dimarts, 26 de juliol de 2011

DES DEL BALANCÍ

Finisterre. Les botes són una petita escultura que ens recorda que aquí va ser, durant segles, la fi del món.


Calma.

Ha estat un dia així.

Quan m’he despertat era d’hora però m’he llevat per poder gaudir del que endevinava per la finestra.

El jardí, plogut d’ahir, ja és sec. Quin luxe esmorzar sola amb les orenetes, els conills saltant al fons i una puput amb els seus puputets al darrera.

De mica en mica han anat apareixent els meus amb més o menys soroll vital. També arriba un jardiner a segar la gespa a fons. Aquesta cadència ens acompanyarà tot el matí.

A migdia, tenim una catifa verda que ens omple de joia. Inclús el desordre queda ordenat i ens contagia les ganes de fer arreglos pendents. Són les nou i el silenci és verd.

Algú canta i el sopar és a punt per quan vulguem.

Demà farà bon dia. Més bo que avui?

1 comentari:

  1. Hi ha dies que no són millorables, com a màxim es pot aconseguir que siguin de la mateixa qualitat, oi que sí?

    ResponElimina