L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 161

Antoni Tapies

s/títol

litografia

Premi

Ibizagràfic'72.

V Biennal

Litogràfia Luís Gordillo,Sevilla 1934

Sala Capitular. Seu provisional MACE. Ajuntament d'Eivissa

El museu de Dalt Vila MACE, està tancat per obres de millora i provisionalment està instal·lat a l’Ajuntament , a la bonica Sala Capitular. Allí veig l’exposició titulada SLOW, Camins damunt de paper. Diu el programa: SLOW és un conjunt de trenta-tres obres de catorze artistes de les col·leccions de MACE, que han ingressat a través de la Biennal d’Eivissa, a la donació Carl van Voort feta al museu el 1997 i a les adquisicions recents del propi museu.

SLOW reuneix obres realitzades sobre paper, aquest element alhora tan fràgil i tan fort, que ens permet comprovar com sobre paper es poden realitzar dibuixos, gouaches, litografies, serigrafies, aiguaforts i fotografies o impressions digitals i, fins i tot manuals. I el que és més important, com tècniques tan dispars poden exposar-se juntes. Per això hi ha obres de l’Abstracció Geomètrica, de l’Op Art, relacionades amb el Surrealisme,amb l’art Conceptual, Informalistes i vinculades amb les tendències figuratives.

Dels artistes expositors en conec molt pocs. Rafel, Marçal, Mª Dolors, segur que m’ explicaríeu el que desconec.

Amb aquest comentari acabo el cicle de les Pitiüses. La setmana propera m’espera un nou viatge a Màlaga.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Un dia, en una de les meves trescades us vaig enviar unes fotos d'unes inscripcions que hi ha al costat de la capella de Sta Llúcia, a la Catedral i just a la cantonada del carrer del Bisbe, una mena de columneta(trencada). Ara sé que la columna, per cert ja restaurada, és la cana catalana, la mesura antiga que es feia servir abans d'implantar-se el sistema mètric decimal. Fa vuit pams (1555 mm exactament). A les botigues de roba es mesurava amb una fusta així de llarga. Jo en vaig trobar una en una casa enderrocada de Saifores i, ara que hi penso, en aquest moment no sé on para. Com que als voltants de la Catedral s'hi assentava el mercat, aquesta cana servia com a contrast si algú es pensava que l'estafaven. Quant a les inscripcions, en una diu a dues canes i a l'altre lo pou, o sigui que a uns tres metres hi havia un pou. Un altre dia us explicaré una història d'aigua a Barcelona. M'encanta descobrir aquestes coses.

LA TRESCA I LA VERDESCA

M'està passant una cosa significativa. Llegint el diari, les questions polítiques , sobretot les relatives al nostre país(o països, més aviat), se'm fan un magma ideo-pràctic que m'impedeix entendre-les a primera ullada. Tot te una retranca tan poderosa que necessita intèrpret. I encara, perquè depèn del color polític d'aquest que al seu torn li cal intèrpret i etc, etc. No sé si és cosa de l'edat però o bé no entenc res o entenc tant que no vull entendre-ho.M'agradaria saber si això és normal o si he de fer meva la màxima de Bernard Shaw, crec,quant més conec els homes més estimo el meu gos. I això és greu perquè no en tinc ni en penso tenir. Seguint la lectura, veig que a l'Ajuntament els Reis els han dut un joc de l'oca i tot son d'oca a oca, i caigudes al pou i blancs que es tornen negres i negres que fan de blancs, etc. Sort que les ments pensants han trobat la solució pels pixaners de carrer: uns magnífics urinaris de preu mòdic (50 cts i 15' d'ús màx.). Costaran 72.000 € i compten 32.000 usos cosa que dóna que cada servei costarà 2,25€. Ara ho entenc això de la crísi!(Els Reis m'han dut una calculadora i crec que ja està amortitzada). Terrassa acull una mostra sobre la cultura funerària. Espero que facin visites guiades per a la Gent Gran. M'hi apuntaré. Ahir vaig anar a veure Un dios salvaje. Si voleu entendre el què és el diàleg i com la paraula fa aflorar el fons de les persones, no us la perdeu. Malgrat una Jodie Foster sobreactuada, està molt bé. I seguiria, i seguiria, i seguiria...però el carrer em crida i encara no he acabat de llegir el diari. Soc a les pàgines roses i el primer que veig és que la C.García Campoy té leucèmia. Anem bé.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 160

HI HA GENT QUE DEIXA PETJADES

Retorno al Dr. Francesc Abel i Fabre, de qui vaig parlar-vos el dia 3.

Aquesta tarda a les 20 hores ens hem aplegat al costat de la seva família, gent diversa, tots amb l’únic desig de dir-li adéu a l’estimat Dr. Abel, Pare Abel. L’església dels jesuïtes del carrer Casp, plena de gom a gom, ha sigut el lloc triat per retre-li l’homenatge pòstum. Aquests dies en diaris, revistes i escrits, potser heu pogut seguir la seva llarga trajectòria. Si voleu complementar-la busqueu a Google i us sortirà el seu currículum de treballador incansable, reconegut internacionalment.

Aquesta nit això no contava, era l’amic a qui tots acomiadàvem. Li han dit adéu la família, els companys jesuïtes, els metges presidits pel Dr. Broggi (103 anys) que va treballar amb ell en el Patronat de Bioètica molts anys, directius i personal de Sant Joan de Déu, jurístes i advocats que van compartir Còdics d'ètica, mestres, infermeres, representants de Medicus Mundi que ell va fundar amb un altre company metge ara farà 50 anys, religioses d’Hospitals i personal, moltes mares a qui ell va fer costat, estimava la dona i va lluitar per ella en tots els camps, sobretot en el de la medecina, joventut universitària, amics d’Espanya i companys d’Europa, politics de tots colors, en fi hi estava representat tothom.

M’he trobat amb molts amics, companys d’estudi i de feina, tots ja grans, amb trajectòries diverses de responsabilitat, que hem seguit les seves petjades i que ara som dipositaris de tot el que ens va ensenyar. Mentre vivia amb ells tot el que anàvem compartint d’amistat aquest vespre, he pensat que no hi ha camí per la desesperança davant els temps que venen, que som molts els que fem pinya i ens estimem. Novament Pare Abel, Doctor Abel gràcies per tot el que deixes al món.

Réquiem

Mi última entrada en este blog fue para comunicar la defenestración de Josep Ramoneda de la dirección del CCCB. Lo hice como una cuestión que iba más allá: la maltratada cultura de nuestro país, acosada por la cultureta de CiU.

Con los tiempos que corren, ahora le toca el turno a una librería emblemática: Áncora y Delfín de la avenida Diagonal. He sido y lo seguiré siendo hasta el último día, cliente asiduo de esta librería desde los inicios de 1960, cuando los conocí, entonces estaba como encargada Anna, de la cual siempre he sentido admiración por su profesionalidad y carácter. A ella acudía, cuando en las clases de la Escola de Cinema de Barcelona, Pere Portabella y Miquel Porter, en pleno franquismo, nos pedían la lectura de obras de Sartre y Camus para trabajar el guión cinematográfico (“El muro” de Sartre fue una de ellas. Una edición mexicana de Editorial Diana), y nos presentábamos en la librería, pedíamos por Anna, dábamos la contraseña y ella nos sacaba del almacén, el libro, envuelto en papel de periódico que nos entregaba discretamente, pagábamos y salíamos en silencio. Como si fuese un ritual. Desde entonces abrí una cuenta en la que ingresaba una cantidad cada mes y podía así retirar libros sin mayor esfuerzo.

Hoy, día 9 de enero de 2012, he recibido una carta en la que se me comunica la decisión tomada (difícil decisión, pero realista, dicen) de cerrar la tienda después de Reyes. Agradecen la fidelidad a sus clientes y el placer de compartir un espacio de lectura, durante todos estos años.

Cerró la Librería Francesa, cerró El Cinc d’Oros, cerró Ona, cerró la Librería Occidente y la del Drucstore del Paseo de Gracia. Ahora Áncora y Delfín. ¿Qué quedará de nuestra manera de entender la cultura? Hoy los libros se venden en los supermercados, en expendedores en los andenes de las estaciones del metro, en las grandes superficies (Fnac), en los aeropuertos y por Internet. Lucía Etxebarria deja la literatura por las descargas. El estado (tanto el catalán como el central) se han lanzado a una carrera frenética de recortes e impuestos. Pero los corruptos siguen sin ser castigados, como no lo será Undargarín, ya lo veréis, que se salvará gracias a su esposa que para eso es princesa, y el resto de cuestiones que le queden pendientes ya habrán prescrito. A las grandes fortunas no se las toca. Y a la Iglesia no se le ha aplicado ningún recorte, todo y siendo un estado laico como somos. Pero la cultura…¿quién defiende a la cultura? Seguramente Áncora y Defín se convertirá en otra tienda Zara o similar. Y aquí nadie se revela!!!!

Hoy, decía Almudena grandes en su columna del país: “Cuando los votantes de este país empiecen a pagar por las recetas, podré advertirles que se lo tienen muy bien empleado. Será un placer mezquino, lo sé, pero no dejará de ser un placer”. Me sumo a ese final de su escrito. Porque parece que no aprendemos. Nadie quiere opinar sobre nuestra maltratada cultura, y así nos va.

Rafael Rodríguez-Bella 9 de enero de 2012

2011-12-25

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 159

LINDA DI CHAMOUNIX

Avui poso una falca enmig de les vivències d’Eivissa, demà ja hi tornaré. Els reis van deixar-me una entrada pel Liceu per veure Linda de Chamounix, donat que era la darrera representació que es feia des del Desembre, potser algú de vosaltres ja l’heu vist.

Música de Gaetano Donizetti, sobre llibret de Gaetano Rossi, és un melodramma semiserio amb final feliç, això permet el lluïment d’un personatge bufó que fou interpretat molt bé per la veu del baix Paolo Bordogna, en el paper de marquès de Boisfleury. La escenografia de Daniel Blanco amb colors rosats i blaus mostren una in temporalitat i el candor de la seva protagonista Linda, una noia modesta que s’enamora d’un pintor Carlo, que resulta ser el vescomte de Sirval. La il·luminació a càrrec d’Albert Faura molt ben trobada. La direcció d’escena d’Emilio Sagi perfecte. L’acció se situa cap el 1670 a la Alta Saboia i desprès a París. L’argument el podeu trobar a Google.

La trama no té cap més sentit que posar de manifest la bella música de Donizetti, en aquest cas molt coneguda per les seves àries i duets. A tenir present les veus dels dos protagonistes d’ahir, Mariola Cantarero, una cantant granadina i d’ Ismael Jordi, nascut a Jerez de la Frontera, ella ja està considerada una soprano de l’escena internacional, i ell a l’altura de Juan Diego Flórez, el tenor que actualment té més fama . Fa goig veure que músics joves, 33 i 38 anys, agafin de moment sense massa pretensions els camins d’una Caballé o d’un Plácido. Amb la gent vestida correctament però no de festa, el Liceu fou ahir un lloc còmode per escoltar i veure un gran espectacle.

Procuro en aquest Blog explicar-vos curiositats, allò que tal vegada no coneixeu i que jo mateixa descobreixo partint d’una mirada tafanera sobre les coses. Avui comentar-vos que Donizetti introdueix en la partitura un instrument que s’escolta poques vegades, la viola de roda, en italià ghironda. És un instrument de corda fregada, la caixa de la qual presenta una obertura transversal per la que gira una roda de fusta , que és mou mitjançant una maneta que s’acciona amb la mà dreta.Des de la meva localitat veig bé tota l’orquestra i ahir vaig entretenir-me mirant les mans de la concertista que la tocava. Té un so especial i la música sonava com a leit motiv cada vegada que la protagonista recordava una cançó que de petita li cantava Maddalene la seva mare. L’òpera acaba amb casament i tots contents.

Ja s’han acabat de debò les vacances.

Ahir va ser la traca final amb una anada al Liceu a veure Petruixka amb sis nens (ni el més petit ni els dos grans). Va estar molt bé, molt vistós i la música d’Stravinsky, estupenda. És un ballet basat en un conte popular rus en que uns titelles de teatre al carrer, es converteixen en persones reals (o sigui una premonició de Pinotxo). Aquesta sessió formava part de l’educació sentimental dels nens que van quedar epatufiés amb el Liceu i també amb la màgia de l’espectacle. Que n’aprenguin que hi ha altres coses al món que no son les que veuen habitualment. La sessió es va completar amb un dinar “en un restaurant”. Total que s’ho van passar molt bé i malgrat les suspicàcies prèvies dels pares va ser força correcte sense major problema per part meva. Al estar tots junts s’esveren una mica però res que no entrés dins de la normalitat.

Demà comença la vraie vie, mes amís. Jo no tinc cap bon propòsit per l’any nou. Ja serà molt anar entomant el que ens vingui.

PANEM ET CIRCENSES

Després de tres dies fent de reina (dijous empaquetant, divendres repartint a gairebé tots i avui amb en Joan que ahir ni va poder venir) he tancat el cercle de les festes nadalenques recollint totes les andrómines que habia penjat per a guarnir la casa. En el "colmo" de la cursileria havia posat estrelletes de goma tova a les finestres del menjador. Segons deia l'embocall s'encenien a la nit i vaig pensar que faria bonic. Si,si, es veu que dura un minut quan s'apaga el llum i com que en Joan s'en va a dormir dues o tres hores més tard que jo...ha estat l'únic que ho ha vist però poc. Ho tinc tot al meu despatx perquè ho haig de canviar de caixa ja que en la que ho tenia s'ha trencat. El que més greu em sap es que les figures de fang que en Joan va fer fa anys ja estàn per a llençar. No les vam dur a coure i el bou, la mula, el pastor i l'àngel ja van passar a millor vida. Tan sols queda la mare de Déu que porta el fillet a coll i Sant Josep al qual se li ha trencat la base i les mans que ja no aguanten la vara florida. Aviat tan sols em quedarà una fotografia feta fa anys. Encara que ningú no m'entén a mi m'agraden aquestes festes i quan s'acaben tornaria a començar.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 158

MARIÀ VILLANGÓMEZ

Deixo ara per ara el ja conegut Isidor Macabich Llobet i, segueixo contemplant la galeria de retrats de “Fills il·lustres d’Eivissa del s. XIX al XXI” dins el bonic marc del claustre de l’Ajuntament a Dalt Vila. Retrats divertits de contemplar de tants guarniments i medalles que porten, tots amb una policromia més aviat pujada de color. Com quan estires unes cireres dins d’un cistell, ara que he llegit un xic de la historia de les Pitiüses, enllaço fets i personatges. La galeria va des de capitans de marina amb els seus uniformes blaus carregats d’insígnies, a metges il·lustres, polítics, pintors, bisbes amb vestits morats, escriptors i altres, no recordo cap dona.

Eivissa ha sigut generosa amb els seus fills il·lustres i casi tots tenen un carrer, plaça, jardí o racó al seu nom. Caminar per Marina o Dalt Vila és un record constant. Jo que passejo amb calma des del port fins a dalt de les muralles, em sento identificada amb ells. Mariners com Antonio Riquer, Pablo de Llanes, Miguel Barceló, religiosos com arquebisbe Cardona, Pare Antoni Guasch, pintor Narcís Puget, periodista Antonio Manuel Garcia, la llista és més llarga.

L’últim retrat penjat és el de Marià Villangómez i Llobet, nascut a Eivissa el 1913 i mort a Barcelona el 1973, el rètol posa: poeta i escriptor, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un cop a casa busco més informació i trobo la seva ressenya: poeta i traductor eivissenc en llengua catalana de Mallamé i Verlaire, assagista i escriptor d’articles. Obres de teatre: Les germanes captives, L’anell és més que un joc, Amor d’avar, avar d‘amor, entre d’ altres.

Guardons: medalla d’or de la Comunitat Autonòmica de les Illes Balears, Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1989. No recordo si vaig ser-hi present ja que cada any acostumo a anar-hi, és una tarda literària i patriòtica com la que més, per cert que últimament coincideixo amb la Mª Dolors, serà per sentir-nos lletraferides.

Amb el permís del comissionari faig la foto que un poso. Aquell dia vaig aprendre que el nostre personatge era eivissenc, que portava el mateix segon cognom que Isidor Macabich Llobet i que el va sobreviure 29 anys, serien família, en una illa petita tot és possible.

Els Reis també tresquen i verdesquen

Ja he tornat de Saifo per celebrar els Reis amb tots una altra vegada. Confesso que aquests dies, algun cop, he trobat excessiva tanta trobada, tanta festa i tan enrenou, però avui que és la última sento una pinçada de nostàlgia pel que encara no ha acabat. Ara soc a casa, a la cova hi ha una munió de gent i pels mobles, escampats, regals i etiquetes per a  tots. Estic escoltant música i ha sortit el sol. És el moment de més espera perquè no vindran fins la tarda. Recordo tants altres dies com aquest que m'és impossible no pensar-hi i d'aquí la nostàlgia. Però com que soc de mena optimista sé que la festa de debò me la farà passar amb alegria.. De tant com tinc m'agafa com una mena d'espant. I també de pensar en tant com falta, a prop i lluny. En fi no em feu cas, deuen ser els anys que m'estoven. Gràcies Sants Reis! 

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 157

monument als corsaris en el port d'Eivissa

NIT DE REIS,

PER A TOTS VOSALTRES, UNA DE PIRATES

mapa de Formentera i església de Sant Francesc

Un petit preàmbul abans de tornar al nostre personatge d’ahir Isidor Macabich.

Les Illes Pitiüses i els corsaris

Els romans donaren el nom d’Illes Pitiüses , nom que fa referència a illes de pins, a Eivissa i Formentera.

En temps molt remots ens explica el guia de Formentera eren molt freqüent les incursions corsàries , en les seves terres. Ens fa adonar que en aquest petit tros de terra de 77 km. no s’hi trobava ni or ni plata, ni minerals, res de res , sols una agricultura minsa i algun ramat. Què buscaven doncs els corsaris? Una sola cosa, fer unes ràtzies de pillatge, una redada de persones i emportar-se-les per sorpresa cap a l’Àfrica, surtin amb vaixell pel Cap de Barberia , ruta sud –oest, molt més curta que la del nord cap a Barcelona. Del Cap de Barberia fins al nord d’Àfrica, era per ells un camí curt i ja en terres africanes feien transaccions dels formenterencs com esclaus i els venien a Amèrica. Per aquesta raó, la por de ser capturats com esclaus, l’ illa va restar quasi abandonada durant segles. Es torna a repoblar el 1726 al fer tres esglésies – defenses amb grans murs de grossor i espitlleres per disparar en cas d’atac de dins cap enfora. Les anomenaren Sant Francesc Xavier, Sant Ferran de ses Roques i El Pilar de la Mola, tots sota advocacions celestials.

Retorno a Isidor Macabich. Curiosament l’únic monument a nivell mundial als corsaris, es troba a Eivissa, és un homenatge al pillatge. Macabich va concebre la idea el 1906 al commemorar-se el centenari de la captura del vaixell corsari anglès “Felicity”. Va proposar construir un monòlit, idea que va ser acceptada pels eivissencs, que van obrir una subscripció popular per pagar les costes, col·locant-se la primera pedra el mateix 1906.

Els corsaris eren pirates, però amb patent de corso, això era legal a França i a Anglaterra, a Eivissa amb el vist i plau del govern també, ja que durant el s.XVIII els corsaris molts fills de la terra, van defensar Eivissa de les invasions indesitjades . El monòlit és obra de l’arquitecte August Font . En un dels laterals es llegeix: En lucha secular y heróica pugnaron por la Patria: Sea gloriosa y perdurable su memória.

Les peces de pedra tallades foren transportades gratuïtament per armadors eivissencs des de Barcelona (Montjuïc). L’activitat corsària fou una font d’ingressos i desenvolupament dins la precària economia de l’illa.

És divertit seguir el relat de la batalla entre el capità anglès Miguel Novella que governava una fragata i el capità Antoni Riquer Novella dels corsaris eivissenc, però això és tota una altra història.

Com que avui és dia de REIS podeu demanar a ses alteses reials la ressenya naval, i veureu que és molt divertida, jo ja l’he llegit.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 156

Isidor Macabich

Inicio la meva caminada en solitari des del barri de Marina davant del port d’Eivissa, cap a Dalt Vila on és troba la Catedral, l’Ajuntament , el Castell i les muralles. Pel camí una bonica plaça dóna espai a una escultura d’Isidor Macabich i Llobet (1880-1973), assegut amb posat seriós però reposat, té al costat un llibre obert on explica tota la veneració que els eivissencs tenen per a ell. Cal inaginar el que en una illa tancada com Eivissa als finals del s.XIX va representar. La seva família era originaria de Croàcia. Estudià al seminari d’Eivissa. Interessat per la historia, des del 1903 col·laborà en Los Archivos de Ibiza i ajudà a reaparèixer el Diario de Ibiza. El 1908 participà en el Primer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, a Barcelona. Col·laborà en l’elaboració del que seria el Diccionari català-valencià-balear, i mantingué una llarga relació amb Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll.

Obres: Corsarios ibicencos, Es feudalisme a Eivissa. Santa Maria la Major, Pityusas-ciclo púnico. Ebusus-ciclo romano. Santa María-ciclo cristiano. Dialectals-poesia, Mots de bona cristiandat i l’últim Romancer tradicional eivissenc.

Al arribar a dalt de la meva caminada, ja en la plaça d’Espanya, entro dins el bonic claustre de l’Ajuntament, antic convent dels dominics i, trobo una exposició de retrats de “Fills il·lustres d’Eivissa del segle XIX i XXI. Com era d’esperar allí tinc per segona vegada un retrobament amb el nostre lletraferit. Allí faig amb permís del comissari de l’exposició la fotografia en la que el podeu veure vestit de canonge, al peu posa : Isidor Macabich i Llobet, canonge,arxiver,historiador i poeta.

No puc demanar aprendre més en un matí ple de llum a Eivissa. Però si, encara trobo molt i molt més, que demà us explicaré.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 155

Dr. FRANCESC ABEL

La nit del 31 de desembre s’emportà l’any 2011 i amb ell el nostre estimat Dr. Abel. Estic trista i contenta a la vegada, trista per haver perdut la seva presencia física, contenta de tot el que ens ha deixat i m’ha deixat, puc dir amb joia que em contava entre els seus amics i això era un honor per a mi.

Recordo el primer dia que el vaig conèixer, era una època en que jo cercava molt, volia formar-me professionalment i sobretot com a persona. Em van dir que era el millor pel que jo buscava. Vaig anar tímidament a Sant Cugat a l’Institut llavors recent creat de Bioètica i vaig demanar-li estar al seu costat. La resposta va ser magnífica, generosa i amical i, això ha durat fins ara, tot i que els últims temps quan el visitava a la infermeria a Sant Cugat el seu cap ja no li responia adequadament. Primer vaig ser alumna, en va ensenyar a llegir temes pioners ,a discutir, a criticar, fins arribar a coneixements bàsics de medecina, biologia i ètica, però per damunt de tot em va transmetre valors humans i cristians sòlids. Ens trobàvem els dissabtes al mati un grup de tres persones, això va durar nou anys. Allí va néixer el Primer Codi d’Infermeria de Catalunya, que desprès es va oferir al Col·legi d’Infermeria de Barcelona. Entremig va organitzar uns cursets per metges, infermeres i mestres, en aquest ordre , en els dos últims ens va deixar participar en l’organització i donar classes. Ara que tot són màsters i estudis superiors, aquells cursets a Sant Cugat, van omplir a molts professionals llacunes importants dels temes naixents de Bioètica a partir de l’any 1976. Ara queden molt lluny, n’han sorgit amb les tecnologies actuals molts de nous.

Tal com diu l’escrit a la Vanguardia fou un home savi i generós, que ha estat pioner de la Bioètica a Europa i ha treballat incansablement pel desenvolupament d’aquesta disciplina des de la seva profunda fe cristiana.

Conservo molts escrits,conferencies, cartes i fotografies, però sobretot guardaré sempre el seu afecte i la seva amistat. Això fa que estigui contenta i que una vegada més li digui: Gràcies Pare Abel, Doctor Abel per tot el que m’has ensenyat, donat i estimat.

Institut Borja a Sant Cugat

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 154

JULI VERNE A FORMENTERA

Donat que el dia és clar i la mar una bassa d‘oli, decidim un grup anar d’Eivissa a Formentera amb un catamarà apropiat pel viatge. Els formenterencs desprès de treballar en el negoci del turisme durant tot any, han desaparegut de l’illa, talment sembla deserta, tot tancat , ni tan sols gats o gossos es veuen pel carrer. Feina tenim per tobar un bar obert i prendre un cafè. Un vehicle ens espera en el port de la Savina, i amb ell recorreguem l’illa com a únics visitants, una delícia de solitud.

Avui faig la primera troballa literària del viatge al visitar el Far de la Mola, situat a l’extrem est de l’illa, dins la zona anomenada El Pilar de la Mola. Allí es troba un monòlit on es llegeix “ A Jules Verne en el CL aniversari del seu naixement el poble de Formentera”. El guia al veure el meu interès em pregunta si sóc escriptora, i ens explica l’ argument de la novel·la “Hèctor Servadac”, que tots desconeixem. És una novel·la entre fantasia i ciència ficció; primer la va escriure per entregues en el Magasin d’Education et de Récreation el 1877, desprès en dos volums amb el subtítol “Viatges a través del món solar”.El monòlit el vol recordar ja que en dos capítols fa referència a Formentera.

S’inicia a Argèlia on un tros de la terra és arracada i va a l’espai pel xoc d’un aeròlit gegant. Podeu trobar l’argument en les seves Obres Completes, la curiositat és que si llegim Servadac al revés ( cadavres), en francès cadàvers, que seria el que transportaria l’aeròlit on es troben rodant durant dos anys els protagonistes, ja que no podrien viure en l’ambient orbital, finalment ja que l’acció passa pel Mediterrani, al retornar al món real cauen a Formentera.

                                                           Molt bon any del drac !

PANEM ET CIRCENSES

MOLT DE PA I UN XIC DE CIRC PER A PODER AGUANTAR EL QUE ENS ESTÀ CAIENT ÉS EL MEU DESIG PEL NOU ANY.

Per als cinèfils i als que no tant, també.

Aquí teniu una felicitació d'any nou, o vell, tan és. A veure si us agrada.


The Bloody Olive from vincent bal on Vimeo.

S'ha mort una vella coneguda. Era record Guiness per la seva longevitat, va acabar els seus dies a una residència de luxe especialitzada; tenia quinze col·legues amb qui va compartir notorietat i per tant tot el que d'ella es digui no acaba de ser ben bé veritat ni mentida. Quines coses! Ja ho haureu endevinat, es tracta de la mona Xita, la de jo Tarzàn, tu, Jane.    Ahhh-hi-ha-hi-ha-hi-haiahhhhhh! Sic trànsit gloria mundi.
Aprofiteu el que queda d'any que això s'acaba.
Jo aquests dies estic de vacances, per això no escric. Només de pensar en la pobre Antígona, a les fosques, m'agafa tristor. No deixa de ser el paradigma de tants i tants que també son a les fosques i potser no hi pensem prou. Bé, no em feu cas, el Nadal té aquestes coses (i també d'altres, bones). He fet poques fotos, ja us les enviaré totes alhora, al final, com a àlbum de vacances.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 153

Torno al Blog desprès d’uns dies a Eivissa i us aniré explicant les vivències que més m’han interessat.

SALSA DE NADAL EIVISSENCA

Sabia de la seva existència perquè sempre me’n parlaven. Aquests any n’he sigut protagonista activa. Es un plat distingit entre la cuina eivissenca. Una preparació especial que sols es fa per Nadal i, que no pot faltar a cap casa, per ells és inconcebible no fer-la, ni oferir-la quan vas a felicitar-los. En la casa dels meus amics on vaig dinar, a la vigília la vam preparar amb gran cura. Prèviament havien fet un brou amb carn de pollastre, vedella i porc.

La elaboració és un ritual casi sagrat: havien escaldat, torrat al forn, pelat i mòlt gran quantitat d’ametlles dels seus arbres, que mesclades amb els ous feren una pasta lligada i dura. A ella afegirem el brou que portava: sal, sucre, canyella en pols, clau i safrà. Es recomana fer el bullit en una cassola de fang, cal remenar durant una hora perquè de tots aquests ingredients insòlits en quedi un líquid uniforme.

Sol fer-se una sola vegada a l’any, a començament de les festes, en quantitat suficient per tots i per a que duri tots els dies festius següents fins a Reis. Sembla que el seu origen és àrab i s’ha anat transmeten de família a família. Es pren calenta dins d’una tassa i sempre s’acompanya amb un guarniment del que en diuen cóc de bescuit, que també fan ells. Té el gust del torro de Xixona nostre però en líquid i una barreja de sabor dolç, salat, amarg i un punt de picant. Quan aquests quatre sabors estan equilibrats la salsa és perfecte. Hi ha competició entre les famílies de qui li ha sortit millor. L’he provat en cinc cases. Cal dir que desprès del dinar copiós de Nadal, un postra d’aqueta consistència costa de menjar.

Si us animeu a fer-la podeu oferir-la el proper Nadal als vostres convidats.

 Adéu tardor

Ahir va ser l’últim dia de la tardor.

Vaig anar a Saifores a buscar les llimones del Nadal. Aquest any és una bogeria, això va com va. La casa feia esforços per mostrar la seva millor cara però se la notava despentinada de fulles i que ja comença a passar fred. Inclús la pols i les inevitables teranyines son enganxoses i mil petites coses estan fora de lloc sense sentit; poden passar molts dies sense que ningú no les vingui a buscar.

Aquí i allí petits tocs d’alegria: una begònia florida, les pintades fulles de la vinya canadenca, la molsa del pessebre en el jardí, un raig de sol, un contrallum... A la finestra unes quantes vespes agonitzen. És això el pas del temps? Ara, tan sols interessen les hores de la part de dalt del rellotge. Les altres son pel foc i pel dormir. També per llegir i escriure.

DESPEDIDA

Respuesta a Mª Dolors

Ayer, a las 13,30, asistí al teatro del CCCB para participar en el acto de despedida que los amigos y empleados del centro le ofrecieron. He de confesar que me ha afectado de forma especial, cosa que me ha sorprendido a mi mismo. Por lo que significa para los escasos espacios de verdadera cultura que disponemos en nuestra ciudad, en la que día a día, vamos perdiendo actos donde interviene el verdadero pensamiento, arte, literatura y el debate intelectual. En la carta que puse en el blog, es cierto no hay los nombres que hubiésemos querido ver incluidos. Pero Mª Dolors, estuvieron ayer allí presentes en la sala. Ya lo supuse y me llevé la cámara e hice más de cien fotos del evento, emotivo, muy emotivo. Allí estaban y los retraté: Xavier Rubert de Ventos, Joan Subirats, el editor Vallcorba de El Acantilado, Herralde de Anagrama, los directores de los museos Picasso, Mnac y Macba. Gente del PSC: Nadal, Hereu, Castells y de otros partidos (menos PP) Ferrán Mascarell, Joan Rigol, Treserras, el escritor profesor e intelctual Jordi Llovet. Supongo que habrían más pero estos son los que reconocí de inmediato. También reconocí, pero mi memoria no retiene su nombre, pero tu la conoces, es una escritora polonesa que traduce textos checos, es una mujer rubia que ha intervenido en Kosmópolis y tiene una columna en El País. En nombre de todos los allí presentes y en el suyo propio, Anna Lizarán nos leyó unos textos de La Boéte y Montagne, escritores elegidos por ser de los predilectos de Ramoneda. Fue un momento de fuerte contenido emocional. Estuve en primera fila, sobre el escenario, pude ver como le temblaban las manos y la barbilla, y los esfuerzos de contención de Ramoneda cuando le tocó dar las gracias y despedirse de todos. Dijo: “Cuándo me preguntan ¿qué es el CCCB? El CCCB es esto”: y nos señaló a todos nosotros. También se emocionó la presentadora (del equipo de dirección de la casa) que tuvo que ceder la palabra a su compañero. De verdad, fue muy emocionante. Después nos sirvieron una copa de cava y brindamos por él, por el CCCB y todo su equipo. A nosotros “als Amics del CCCB”, nos pidieron que no les abandonásemos, que demos un tiempo prudente, para ver cómo irán las cosas. De momento, el que se dijo sería el sustituto de Ramoneda: Ángel Castiñeira, profesor de ESADE, académico cercano a Jordi Pujol, no ha sido el designado. Lo ha sido Marçal Sintes y no lo ha nombrado el presidente de la Diputación, como debía ser, sino por Artur Mas, personalmente, que lo define como “nacionalista moderno”. Aquí es nada. ¡Qué miedo me da! Sabiendo que Jordi Pujol es un hombre culto y Mas está unos cuantos escalones por debajo de él.

Por último decir, lo siento no puedo evitar de hacerlo y me perdonaréis, pero he quedado sorprendido, por no decir decepcionado, al ver la falta de comentarios en el blog, ante una situación como ésta, y ya no me refiero a Ramoneda, sino al hecho que afecta a nuestra cultura. A los que he enviado e-mails, sí han contestado, con respuestas de todo tipo. Pero han opinado.

Rafael.

Fi de tardor

Amb remor de fulles tendres,

he fet camí,

de mi a mi.

Ara, aquestes fulles seques,

de mi a tu,

fan un coixí.

Esta es la carta abierta

publicada en diferentes medios

por un grupo de intelectuales

en soporte a Josep Ramoneda

y el CCCB

El CCCB en peligro.

El legado de Josep Ramoneda deber preservarse

Carta abierta

Josep Ramoneda, el brillante y democrático cosmopolita que ha dirigido de forma impecable el renombrado Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB) durante 17 años, está a punto de perder su trabajo. Su contrato como director del CCCB no será renovado a finales de este año. Escribimos esta carta para expresar públicamente nuestra preocupación por las implicaciones de esta decisión y por lo que puede suponer para el futuro de la institución. El CCCB, creado en gran medida por Ramoneda, ha tenido éxito porque se ha desarrollado como un laboratorio de innovación cultural, que ha generado una notable lista de éxitos internacionalmente reconocidos, debido a su búsqueda sin compromisos de la excelencia en todas las áreas de su actividad. Las exposiciones que a menudo exporta, las conferencias, debates y seminarios, sus producciones y programaciones audiovisuales, la variedad de festivales que acoge y promueve, su floreciente archivo público y sus programas educativos, son todos ellos parte de este modelo.

Si el CCCB disfruta de una reputación mundial, esto se debe a Josep Ramoneda , a su liderazgo intelectual, su estilo de gestión, abierto y democrático, su respeto por las ideas de otros y a la calidad del equipo de profesionales del que ha sabido rodearse. Habiendo tenido el privilegio de colaborar o participar en las actividades del CCCB, deseamos expresar nuestra sorpresa y desagrado ante el despido del Sr. Ramoneda. También queremos hacer constar públicamente nuestra admiración y nuestra gratitud, porque hemos encontrado en él, y en todo su equipo, una gentileza, una inteligencia y unas capacidades muy difíciles de reemplazar. No salimos del estupor que nos provoca saber que su contrato no será renovado.

Si, en cualquier caso, el CCCB ha de perderle, el modelo que ha perfeccionado no debería ser puesto en peligro. Su reemplazo debe considerarse con el máximo cuidado y responsabilidad, pues el CCCB es una institución cultural única en su género: un ágora, un lugar de encuentro, aprendizaje, creatividad, discusión y disfrute para experimentar la ciudadanía. Un lugar de libertad y de debate fructífero.

Barcelona debe mucha de su vitalidad cultural contemporánea a esta institución excepcional. La ciudad se ha enriquecido con sus ofertas y no puede permitirse desperdiciar este capital social, particularmente en un momento en el que el pensamiento creativo es tan necesario y la libertad cultural está amenazada por doquier. Para que el CCCB mantenga su reputación internacional, es imperativo que el proceso de elección del nuevo director sea rigurosamente impecable y que se centre en las credenciales intelectuales, la experiencia y la capacidad de liderazgo de los candidatos, y no en sus lealtades políticas. Las sociedades democráticas no merecen menos. El legado de Josep Ramoneda debe ser preservado.

Michel Agier, Jane Alexander, Ash Amin, Arjun Appadurai, Lisa Appignanesi, Albena Azmanova, Les Back, Laura Balbo, Etienne Balibar, Roger Bartra, Zygmunt Bauman, Jean-François Bayart, Hommi Bhabha, Ian Buruma, Judith Butler, Dipesh Chakrabarty, Iain Chambers, Jean-Louis Cohen, Michael Cohen, Jean Comaroff, Krzysztof Czyzewski, Paolo Flores d’Arcais, Goli Emami, Timothy Garton Ash, André Gluksman, Margarita Gutman,David Harvey, Eric Hobsbawm, Andreas Huyssen, Ismail Kadare, Caroline Wanjiku Kihato, Yudit Kiss, Yakouba Konate, Ivan Krastev, Claudio Lomnitz, Predrag Matvejevic, Achille Mbembe, Olivier Mongin, Simon Njami, Nefise Özkal, Lorentzen, Stefano Rodotà, Blair Ruble, Saskia Sassen, Donald Sassoon, Richard Sennett, Dariush Shayegan, Slawomir Sierakowski, AbdouMaliq Simone, Gayatri Spivak, G.M. Tamás, Tzvetan Todorov, Markha Valenta, Françoise Vergès, Ruth Wodak, Maha Yahya, Sharon

Van camuflats perque Hisenda no els detecti

Aquests dies els diaris son primets; es veu que mentre en Rajoi no s'hi posi seriosament, no hi ha massa tema. A mi això em fa miau,No serà una treva nadalenca per agafar-nos després desprevinguts?
Entre tant, avui la gran notícia (Barça a banda) és la recuperació de Gargantúa i Pantagruel, dada molt oportuna i més si la complementem amb la següent: Nadal a casa amb les millors delícies del xef. Pulardes, grans reserves, bouches de Noël (d'on han sortit aquestes?), còctels i etc a uns preus molt ajustats als temps que corren. Per exemple dels més barats a 130 € fins a 600" i picu."  per persona of course. Posats a fer podrien cobrar-los a 1.000 que és més rodó i no cal donar canvi que és molt ordinari. Jo tindré 31 a dinar. Com que no vull demanar cap  préstec faré el menú tradicional. I això sí, un vernut una mica més innovador..
Per si us serveix us faig partíceps del nostre vermut casolà :

Vermut

1-Tomàquet a rodanxes amb formatge de cabra i una oliva

2-Torrades rodones- Amb maionesa, pebrot, flor de mantega d’anxoves i tàpera com a centre. (150g mantega, 3 llaunes d'anoves, passat per la batedora. Formar flors amb mànega i congelar. Es munta congelades i es descongelen en un moment elles soles)

3- Revoltillo. Pastar 100 g de mantega amb 6 ous durs picats, porradell i palets de cranc.

Lligar amb suc de llimona i maionesa.

En mini vol-au-vents o vasets de xuclets

4- Torrada llarga olivada, cogombret  i ou dur, quadrat (o rodó que no fa tan bonic però és igual de bò).

5-Torradeta quadrada amb salmó, mantega i 1/4 de rodanxa de llimona, sobre torrada quadrada.

Ho poso en platets individuals (macos i de llençar) i a taula perquè no "pul·lulin pel mig fent nosa. Les begudes, normaletes i els nens amb Fanta, olives, cacauets i patates (aprofitem que encara no han crescut i la festa la duen a dins) 

Termómetro del

Cambio Cultural

Desde las últimas elecciones municipales ya han empezado a surgir los primeros brotes (palabra mágica del gobierno socialista) del Cambio Cultural que se avecina.

INTRODUCCIÓN:

“Comença el Ball de Bastons”: y lo hace cambiando los directores de los museos. El del Picasso pasa al Mnac, la del Mnac pasa al de Cerámica, y ahora le toca a Josep Ramoneda del CCCB. Este último, el cambio es muy significativo e importante, el más grave e importante de todos, yo diría. A Ramoneda se le acababa el contratado a final de mes. Llevaba como director del CCCB, aparte de ser su creador e inspirador, desde que se creó (lo creó), en 1994, fecha en que fue inaugurado. Y ahora en noviembre de este año (2011), han pasado 17 años, el presidente de la Diputación, Salvador Esteve (CiU) le comunica que no se le renovará el contrato que expira el 31 de diciembre.

ANTECEDENTES:

CiU obtuvo el control de la Diputación gracias a colaborar con el PP absteniéndose en la votación, para que saliese como alcalde Albiol (vamos lo que se dice un intercambio de cromos). Y aquí no pasa nada. Quiero decir que la protesta de los demás partidos no sirvió de nada. Y gracias a eso ahora paga el pato Josep Ramoneda.

LA PROTESTA:

El pasado día 12 se publica una carta en la que un grupo de 60 intelectuales de todo el mundo, lamentan la destitución (porque es una destitución, hablemos claro), de Josep Ramoneda. En ella hay firmas como Tzvetan Todorov, Ismail Kadaré, André Glucksman, Erick Hobsbawn, Andreas Huyssen, Zygmunt Bauman, (al cual tuve la suerte de asistir a su charla con Joan Subirats, en el Auditori de La Pedrera –todo un lujo-), Paolo Flores d’Arcais, Laura Balbo, Roger Bartra, Ian Buruma, Iain Chambers, Jean-Louis Cohen, Michael Cohen, Krzysztof Czyzewski, entre otros.

EL POR QUÉ DE LA PROTESTA: (A la cual yo, también me sumo)

Porque esta es una de las múltiples consecuencias del cambio de color político al frente de todas las instituciones catalanas. Porque peligra la continuidad del CCCB. Porque tal y como ha dicho Ramoneda: “Era un proyecto atípico que nació con voluntad de crear un modelo. Modelo de equilibrio complejo, del que es muy difícil mutilar una parte sin cargarse el todo: cursos, festivales, exposiciones (las únicas de gran nivel en nuestra ciudad), conferencias.” Pero además hay algo muy importante: Estos días se ha oído decir que el Macba (vecino del CCCB) quiere ocupar salas del CCCB. “Eso supone cargarse el CCCB”: Ha dicho Ramoneda.

LO QUE NO QUEREMOS:

No queremos es que regrese “la cultureta” que es la única visión que tiene CiU, con esa estrechura de midas que tiene el partido afincado, de nuevo, en la Generalitat. Por eso molestaba Josep Ramoneda, porque él era (es) cosmopolita y democrático. Ramoneda nunca ha entendido qué es ese “Nacionalismo Moderno” como a los convergentes se les llena la boca. El CCCB, o mucho me equivoco o pasará a ser un exponente más de la pobre cultura localista, ahora eso sí, muy catalanista. A eso vamos. No a una Catalunya moderna de verdad, como la que tuvimos antes de la guerra. Lo que siempre han presumido los hombres de Mas y Pujol “capdaventers”, pero eso es pedir peras al olmo y así se verá, porque serán incapaces con su política de derechas y con la iglesia de por medio, de llegar a ser “capdaventers”, así no lo serán nunca. Pero lo peor del caso es que cuando alguien lo consigue, a ese, se lo cargan. Siempre se ha tenido envidia de quien triunfa o destaca. De aquel que logra situarse a años luz del ideario conservador como el de CiU. Y por desgracia hoy por hoy CiU está aposentado en todas las instituciones: Generalitat, Diputació y Ayuntamiento, apoyado además por el PP. Quién los ha visto y quién los ve. Los que dijeron que jamás pactarían con los que pusieron un recurso al Estatut.

¡Sálvese quién pueda! No quiero pensar que si un día alcanzásemos la Independencia y tuviésemos que estar gobernados por CiU, sería inaguantable. Porque un país que no permite que hablen libremente los intelectuales, a un país que la cultura está en manos de los políticos, y además, de miras estrechas, está abocado a perder su identidad.

Y eso es lo que no queremos.

No queremos un CCCB con un director convergente. Y lo digo no ya pensando en nosotros, el público visitante, sino pensando en los empleados, esos excelentes profesionales que han demostrado siempre, estar a la altura de las circunstancias y ahora sufrirán las consecuencias.

Josep Ramoneda siempre tendrá todo mi apoyo en cualquier propuesta que nos quiera hacer.

Rafael Rodríguez-Bella 18 diciembre 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 152

Amb els acords d’aquesta Arpa laúd, construïda per E. Light, que podeu veure en el Museu dels Instruments Musicals de Brussel·les, desitjo a tots els lletraferits i blocaires que ens llegiu UNES BONES FESTES.

************************************************

Avui a l’Auditori Concert de Nadal, amb un repertori escollit: inici amb dues brevíssimes i etèries joies per a piano, d’ Erick Satie, que les va escriure quan tenia 22 anys, i que va batejar amb el nom de les Gymnopédies, el nom de les quals feia referència directa a les danses dels joves espartans, nus sota el sol del Peleponès, a l’antiga Grècia. Escrites a partir de la lectura de Salambó, de Flaubert, a través d’aquestes atípiques i desafiadores partitures, sovint considerades precursores de les sonoritats ambient, Erik Satie va explorar un nou angle, una nova manera d’acostar-se a la música.

Seguidament el Concert per a piano i orquestra núm. 2 de Chopin. Expliquen que va escriure aquesta obra sota l’influx de la seva passió juvenil per una estudiant de cant del Conservatori de Varsòvia, Konstanze Glakowska, dins una atmosfera poètica i emotiva. interpretat pel pianista rus NiKolai Demiidenko, que ha fet de la música de Chopin una de les seves especialitats, el concert ha sigut d’alt nivell, premiat amb molts aplaudiments.

Per últim la partitura tradicional: la suite del Trencanous de Txaikovski, coneguda i seguida pel públic que omplíem l’Auditori.

Un jove director ucraïnès, Kirill Karabits, ha dirigit l’orquestra de l’OBC per primera vegada, precedit per actuacions arreu del món. En fi dos excel·lents músics russos ens han delectat en un matí precursor del Nadal.

Cuando regalas un libro…

No regalas un libro, regalas tu impaciencia, tu contención, regalas tu tiempo. Más aún si este libro lo has escrito tú, entonces regalas tu creación. Tu sueño. Algo que llevabas dentro y deseas compartir. Y eso no todos los que lo reciben lo entienden, pero sí quien los regala. Quién regala un libro regala un tesoro. Porque quién regala un libro no solo regala el valor de ese libro, regala su ilusión, regala un trocito de sí mismo. Y los que a uno le gustan, los que desea, los que obsequia, los que caza en cualquier librería se los queda también para sí. Forman parte de sus lecturas, los devora de inmediato, o los guarda para leerlos luego. Busca aquel momento íntimo para saborearlos bien. Eso me ocurre: son mis libros. Mis cosas que tanto me gustan. Que tanto quiero. Y que deseo compartir. Por eso cuando regalo un libro me siento feliz.

La otra noche regalé varios ejemplares de uno escrito por mi, los regalé a mis amigos, podéis imaginaros cómo me sentí.

Rafael Rodríguez-Bella 14 de diciembre 2011

En aquesta foto s'expressa perfectament l'estat d'ànim que has adquirit al sortir de veure aquesta meravella.

Uau! acabo d'arribar de veure una obra d'art. Segurament n'heu sentit a parlar : The Artist. Magnífica. Del belga Michel Hazanavicius i els interprets Jean Dujardin, Bérénice Bejo i John Goodman És una vella història, la del pas del cine mut al sonor. El recorregut d'un actor des del punt més alt de la seva carrera i la seva devallada amb la història paral·lela a l'inrevés de "la noia". Però això són històries, el que és meravellós són les imatges. Tot i que hi ha música (que acompanya i subratlla ), al ser una peli muda, tot el joc es dirigeix cap a les imatges. N'hi ha moltes de boníssimes però cinc o sis d'antologia. En cap moment es torna lacrimògena o nostàlgica amb pena. Els actors actuen de forma exquisida i, un cop més, com en les velles i bones pel·lícules, també els de segona línia són de primera. És un exercici d'atenció en mig del gaudi i s'hi veuen també molts tocs d'altres pel·lícules però és completament original. És el cine dins del cine, i com diu el critic de La Vanguàrdia: ras i curt, una obra d'art. És per veure-la diversos cops seguits. De moment només he vist la de disfrutar; me'n falten unes quantes més.
Apa, ja sabeu què heu de fer aquest cap de setmana. 

Hola, hola 

Fa dies que no escric, ja ho haureu notat. No estic malalta del sopar de dimecres, ni estic catatònica per la impressió de llegir el diari, ni res semblant.  És només que ja tinc els paletes a casa (Santju) i hi he  hagut d'anar dos dies aquesta setmana. Això, sumat a les feines pròpies de la meva condició durant el Nadal  que inexorable arriba, em fa anar una mica de bòlit. Aquest cap de setmana em quedaré aquí i espero posar-me al dia de moltes coses que tinc pendents. Antígona té malsons i jo també, però per motius diferents. La pobre, amb les meves feines no tiene quien le escriba. Ah, jo també us desitjo bon Nadal, cada dia una mica mes.