PANEM ET CIRCENSES VIII

Es que me lo ponen "a huevo". No calen comentaris.

La cúpula del PSOE exige a Mariano Rajoy la dimisión del alcalde de Valladolid, Francisco Javier León de la Riva, por sus insultos machistas a la nueva ministra de Sanidad, Leire Pajín. El regidor ha cuestionado esta mañana en Onda Cero la capacidad de Pajín para estar al frente del ministerio y ha ironizado: "Es una chica preparadísima, hábil y discreta. Va a repartir condones a diestro y siniestro por donde quiera que vaya y va a ser la alegría de la huerta". León de la Riva ha añadido: "Cada vez que la veo esa cara y esos morritos pienso lo mismo pero no lo voy a decir". El portavoz del Grupo Socialista en el Ayuntamiento de Valladolid, Óscar Puente, ha anunciado que van a pedir la reprobación del alcalde.

• Posteriormente, el alcalde de Valladolid ha pedido disculpas a Pajín y ha reconocido que tuvo "un exceso verbal al reconocer en voz alta" lo que alguna vez ha pensado "respecto al aspecto físico de la nueva ministra". Pero ha agregado que le "recuerda a un personaje de dibujos animados".

Desde Ferraz se ha respondido con contundencia a las palabras de León de la Riva. "No lo vamos a consentir; exigimos a Rajoy que tome cartas en el asunto y aunque sea solo por una vez que actúe porque si no será cómplice de unas declaraciones repugnantes e intolerables", ha dicho en una comparecencia en la sede socialista el vicesecretario general del PSOE, José Blanco. "Es evidente que el PP nunca ha creído en la igualdad y por eso ahora lo que unos reflejan nítidamente es lo que realmente son, pero hay líneas rojas que bajo ninguna circunstancia puede pasarse. Rajoy debe actuar de forma inmediata y de forma contundente para demostrar a la sociedad que tiene tolerancia cero ante toda declaración sexista o denigrante".

• Què me'n dieu de la remodelació del Govern? Aixì sí que ha estat un zapatazo en tota regla. En Jordi Barbeta, ens recorda que com se sap des de sempre i sobretot després de Maquiavel, l'exercici del poder no és una activitat pietosa.Segons com, les opinions periodístiques d'avui, semblen la crónica d'un musical feta per un enginyer de camins, canals i ports: movimientos ascendentes, manos derechas, resistencias a la erosión, tres pesos pesados, tres chicos i dos chicas, escenario de castillos de arena, tapando agujeros, luces que se apagan,... para qué seguir.

• Retallada bèstia a Gran Bretanya. Diuen que s'ho hagiessin pogut estalviar si haguessin optat (a temps) per retirar les tropes de l'Afganistà, abolir la monarquia, eliminar els bonus als funcionaris, l'us de consultories pel Govern, la publicitat electoral, la renovació dels misils nuclears i unes quantes cosetes més. Quando veas la barba de tu vecino pelar...
  
• Culpable d'assassinat una noia belga que va sabotejar !el paracaigudes! de la seva rival amorosa. Hoy las cosas cambian que es una barbaridad, una bestialidad, una barbaridad.
• Per fi, als forns El molí vell i Europastry, el seu pa estrella serà el llonguet. Podrem fer torrades de Santa teresa com Deu mana.
• Quina passada anar a la libreria La Central a patejar-me el Premi este quiero i este también. Encara em queda una miqueta per acabar la festa.
• Exposició Miró- Barceló a la Galeria Mayoral (C. de Cent 286)
• Exposició Mariscal a La Pedrera.
• Exposició de Manuel Salinas a la Sala Gaspar.
  
• La Meri m'ha instal·lat un programa per veure pelis des de l'ordinador a la tele. Yuuupi! amb aquell pantallot es veu de por. Ja ho sabeu, hi esteu convidats.
  

PANEM ET CIRCENSES VII

TO BE OR NOT TO BE, THAT'S THE QUESTION que vol dir: Vacunar-se o no vacunar-se, aquest és el dilema.

Jo, des que vaig saber que les multinacionals farmacèutiques (al menys la ROCHE perquè hi tinc amics que treballen i m'ho van dir) van alertar la població sobre la grip A quan ja tenien milions de dosis fabricades, vaig pensar allò de :

ALGUNA COSA FA PUDOR A DINAMARCA (Hamlet). Deu ser perquè el virus era barreja de grip, humana, grip porcina i grup aviar. Massa animals deixats anar!

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 59

VACUNA DE LA GRIP

Vacuna si?, Vacuna no?

Vinc del Cap de vacunar-me per la grip. Com tots els veïns del barri, vaig rebre la citació per fer-ho, em deien a la carta que entrava dins el col·lectiu de risc. La acceptació és voluntària i com tota vacuna té les seves bondats i els seus riscos.

La d’aquests any, té o porta tres cepes, a) la de la grip ocasional, o sigui la de sempre, b) una porció de la vacuna de la grip A, tan qüestionada l’any passat i, la c) una dosi addicional per majors de 65 a, la que m’han posat, que diu que dóna més defenses que la que posen al més joves.

Sempre m’agrada guardar els prospecte, la d'aquest any és diu Chiromas, del Laboratori Novartis, i diu així: vacuna antigripal d’antigen de superfície, inactivat. El seu efecte protector pot durar entre 6 i 12 mesos. No cal que memoritzeu res, sols us cal decidir si us la voleu posar o no. En cas de posar-vos-la, si teniu reacció local que molesti, cal aplicar un glaçó dels que tingueu a la nevera sobre la punxada, sempre embolicat amb una tovallola per no cremar la pell i, si us dóna petites molèsties generals o dècimes de febre, és suficient prendre un Gelocatil.

La vacuna no serveix pels refredats; ja sabeu que mal cuidats duren set dies i ben cuidats una setmana. Bon hivern a tots.

A EMPENTES I RODOLONS

Bon dia a tothom. En Marçali jo hem decidit anar divendes a les 19,30 a veure (si es que encara la fan) la peli Bicicleta, cullera, poma. Si algú no l'havist encara, vol apuntar-se?
Espero respostes. Petons, Malole

23. Antes de hablar del CinemaScope.
“Cantando bajo la lluvia”.

Un buen comienzo para la década de los 50. Gene Kelly y Stanley Donen vuelven a demostrar que pueden hacer una obra maestra del musical, y la hacen: “Cantando bajo la lluvia”. Es el musical por excelencia. Cuenta además una historia de cine dentro del cine. Situada en el Hollywood de la era del cine mudo y su paso al sonoro. Un momento crítico para la industria cinematográfica, en el que se revolucionará el mundo del espectáculo. Un argumento perpetrado magistralmente por Betty Comden y Aldolph Green, dos genios del momento. Las canciones, en su gran mayoría, incluida la que da título a la película son de Arthur Freed, su productor, el hombre que levantó el musical de la MGM, entre 1940 y 1950.
La trama cuenta como una actriz famosa del cine mudo se verá apartada a causa de su voz inadecuada para el sonoro. Y a su vez, como una actriz en sus comienzos se ve obligada a convertirse en la “voz” invisible de la estrella de moda con voz desastrosa.
Con aire de comedia que en momentos roza el drama, utiliza la ironía y las sanas bromas para dibujar cómo es la gente de la profesión. En cuanto a los números musicales son todos una auténtica maravilla que funcionan a la perfección. Desde los bailes de Gene Kelly con Cyd Charisse, a los cómicos de la mano de Donald O’Connor. Una canción, por ejemplo, como “Good Morning” es una demostración de vitalidad y alegría de vivir, gracias a los dos protagonistas acompañados por Debbie Reynolds. Y que decir del número que da título a la película “Cantando bajo la lluvia” que se ha convertido en un mítico entre los míticos. Una pieza que se repite dos veces, una en los títulos de crédito al inicio y la otra con Gene Kelly en solitario bajo la lluvia, jugando con el paraguas y bajo la mirada intimidatoria de un policía. En resumen es un film que se ve veces y más veces y nunca se cansa uno de volverlo a ver. Cuando se sale de la sala uno se pregunta cómo debió ser el tinglado que se montó para que la lluvia cayese torrencial y de forma uniforme, distribuida por el plató, para que pareciese real.
Sencillamente, un film realizado por unos artistas, del primero hasta el último, en estado de gracia. Imposible que se repita.

Rafael Octubre 2010

Años 50 Resumen antes del CinemaScope

Aprovechando que aún no me he ido, paso a hacer un pequeño resumen de lo que fue el musical durante los años cincuenta antes de que apareciese el CinemaScope.
Ya puestos pues, en los 50’s y como hemos hablado de “Un americano en París” (dialogando con Marçal) y habéis visto recientemente “The Wand Bagon” (“Melodías de Broadway 1955”) que también hemos comentado, creo que lo mejor será comentar y resaltar los grandes números que han sobresalido en varias películas. Podríamos empezar, si os parece, por “Royal Wedding” (1951) con el número de Fred Astaire, que supongo todos recordareis por su originalidad y atractivo, bailando en una habitación, pasando del suelo a las paredes y al techo. “A songo in my Herat” (1952) con Susan Hayward interpretando la biografía de la cantante Jane Forman (y que ofrecía su propia voz a Hayward), con una magnífica interpretación de la canción que da título a la película que fue creada por Richard Rodgers y Horenz Hart. Danny Kaye nos ofreció una simpática cinta “El fabuloso Andersen” (1952) acompañado por Zizi Jeanmaire que bailaba a las órdenes del entonces su esposo Roland Patit, en ese biopic de Hans Christian Andresen. Ethel Merman arrolló, como siempre, en la cinta “Llámeme señora” (1953) junto al siempre eficaz Donald O’Connor. Y Ann Miller nos deleitaba con su número “I’ve got to hear that beat”, donde ella, acompañada de violines y chelos y las manos que los tocaban que aparecían por unos agujeros en el suelo y las escaleras, una genial representación debida a Busby Berkeley, en el film “Small Town Girl” (1953). Mientras, la Fox nos presentaba a dos rubias explosivas Jane Russell y Marilyn Monroe en “Los caballeros las prefieren rubias” (1953), el éxito unos años antes de Carol Chaning en Broadway. En 1954 la MGM nos ofrece “Cumbres doradas” un biopic con Kathrin Grayson en el papel de la cantante Grace Moore. Otro biopic de gran éxito fue “Música y lágrimas” (1954), con James Stewart en el papel de Glenn Miller.
Rafael octubre 2010

PANEM ET CIRCENSES VI

• Segons l'Osservatore Romano los Simpson són dels pocs programes infantils en els quals la fe cristiana, la religió i les preguntes al voltant de Déu són temes recurrents. Homer i Bart són catòlics, afirma.
• Obama participarà en un debat del programa Mythbusters analitzant temes com per exemple si les científics grecs cremaren la flota romana amb miralles i el reflex dels raigs solars.
• Antena 3 emetrà avui un especial informatiu amb la presència al plató 3D de quatre dels miners "los 33 d'Atacama". Com deia aquella pel·lícula d'extraterrestres: Ya estàn aquiiiiii
• Continua el circ: El president de Xile ha regalat un tros de roca de la mina a la reina Isabel II i al primer ministre d'Anglaterra David Cameron.
• La ONG Project Prevention ofereix 229 € a drogadictes i alcohòlics britànics per esterilitzar-se. L'objectiu és que els menors no pateixin per les adiccions paternes.
• El president del Congrés dels Diputats, José Bono ha proposat editar un protocol i un manual d'educació per evitar agresions verbals a autoritats de l'Estat. M'ha fet pensar en aquell acudit de bascos que un li diu a l'altre: Coño Patxi, te das cuenta que estamos discutiendo en lugar de arreglarlo a ostias?
• La galeria d'art Kishon de Tel Aviv exhibeix una escultura de tamany natural de Noam Braslavsky, de l'expresident israelí Ariel Sharon en coma al llit d'un hospital. El de veritat està així des del gener de 2006. Això és llibertat d'expresió i el demés són tonteries.
• La dona que va rebre un tret al cap mentre s'estava a casa seva sola amb la seva parella, negas que fos aquesta qui disparés i que no sap com van passar els fets.

ALTERNATIVA PER A EN RAFAEL I LA SUSI

Des d'avui fins el 6 de febrer de 2011, el Museu del Prado de Madrid exhibirà 31 quadres, la majoria mai vistos a Espanya del mestre de l'Impresionisme Pierre-Auguste Renoir (1841-1919).

A baix, dues de les que es poden veure.

A tranques i barranques

Què us sembla com a titul? (Ni tan sols se si s'escriu titul o titol). Serà com aniré jo: "a tranques i barranques"
Malole

Monestir de les Avellanes

Hola a tots: En Marçal i jo hem estat de retir espiritual, es a dir, hem estat a un Monestir a Os de Balaguer. El claustre és del segle XII i l'esglèsia del XIV. L'anada allí va estar originada per una cosa tan prosaïca com un regal de Smartbox que li van fer a en Marçal. Hi havia bastantes opcions però vam escollir aquesta, i la vam encertar. El Monestir està molt i molt restaurat, massa (es casa pairal dels Germans Maristes des de 1910, així que ara es commemora el centenari). Està en un lloc molt tranquil i sembla ser que, a part de lloc de trobada de persones que volen fer activitats espirituals, també s'ajunten grups de ioga i coses així. El lloc bé s'ho val perquè és molt tranquil i està en un paisatge molt frondós i maco. Les habitacions pels hostes són senzilles però confortables (això si, no tenen tele, deu ser l'únic establiment hoteler que no en té). Diuen que les habitacions de les estades per a cultivar l'esperit són encara més senzilles.
No proposo que ens reunim allì el dia que tornem a la sana costum de fer un llibre plegats, perquè som massa sorollosos (bé, unes més que d'altres).
A l'entrar a l'esglèsia, anava a començar la Missa vespertina i ens vam quedar. Apart d'una altre parella, hi havia una vintena d'homes grans, dos o tres en cadira de rodes, i vam arribar a la conclusió que allo devía ser una residència per a Maristes jubilats. En un moment donat en Marçal va dir-me "¿Has vist quines orelles mes grans ténen aquests germans? I tú que em dius que les tinc groses!" Quan al mirall de l'ascensor es va veure i va mirar-se les seves orelles, es va esgarrifar: "Tinc les orelles d'un Marista jubilat!" va dir. Je, je, perdona, Marçal.
Per cert, així que un es mou s'en adona de la poca cultura. Bé, jo com a mínim. Savieu quins eren els monjos premostratencs, fundadors del Monestir a mitjans del segle XII? Jo no els havia sentit anomenar mai, ves per on! (Ara no val que consulteu a Internet i em doneu una lliçó, d'acord?)
Feia un fret molt agradable, als matis 8 o 9 graus però durant el dia anava pujant bastant. Com el Monestir es veu en poc temps, vam aprofitar per a recòrrer la Noguera i no sé quina altre comarca.
Os de Balaguer, Àger, Tremp, Pont de Suert, Balaguer (el dissabte, dia de mercat, fantàstic), etc. Tot molt poc turístic i els pobles una mica fets malbé amb les construccions modernes. Vam desviar-nos un parell de cops de la carretera per a buscar pobles sense espatllar. D'un camí de carro, enfangat i estret, vam sortir amb dificultats (i no serà pel tamany del cotxe) i desprès vam anar a un altre (com no tinc el planell no recordo el nom) que estava ben conservat. Un senyor gran va dir-nos molt orgullós que ell era nascut a una casa, les pedres de la qual acariciava amb mimo mentre parlava, i que, encara que vivia a Santa Coloma de Gramanet, anava sovint; la casa de davant era de la seva germana i una altre, reformada per amb gràcia, d'uns senyors de Barcelona. Era un poble més petit que Saifores i va fer-me pensar en la Maria Dolors i els tipus que vol "retratar" en el seu llibre.
Ens hem divertit molt i em menjat massa (ja se sap, el fret fa venir gana). Tenia l'idea d'acabar-me l'Ulysses, però... (Per cert, heu vist la foto que ha sortit de Marylin Monroe amb el llibre de Ulysses a les mans?) Es qüestió de principis que me l'acabi encara que hi ha troços farragosos, al meu parer.

I anant a un altre tema: En Marçal ja ha vist l'exposició dels Laberints, en una visita guiada. M'he fet venir ganes de veure-la. En La guarida de Kafka també hi ha una petita referència al laberint que construeix per a dificultar l'entrada a la cova. M'agradarà saber si surt a l'exposició perquè, pel que m'ha dit en Marçal, hi ha també fragments de pelis.
El meu fill Carles, que és molt de fiar, diu que l'exposició de Barceló val molt la pena.
Nois i noies, cada vegada penso que en farà menys mandra jubilar-me (encara que em creixin les orelles) perquè m'estic perdent moltes coses de cultura (l'únic que val la pena, oi Maria Dolors?)

Petons a tots, Malole

Tresca i verdesca

Escriure en diumenge val per dos.

Avui no tinc temps d'escriure. Tan sols els titulars que m'han despartat la curiositat.

• Un nou llibre de l'Skármeta: Un padre de película. Sort que encara em queden diners del premi .
• Un nou museu, per a invents. A la seu antiga del PSUC al carrer de la Ciutat. Un projecte engrescador que obrirà portes dintre d'un any.
• La "nostra" lady Gaga en una exposició a la galeria Chappe, a París.
  
• L'expo Mariscal a la Pedrera.
• Aneu a veure Pa negre, una peli esplèndida.
• A bientôt ( no podem estar a París però podem parlar francès).
  

PANEM ET CIRCENSES V

Avui va només de CIRC però AMBULANT.

Dissabte, quan amb la Ma. Teresa i la Ma. Dolors varem anar a veure l'exposició del CCCB "Per Laberints" vaig baixar al centre en bus i vaig tornar a casa en metro. I això és el que vaig veure:

• La cua interminable de gent esperant per entrar a La Pedrera a veure l'exposició de Mariscal. Quants d'aquests aniràn a veure "Laberints"?
• Les cues interminables de turistes esperant el BUS TURÍSTIC. I les esperes de mitja hora dels autòctons els dies festius per agafar l'autobús "normal".
• Els tres captaires que, amb els munyons de les cames a la vista, demanen una almoina a la plaça de Catalunya. Qui els deixa col·locats en aquells indrets estratègics com a l'edat mitjana es feia amb els dements, cecs i tullits?
• Els homes desvalguts asseguts en un banc de la plaça del CCCB mentre nosaltres dinàvem a cor que vols?
• Els nois que sortien corrents del metro brandant una cartera que havien pispat a algú distret. I la indiferència amb que la gent se'ls mirava.

Com que el meu taranna és optimista de natural i m'estic posant de mala lluna, acabo amb aquesta frase del genial Gorucho Marx:

PARTIENDO DE LA NADA, HEMOS ALCANZADO LAS MÁS ALTAS COTAS DE MISERIA.

Tresca i verdesca

El laberint més complet i perfecte és una esfera

La Marisa, la M. Teresa i jo hem anat a veure Laberints, l'exposició del CCCB.
És un recorregut, laberíntic, pels diferents espais, formes i técniques en que el laberint s'ha presentat al llarg dels temps.
El laberint, que no deixa de ser una forma artificial, s'ha convertit en un símbol universal dels més secrets sentiments humans. Ve a ser la representació de la vida, dels camins que hi ha en ella i que amb marrades i atzucacs, ens duen al centre on hi pot haver la recompensa o la lluita més aferrissada. La gràcia d'un laberint està en saber sortir, evidentment, però el recorregut, la incertesa, l'interès, la por, l'angoixa, el desig, el misteri... totes les emocions humanes, estan consensades en el camí. Els laberints són la imatge de l'home que recerca.
Aquesta exposició és una incursió simbòlica i física al laberint o laberints en que es condensa la vida. Des dels més antics i simbòlics fins a la ciutat, a Internet, el cinema, els laberints naturals com ara el cervell o les neurones... Com diu Jorge Wagensberg en el catàleg : deixar rastre és construir un laberint, seguir el rastre és resoldre'l.
En el paradigmàtic laberint del Minotaure, Minos engarjola Dèdal (el constructor), juntament amb el seu fill Ícar, per creure'l culpable de la fugida de Teseu. Dèdal va confeccionar unes ales de plomes i cera per poder sortir d'allí volant ja que els camins de la terra els hi estaven barrats. Ícar, emborratxat de plaer, volà massa alt i el sol va desfer les ales; va caure al mar i morí. La "moraleja" del mite està servida.
Com sempre, el nostre particular fil d'Ariadna ens du al llibre i Borges explica que un dia, un escriptor xinés va anunciar que anava a rscriure un llibre. I després que anava a construir un laberint. Tothom va creure que es tractava de dues obres, sense pensar que llibre i laberint són un mateix objecte.
I acabo, citant Nietzsche: Si volguessim assajar una arquitectura modelada segons el patró de la nostra ànima, el laberint seria el nostre arquetip.

"PER LABERINTS" 2

"PER LABERINTS"

Busqueu-lo en una columna del temple de la Sagrada Família.

Una pista: És de Subirachs

PANEM ET CIRCENSES IV

• Ho he sentit a la ràdio; al diari no diu res. Aquesta nit 20 miners xinesos han mort en l'explosió d'una mina i 17 han quedat soterrats. El Govern diu que no es pot fer res. Francament prefereixo el "bombo i platerets" d'Atacama.
• El Govern anglés ha prohibit que la gent jugui amb "l'obra d'art" de l'artista xinés Ai Weiwei, en la Tate Modern Gallery de Londres. És perillós per a la salut si s'inhala la pols que aixequen durant un llarg periode de temps, diuen. I a sobre, la gent "pispa les pipes". 1.600 artesans xinesos han treballat durant 2 anys per a modelar a mà el milió de pipes de girasol de ceràmica. I la salut dels artesans? Ai, ai, ai.
• El PNB pacta amb el Gobierno Español. A canvi del suport als pressupostos i a la reforma laboral, aconsegueixen un munt de transferències que gairebé completen l'Estatut de Gernika. Ja veureu com quatre papanatas només se'n assabenten que els noms de les provincies seràn només en euskera.
• Argumentant que les institucions catalanes no el valoraven prou, els fills d'Agustí Centelles van portar les fotos a l'Arxiu de Salamanca. Ara venen a una fundació privada un centenar llarg de còpies. Ho hem fet pel 10% del seu veritable valor, diuen.
• El Molino obrirà en breu les seves portes, amb el nom que va imposar el règim franquista. Tan primmirat com és el consistori pel tema de la normalització lingüística, ningú farà esment que el local es deia "Petit Moulin Rouge"
• Una flamant bandera espanyola celebraba ahir, onejant al capdamunt d'una enorme grua d'Adif, que la tuneladora de l'AVE havia sortit sense incidències de la zona de càrrega directa de la façana de la Glòria de la Sagrada Família, al carrer de Mallorca. Si fossim bascos, ara, amb les transferències, podriem posar la Ikurriña.

He dit.

“El peinado” (1896) de Degas.

Picasso, Degas, París, Barcelona.

Picasso y Degas no llegaron a conocerse todo y estar a escasos metros el uno del otro. Hoy los tenemos juntos en el Museo Picasso de nuestra ciudad. Una magnífica oportunidad para ver todo lo que les unía y lo todo lo que les separa. La exposición establece los paralelismos existentes entre ambos. A Picasso le gustaba el sexo y sin complejos. Degas en cambio, fue un voyeur, siempre rodeado de mujeres a pesar de tener fama de célibe. Así empieza la exposición.
Con silla de ruedas, pero la hemos visitado, rodeados de solicitud y amabilidad por parte de todos, para hacernos placentera la visita. Y concluida ésta, hemos asistido a la conferencia/mesa redonda que ofrecían los comisarios de la exposición Elizabeth Cowling y Richard Kendall, moderada por Pepe Serra el director del Museo Picasso. Allí nos explicaron que no existe evidencia de que se conocieran personalmente Picasso y Degas. Aún siendo prácticamente vecinos. Picasso y sus amigos vivían en el edificio Bateau-Lavoir, en Montmartre; Degas tenía su estudio en rue Victor Massé, debajo de la place Pigalle, al lado del cabaret Le Chat Noir, que serviría de modelo a “Els Quatre Gats”.
Hay dos temas importantes en esta exposición: A) Similitudes, paralelismos, estilos, influencias, homenajes, admiración. Y B) Las mujeres.
Todo ello conjuntado a partir de varias piezas importantes y momentos pictóricos concretos. Las series de monotipos y apuntes de burdeles de Degas y en contrapunto de los de Picasso. La serie de las bailarinas (apuntes, óleos y esculturas) de Degas con la pieza importante de la escultura de “Joven bailarina de catorce años”, contrapunteada por el “Desnudo amarillo” de Picasso, cuya cara es una máscara africana, anticipando “Les demoiselles d’Avignon”. La inacabada “El peinado” de preciosos tonos rojos, cedida por la Nacional Gallery de Londres, y la réplica de Picasso “Mujer peinándose” en tonos azules, de 1906. “En el café (La absenta)” de 1876 de Degas, cedido por el Museo D’Orsay y el “Retrato de Sebastiá Junyer i Vidal” de Picasso, en potentes tonos azules. Y me paro aquí, debo frenar mi tentación de seguir enumerando y comentando todo lo visto. Mejor que lo veáis vosotros mismos. Sólo decir que, es una exposición a no perder. Mejor dicho: debe verse. Cierro así con broche de oro mi ciclo barcelonés que me ha servido de introducción a la exposición monstruo que me espera, de otro impresionista francés: Monet. Hasta la vuelta.
Rafael. Octubre 2010

Tresca i verdesca

• Per molts anys Maria Teresa! Tens molta sort de tenir un nom que correspon "al teu perfil". Jo, la descreguda convicta i confessa, em declaro absolutament partidaria de la teva santa. Quina dona, diria, si no fos que és una expressió que pot confondre al personal.
• Les torrades de Santa Teresa es fan amb pa (amb llonguets és el millor si no fos que ara dificilment es troben troben) del dia anterior perquè sigui dur, llescat. S'arrebossen amb ou i es fregeixen en oli ben calent. Al treure-les s'escorren i es tornen a arrebossar , ara amb sucre.Menjar celestial!
• Ahir vaig anar a veure una exposició a Caja Madrid, a la Plaça Catalunya. Es diu Camuflajes. Artistes, pintors o fotògrafs que han creat obres basades en el mimetisme, el camuflatge o la coïncidència. Tot es pot amagar deixant-ho ben a la vista. O sinó pregunteu a Agatha Cristie. Les obres que més m'han agradat són les fotos coïncidents: gent grisa en un carrer gris, un home amb anorak groc s'acosta a un tros de mur del mateix groc, una finestra vermella i al lluny un jersei del mateix to com unncant d'alegria; un home es confon en el blau i ja no saps si el blau li ha tenyit els pantalons o s'està fonent en el color... Aneu-la a veure i agafeu el fulletó d'activitats del trimestre. Hi ha força cosa interessant.
  

PANEM ET CIRCENSES III

• Les declaracions de Gerardo Díaz Ferrán dient que s'ha de treballar més i, malauradament, cobrar menys.
• El fill primogènit de Kim Jong Il que va perdre el favor del seu pare quan el va pescar anant a Disneyland, diu ara que no creu en els règims succesoris.
• La Pantoja entrant als jutjats de Marbella amb el vestit estripat.
• l'operació GOLDFINGER que ha portat a Sean Connery i la seva dona a declar per "presumpta" corrupció urbanística. Cauen els mites, noies.
• Angelina Jolie, a la qual les autoritats bosnies han prohibit rodar allà la pel·lícula Untitled Bosnian War Love Story que tracta sobre una dona bosnio-musulmana que s'enamora d'un soldat serbi que l'ha violat. Ella havia dit que no tindria caràcter polític.
• Sarkozy que en un minut i mig de conversa va citar a Dreyer, Bergman, Vertov, Pasolini i Visconti. Això és un cinèfil com cal.
• Heu vist el cartell de Les Joventuts Socialistes de Catalunya amb en Montilla disfressat de "l'increïble home normal" ? I el comentari de la Montserrat Tura preguntant-se "qui és el superheroi? Aquell que intenta canviar el món, el que busca la justícia social". Impagable!
• Artur Mas, ahir a Onda Cero: "Seré un president amb mentalitat oberta". Olé"
• Els "toros" passen al Ministeri de Cultura. Olé i olé!

FINS ARA EL CIRC i ara el PA per a tots/es i molt especialment per a la Ma. Dolors i les seves fantàstiques merendoles per als seus néts, fills i/o amics.

• El xef català Oriol Balaguer ha creat un recetari titulat "Las recetas de la felicidad" que es pot adquirir a través de la web www.nocilla.com amb 30 formes diferents de cuinar amb Nocilla. Per exemple: PIRULETAS, ECLAIRS, RAVIOLIS DE MANGO, CRESTES i MAKIS. Uuummm!!!

AVUI, DIA 15 un petit apunt cultural.

Santa Teresa de Jesús: Les monges teresianes del covent de la Mare de Déu, cantonada amb el de la Canuda, celebraven avui una funció molt solemne i molt lluïda. Antigament li havien donat un caient nobiliari i senyorial. Hi solien concórrer la noblesa i la societat més elevada i distingida de la ciutat. Al peu de la porta del temple, hom estenia un domàs, que comprenia tota l'amplada del carrer, a tal de cobricel.

Després de l'enderrocament de les muralles, la fira que el dia de l'Àngel de la Guarda es feia pels voltants del Portal proper, va traslladar-se al dia d'avui i tenia lloc al carrer de la Canuda. També hi anava molta gent, i sobretot molta mainada, a comprar magranes i a menjar-se-les allí mateix.

Els vells barcelonins, avui, menjaven unes postres especials, qualificades de croquetes o bunyols de Santa Teresa. Eren producte de culinària casolana. Es feien amb pa tou, fregit amb llard, llet i sucre. En certs indrets posaven a les croquetes uns confits esfèrics, qualificats de píndoles del Papa Benet.

A Barcelona i en d'altres poblacions havia estat costum, sobretot entre la mainada, menjar anissos de comí, que hom qualificava de puces de capellà. Sembla que, antigament, el dia d'avui, els sacerdots donaven uns quants anissos als infants que els anaven a besar la mà. També n'havien donat els adroguers. Per alguns indrets de la ciutat, s'havien establert tauletes que venien paperines d'anissos de comí, a xavo cada una.

Santa Teresa, mirall de religioses, havia estat venerada per les monges en general, encara que no fossin carmelites.

Santa Teresa era l'advocada dels somnis. Les nostres àvies li demanaven que els donés somnis bons, que destruís la malignitat dels que consideraven dolents i, sobretot que els revelés en somnis tot allò que els interessava saber, segons la interpretació tradicional atribuït a tot allò que veien o creien fer quan somniaven. També s'encomanaven a la santa monja avilesa les endevinetes i somnietes, que sabien, més que el comú de les altres dones, l'art de llegir l'edesvenidor i de treure averanys dels somnis. Les pentinadores havien gaudit crèdit de grans somnietes, i n'hi havia algunes que devien la seva parròquia més a llur art de bones endevinaires que no a l'habilitat amb que exercien l' ofici.

Per tal de somniar força, les nostres àvies es posaven una castanya borda sota del coixí, o bé en anar a dormir posaven les sabates al capçal del llit en descalçar-se.

Podia esvair-se l'acció malèfica dels somnis dolents al moment de despertar-se, i del llit estant, hom els oferia a la gràcia de santa Teresa amb la següent oració, que calia repetir tres vegades:

A santa Teresa ofereixo

aquest somni que he tingut;

si és bo, que vingui amb mi;

si és dolent, el mar se l'endugui.

COSTUMARI CATALÀ El curs de l'any

Joan Amades

FELIÇ DIA DEL TEU SANT, MARIA TERESA!

Tresca i verdesca

• 

Trieu la foto que més us abelleixi

• Avui fa 70 anys que varen afusellar Companys. Un heroi de màniga més llarga que el braç. Que consti que em sembla una barbaritat pero penso... bé penso el que penso que encara me les carregaré.

• Naturalment, avui toca , en primer lloc alegrar-nos que el campament xilè Esperanza podria canviar el nom i dir-se Alegria. Però com que en pocs dies això tornarà a ser el que era, deixem-ho estar com està i que tot plegat serveixi per aconseguir alguna millora. Segueixo llegint i veig que la càpsula de salvament ha costat deu milions de dòlars. El meu David els hi hagués fet, segur, per la meitat, o menys!
• Els EE.UU. són un país d'oportunitats, no se'ls pot negar. Han concedit la ciutadania a una senyora que fa 101 (sí, heu llegit bé) anys que va creuar la frontera mexicana. Diu que ha dit "ara em sento lliure". Això és optimisme i la resta són punyetes.
• Gomà, un regidor de l'Ajuntament ha dit que no està d'acord amb la visita papal. Una vegada, quan menda estava dins la organització municipal, es va permetre fer unes puntualitzacions a unes paraules escrites del Sr. BuÏgas i no sabeu el puro que em va caure. Ara, es veu que allò de no mossegar la mà que et dona de menjar està obsolet. És molt lícit tenir opinió però segons com no es prudent manifestar-la públicament.
• Cada cop que surto de casa m'encomano a San Mario Vargas Llosa. Vivia en la casa de la cantonada.
• Ja hem entrat al deute ecològic. Això vol dir que consumim més del que la tera pot produir. Sóm el país 19 en el ranking mundial. Que grandes somos!
• Guerra en los mundos: dos asteroides han xocat entre Mars i Júpiter. És fantàstic això que d'un succés del 2009 no ens assabentem fins ara. Ja no té rellevància. De quants ensurts ens lliurariem si sempre fos així. Dentro de cien años, todos calvos (o no, perquè la mexicanaamericana potser de tan lliure encara visqui).
  
• Dilluns que ve obre les portes El Molino. A veure cuando, cuando, cuando...
• Heu vist les sorres de Premià o de Vilassar? Nuestra vidas son los rios que van a dar en la mar...
• Oh (de decepció), a Tarragona s'ha derribat l'hostal del sol, després de més de molts anys de litigis. Allí haviem passat dies inoblidables i menjat, oh com es menjava de bé. Sic transit gloria mundi.
• Me'n vaig a practicar la virtut de la companyia als malalts i, de pas, a contribuir al deute ecològic perquè tinc la nevera com el desert d'Atacama fa uns mesos.
  

Dios existe.

Sí, Dios existe. Ahora sí me lo creo. Aún asegurándolo Fernando Trueba, no estaba seguro. Pero ahora sí. Se ha demostrado en Chile. En la mina de San José. Dios o sea Billy Wilder ya se anticipó a todo esto, y lo retrató tal cual ha estado sucediendo hoy en día. Por suerte en la actualidad se están salvando los mineros, pero ¿y el show que han montado? Una escuela para los niños, un restaurante, una cocina enorme para dar de comer a todos los allí congregados, etc, etc. ¿Y el beneficio que han generado las conexiones de radio y televisión (derechos de imagen) y los periódicos que se han vendido? Estoy hablando a nivel internacional, se dice pronto. Y la intriga de la utilización de la tecnología de la NASA. Se ha montado un festival alrededor de esos pobres hombres que ha sido de vergüenza ajena. Bochornoso. Ha sido como el título del film que rodó Billy Wilder: “El Gran Carnaval” con Kira Douglas ¿lo recordais? Pues eso.
Rafael.

PANEM ET CIRCENSES II

Després d'uns dies a La Cerdanya, reprenc la meva col·laboració:

• ....La "recompensa" a 69 dies sota terra serà un viatge a Grècia amb tot pagat per una empresa minera grega i altres dos viatges a Espanya i Anglaterra a on veuran un partit del Reial Madrid i un altre del Manchester United en el seus estadis.
• El passat divendres, 270 treballadors de la mina San José van rebre part del seu del Setembre, un "bono de Fiestas Patrias" i el seu finiquito. La empresa San Esteban, propietària del jaciment, ja no té recursos per a fer front als seus deutes.

Res a afegir.

EL MIRACLE

Tresca i verdesca

A l’altra extrem del món, al desert d’Atacama, mai el sol s’havia post més lentament. El món sencer aguanta la respiració mentre es munta la càmera de salvació i d’esperança dels 33 miners de la mina San José.
Espatlla amb espatlla, amb uniformes de treball, es vetlla el cos metàl·lic de la cabina de rescat i amb tota cura es comprova. L’angoixa ens fa interminables els ajustaments manuals, tot i que el suposem un element complex. Finalment es fa l’explicació tècnica que fa comprensibles aquests prolegòmens. N’hi ha encara per unes cinc o sis hores d’espera del primer rescat.
Fora del circ mediàtic-polític-religiós-sentimental, al fons del forat 33 homes valents són al seu particular laberint d’angoixa després de setanta dies sense sol. D’un sol al que s’hauran d’acostumar de nou de forma paulatina. Mai més seran els mateixos però si han estat capaços d’aguantar l’horror passat, segur que seran capaços de sortir-se’n. Hem estat setanta dies amb ells i ells seguiran estant amb nosaltres com a exemple.
L’estel del vespre s’ha després de la seva bandera i brilla al costat de la lluna il·luminant el forat de la salvació.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 58

Les Corts barri barceloní amb molta vida veïnal, celebra aquesta setmana la seva Festa Major, amb tot tipus d’activitats: jocs infantils, presentació de llibres, sardanes, audicions musicals, balls, i un castell de focs artificials demà a la nit.

Dins l’àmbit religiós, ahir diumenge va ser sonada la festa de la inauguració del nou orgue a la Parròquia de Santa Maria del Remei, situada a la plaça de la Concòrdia, al bell mig del barri.

A les 9 de la nit amb uns amics que viuen al costat de la plaça, vam anar al Concert d’Inauguració de l’Orgue A&K a càrrec del prestigiós músic Josep Mª Mas Bonet, professor d’orgue i baix continu al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona . Dóna concerts arreu de ciutats d’Europa, a més d’Amèrica Llatina i Àsia.

El programa que ens va oferir es titulava “Clàssics d’ahir” i amb el nou orgue ens va delectar amb música del segle XVI finas a finals del XIX, amb autors com de Cabezón, Correa de Arauxo, Bruhns, Bach, Buxtehude, Clérambault, per acabar amb la Sonata IV de Mendelssohn, on la música va adquirir el tons més alts i majestuosos. El més celebrat fou però la Pastorella de J.S.Bach, música per excel·lència.

L’església estava plena de gom a gom, amb tot el Consistori Municipal, personalitats religioses, músics convidats organistes, i gent del barri, que al sentir per primera vegada les notes que ompliren tot l’espai de l’església i, que s’escampaven per les portes obertes a la plaça de la Concòrdia, somrigueren amb gran satisfacció.

Segons les explicacions que ens donaren el nou orgue és obra d’Antoni Llauradó i en Klaus Fisher, (ahir presents tots dos), treball que ha durat molts mesos. Tenen el taller al barri de Gràcia, carrer Planeta i, amb molt d’esforç des de fa 20 anys és dediquen a recuperar un ofici que pràcticament havia desaparegut. Han creat la empresa A&K Orgues de Vent.

Orgue totalment mecànic, té dos teclats manuals de 56 notes i pedal de 30 notes, acoblament baixos i triples, efecte trèmol i a més una caixa expressiva, i moltes característiques més... no cal dir-vos que tot això se’m escapa. Té més de mil i pico de tubs i, la visió al mig del cor en la part alta del final de l’església és de bellesa.

El proper concert ofert pels amics de l’orgue de Les Corts, que s’ha constituït, serà el dia 31 d’octubre a les 21 hores, per Montserrat Torrents. Tots hi sou convidats.

A la sortida eufòrics per la música i la nit tan tranquil·la desprès d’un dia de molta pluja, una parada al Piscolabis per prendre unes tapes i una copa de vi.

Tresca i verdesca

Avui no tinc temps d'escriure res. Estic preparant un dossier pel cineforum de les de la colla per aquesta tarda. Avui toca El gabinete del doctor Calligari i Ciudadano Kane. I berenar-sopar, és clar. Fins la setmana que ve. Bon cap i coll de setmana!

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 57

Inici temporada de música a l’Auditori

D’entrada canvi de Director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. El nou nomenat és Giovanni Antonini. Nascut a Milà és un dels directors més reconeguts per les seves interpretacions de repertori barroc i clàssic. Ens va oferir en aquest primer concert, un viatge des del barroc al món clàssic a través de tres composicions. De les evocacions de la dansa en el gran Bach, passem al classicisme genuí representat per un dels seus fills, i acabem amb una mostra de maduresa d’un altre il·lustre mestre.

1 – Suite núm.1 en do major, de Johann Sebastian Bach, una selecció de fragments amb aires de dansa, sense lligam entre si, no són peces per ballar, sinó reminiscències de ritmes i aires de ball. Nombre reduït de músics, escrita per dos oboès, fagot, corda i baix continu.

2 –Simfonia núm. 3 en fa major, de Carl Philipp Emanuel Bach, cinquè fill de J. S. Bach i de la seva primera esposa, Maria Bàrbara. Conegut amb el sobrenom de Bach de Berlín i d’Hamburg. No només va destacar com a compositor sinó com a clavecinista i pianista. Simfonia escrita el 1775, pensada per a corda, dues flautes, dos oboès, dues trompes i fagot. Sen tres moviments (ràpid-lent-ràpid) . Bach sota la forma clàssica aporta la primícia d’obrir camins per la llibertat formal que porta al subjectivisme, precursor del Romanticisme. Han passat 32 anys de la mort del seu pare i una nova música i altres instruments ja trucaven a la porta. Carl Philipp també té un tractat sobre piano, entre moltes altres obres.

3 –Simfonia núm. 102 en si bemoll major, de Franz Josep Haydn (1732-1809), conegut com el pare de la simfonia, en va escriure més de cent. Té com a mèrit afegit el saber evolucionar a traves de la simfonia, per fer evolucionar la mateixa forma, fet que va permetre la passa definitiva cap a la simfonia romàntica És la desena de les dotze que va escriure a Londres per encàrrec i, diuen les cròniques que va tenir un gran èxit. Va influir en la música de Mozart, amic seu, i també en Beethoven, els dos contemporanis.

Un bon matí musical arrodonit pel bon temps i la trobada d’amics d’altres anys en les mateixes localitats. Tota una família que estima la música.

PANEM ET CIRCENSES - nova temporada -

Bon dia! Tempus fugit però resten les bestiesses.

• La vacuna de la grip d'aquest any també servirà per a la grip A. Després de la despesa per a comprar milions de dosi, després de que va fer menys estralls que la grip convencional, després de que van sobrar milions de dosi i que s'havien de destruit, apa! les barrejem i listo!
• L'Ajuntament de Barcelona avala el recorregut de la comitiva papal. Qui ho ha decidit: l'Arquebisbat, el Vaticà? Que no hauria d'haver estat consensuat?
• ERC permet tancar la comissió del Palau. "El que estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra"
• L'FBI deté 133 policis i funcionaris de Puerto Rico. Quan acabin, que passin per altres llocs.
• Mas pactarà amb qui li ofereixi el concert, sigui PSOE o PP. No us sona a déjà vu?
• Díaz Ferrán no diu si es presentarà un altre cop. Tot dependrà de la indemnització que rebi si se'n va?
• Jerome Kerviel, el de la Société Générale que va "perdre" 4.900 milions d'euros, diu que ell ha de "pagar per tot el món". És que sóc un incomprés, deu pensar.
• I ...la perla. En la secció The end del diari ADN, Mariola Cubells parla de Catalanes no queridos. Diu que a vegades els lectors l'ataquen dient: como usted es catalana. Ella no ho es però el seu marit si i afegeix: Como buena parte de mis compañeros de este diario. Gente buena, por cierto, buena gente. Gràcies, guapa. Has tingut sort perquè hi ha cada un....

Per a desgreixar. Ahir, com que estava malaltona, des del llit vaig escoltar l'entrevista que li va fer la Gemma Nierga a Felipe González en motiu de la presentació del seu llibre: Mi idea de Europa. Em va agradar força. Si la voleu escoltar, entreu a cadenaser.com i la trobareu.

Millora't Rafael.

El modernisme

Estic molt d'acord amb el que dius, Maria Dolors. Com no ens refugiem en la cultura, poc ens queda. Tinc moltes ganes de veure la peli "Bicicleta, cullera, poma". Un tema molt difícil i pel que sembla, molt ben aconseguit. (Es quan tu dius allò de "quina ràbia", oi)
Ahir en Marçal va anar a veure un petit Museu del Modernisme que han posat al costat del meu despatx (Balmes, pujant a ma dreta, aprop del carrer Aragó. Diu que està prou bé. Sembla ser que es d'uns antiquaris i és la seva col.lecció personal. ("quina enveja").
Això de sortir algun matí jo ho tinc una mica "xungo" perquè, com per la crisi, no tenim secretària al matí i el company és laboralista i acostuma a estar els matins als jutjats, l'Elisabet i jo ens ho hem de combinar perque no quedi buit el despatx. De tota manera, no perdo les esperançes.
Vull anar-vos explicant coses però, de moment, no tinc res massa interessant. Tot millorarà, segur.
Confio que en Rafael ja es trobarà millor. Esperava que em donés la benvinguda al blog. Per què no ho fas i en fas contenta?
Petons, Malole

Tresca i verdesca

1. Les entrevistes als nostres dirigents i les declaracions públiques em fan refugiar , cada cop més, en els aspectes culturals i en els meus propis interessos. És una altra manera de dir allò de "cuanto más conozco a mis semejantes, mas amo a mi perro". Avui l'acudit de La Vanguàrdia representa Lady Gagaguirre (recordeu el video del Fernando?), com a la esperanza de la comunidad de Madrid. En l'afer dels assumptes bruts de Ciutat Vella, els Mossos troben una llibreta amb la llista de suborns pagats per llicències. Ni els malfactors saben ser professionals. No hi ha un pam de net, ni de brut. Em nego a parlar de la visita papal.
2. A partir del dia 8 "Molts records per a Ivanov" d'A. Txejov. Pel nostre Pep Tossar, al Maldà. Quan hi anem?
3. Seixanta galeries catalanes obren temporada amb exposicions amb un tema central: el vinil, o sigui el disc de vinil. No en tinc la llista però suposo que l'aconseguiré. Pot ser interessant.
4. Ahir es va innaugurar al MNAC, una sala especial dedicada a Joaquim Torres García. Peça clau del noucentisme i de l'avanguardisme català, aquest uruguaià format a Barcelona sempre ens sorprèn perquè en les sevs obres s'hi veu, no tan sols el que hi ha, l'evidència diriem, sinó que s'intueix el que vindrà. És la gràcia dels precursors. O la d'aquells que van fent la seva obra amb seriositat i marcant camí inclús sense buscar-ho. Al MNAC ja hi havia obra de Torres Garcia però ara s'enriqueix amb la col·lecció de tres dels seus néts que en fan un préstc durant un any.
5. Sonocromatismo. Exposició d'un noi que va néixer sense poder distingir els colors. Una màquina, el sonocom, li permet traduir els colors en sons (o sigui que sent un so i sap quin color representa). Ara en aquestamostra les seves obres ens permeten conèixer les seves experiències. Em sembla una experiència interessantíssima que no em vul perdre.Si algú hi vol anar, podriem fer-ho plegats, qualsevol matí entre el 18 i el 24.
6. La pel·lícula Bicicleta, cullera, poma, em va semblar esplèndida. Emotiva (sense ser lacrimògena), esprenançadora, realista, humana... i a sobre molt i molt ben feta. Com demanava el propi Pasqual Maragall al començament, divertida, àgil, lluny de l'ai pobrets, pobrets.
7. Tap,jam session. Ball de claqué tots els primers dijous de mes a la Nau Ivanov a les 22h. Per 6 eurets.
   

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 55

CARMEN

El Liceu ha obert la nova temporada d’Òpera amb Carmen de Georges Bizet. Llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basat en la novel·la de Prosper Merimée.

Música arxiconeguda per tothom.

El personatge del taverner Lillas–Pastia és qui presenta i condueix tota l’ òpera, ho fa des de una basant mimo - còmica i va sempre un xic borratxo.

El que tots esperàvem era la direcció d’escena del sempre controvertit Calixto Bieito. Puc dir-vos que en general va agradar a tothom. De la Carmen que els llibretistes situan a Sevilla cap el 1820, Bieito ens trasllada a una caserna de uns 60 anys enrere, on s’imposa una gran disciplina militat, amb una vida molt dura a les afores d’un descampat de Ceuta; fet que li permet fer una gran escena dels contrabandistes que passen tabac i demès estris de Ceuta a Sevilla. El campament habitual de tendes i tartanes, es aquí substituït per 10 cotxes Mercedes de segona mà, que surten tots alhora a l’escenari com un ballet rítmic, amb les seves dificultats per enquibir-los , amb una gran moguda i colorit. Ens mostra una zona perillosa, amb baixeses humanes, visions de sexe ocult, violència, baralles i mediocritat dels seus personatges.

De gran bellesa el nu integral del torero a la llum de la lluna i les s’ombrés de la nit.

La versió que jo vaig sentir, Carmen la va cantar Maria José Montiel amb gran expressivitat, sensualitat a flor de pell i tot el que es requeria per captivar a Don José al mateix temps que li canta una i mil vegades que és una dona lliure.

Com a comentaris controvertits, la gran bandera espanyola que ondeja a l’impuls del vent dalt de l’asta al mig del pati de la caserna i, la silueta del toro d’Osborne com a teló de fons que fa referència a Espanya. Divertida la manera que el desmunten per fer lloc a la plaça de braus del quart acte.

Bona nit de música i espectacle. A mi sols em van molestar dues coses que al comentar-les havien passat desapercebudes als meus amics, una la brutalitat visual d’una pallissa molt llarga i sorollosa als genitals del contrincant i, l’ altre grollera d’un acte de sexe obligat i encobert que s’endevinava i no calia mostrar, però és allò que a vegades dic de les sensibilitats personals (vibracions).

Segons el programa se’n faran varies representacions, amb tres grups de cantants, perquè també en diversos preus sigui accessible a més públic.

Tresca i verdesca

Quin dia ahir!

Uf. A les vuit del matí vaig sortir cap a un poblet al costat de Banyoles per visitar un complex ramader (de cabres) i la formatgeria que és la projecció natural de la llet que produeixen. És un lloc preciós. La casa gran, enorme i arreglada amb molt gust és ara casa rural de categoria. Hi ha també una escola d'equitació (de la qual s'encarreguen un holandesos), molta terra d'on treuen tot allò que necessiten per les cabres i el ramat, estabulat amb tres-centes bèsties. És de tres germans que van decidir treure profit del que tenien i a fè que ho han aconseguit. Ens van fer també un aperitiu-tast dels formatges, un dinar soberbi amb unes costelletes arrebossades d'aquelles que hi canten els àngels, cabrit al forn i un brossat de postre que a partir d'ahir figura amb tots els honors en el meu llistat d'exquisideses tastades urbi et orbi, memorable.Com sempre, una cosa ben explicada resulta molt interessant, ja es tracti d'un museu o d'un conjunt ramader.
A mitja tarda ja erem de tornada i llavors sessió doble a la Filmoteca, ja en sabeu el programa, una mica desemparats perquè el nostre crític cinematogràfic (i moltes coses més) no està fi i no pogué venir. Ens preguntavem, després si les melodies de la pel·lícula van ser creades per ella o si va ser un recull de les més conegudes del moment. Ara són fites indispensables, així com els números, magnífics. Un Fred Astaire i una Cid Charise en tot el seu esplendor. Total una esplèndida pel·lícula. Un cop més, gràcies Rafel per haver-nos donat la pista de l'esdeveniment.
A mitja sessió em vaig posar a fer exercicis de peus com en els viatges transoceànics als avions perquè sentia que m'estava quedant quadrada, o més aviat piramidal (peus enormes i cap petit).
Va ser un dia en que podia dir : yo, a los palacio subí y a las cabañas bajé... cansada però tan a gust!

Perdoneu-me

La Maria Dolors m'ha enviat un escrit sentit, que m'ha impactat. Crec que en Rafa està inclús empipat amb en Marçal i amb mí per aquesta desidia. Nois, és cert, jo no estic fina. I mira que us estimo i m'agrada contactar amb vosaltres però... estic una mica "pasota" amb la vida.

El que us explico ara i que és la meva primera intervenció en el bloc, és per motiu de la Susi. Resulta que va preguntar si algú tenia "La construcción" de Kafka. En Marçal, sempre tan atent i que ara està llegint ficció "a punta pala" ni corto ni perezoso s'en va anar a comprar els contes complerts de Kafka que va facilitar a la Susi. Oh sorpresa! el conte "La construcción" no hi era! (Ella desprès va aconseguir-ho mitjançant unes fotocòpies de la seva professora, me les va proporcionar i vaig llegir el conte, que val molt la pena). Vaig explicar-ho a classe i en Borja va dir-me si em referia a "La construcción de la muralla china". Vaig contestar-li que no, que aquest últim sí que estava al llibre. I va semblar-me que en Borja no tenia ni idea del llibre.
Ja sabeu que ho estic admirada de tot el que ha llegit en Borja i va estranyar-me. Llavors, fent una cosa que no faig mai, va entrar a Google i allà vaig veure que "La construcción" tenia altres noms. El diccionari alemany va aclarir que Der Bau (títol original de Kafka) significa guarida, madriguera, construcción i moltes altres mots.

I en el llibre d'en Marçal sí estava "La guarida"! I un cop més el tema de les traduccions. A mí m'ha agradat molt més aquesta. L'he de donar a la Susi perque les comprovi, i no dic el perquè m'agrada més per si llegiu el conte, que és estupendo i que lliga amb el tema del laberint, que durant un temps va ser motiu de comentaris.

Bé, ja m'he estrenat. A veure si ara se fer allò de "publica un missatge"

(He estat llegint els últims texts vostres. El cinema Roxi el recordo molt bé i serà per la cançó d'en Serrat, però m'ha donat enyorança).

Petons a tots, Malole

Ramper

Mis tertulias con los amigos.

8. En el Taller de Marionetas.

El Taller de Marionetas de Pepe Otal fue la excusa para nuestro encuentro, a pocos pasos de Arts Santa Mónica, donde el marionetista cultivaba con maestría el teatrillo de bolsillo y los muñecos manejados con hilos, cuyo legado sigue vivo gracias a la fidelidad y amor a la profesión de un grupo de alumnos y colaboradores suyos. Pepe Otal estuvo vinculado al teatro Malic, desde su fundación en 1984, su vena literaria hizo que montase obras para el público adulto. Y allí siguen, colgando de los hilos o sentados en los estantes, los personajes de Don Juan, del que hizo una representación en la sala de disección de la Facultad de Medicina, frente a un público entregado. El cuerpo de Don Juan, de tamaño natural, tendido sobre la mesa de disección, al que le fue practicando la autopsia y del que iban apareciendo los personajes, conforme abría su vientre o su pecho. También vimos sus copias en pequeño de los grandes payasos tristes que circularon por los circos del mundo entero, como Ramper, quizá el más triste de los payasos tristes. Allí estaba, junto a un esqueleto que apoyaba su cabeza sobre el hombro de una monja que daba la espalda a un soldado que se abrazaba a una bailarina. Penden del techo y están frente a un extraño grupo vestido de gris y negro, pintados de gris oscuro, parecen salidos de una obra de Tadeus Kantor, están absortos con la trapecista que pende de su trapecio dispuesta a cruzar la estancia con su vuelo. Son los personajes creados por Pepe Otal. En una columna, un cartel, muestra la especialidad única de los polichinelas catalanes que se les introduce los tres dedos en la cabeza. Hay magia en aquel local, todo un mundo muy personal, donde se sierra, se pinta, se construye, se proyecta todo tipo de muñecos de hilos y escenarios para representaciones. Carlos, con su amable acento vasco, nos explicó todo esto y mucho más y como sigue en pie el taller. Un taller que hace honor a la tradición catalana y barcelonesa de las marionetas, y que en estos momentos es superior a las de los países del Este, hoy un tanto devaluados.
El local que ocupan fue el primer bar de camareras que tuvo nuestra ciudad en 1914, llamado La Viejecita. En la década de los 30 fue un burdel y en la posguerra tenía sobre él el “meublé” Habitaciones Madame. Pero cuando Pepe Otal se hizo cargo del local, estaba en ruinas.
Pepe Otal murió de un infarto en 2007, casi en el escenario, después de una representación, en un pueblecito alejado, en la isla de Cerdeña. En la habitación del altillo había un ataúd, Pepe decía que se lo llevaría el primero que se muriese. El primero fue él, pero al morir tan lejos no pudo llevárselo y el ataúd sigue ahí. Sólo hay que llegar al Taller y dejarse llevar por la conversación que se genera y lo que allí se nos muestra. Prometimos volver y disfrutar de una representación de las que hacen para los amigos una vez al mes.
Barcelona 25 de agosto de 2010 a las 6,30 de la tarde.

Tresca i verdesca

L’ombra d’un temps.

He anat al Cosmocaixa a reveure l’expo Barceló i veure la de Jacques Henry Lartigue (Juny 13, 1894 – Setembre 12, 1986), que opinava que ser fotògraf és captar el propi esbalaïment. I ho va dur a terme sempre.
Un esplendorós món d’instants “àtoms del temps” en que el moviment es fa poesia, la llum record i tot es trastoca tal com correspon a una obra vertaderament personal. En aquestes fotos el moviment ens l’explica el contrapunt d’alguna cosa estàtica: i allò que per naturalesa és quiet no ho és sinó amb algun tret de moviment: un gos, un nen, una pilota... Esclats, moments... un barret lluminós entre personatges foscos, un gosset que s’avança a tres dones que caminen alineades com soldadets de plom, l’ombra d’unes passes, el reflex d’un parasol, el xip-xap de la sorra a la platja, les polseres brillants sobre un braç en repós, el blanc de l’onada al costat del moll. Sota l’ombra d’uns porxos una cara, uns ulls, una paraula a l’aire, un sentiment. Gent que desapareix deixant tan sols el camí, els forats de la llum entre les fulles, l’espai de cel entre dos xiprers, no l’arbre sinó el reflex a la bassa, el buit de la corba d’un braç en la silueta, l’infinit d’un núvol, la neu, una ombra sense final, la pols que vola. El vertigen sobre l’espai, un somriure, el contrast, un somriure als ulls, un somni en un perfil.
Preciosa.

1. Vul anar a veure l'exposició de la Miró Partit únic-sentiments electrónics. I demà, passi únic a l'Alexandra a les 20h. Pepperminta, el primer llargmetratge de l'artista suissa Pipilotti Rist. És un personatge que m'encurioseix molt i en sé poca cosa. Seguirem esbrinant i us en faré cinc cèntims.
2. També us parlaré del Museu de paleontologia de Sabadell i d'un sobre els taurons de l'Arbóç. Vés quines coses!
   

Pequeña crónica de un sencillo,
y a la vez gran hombre.

El viernes pasado fui a ver “Bicicleta, Cullera, Poma”, el film de Carles Bosch sobre el diagnóstico de Alzheimer a Pascual Maragall.
Es una película de un personaje que siempre ha estado más allá de la norma y el hecho de afrontar el Alzheimer lo demuestra. Es el gran valor del film, y de su protagonista, esa sinceridad y valentía del personaje y de toda su familia en mostrar como avanza inexorable la enfermedad. Un film coherente, sincero, con un montaje progresivo que va mostrando cada etapa, valiente porque nadie sabía si podría terminarse, todo dependía del enfermo. Un film humano, entrañable, difícil, concienciador. Una muestra de buen cine documental, aparte el cariño, aprecio o manía que cada cual, pueda sentir por el personaje.
Por lo que a mí respecta siempre sentí un gran afecto y admiración por este hombre, hasta el punto de colaborar con “Ciutadans pel cambi” para apoyar su candidatura. Hoy, a pesar de que siempre estuve seguro de él, la visión del film me ha demostrado que efectivamente valía la pena. Es un hombre cercano, ya es un personaje irrepetible, sobre todo en la política. He sentido momentos de fuerte emoción viéndolo en pantalla.
Rafael.

Fue una tertulia, pero no la tuvo conmigo.

9. Fue en La Fuster.

Recordé que Enrique Vila-Matas había ido a Lyon a dar una conferencia. Aunque no estaba muy seguro de ello, porque si no me falla la memoria, creo que nunca la llegó a dar. Nunca se sabe muy bien si llega a dar sus conferencias y si realmente va dónde dice. Pero parecía que sí, que esta vez sí se había presentado. Se le vio subir al estrado, acompañado de una mujer dispuesta, se diría, a entrevistarlo. Si no era él, por lo menos era muy parecido. Su mismo aspecto, su caminar, y su escaso cabello. Sí, es él me dije, aunque me hubiese facilitado más reconocerlo si hubiese llevado su abrigo oscuro, de mangas raglán, pero estábamos en septiembre. De toda manera me dispuse a escucharlo. Y nada más comenzar fui tranquilizándome al oír como explicaba que, fue a Lyon, donde había sido invitado a dar una conferencia, pero que no se presentó nadie en la estación a recibirlo. Que se quedó en el hotel esperando a que lo llamasen o se presentarse alguien de la organización para darle la bienvenida. Pero no fue así, no se presentó nadie. Y él regresó a Barcelona. Sí, era él. Con sus explicaciones me convenció. Porque esta misma historia la había leído en su último libro “Perder teorías”. Pero durante algún tiempo aún estuve dudando, porque ¿y si fuese alguien parecido a Vila-Matas, que habiéndose aprendido aquel libro, se estuviese haciendo pasar por él? Conociendo como conocemos su irresistible afán por desaparecer, siempre nos asaltan las dudas de si nos hallamos en presencia del escritor o si es alguien que lo suplanta. Si esto hubiese sido así, esta vez dio perfectamente el pego, debo reconocerlo, por eso decidí permanecer allí sentado, escuchando y diciéndome que sí, que esta vez iba en serio. Mi decisión, debo reconocerlo, me dejó satisfecho. Fue una charla muy amena y provechosa. De manera que convencido como estaba, decidí ir a saludarlo. Pero había desaparecido y nadie supo decirme a dónde había ido.
Rafael. Septiembre 2010

6. Los cines de Gracia.

Cine Roxy

Y hablando de plazas que se quedan huérfanas de cines, hablaré hoy del Roxy. Pocos deben ser ya los vecinos de la plaça Lesseps que recuerden aquel espacioso local, con bar restaurante en el último piso (allí celebró el banquete de bodas una prima mia, también en los años 50 alquilamos la sala, un domingo por la tarde, para organizar un baile). Junto al cine había también una espaciosa sala de baile. El Roxy programaba el primero, las películas de reestreno en Gracia. Pero, ya ni los fantasmas que cantaba Serrat existen. Más de una vez los he tratado de hallar en la cola del autobús o en la estación del metro. Inútil. Nadie los ha visto. Y gran parte del público con el que te tropiezas se queda parado, mira el edificio actual y pregunta extrañado ¿Aquí había un cine? Pues sí, aquí en el número 4 de la plaça Lesseps estuvo ubicado a partir del 12 de abril de 1941, fecha en la que fue inaugurado por su propietario Joseph María Riera Clariana. Fue un sábado de Gloria y lo hizo programando la película “Roberto Kock” (1939) de Hans Steinhoff con el gran actor Emil Jannings en el papel del insigne bacteriólogo.
Además de ser el cine que siempre se anticipaba a la proyección de los films en el barrio, los proyectaba en mejores condiciones técnicas. Fue, todo hay que decirlo, una sala con categoría y muy espaciosa, sin los malos olores de los cines de barrio. Pero aun así, tuvo que programar varietés durante alguna temporada, allá por los años 40. El primer espectáculo se dio el 1 de octubre de 1941 con las actuaciones de Goyita Rifé, Hermanos Lewis, Pepita Salvador (que procedía del Rigat), el Trío Gonzalo-Portela-Llorens y la Orquesta Los Gitanos. En la pantalla se vio “Un hombre de corazón” y “Manon Lescaut”, según he consultado.
Dejó de ofrecer variedades hacia 1944. A partir de entonces, solo se dieron esporádicamente, como en 1947 que actuó Bonet de San Pedro y los Siete de Palma, Raúl Abril y José Valero.
El 1 de julio de 1969 Francesc Xicota compra el Roxy a su dueña en aquel momento la señora María Nubiola Fornés, para vendérselo inmediatamente a Josep Lluís Núñez. Una operación planificada, puesto que la señora no se lo quería vender a Núñez porque suponía que lo tiraría abajo, como así fue. Fue una sucia jugada. Y Núñez, al cabo de cuatro meses, el 2 de noviembre, cierra las puertas para siempre y levanta un edificio de pisos. En el momento de su cierre se estaba proyectando “Negresco” (1968) de Klaus Lemke y “El crimen también juega” (1969) de Nino Zanchi, con Laurence Harvey y Ann-Margaret.
Rafael. Septiembre 2010

Tresca i verdesca

Havieu vist mai un tren amb "enxufe" ?

Entre morts de cinema o de política, avui, poc lloc queda per altres consideracions. Però la lectura del diari sempre brinda alguna perla per comentar.

1. Un altra de trens.-La Clara Sanchís Mira, en un article molt bo com tots els seus, parla dels problemes en els trens de rodalies: música obligada, megafonía absurda, no revisors, falta total d'informació, usuaris maleducats i agressius, etc. D'allí trec aquesta idea: l'absència d'humans (revisors etc...) i l'aparició de guàrdies de seguretat que recorren el tren amb les porres com si busquéssin un malfactor invisible.
2. Presó per l'home acusat d'esquarterar a la seva dona. Home!
3. La Galeria dels Uffizi ha digitalitzat al mil·límetre sis obres capdevanteres: el naixement de Venus i La Primavera, de Botticelli; el Bacus de Caravaggio; l'Anunciació de L.Da Vinci; El baptisme de Crist, de Verrocchio i el retrat d'Elionor de Toledo del Bronzino. Ara els podem veure "amb tot detall" a haltadefinizione. com.
4. Descobert un planeta candidat a albergar vida. Sempre és un respir saber que hi ha escapatòria.
5. Em posa frenètica la violència al carrer i l'incivisme. I no em digueu allò de no sé qué de muchos, consuelo de...tontos. No sé de qui és culpa. O millor dit, sí que ho sé i per això estic tan em.......
6. Ja podeu anar a veure Bicicleta, cullera, poma.
7. Avui, a les quatre de la tarda el filòsof finès Pekka Himanen, un dels pensadors més influents en la societat de la informació, parlarà a la Casa Convalescència de Barcelona de qüestions com la cultura de la creativitat, dels trets que defineixen els innovadors de referència, de la seva filosofia personal i dels elements que fan de les xarxes socials un instrument tan poderós. Himanen és professor de la Universitat d'Art i Disseny d'Hèlsinki, professor convidat de la Universitat d'Oxford i investigador principal de l'Institut de Tecnologies de la Informació d'Hèlsinki.
   
8. I, molt recomanable si us animéssiu a anar a Pontós (Alt Empordà) una taula rodona de J. Wagensberg i I.Valcarcel, dins els actes de Mapa, un festival de creació contemporània amb actes diversos que mereixerien una més àmplia ressenya si no fos que gairebé no hi sóm a temps.
   
9. Me'n vaig a Saifo a carregar poesia per a la setmana. Aquest vespre veuré Ningú no és perfecte, o sigui "Con faldas y a lo loco". Què menys!.