Grisos, matisos

Avui, el dia és de color gris fosc. Plou i els vidres s'han convertit en una escultura de Tàpies amb les gotes que regalimen alhora deixant entreveure les plantes al fons. Així com hi ha dies, molts, en que el que sobresurt de la terrassa són les esparregueres que es tornen paret, alegres amb les baies ben vermelles que criden els meus amics ocells a celebrar l'hivern que s'acosta, avui són les cintes les protagonistes. Amb la seva cabellera apuntant al terra són tobogans per les gotes que allí s'acumulen en els moments que la pluja deixa de caure. És dia de llar de foc i te, de llegir mirant de tant en quant aquest panorama i estirar-se les mànigues del jersei. Nostàlgia? No. M'encanten els dies de pluja i més ara que tinc les muses vivint perpètuament a casa recordant-me la novel·la que avança, ara endavant, ara endarrera i de nou endavant. Ja he acabat la primera part i rumio si... i decideixo que avui no és dia de decidir. Potser demà voldré escriure de nou tres capítols. Fent i desfent n'aprèn l'aprenent. El gris convida a la reflexió, no a l'acció.