble molt gran i important ja
durant el Califat. Té una gran Catedral, una plaça Major tancada maca i
sobretot, l’atracció turística de les coves-vivenda. Dinem en un lloc amb
aspecte de Casino de poble, gran i força bé i després descansem (jo dormo i
tot) en uns magnífics sofàs mentre esperem que sigui l’hora que ens han
adjudicar per anar amb trenet cap a les Coves.
Ja les havia vist en el viatge amb en Juli.
Ara, la veritat estan tan arreglades i s’han fet tan grans i modernes que
semblen cases normals, patrocinades per Porcelanosa. N’hi ha que tenen fins a setze habitacions. Censades,
són més de dues mil. La que nosaltres vam veure era molt més esquemàtica, més
com devien ser antigament. No vull dir amb això que totes siguin com la que ens
van ensenyar ara però suposo que les coses han canviat molt. Per contrast va ser
molt interessant la visita al Centre d’informació de les coves. Allí sí que es
veu com eren, les diferents estances, els estris, la ceràmica, els cistells,
tot... molt ben posat i ben explicat.
L’anada amb el trenet només per nosaltres, molt divertida. Pujades i pujades altre cop però molt descansadament, saltant
per l’empedrat.
Després, camioneta i camí i camí per una
magnífica carretera que sembla autopista fins a Almeria. El panorama no cal que
us l’expliqui, tots l’heu vist en les pel·lícules de l’Oest rodades allí.
Espadats i roques. Sembla que en qualsevol moment sortiran els indis o esperes
veure John Wayne a cavall “oteando” al lluny.
A Almeria l’Hotel té l’entrada per un
carreró estret i la camio no pot arribar al Pàrquing malgrat maniobres
disparatades amb els consells de tots, cap aquí, cap allí, para, para, més,
més.... El Jaume, sempre ben disposat, la va a deixar en un altre lloc menys difícil.
Sortim a sopar i com que demà és el sant de
la Mercè i vés a saber què ens depararà la vida, ens convida aquesta nit. Ens
apalanquem en un lloc al costat mateix de l’hotel, un restaurant de tauletes al
carrer, o sigui dels de més “quento” que realitat, i car, però sopem bé, a base
de cloïses, musclos, peixos etc. Pernil no, no en volem.
L’hotel, correcte. He vist que hi ha tota
una planta dedicada a residència geriàtrica. No sembla mala opció ( si ets d’Almeria
és clar).
dimecres, 8 d’octubre del 2014
LA TRESCA I LA VERDESCA
Dissabte 20
Jornada atípica, en part.
El matí el passem més o menys en remull al
balneari per acabar apallissats per un bon massatge. I com que hem quedat molt
dissipats i decandits anem tot seguit a dinar i després cap a
l’hotel perquè vindrà una perruquera a pentinar-nos. És la cunyada de la tia de
la sogra de la filla de la que ens vigilava al balneari mentre ens feia seguir
i seguir amb la mullena, amb l’evident intenció que ens veiéssim com a polles
mullades i tan fatals que s’imposés la pentinada final. Ha resultat ser la jove
de l’interfecta, una nena que ha fet un curset de l’Inem i que no troba feina.
L’hem animat força i donat idees. Ara ja podriem anar on fos de tan millorades
com hem quedat. Llàstima que a Lanjarón les propostes són migrades.
El pla de
la tarada és inconcret però tenim la sort que a les 8 surt una processó de la
Verge dels Dolors i la Soledat i això ens procurarà entreteniment.
Ha estat el túnel del temps. Macers,
autoritats civils, religioses i militars, el poble guarnit de forma
indescriptible i nens encara més indescriptibles, músics etc i la Verge amb les
seves millors gales i cara d’angúnia, dolor i soledat, qui en dóna més? El
poble pla era un poema col·lectiu al que s’hi sumava la decoració dels
aparadors de les botigues.
Un cop acabada ens hem instal·lat en un
dels centenars de bars de pernil i tapeo (és impossible que a Trevélez i
aledaños hi hàgi tants i tants porcs). I de postres un gelat artesà de debò, a
un altre xiringuito del davant. I cap a l’hotel a veure un Montalbano en
harmonia i a dormir.
Diumenge 21- Las Alpujarras
Dia de la magnificència de valls, espadats
i muntanyes sorprenents i de bellesa gairebé escultòrica i salvatge. A Órgiva baixem a veure i fotografiar una sínia i a Pitres un record
d’una carta de García Lorca parlant d’aquest poble. Detall nimi que han sabut
convertir en entranyable memòria. Ai Federico, quant vas escriure i quant vas
deixa sense que ni tu ho sabessis.
I cap a Soportújar sense deixar de pujar i pujar. De tant en quant voregem o entrem a poblets blancs i ara completament turístics, dedicats a la venda de mantes alpujarrenyes de fàbrica, xals fets a la Xina, catifes, jarapes, xorrades turístiques i cistelleria de margalló (no l’autèntica sinó la toros i coses així). També té molta requesta la mel, les melmelades de fruits boscans o no tant, l’oli extra, extra verge d’oliva tan pura com la Puríssima Concepció, el pa de figues i d’ametlles... Cada poble, Pitres, Portugos Campaneira, Capileira... intenta treure partit d’alguna petita singularitat, i amaga molts cops la real singularitat dels seus carrers en pendents arriscades i els racons simples amb una finestreta, un test de flors, una cortina realment antiga etc.
I cap a Soportújar sense deixar de pujar i pujar. De tant en quant voregem o entrem a poblets blancs i ara completament turístics, dedicats a la venda de mantes alpujarrenyes de fàbrica, xals fets a la Xina, catifes, jarapes, xorrades turístiques i cistelleria de margalló (no l’autèntica sinó la toros i coses així). També té molta requesta la mel, les melmelades de fruits boscans o no tant, l’oli extra, extra verge d’oliva tan pura com la Puríssima Concepció, el pa de figues i d’ametlles... Cada poble, Pitres, Portugos Campaneira, Capileira... intenta treure partit d’alguna petita singularitat, i amaga molts cops la real singularitat dels seus carrers en pendents arriscades i els racons simples amb una finestreta, un test de flors, una cortina realment antiga etc.
El paisatge és feréstec, primitiu, treballat
pels elements o més ben dit castigat. Ja es veu que el món té milers d’anys. La
carretera no s’atura, va amunt volent tocar el cel. Aquest paisatge abrupte i
segur, terrible fins fa molt pocs anys, ha propiciat la creença en bruixes i
personatges màgics que també hem vist representats a barullo (haberlas,
hailas).
Pampaneira (sembla que el nom tan gallec ve
de gallecs que van repoblar alguns d’aquests pobles), repenjat en la paret del
Veleta és un poble força gran on trobem l’arquitectura típica de l’Alpujarra:
cases de pedra encalades, amb les cobertes planes de pissarra i unes curioses xemeneies
cilíndriques i amb barretet. Amb risc d’una lesió als turmells visitem els antics
safareigs, curiosos perquè en comptes de ser d’una sola bassa són petits, com
els normals però adossats. A la baixada descobrim i visitem un taller artesanal
de teixit que m’agrada molt. M’he quedat amb les ganes de comparar-me alguna
cosa, com ara un xal de llana i seda meravellós. Però la sensatesa ha primat i
així m’estalvio la recança de moltes altres coses que també hagués comprat.
I més corbes i més grandiositat, finalment
arribem a Trevélez –ull a l’accent!- la capital del pernil. És el poble més alt
d’Espanya i crec que d’Europa. un poble tan gran que
és el de baix, del mig i de dalt i nosaltres, turistes panolis ens quedem en
del mig creient que és una tria ponderada. Sí, sí.. En aquest mig on hem
deixat la camioneta no hi ha més que vivendes particulars i si volem dinar, com
és de rigor, hem de baixar. Mare meva i quines baixades! els carrers semblen
tobogans de pedra i t’has d’agafar a les parets. És impossible que els vells
surtin de casa a caminar pel seu propi peu i menys amb un caminador o ja no
parlem amb una cadira de rodes. Hi ha perill de la vida i no puc imaginar el
que deu ser quan plou o hi ha gel o neva. Tots tancats a casa fins la
primavera. Sans i estalvis però tremolant de cames, arribem a baix on hi ha
tots els tallers i botigues d’embotits i pernils del món.
Primer diem que estem fluixos de la baixada
i ens convé un refrigeri i després veiem que això ens ha produït una gana més
que considerable. I allí és clar, vinga pernil i olives i això sí, una sopeta
ressucitamorts, plats de resistència etc, etc, etc, el festí acostumat i tenim
la barra de dir que trobem a faltar la verdureta i el menjar casolà.
I cap a Ca la Maruja a fornir-nos de
cuixes, espatlletes, bosses d’Ibèric, formatges de cabra o d’ovella, xoriços i
altres embotits.
Sort que ningú no es mareja perquè, com diu
la saviesa popular, tot el que puja baixa i ara les corbes són de baixada i
baixada i més baixada.
Ens aturem en un mirador a contemplar aquells paisatges en moviment i ara foto fixa, preciosa. I més i més baixada fins que sembla que al final s’endevina el mar al lluny, mentre el sol va baixant també; però també ell ha de baixar tant que triga, i mentre tot es va enfosquint a poc a poc, les puntetes de les serres que ens envolten segueixen vermelles i enceses.
Ens aturem en un mirador a contemplar aquells paisatges en moviment i ara foto fixa, preciosa. I més i més baixada fins que sembla que al final s’endevina el mar al lluny, mentre el sol va baixant també; però també ell ha de baixar tant que triga, i mentre tot es va enfosquint a poc a poc, les puntetes de les serres que ens envolten segueixen vermelles i enceses.
Arribem altre cop a Órgiva al costat de
Lanjarón havent fet una volta complerta. Hem pujat per una banda de la Sierra
Nevada i hem baixat per l’altra banda de l’ampla vall dels seus peus.
Estem tan tips que semblem una colla de
bevedors de cervesa i per tirar avall el dinar ens entaulem de nou a prendre
alguna cosa i xerrar una estona. Al cap i a la fi és diumenge i hem de
descansar.
Després d’això tornem a Lanjarón on, avui
sí, només sopem un iogur. Tinc la impressió que no voldré menjar en tres dies,
absurd que mantindré almenys fins l’hora d’esmorzar de demà. M’adormo amb un
Almax que es desfà a la meva boca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
































