DES DEL BALANCÍ

Lucien Freud

Molts cops m’havia mirat al mirall i pensava en ell. El que veia no era extraordinari, no, més aviat es tractava d’una mirada nostàlgica i desencisada, recordant temps passats. De millors glòries. El que veia en el mirall eren unes pinzellades planes, de colors entre beige, marró i gris en les que s’hi veu la carn. Una carn completament mortal però viva.

Què farem ara que ja no hi és per consolar-nos, per dir-nos amb la seva pintura que també la nostra carn pot ser bella si una mà sap fer-la-hi, o la sap somniar? D’ara endavant, el nostre reflex haurà perdut un toc de blau, una lluentor de vida. I haurem de consolar-nos de la pèrdua d’un amic. Perquè, com no ha de ser-nos amic qui sap veure en nosaltres la bellesa i ens consola del que ja no tenim?

Ha mort Lucien Freud, el pintor de la carn i la vida. Un moderníssim Rubens, personal i intransferible que, en una mena de transposició del pensar del seu avi, Sigmund, també va saber reconciliar-nos amb els nostres traumes i raons fent-les raonades i compartides amb tota la humanitat. Lucien va fer fa uns dos anys (ai la memòria!) una exposició al Caixaforum, meravellosa. Fou el pintor de la realitat més real. Naturalment, si voleu saber la seva biografia, consulteu Internet.