Llegeixo avui sobre la controvèrsia que susciten les reixes que tanquen els arcs del claustre de la Catedral de Tarragona. Estan malmetent la pedra per obra i desgràcia de la corrosió i cal adobar-les. Ja està servit el plet: cal restaurar-les i tornar-les a posar  o treure-les? (Si m'ho preguntessin a mi diria que reixes fora i potser deixar-ne una com a testimoni del que fa quatre-cents anys ha estat la seva fesomia habitual). Però el que m'interessa de l'assumpte és que es van col·locar quatre-cents anys després de l'acabament de la Catedral, al s. XVI, perquè els nens hi entraven a collir taronges i un d'ells va morir en l'intent. Les taronges no es van trobar. Als anys vuitanta, en una altra fase de restauració, darrere una tomba van aparèixer dues taronges fosilitzades.  Un bon exemple de l'absurd de les accions humanes. Una taronja (o dues dotzenes) val la vida d'un nen? Ens calen més reixes? Què volem impedir? Naturalment que si no hi ha reixes els nens seguiran anar a collir taronges. El més greu és que potser no es tractarà d'una simple entremaliadura sinó que les necessiten per viure.