LA TRESCA I LA VERDESCA

La Terrassa modernista i industrial

     Ara que ja em trobo perfectament, he trescat molt, però degut als deures inherents a la meva condició d'àvia, no toco hores i vaig retardada de bloc.

     Una trescada important va ser la visita, dissabte, a la Terrassa Modernista i Industrial amb els cinc sentits. Va estar molt bé perquè la noia que ens va acompanyar era molt entusiasta i a més s'ho sabia molt bé. Ens va explicar i varem veure en viu tot el que diu el títol de la visita.
     El punt de trobada va ser l'Ajuntament d'estil goticista però amb motius modernistes, fet per l'arquitecte Moncunill, de qui són també les altres obres visitades.
Quant al sentits, la ptrimera manifestació del de l'oïda va ser virtual perwuè era el clac-clac-clac-clac dels telers que en les fàbriques o els petitis tallers de les cases, sonaven dia i nit sense aturar-se mai.

     Primerament la visita a la casa Alegre,  mansió d'uns fabricants rics que ara és de l'Ajuntament i s'hi fan moltes coses, allò que en diuen "eventos", i és alhora Museu  En ella varem poder veure no solament una mostra molt rica de l'arquitectura modernista sinó que va ser una lliçó de com el progrés i la riquesa tèxtil van arribar a la gent (uns més i altres no tant). Allò dels cinc sentits va ser la música d'un fonògraf amb música de Wagner,  una xocolata amb melindros i uns cromos antics dels de la xocolata. El Mercat també presenta encara l'estructura d'època i allí, al passar, vam anar "comprant" coses que després van constituir un vermut molt oportú i vam entrenar el sentit de l'olfacte.

     Vam visitar una casa d'estiueig, la Masia Freixa, molt interessant i que recorda força la Casa dels ous d'en Jujol. També és feta per l'arquitecte Moncunill; allí ens esperava una copeta d'anís (cosa que va ser l'excusa per parlar de l'exportació dels aiguardents i de la impremta. A la sortida ens esperava un cotxe d'època, un Ford i el seu amo també vestit comme il faut. Vaig tenir la sort de poder-me traslladar fins al següent punt de visita en aquest cotxe.. 

     Finalment el Museu de la Ciència del que només vam veure la part dels teixits doncs és una enormitat. Molt innteressant tota la visita, tant a la part comuna a les tres fàbriques ( magatzems de combustible, calderes per fer anar les màquines, xemeneies etc) , com a les pròpies de la confecció de teixits de llana que era l'únic material tractat.
     Feia molt bon dia i el vermut va ser a la terrassa, amb vistes a les cobertes de la fàbrica, que en realitat n'eren tres. 

  Bé, tot plegat ja ho veieu per les fotos, que, com sempre us sortiran si cliqueu a sobre la primera.

UN ESTIL DEFINIT I GRAN CATEGORIA EN EL DISSENY

LA TRESCA I LA VERDESCA

`

No vull deixar passar la diada sense felicitar les Eulàlies, Eulàries, Laies, Lalis etc. I també a tots els barcelonins que celebrem la nostra Festa Major d'Hivern. I, posats a fer, felicito a tothom encara que no siguin barcelonins, que bé s'ho mereixen. O no? Bé potser alguns no.
Sabeu que la bandera de la ciutat de Barcelonas es diu "de Santa Eulàlia" ?
I si us interessa saber el programa de festes cliqueu aquí

     A Palafrugell s'ha engegat un programa  educatiu  que lliga els nois i noies desmotivats i amb problemes dels centres de secundària, amb els nens de les Guarderies Municipals i la Unitat d'Escolarització Compartida. De moment (hi ha altres projectes amb gent gran, per exemple) els adolescents ajuden els petits i de pas s'ajuden a si mateixos en responsabilitat, paciència, sociabilitat etc... També amb la gent gran, els llegeixen el diari, els ajuden a fer exercicis de psicomotricitat juguen al dòmino o altres, ... en definitiva interactuen i es coneixen mútuament. No vull entrar a comentar els beneficis i els detalls del pla que em sembla perfecte. Si us interessa llegiu La Vanguàrdia- Viure del 8 de febrer- Començar de nou per afrontar més bé el futur.

     Però si que un detall m'ha cridat l'atenció. Una mestra li diu a un nen que ajuda a un petit : posa-li l'abric de cara a ell perquè si ho fas d'esquena se sentirà agredit. Ai mare! i jo que he tingut set fills i he ajudat dotzenes i dotzenes de nens a posar-se l'anorac per sortir al pati sense adonar-me. Resulta que he de tenir mala consciència retrospectiva? Tots aquests nens viuen acoquinats per culpa meva? Com que sóc de natural optimista, em desculpabilitzo pensant que amb la meva mala pràxi potser s'han curtit i ara, ves, estan més preparats per afrontar la vida, cosa que amb la que està caient no és cosa de pa sucat amb oli. L'ampolla és mig plena, sempre.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Seguint amb el tema de l'altra dia ... Segur que tots coneixeu l'antiga fàbrica Myrurgia, al carrer de Mallorca. L'any 64, allí s'hi va produir un incendi que diuen que va ser el pitjor que mai s'ha vist a Barcelona.  Per sort va ser un diumenge i això va fer que no s'hi produïssin víctimes encara que sí quaranta bombers intoxicats. Hi va haver moments de molt perill, quan es temia que el foc arribés a uns grans dipòsits d'alcohol i també perquè el carrer Nàpols és molt inclinat i el foc podia baixar incendiant altres cases dels costats. Hi van anar tots els bombers de Barcelona, tots els torns i inclús els que estaven de vacances. Es veu que durant dies, tot el barri era una barreja de pudor de socarrim barrejat amb perfum.  

La Myirurgia es va instal·lar en un edifici molt Art Decó, de l'arquitecte Antoni Puig Gairalt.  la porta d'entrada i un fris en tres parts a la façana, són els motius decoratius més interessants. Aquest fris és obra de l'escultor madrileny Resti (Restituto Martín Cano).

Esteve Monegal, el fundador de Myrurgia era escultor i es va preocupar sempre en dotar els productes de la seva fàbrica, d'una imatge molt del seu temps. Però això és una altra història i l'explicaré un altre dia.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Quina setmaneta, entre unes coses i altres no tinc temps de res. La setmana negra m'ha ocupat moltes hores de les poques que em quedaven de les meves ocupacions habituals. Us diré que el resultat ha estat variable-Maria Teresa no et facis il·lusions- segons el tema i també degut a les condicions ambientals. Com que cada cop té més èxit, l'afluència és creixent i a vegades incòmode doncs no es pot seure on convindria. Jo, tot i els audífons, les intervencions que sento realment bé són aquelles que envien per traducció simultània; les altres, les he pogut seguir però amb alguna intermitència deguda a la llunyania. Què hi farem. 

Ahir vaig assistir a una intervenció, on el sotsinspector Fèlix Gonzalez Fraile, cap del Servei Històric del Cos de Mossos d'Esquadra  (abillat de gala per a l'ocasió) ens va explicar com eren el Mossos al segle XVII. La primera fitxa policíaca d'Europa és un informe fet a Catalunya l'any 1764  per un mosso. Ens va portar fotocòpies de l'informe, ben curiós i també d'una carta d'un Mosso a un amic, informant-lo de l'assassinat del seu germà per un contrabandista de tabac. En aquesta carta, entre d'altres coses diu que l'assassí (pressumpte llavors no tenia cap rellevància) s'encontrà per lo camí de Tarragona , entre Reus y la Cannonja, ab un ruquet disfrassat; esto és: vestit com a pagès, ab calçons, espardenyas y un barret ab les alas baixas. És home de las senyas següents: alt, moreno, ab la parla grossera, vestit com tinch dit. ....... tal vegada , se podrà encontrar; lo que estimaré que tu, ab llicència de ton amo, las fassas, que to estimaré molt, que és quant dech dir-te. Ton amich y germà de l'esquadra glòria de glòria.

Ja ho sabeu, si algú l'ha vist que ho digui. Evidentment ens va explicar més coses curioses, de temps passats. Si algú vol llegir aquest informe i també la carta, està a la seva disposició.

La sessió següent va ser entre Alícia Gimenez- Barlet, escriptora d'aquí , Margarita García Gòmez, inspectora en cap del Cos Nacional de Policia,  una amiga policía a qui recorre quan li cal saber detalls tècnics (molt trempada) i el presentador, Sergio Vila- Sanjuan, periodista i escriptor, també personatge interessant, que va dur molt bé tota la conversa sobre literatura  de gènere negre i la seva cuina.. Bé, si no heu llegit res de l'Alícia no tenia major interès. Val a dir que fa uns anys no era sant de la meva especial devoció però em vaig reconciliar amb ella com a escriptora des del penúltim llibre seu : Donde nadie te encuentre, novel·la sobre la recerca del maquis més buscat: Teresa Pla Messeguer, "la Pastora". La crítica diu i hi estic molt d'acord que és un redescobriment sobre el nostre passat i la infinita soledat de l'ésser humà. 
I per avui ja n'hi ha prou.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Avui un doble repte : A una plaça de Gràcia que té nom de feina del camp, hi ha una casa, antiga masia (que dóna nom a la Plaça), amb una creu a sobre la porta. A dins es troba la tomba d'un dels personatges més curiosos i enigmàtics del s. XX: una monja capaç d'estar a dos llocs al mateix temps. Com es diu la plaça i com en deien a la monja?

LA TRESCA I LA VERDESCA

La Novel·la Negra com a paradigma del silenci, d'allò amagat, del que no es pot dir, i en la qual és tan important l'atmosfera, i l'espai que n'és còmplice. Aquest va ser el tema de la primera sessió de dilluns a la tarda a la qual vaig assistir, dins la Setmana Negra. 

L'Andreu Martín i la Dolores Redondo com a escriptors i una dona (no recordo el nom), Comissària dels Mossos, van anar centrant el tema amb l'ajut d'en Puntí com a moderador. Realment va ser decisiva l'aportació de l'escriptora basca parlant de la seva novel·la El guardià invisible que he llegit aquest cap de setmana i us recomano. És realment diferent, hi ha crims misteriosos, embolics de família, una història particular intensa, dones fortes i mig bruixes... i un protagonisme absolut del paisatge i el temps. Acabes tenint fred, opressió de pluja i neu, molses i líquens t'emboliquen i és clar, una solució més o menys inesperada.  

La segona Taula Rodona era sobre La Corrupció i es preveia una tan gran afluència que van haver de canviar La Capella per l'Artèria Paral·lel (antic teatre Espanyol). Els ponents van ser Misha Glenny, especialista en màfies de l'Est i ciberdel·linqüència, Kostas Vaxevanis, periodista, Ernesto Ekaizer, periodista especialitzat en temes judicials i Carles Quilez, escriptor de Novel·la Negra i Director d'anàlisi de l'Oficina Antifrau de Catalunya. 

La intervenció més esperada era la de Vaxevanis, periodista grec que va publicar part de la llista Lagarde (Ministra francesa de Finances), amb 2.059 noms de grecs amb comptes a Suissa i suspectes d'haver comès delictes econòmics. El van jutjar i absoldre i  torna a estar en espera de judici .

Bé, tots van estar d'acord en assenyalar les estratègies de manipulació que les lleis, els avenços tecnològics, el suport estatal, les grans empreses i els bancs... o sigui tot el que hauria de servir per a posar-la de manifest i combatre-la, afavoreixen la corrupció i l'operativitat de les grans màfies.

En Martí Gómez ens havia fet riure, al començ, explicant que després de llegir el diari s'havia hagut de refer amb un cocktail al Boadas i que després de dinar amb un amic i parlar, és clar del tema, ja duia tres dry Martini. No cal dir que en sortir d'allí, els Martinis els necessitàvem tots. 

TORTOLA VALENCIA

AQUÍ TENIU IMATGES DE TORTOLA VALENCIA 

(LA DEL FONS VERD ES D'EN PENAGOS)

Carmen Tórtola (que no Tórtora, com diuen a vegades, traduint-ne el cognom) va viure els últims anys de la seva vida a Sarrià, al carrer Major 232. 

A banda d'imatge del sabó La Maja de Mirurgia, va ser una ballerina i coreògrafa de fama mundial. Els seus pares eren catalans però va néixer a Sevilla el 1882. Es va formar a Londres i va aixecar passions a tot Europa, escenari de les seves actuacions. Va començar ballant de forma clàssica però, de mica en mica, i a causa dels seus viatges que li van permetre estudiar diverses cultures i danses, es va decantar cap a un estil oriental.  Va tornar a Espanya quan es va proclamar la República, el 1931 i  la seva casa de Sarrià es va convertir en Museu tant dels seus vestits com dels objectes que adquiria en el seus viatges. Fa uns quants anys, pocs, a L'Ajuntament de Sarrià s'hi va exposar una part d'aquestes col·leccions. No tinc ni idea d'on han anat a parar, però eren coses molt interessants i maques. Ho investigaré.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Uf que bé! En Rafel és, sens dubte el guanyador però la Maria Teresa també en participa. Hauré d'instaurar un Ex.aequo.

L'arpa i les seves vibracions, 255

J.V. FOIX

Acte d’homenatge a J.V.Foix (1893 -1978), en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.
El passat dimarts 29 de gener és complien els 25 anys de la mort de Foix, amb aquest motiu a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, se li va retre un homenatge. La convocatòria va ser massiva i l’afluència d’amics i simpatitzant de l’obra del poeta, va desbordar la sala amb falta evident d’espai. L’Obertura de l’acte la va fer el Sr. Salvador Giner, president de l’Institut i tot seguit Laura Borràs, que s’estrenava com a nova directora de la Institució de les Lletres Catalanes, va glosa la figura de Foix. Tot un goig sentir-la parlar amb una dicció correcte del català més culte.( Tot i que alguns diaris l’endemà,explicaven que Pere Gimferrer, havia fet una conferència sobre “Una mirada personal sobre l’obra de Foix”, no deixà de ser una patinada al escriure l’article amb antelació, ja que Gimferrer, va excusar la seva presència per una faringitis greu que el tenia allitat)

Tot seguit un recital de poemes musicals de J.V.Foix a càrrec de Mariona Sagarra, cantant i compositora, sota el títol de: Vaig amunt i torno avall, que contenien les cançons de “Es quan plou que ballo sol”, “Ah, si amb levites...”, “Dèiem: la nit”, “La nit, diem”, “Tot és llum i pensament”, “El transeünt i pensament”, “Per a Joana Ventalló, nada Givanel”, “Dècima” per acabar amb “Ho sap tothom i és profecia”

Acompanyava les cançons de Mariona, Marina Albero, solista, amb un antic instrument de corda percudida, el salteri.

L’últim poema va tenir una nota emotiva, les dues compositores deixaren l’escenari i baixant la llum de la sala a una lleugera penombra, es va sentir la veu de Foix, en una bona gravació, “Ho sap tothom i és profecia”.

Nit doncs per gaudir del nostre poeta, que fou l’artífexs de renovar totalment la llengua poètica catalana, amb una riquesa verbal prodigiosa.

Al acabar l’acte i per gentilesa de la Pastisseria Foix, en oferiren un refrigeri, en els jardins penjats del primer pis, l’espai anomenar “Mercè Rodoreda”, curull de flors vermelles, avançades a la temperatura de l’hivern.

Malgrat tot el que ens cau a sobre, la llengua, la terra i la gent sobrevivim  i així serà, l'acte d'avui porta llavors ben nostres.



L'ENIGMA DE LA SETMANA

El seu és nom d'ocell.
Heu vist la seva estampa mil cops al rentar-vos les mans
Amb les seves faldilles va fer voltar el cap a més d'un .
Catalana, anglesa, europea, del món...
És aquí per sempre.

D'ella va dir Valle Inclán:

Tiene al andar la gracia del felino,
es toda llena de profundos ecos,
enlabia con moriscos embelecos
su boca obscura cuentos de Aladino.

Los ojos negros, cálidos, astutos,
triste de ciencia antigua la sonrisa,
y la falda de flores una brisa
de índicos y sagrados institutos.


Cortó su mano en un jardín de Oriente
la manzana del árbol prohibido,
y enroscada a sus senos, la Serpiente
decora la lujuria de un sentido
sagrado. En la tiniebla transparente
de sus ojos, la luz es un silbido.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Un cop més l'enigma sense resoldre. I mira que era fàcil : Barcelona Negra. La gran trobada dels amants del gènere, enguany amb moltes propostes interessants que us aniré anunciant i comentant en la mesura de la meva assistència. Comencem per la primera : Divendres 1 a les 18'30 h inauguració d'una exposició "formes de Camilleri", el Comissari Salvo Montalbano, l'escriptor Andrea Camilleri i Sicília. a la biblioteca Jaume Fuster. I a les 19h, també allí, Taula rodona amb Andrea Camilleri. L'exposició estarà fins el 18 de març.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Com que demà me'n vaig i no podré escriure, escric avui el que correspondria a demà.La solució a l'Enigma passat i el nou Enigma, sortiran, però demà.

Només de pensar en calçots ja em ve salivera i se me'n va la mà a moldre la salsa. Aquest cap de setmana, sí. Segur que a Saifores em marxaran tots els mals que em resten. Sempre he sabut que em cal aire net, extensions de vinyes, pa amb tomàquet i un cel en el que els avions siguin un punt de llum amb una rima al darrere. Friso de veure els borrons, els ametllers florits, les fulles noves i els meus amics els ocells. Sentir l'olor del fum de les vergues i el bullir dels calçots quan el foc els escalfa. i rentar-me els dits amb el suc d'una taronja final. I no tenir pressa, sentir riure els nens i veure'ls còmplices, Saber que encara hi ha moltes coses possibles. Gairebé, gairebé, seria la felicitat.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquests últims dies, els diaris no ens donen ni ensurts. Només cosetes per acabar de reblar els claus que tenim apuntats i ja són prou importants. Els periodistes també deuen estar refredats i amb poques ganes, com jo. 

Ahir, Fimoteca, amb la Marquise d'O, d'Erick Rohmer, mítica peli de la joventut d'algunes i alguns (jo ja tenia 40 tacos). Les imatges, totes, precioses, són del Néstor Almendros. Està ambientada en l'Alemanya romàntica, cosa que com va dir la seva presentadora és un pleonasme. L'argument, encara que decisiu, crec que no és el que la fa important. Són les imatges, els colors, la llum, la calidesa i brillantor dels teixits. Personatges trets directament, o sinó s'ho mereixerien, de quadres de J.L. David, Fragonard, Constable, Delacroix... Gairebé tota es desenvolupa en interiors amb terres de fusta, murs blaus o amb pintures pastel, blancs, lluminosos com si mai no hagués de ploure. Conflictes casolans que es fan socials per l'estatus dels que els pateixen I resolucions també particulars que deixen un somriure sinó còmplice, almenys comprensiu. Ara ens costa imaginar que en el seu moment fos una pel·lícula bandera de feminisme, llibertat i rebel·lió. Però continua sent una pel·lícula bellíssima.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Uns tant i altres tan poc

 Es dèia Juliana Morell, Va néixer el 1594 i el seu pare era un banquer molt ric. La mare havia mort de part i el pare, que no sabia com cuidar la nena la va enviar al convent de les dominiques, que li van retornar als quatre anys perquè no sabien què més ensenyar-li. A casa, amb preceptors  particulars, la nena va començar el seu carreró (de carrera). Als set anys parlava llatí, hebreu i  grec. Als dotze cinc més: espanyol, siri, italià, francès i àrab. I als disset ja, ni us ho explico: catorze idiomes més matemàtiques, humanitats, filosofia etc, Es veu que va ser  una jove admirada i envejada i quan parlava en públic era un esdeveniment. Però... la nena no estava contenta, seria que sabia massa i que tant bombo i platerets la fatigava. Es volia fer monja perquè la deixessin tranquil·la. El pare, furiós, li va retirar el dot però una colla de senyores , senyors, membres de l'església i un bisbe i tot, s'hi van ficar per dotar-la. Llavors el pare, avergonyit es va tirar enrere i la nena es va fer monja. No va menjar cap perdiu però sembla que es dedicà al que li agradava, el coneixement, escriure, traduir i altres minúcies i va continuar essent molt coneguda. A que vosaltres no la coneixíeu? És la única dona que figura al paranímf de la Universitat de Barcelona.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ningú no s'anima amb l'enigma? Mira que n'és de fàcil. Jo mateixa en escriure'l em deia que era massa evident, sobretot per la llestesa dels lletraferits i comentaristes. M'equivoco? Va vinga, un esforç, que tinc ganes de repartir premis i el d'aquesta setmana és bo.

Encara em sento embolcallada per una mena de cotó que, per sort, es va fent més fluix dia a dia, Més que refredada crec que el meu cos intentava entrar en hivernació. Era en una bola de vesc que només a estones em permetia treure un ull i veure el que passava al meu voltant. La resta, son. Dormir hores i hores i llevar-me amb ganes d'arribar al sofà i dormir una mica més. I més i més. Els ulls rasposos, sacsejades de tos, mal de cap. En fi... una merda, ja us ho diré ben clar. Sembla que em vaig eixorivint. Ahir vaig veure tres pelis seguides i ja faig plans de carrer, carrer. No salto d'alegria al dir-ho però busco la corretja per anar a passejar. Tampoc el diari no m'ha donat cap sorpresa ni provocat cap atac de ràbia. Potser ha arribat el moment de les vitamines i una mica de marxa per veure si m'encomano. Jo mateixa em dono la benvinguda al món dels vius.

PANEM ET CIRCENSES

ADREÇA DESCONEGUDA 

La Ma. Dolors, com si d'un enigma es tractés, sota una foto del gran actor Eduard Fernández m'interpela. Se el que vol. Anit totes dues varem assistir a La Villarroel a una exhibició d'excelència actoral. En Lluís Homar i el ja citat Eduard Fernández varen interpretar, jo diría varen viure, l'obra Adreça desconeguda de Katrhin Kressnann Taylor. Dos amics, gairebé germans, un un jueu americà i l'altre un alemany regentan una galeria d'art a San Francisco. És l'any 1932. L'alemany decideix tornar a Alemanya amb la seva família i durant dos anys la correspondència entre ells es continua. De mica en mica, el decurs dels esdeveniments a Alemanya, amb la ascensió al poder d'Adolf Hitler van transformant la mentalitat d'en Martin que arriba a renegar de la raça jueva. Durant dos anys, en Max desde Amèrica assisteix atònit al canvi del seu amic fins a un desenllaç que no explico per si teniu l'ocasió d'anar-la a veure. L'escenari -amb els actors a tocar del públic - amb dos sillons on els dos amics seuen per anar llegint les cartes que s'intercanvien. El treball dels dos actors és senzillament admirable, destacant el canvi físic i de veu de l'Eduard Fernández. En la poc més d'una hora que dura l'espectacle el cor es va encongint fins al punt de que et fan mal els ossos. Els aplaudiments finals van ser entusiàstics. Realment, molt i molt recomanable.   

Marisa, què ? Tingues compassió que tinc la neurona constipada.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Ja s'acosta, ja s'acosta. Com una de les nostres locomotores.

El seu nom comença com la nostra ciutat

No té color

Va del més etern: el mal

Acaba amb el principi.

LA TRESCA I LA VERDESCA

En el dia que comença l’any Salvador Espriu , aquest tros de poema de l'Innici de càntic en el temple, tan oportú.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria

LA TRESCA I LA VERDESCA

Encara no estic bé i tinc el cap embotat. Agafo la llibreta de capçalera i trobo :

repte- curiositat.

No es planten llavors a cops de destral.

Només cabdell? Una pobre imatge per expressar el que m'havia passat.

Era d'aquelles persones que entrebanquen els pots de sacarina. 

Quan seia, les faldilles sempre li pujaven fins a mitja cuixa i pel segon botó de la brusa s'entreveia, indefectiblement, el sostenidor.

Entre observadora i observada.

tres ous, sal, pebre i anar afegint-hi farina a poc a poc

ara i sempre més, aquesta llum serà la nostra força

Mataró potatoes

Obro portes i camins trobo ombres antigues ben plegades en l'armari de la roba blanca

Parmesà i julivert. Rostir l'espatlla de porc

El crisantem imperial, a la proa. Els ecos del sónar a popa

Haviem d'anar a l'infinit a buscar aigua

i tot així.

Fora de context, qualsevol cosa és un sense sentit. O ben al contrari, agafa un sentit nou .

Aquesta llibreta, al cap dels dies em dóna sorpreses. Esperaré a estar més desemboirada.

LA TRESCA I LA VERDESCA

He estat uns dies amb un cadarn imponent i encara, encara
Intento , amb la rutina quotidiana, llegir el diari mentre esmorzo. Oh deus de l'avern ! no és possible tant desori i tanta incongruència. Què més pot passar? quin xanxullo més es pot descobrir? Al final Millet acabarà tenint un monument a la Diagonal (reformada). La Moraleja, esconde la mano que viene lam vieja. A casa, a Saifores, sempre se l'ha conegut coma cals Vela, és evident que ens falta pedigree. A sobre, el llimoner té pulgó. No feu gaire cas del que dic, és sarcasme en estat pur, del que fan mal d'estómac i produeix malsons. Francament, després de llegir el diari, em trobo molt pitjor. me'n torno al llit i ja veurem si em llevo.

He buscat cadarn al google i he trobat una definició amb la que hi estic força d'acord, però quant a les imatges surten unes coses raríssimes, de cavallers, cuirasses, castells  (com no sigui una al·lusió al superman Enric d'Anglaterra ) . La única que em convenç és aquesta , sense saber què hi posa al mig. És ben bé el meu estat d'ànim.

l'arpa i les seves vibracions, 254

Ves per on, setmana de música russa. Divendres a la Filmo la pel•lícula Alexander Newsky, amb música de Prokófiev. Donat que la Mª Dolors ja en va fer-ne el comentari, que us recomano llegir, sols afegir que les imatges són impactants, i que reflexa una època de la Rússia del segle XIII. 

DIMITRI XOSTAKÓVITX

Concert per a violí i orquestra núm. 1 en La menor, op. 77 de Dimitri Xostakóvitx. Avui matí a l’Auditori, audició d'una de les obres més precioses que s’han escrit per a aquest instrument, escrita l’any 1974 i estrenada per la Simfònica de Leningrat. ( El comparen a l’escriptura com les veus d’un personatge shakespearià). Xostakóvitx va esperar molts anys , fins al 1955, ja mort Stalin, per estrenar aquest concert, ja que tot just acabada la segona gran guerra, Rússia vivia un clima de censura artística insuportable, que excloïa qualsevol obra que no entrés dins el cànon patriòtic.

VIKTORIA MULLOVA

Convidada per l’OBC, avui la prestigiosa violinista russa Viktoria Mullova, ens ha delectat amb el seu virtuosisme. Nascuda el 1953, va estudiar al Conservatori de Moscou. El seu talent extraordinari va atreure l'atenció internacional en guanyar el primer premi del Concurs Sibelius de Hèlsinki i la medalla d’or del Concurs Txaikovski. (Durant una gira per Finlàndia el 1983, va demanar asil polític i es va refugiar a l’ambaixada dels EEUU, actualment viu a Londres). Precedida de gran expectació, per la gran dificultat de la música, la seva actuació del concert de Xoxtakóvitx, ha sigut molt ben acollida i aplaudida. Consta d'un Nocturne, Scherzo, Passacaglia i un Burleska. Considerada per tots com una violinista versàtil, la seva curiositat musical l’ha portada a interpretar i explorar obres que van des del Barroc fins a la música contemporània, experimental o de fusió. Tothom que ha volgut, ha pogut comprar CDs i DVDs de les seves interpretacions, durant el descans, que oferien en el vestíbul.



LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui, per variar una mica, us proposo que espremeu les neurones del riure. És una d'aquelles bestieses que dèiem de petits (o no tant), com allò de l'altra dia de l'Olga Xirinacs amb les aves: els nombres en la cultura. Veieu

Miguel de Unamuno

Benito Pérez Galdos

Apel·les Mestres

Luca de Tena, Torcuatro

Benavente, Jacinco

L’òptic alemany Zeïs

El doctor Barraquer ... sí, ete,és

Walt Disney el creador de Pinocho

L’actriu Carmen Villanueve

L’ambaixador i acadèmic , Diez Alegria

Salazar Alonso(e)

Benito Mussolini el Ducce

Santa Trese

L’abat de Montserrat que està encostipat i “ca torse”

Fins aquí arribàvem. Afegeixo :

Quinsey Milhone, la detectiu creada per Sue Graffton

La mosca Setse

Sir Edmunt Hilary que al pujar a l’Everest va patir gana d(i)sset

La moda vintage

I ja no se m’acut cap més (o sigui que no tinc res més denou). A veure qui continua. 

SOLUCIÓ A L'ENIGMA

A finals del segle XIX es fa fundar un saló de ball a on havia estat la Fundició Comas que era on es va fondr el monument a Colom per l'Exposició Universal del 1888. Es va dir La Camèlia blanca. El nom de la Paloma va ser un rebateig del seu propietari Ramon Daura el 1903 i és el nom d'un dels tres gossos que tenia : Tigre, Lleó i Paloma, que són, a més a més els noms dels tres carrers que l'envolten. El passat industrial de la ciutat s'entrelligava, un cop més a la vida normal.

M'agradaria saber més d'aquest taller perquè sempre he sabut que els meus besavis tenien participació en una foneria, crec que belga, on s'havien fos els lleons del monument. No sé si hi tenia res a veure. Un enigma dins d'un enigma QUE NINGÚ S'HA PRES LA MOLÈSTIA D'ESBRINAR. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir a la Filmo vaig veure Alexander Newski, pel·lícula d'Essenstein feta el 1938. Un monument. Tot i ser una pel·lícula clarament de propaganda anti alemanya, metàfora del que es veia venir, és una clara demostració que en una bona filmació, el menys important és l'argument i el que compta són les imatges. Narra la lluita dels russos contra els alemanys que la volien conquistar, al segle XIII i l'heroi era el cabdill Alexander Newsky, figura llegentària al que van santificar i encara ara té enorme predicament.

Les imatges, són les protagonistes absolutes de la filmació i això s'accentua per la música (la qualitat sonora deixa una mica que desitjar), de Prokofiev, que l'acompanya tota l'estona i que en molts moments converteix l'acció en una mena de ballet.

Hi ha moments antològics: les tropes, al final de l'estepa, que avancen cap a la lluita, el gel del llac que  es trenca engolint els que lluiten, les dels camps després de la batalla...

Jo no soc qui per a fer un anàlisi de la pel·lícula. Tan sols dir que em va agradar molt i que aquestes van ser les meves impressions no qualificades 

Divendres la tornen a passar. No per res..

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dones interessants: Marie Blanchard

L'altra dia, a Madrid, varem veure una exposició de Marie Blanchard, una de les pintores més importants de començaments del segle XX.

Tot i que va néixer a Santander va ser  a París on es va desenvolupar el seu geni creador. Va ser una d'aquelles dones, pioneres de les avantguardes. Naturalment, com a dona, i també a causa d'una deformitat física de naixement (desviació greu de la columna vertebral a causa d'una caiguda de la mare mentre l'esperava), va sofrir tota mena d'hostilitat i rebuig. El seu art es va anar desenvolupant i és en el cubisme on va trobar la seva etapa més creativa i interessant. 

S'havia format a Madrid i després, amb unes beques, a París on els seus mestres van ser Anglada Camarasa i Van Dongen. El seu entorn van ser Ribera, Joan Gris, Lipchitz...que com ella estaven el la línia del cubisme més indagador i trencador.

Cap a l'any 27 va sofrir una crisi d'espiritualitat, sota la influència de Jacques Maritain, sembla, i la seva pintura es va tornar més etèria i melancòlica; els perfils es desfan i la llum sembla que xucli els objectes, però sense concessions decoratives. Podria dir-se que era una mena de realisme màgic pictòric.

L'exposició, magnífica, em va interessar molt. Sens dubte és una de les primeres figures del cubisme. La impressió que segurament per la seva condició femenina no ha estat prou valorada , és la que t'endús de l'exposició. 

També vaig veure els quadres de l'Angeles Santos Torroella (i molts més, quí se'n resisteix a treure el nas per alguna sala?). Recordeu que us en vaig parlar i mostrar algun  d'ells? Són fantàstics.

L'arpa i les seves vibracions, 253

                                                CARME SANSA

La nostra gran actriu catalana, finalitza el proper dia 29 la seva actuació al Teatre Tantarantana. Com que el monòleg que representa l’ha recitat moltes nits, segur que molts dels que llegiu el Blog, i us agrada el teatre ja heu vist l’obra Vostè ja ho entendrà. Amb uns amics varem anar-hi ahir, i ens va agradar molt. Xavier Alberti dirigeix Carme Sansa en un monòleg d’una gran intensitat emocional i un ferm compromís ètic amb el que Claudio Magrís, un dels escriptors més importants d’avui en dia, reescriu el mite d’Orfeu.

(Mª Dolors tota l’estona vaig tenir present la teva obra sobre Antígona, que tan bé vas treballar fa uns mesos, res a envejar amb el que ha escrit Magris d’Orfeu).

Euridice, la musa condemnada per la tradició a un silenci etern, cobra veu a través de l’escriptura brillant de Claudio Magris per reescriure amb una vibrant força poètica un dels grans mites fundacionals de la nostra cultura.

Minimalisme portat a l’extrem, decorat negre, cap estri que distregui, sols la llum que busca el rostre de Carme, res més, el seu cos en penombra total, resta immòbil dret, talment una estàtua enmig de l’escenari,durant 60 minuts, tan sols la seva veu i l’expressió de la seva cara és el que veu i sent l’espectador, maquillatge d'ultratomba, ulls perduts a estones, altres brillants segons el text. Al acabar i en un gest de solidaritat, ens demana que els aplaudiments d’aquesta nit siguin per recordar l’Anna Lizaran, i ella discretament és col•loca al nostra costat, per deixar l’escenari buit mentre la gent emocionada aplaudim l’Annita.

Carme Sansa és Premi Nacional de Teatre 2012, concedit per la Generalitat de Catalunya.

LA TRESCA I LA VERDESCA

            

En un anar i tornar ràpid gràcies a l’AVE, dissabte vaig ser a Madrid per anar a l’enterro d’un cunyat.

            A migdia, un cop acomplertes les obligacions i devocions, teníem (vaig anar amb el Jordi) unes hores lliures que varem aprofitar a bastament. Al Tyssen hi havia una exposició “Gauguin i el viaje exòtico”. Ens van donar hora d’entrada a les 15’15 i vam aprofitar per dinar allí mateix. L’exposició bé, és clar, encara que no hi havia molts quadres. Vaja, sí que n’hi havia, però també molts d’altres pintors (Rousseau amb un de magnífic, Matisse, Nolde, Pechtein, Derain, Macke, Klee, els Delaunay etc) que com ell o a la seva ombra s’havien vist temptats per l’exotisme d’uns paisatges no civilitzats, diriem (per exemple els Delaunay Espanya). A mi, aquestes comparacions m’agraden perquè trobo interessant la manera pròpia en que cada artista s’expressa de forma individual a partir de premises semblants. En aquest cas, a més a més, es fa evident la nova modernitat que aquesta concepció de l’art va representar. En les obres hi ha no només allò que va amb l’obra sinó totes les possibilitats i suggeriments de les que vindran després.

            A continuació una bona passejada, comprovant com a Madrid han sabut conservar bars, restaurants, cafès i botigues sense la mania demolidora d’aquí. I després, com que el tren no sortia fins les 19’45 vam acabar al Reina on hi havia una exposició de Marie Blanchard (us en parlaré en un altre moment per no allargar-me més) que m’interessava veure i que va ser acompanyada de visita una mica de metge a no sé quantes sales més. Qui es pot resistir a entrar quan hi passes?

            Tot i la meva comprovada resistència en visitar Museus la sessió va ser forta. Per entonar-nos ens varem anar a prendre unes cerveses i unes braves i a comprar dos bocates de calamars pel viatge de tornada. Els calamars van acabar la feina d’atapeïment però sense conseqüències.

I colorín, colorado, el viatge se ha acabado. Un altre AVE per l'Olga

Avui es un dia molt trist. Ha mort la nostra gran dama del teatre: Anna Lizaran. Quedaràs per sempre més en el nostre cor per les teves grans interpretacions que  tan generosament ens vas regalar.

Rafel.

LA TRESCA I LA VERDESCA

                              Ja us ho dic jo, és La Paloma. Però perquè en van dir així?

LA TRESCA I LA VERDESCA

            Andrei Roublev

Ahir a la Filmoteca, dins el cicle Per amor a l'art, un altre memorable film, d'Andrei Tarkovski, que com el seu nom indica era rus. Jo no coneixia res d'ell però vaig quedar fascinada. És una llarguíssima pel·lícula basada en la vida del pintor d'Icones Andrei Roublev, un artista nascut el 1360 aprox. i mort el 1428. Aquesta mena de biografia serveix d'excusa per presentar la terra i el seu moment, l'época de les rivalitats entre els Princeps que governaven els territoris, i les invasions tàrtares. Amb tot això, Tarkovski creà una epopèia en tot el sentit de la paraula, d'una bellesa i poesia difícils de superar. La terra rusa, la pobresa, les estretors, la vida duríssima d'aquells temps, les creences, el paisatge, el fred i la  mortal magnificència de la neu, l'art i la vida. La tercera part, en que es fon una campana enorme per a l'església és absolutament esplèndida. 

El pintor es un dels millors artistes del seu temps. Recordo perfectament les seves icones a la Galeria Tretiakov a Moscú, amables i suaus, ben allunyades del hieratisme del gènere. També recordo els frescs de la petita catedral d'Andronikov també a Moscú. 

Quant al director de la pel·lícula va ser Lleó d'Or a Venèzia amb el seu La infància d'Ivan . Molt vigilat per les autoritats russes per si no seguia les normes del Partit, va patir innombrables problemes. Cansat d'aquestes dificultats se'n va anar a Suècia on va poder rodar Sacrificio, amb la qual va guanyar quatre premis a Cannes el 86; premis que no va poder recollir per estar molt malalt de càncer. Va morir poc després a París.

I si voleu la seva filmografia :

• La infancia de Iván (Ivánovo detstvo) (Иваново детство) (1962)
• Andréi Rubliov (Андрей Рублёв) (1966) — Biografía del pintor medieval Andréi Rubliov.
• Solaris (Solyaris) (Солярис) — (Basada en la obra de Stanisław Lem) (1972).
• El espejo (Zérkalo) (Зеркало) (1975).
• Stalker (Cталкер) (también conocida como La Zona en algunos países de habla hispana; con guion de Arkadi y Borís Strugatski), a partir de su relato Pícnic junto al camino, también publicado como Pícnic extraterrestre (1979).
• Borís Godunov , filmación de su puesta en escena de la ópera de Músorgski dirigida por Claudio Abbado (1982)
• Tempo di viaggio (1983) — Televisión.
• Nostalgia (Nostalguíya) (Ностальгия) (1983).
• Sacrificio (Offret) (1986).

Com a anecdòtic, dir que el Tren D'Alta Velocitat Moscú-Vladimir es diu Andrei Roublev.

LA TRESCA I LA VERDESCA

         foto meva als sis o set anys. És molt dolenta però és de les poquíssimes que tinc i m'és particularment cara.

QUAN UN BOSC CREMA, ALGUNA COSA TEVA ES CREMA.

Ahir va tancar portes la llibreria Catalònia.

Després de més de 88 anys de la seva obertura i amb 82 anys d’activitat a la Ronda de Sant Pere 3. Després d’haver superat una Guerra Civil, un incendi devastador, un conflicte immobiliari, la Llibreria Catalònia de Barcelona tancarà definitivament les seves portes.

L’actual crisi, més accentuada al sector del llibre, ha generat una devallada de vendes els darrers quatre anys, que en les nostres circumstàncies i condicions, han fet impossible la continuïtat de la llibreria.

Això és part del comunicat emès per la llibreria per donar compte del tancament. Una porta gran es tanca i una de més petita (o al revés, no sé) s'obre: la de la nostàlgia. La d'anar amb el meu pare els dissabtes a la tarda a "veure què hi ha de nou", la d'escoltar noms i gents que aviat van ser tan coneguts com els coneguts de debò, la d'escollir un llibre nou i anar fins a casa amb el dit posat en una pàgina que m'havia cridat l'atenció, la de submergir-me en un altre món i no sentir ni gana, ni son, ni res més que allò que desplegava al meu davant. La llibreria Catalònia, sempre es va dir així encara que es canviés el nom, era la casa encantada on vivien els amics : Peter Pan, Cèlia, en Tom,...i on també hi havia malvats, fantasmes i éssers dolents que em deixaven  deliciosament esporuguida. I més i més amics i amigues que van anar creixent amb mi, educant-me, ensenyant-me, fent-me plorar i riure, emocionant-me, ensenyant-me a viure. Adéu Catalònia, casa meva, per sempre en el record com tantes coses ja.

L'arpa i les seves vibracions, 252

RUSALKA

Els Reis m’han deixat una entrada, per veure l’òpera Rusalka al Liceu. Llibret del poeta txec Jaroslav Kuapil i música d´Antonín Dvorák. Versió escenogràfica agosarada i impactant d’Stefan Herhem, segons sembla el millor escenògraf mundial actualment.

El nom de Rusalka prové de la mitologia eslava, que vol dir esperit de l’aigua que viu en llacs i rius. És una figura de contes de fades , com “La sireneta” d’Andersen i,” l’Undine” de La Motte Fouqué.

L’ambient màgic del primer i de l’últim acte està meravellosament aconseguit, té algun regust de Wagner, però sobretot és una obra txeca, amb una gran sensibilitat per l’art popular. La música difícil, és una barreja d’impressionisme i records d’expressionisme. El cant de cada personatge però va precedit, per un leit motiv (Wagner); el de Rusalka, és uns acords d’arpa de gran bellesa. L’ària més coneguda, la “Cançó de la lluna” que canta Rusalka, per demanar-li la converteixi en un ser humà, perquè pugui obtenir l’amor d’ El Princep, personatge que cada dia és banya en el llac.

Fins aquesta nit, és una òpera totalment desconeguda per mi. Segons l’explicació que ens fan abans d’iniciar-la, en el Foyer, fa 48 anys que no es representa en el Liceu, degut a les dificultats orquestrals i al mateix temps a la dificultat de trobar veus que puguin cantar-la. Feliçment aquest any han coincidit la possibilitat de superar els dos obstacles, a més de sumari la escenografia de Heike Scheele. No es pot demanar res millor.

Cantada totalment en txec, Klaus Florian Vogt dóna la veu al Princep, Camilla Nylund a Rusalka, Emily Magee a la Princesa estrangera, també hi ha una bruixa, tres nimfes i molts altres personatges que es mouen contínuament per l’escenari. Si voleu gaudir de part de l'escenografia de Herhelm, busqueu a Google: Rusalka al Liceu.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Acabats els fastos, les feines i les mandres ja torno a ser aquí, a punt pel que vingui. Com que avui no tinc gaire temps, aquí va un verset fet el dia de cap d'any a la tarda, precisament.

Cap d’any

La pau de l’hivern

és un silenci blau

entre les branques de l’avellaner.

Un sol  net que escalfa

deixant passar, de tant en tant,

un raig de fred.

És un avió que escriu

una carta a l’infinit

amb ratlla blanca;

ocells que busquen, sense piular,

mentre una tórtora els acalla.

La pau de l’hivern

és un llibre en mà i la llar encesa,

escoltant la tarda

que callada, passa.

L'arpa i les seves vibracions,251

Tradicions entranyables

ELS PASTORETS de Josep Mª Folch i Torres

En la nostra infantesa anàvem al Centre Moral Instructiu de Gràcia, creat el 1869, al carrer Ros de Olano,9, a veure sarsueles, obres de teatre i com no… Els Pastorets. Ara regida l’entitat per gent nova i engrescada s’ha quedat amb el nom de “El Centre”, (títol més modern i amb menys moralina)

El diumenge vaig veure la posada en escena de “Els Pastorets”, gaudint de les aventures dels pastors, en Lluquet i el Rovelló, i del magnífic text de Folch i Torres. Aventures i desventures de Satanàs i Lucífer amb els pastors que feren la delícia dels nens que omplien el teatre, danses de les Fúries i com a novetat, en el moment de caure el dimoni a un furat, suposadament les calderes d’En Pere Boter, convidaven a tots els menuts a anar amb ells, i així tota la quitxalla anava caient per una rampa avall, amb gran xivarri, acompanyats per les Fúries totes vermelles, per sortir desprès per una porta lateral més feliços que un gínjol. Els àngels Gabriel i Miquel, pastors, i la cova amb Maria, Josep i l’Infant, coronaren una tarda nadalenques, plena de rialles, nadales i família.

Com que ja ens vindrà un any dur, benaurades siguin aquestes estones de gresca per iniciar el 2013.

Vaig acabar el 2012 amb el nª 250 de les meves aportacions, avui inicio una nova etapa amb el 251, gràcies novament Mª Dolors (i Meri) per crear el Blog i mantenir-lo amb tanta constància amb les teves trescades i enigmes.

SEGUINT UN ESTEL o trescant en camell

Els Reis van cap a l'Orient

Un d'aquests criats dels Reis sóc jo. Com que la foto de la setmana no es pot programar us la poso com a entrada al bloc.
Es al Sahara, al Marroc, l'any 1999.
El desert enyorat, qualsevol desert, el panorama més corprenedor que es pot trobar. En ell hi ha la calor més espessa, el fred intens, el misteri, les seves gents rialleres i secretes, qualsevol possibilitat, la sensació d'allò que mai s'acaba i la llunyania, el silenci, la pau, la fondària, el so del vent en la sorra, la sorra que es trasllada creant formes noves, la vida ínfima que es palesa de cop en una petitíssima planta, un escarbat..., la lluna en l'infinit, els estela a les mans,,,
Com va dir Calder: qui no ha vist una duna no coneix la corba.