L'arpa i les seves vibracions, 487

                                         LA VALL DE NÚRIA

Un any més pugem a Núria, a l’escapada tradicional de cada estiu quan ve la meva germana a Barcelona. Acompanyades de dues amigues agafem el cotxe amb el desig de deixar la calor endarrere i anar cap a la Vall tan estimada.

Deixem enrere Vic, Ripoll, Campdevànol i Queralbs on aparquem el cotxe en una gran àrea. Sortosament, només es pot pujar a Núria amb cremallera.

El temps ens acompanya; sense pluja de dia, i si a la nit que cau una pluja fina que ho deixa tot ben mullat. Encara, queden moltes congestes que ens apressem a fotografiar.

Just a l’arribar ens trobem els parterres plens de la flor emblemàtica de la Vall de Núria, el marcòlic groc, que floreix entre juny i juliol. Donat que els altres anys al anar-hi a l’agost no podíem veure-la, enguany ens fa molta il·lusió trobar-la tan abundantment.

A la secció de llibres de la botiga, en comprem un que parla de la flora i fauna de les muntanyes de Núria i d’aquest entorn. Ens assabentem de curiositats, algunes desconegudes. El marcòlic groc , anomenat també lliri del Pirineu, (lilium pyrenaicus), es troba entre 1500 i 2000 metres, en zones subalpines del Pirineu. Pot arribar al metre d’alçada. Les seves flors que neixen de cap per vall, tenen sis pètals de color groc amb taques brunes i les seves fulles són ovals en grups de cinc al llarg de la tija. Us penjo la foto que no per coneguda, perd bellesa.

En quan a les muntanyes, s’anomena l’Olla de Núria l’espai entre set pics: Fontalva, Embut, Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegre. El nostre poeta Maragall en diu “la plana més bella” i realment ho és.

Kilian Jornet, ens diuen que fa el recorregut de l’Olla per entrenar-se abans de participar, en altres països, en curses més importants.

Les nostres caminades de cada matí fan riure al costat dels grups d’excursionistes i escaladors que des de l’hotel o del càmping programen cada nit pel dia següent, la seva ruta. Això, a nosaltres, no ens treu el gaudi de mirar amunt i veure l’alçada i bellesa de les muntanyes. Des del pla veiem, al fons, el Pic d’Eina de 2786 m. Noufonts de 2861, Coll d’Eina de 2682 i el Puigmal més amagat de 2910 m.

Al pla, els cavalls i vaques ens fan companyia, pasturen en llibertat tant uns, com les altres. Fa poc que han parit i les vaques, porten al costat els vedells que aprenen a trepar i les eugues els pollins que els segueixen amb les potes, encara maldestres.

Com experiència bonica m’emporto la impressió que em va fer un capvespre, sentir el silenci total. Em trobava sola passejant al voltant del llac, cap persona, cap gos, cap soroll, l’aire quiet i el cel sense núvols, només el silenci total i absolut.

Retorno al poeta Joan Maragall

Verge de la Vall de Núria

Voltada de soletats

Que inmòvil en la foscúria

I en vostres vestits daurats,

Ohiu la eterna cantúria

Del vent i les tempestats:

Verge de la Vall de Núria,

A Vos venen les ciutats

L'arpa i les seves vibracions, 486

Assistim a l’última funció del Liceu d´aquesta temporada; Òpera ,La Favorite de Donizetti, obra escrita per encàrrec i amb llibret d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe. Estrenada a París en el 1840, narra una historia d’amor ambientada a l’any 1340 en un dels darrers dies de la Reconquesta i que acaba amb la mort de Leonor de Guzmán, la favorita del rei de Castella, Alfons XI, als braços del seu enamorat Fernand. El resultat és una obra equilibrada, a mig camí entre el gust francès, que inclou ballets i del belcanto tardà del mateix Donizetti

Derek Gimpel, el director escènic, situa en una època intemporal aquesta impossible història d’amor.

Òpera cantada en francès per intèrprets de gran vàlua. La mezzo Clémentine Margaine, en el paper de la favorita, Michael Spyres, en el del novici enamorat Fernand, el baríton austríac  Markus Werba en el rol del rei, Miren Urbieta en Inés confident de Leonor, impecable en l’ària que té assignada i, finalment el baix Ante Jerkunica en Balthazar prior del monestir, que va ser el més aplaudit després de la parella protagonista.

La direcció musical de Patrickk Summers, semblava més un concert que una òpera, amb menció especial als instruments de vent i metall, i també els solos de flautes, corn anglès, l´oboè i el clarinet. La música corresponent al ballet és interpretada amb el taló abaixat enmig de les escenes de l’òpera.

El cor dirigit per Conxita Garcia va demostrar gran professionalitat.

Coproducció del  Gran Teatre del Liceu i el Teatro Real de Madrid.

A la sortida els comentaris habituals i el desig de seguir escoltant bona música operística la propera temporada.

L'arpa i les seves vibracions, 485

MÚSICA DEL RENAIXEMENT A CATALUNYA

Assisteixo, amb els amics al concert a l’aire lliure en el marc incomparable de l’espai barroc i acústicament privilegiat  de la antiga Casa de Convalescència, seu des de fa molts anys de l’Institut d’Estudis Catalans.Gaudim d’una nit en que la temperatura és molt agradable.

El secretari general de l’IEC, Romà Escalas, fa la introducció de l’acte i ens presenta el programa, que durant els mesos de juny, juliol i novembre,  serà un cicle de concerts titulat ”Música al claustre: cobles i capelles”.

Avui és un conjunt vocal, especialitzat en música del Renaixement, que interpreta un programa centrat en compositors de l’escola catalana. Així, hem pogut sentir peces de Joan Cererols, i  obres poc conegudes de Vila, Alberch o Cabanilles, entre altres.

De Canendi Elegantia, el grup d’avui, està compost de vuit cantants masculins; dos contratenors, tres tenors, dos baixos i Francesc Garrigosa, tenor i director del grup. En la segona part Jordi Ribell al clavicèmbal .

                      

A destacar per la seva bellesa el Magnificat a 4  de Pere Vila, que prové d’un manuscrit de la catedral de Tarassona (1465/1538), i que De Camendi Elegantia ’ha reestrenat enguany després de 500 anys I que ens ofeix en primícia, ja que feia cent anys que no es cantava.

La resta del programa, obres en la seva majoria religioses, Pueri hebraeorum, Ave maria, O vos omnes, que es cantaven en les esglésies i algunes de profanes, tan en llatí com en castellà i la d’El bon jorn , (ensalada renaixentista).La seva temàtica s’inscriu en el cicle de Nadal. A traves d’un fil narratiu, diversos pastors relliguen un seguit de cançons i villancets en català, castellà i occità, rubricats per una salmòdia llatina. Mitjançant la recreació musical d’un estil costumista i pseudo popular , l’autor cercava d’apropar l’evocació del misteri del Naixement als fidels que omplien el temple desprès de la Missa del Gall. A Mateu Fletxa de València li devem aquesta deliciosa peça composta durant el segon terç del segle XVI

Per acabar tres peces de Joan Cererols: Al amor que viene, !Alarma! Toca el amor,  i !Ay, que dolor!.

La musica que hem escoltat aquesta nit, ens confirma que la permanència dels repertoris han garantit que els termes de cobla i capella mantinguin, encara avui, el significat original com a testimoni de la seva identitat.

De Canendi Elegantia

Clavicèmbal

L'arpa i les seves vibracions, 484

               BONA FESTA DEL FOC 
                                          A TOTS ELS BLOCAIRES

                       

                                  

L'arpa i les seves vibracions, 483

Sense cap  dubte el concert de cloenda de l’OBC va ser un dels més concorreguts i aplaudits.

Per primera vegada es va poder escoltar a l’Auditori EL RÈQUIEM DE DVORÁK, sota la direcció de Kazushi Ono. Una obra magna del Romanticisme que va més enllà del text religiós; una reflexió sobre la vida, la mort, l’ésser humà i l’esperança en que la música esdevé la protagonista. Kazushi Ono explica que quan es va proposar interpretar a Barcelona aquesta obra colossal, es va adonar que l’OBC no l’havia interpretat mai ,i ho va voler resoldre ràpidament amb aquesta versió integra que ens ha presentat. Més de 90 minuts de música simfònica i un excel·lent cor, el rèquiem que , juntament amb els de Mozart, Verdi, Brahms i Fauré, interpretats tots ells per la nostra orquestra en diverses ocasions, completa el conjunt de “rèquiems”.

L’any 1890 Dvoràk era al punt àlgid de la seva carrera i, per satisfer un encàrrec del Festival de Birmingham, va compondre aquesta obra sense escatimar-hi recursos; una obra gegantina que combina fragments suaus  i tendres amb grans explosions dramàtiques.

Tres corals van posar la seva veu, Cor Lleder Càmera, Cor Madrigal i Cor Anton Bruckner, amb un total de cent cinquanta cantaires.

Solistes Marta Mathéu , soprano, Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano, Roger Padullés, tenor i José Antonio López, baríton.

Un conjunt esplèndid. Bon final de temporada

Kazushi Ono

Orquestra, cors i solistes

L'arpa i les seves vibracions, 482

                                                             

Tarda molt agradable de cinema. Surto amb una amiga i decidim anar a veure Maria by Callas. A totes dues ens agrada molt l’òpera i coincidim en el mateix abonament, en les representacions del Liceu.

No espereu trobar res més del que ja sabem de la vida de la diva. És tracta d’un documental d’una hora i cinquanta-tres minuts, les escenes del qual són tretes d’arxius amb col·laboracions de Nadia Stancioff, amiga de sempre de la Callas. Dirigida per Tom Volf.

No és tampoc una biografia tal com podríem pensar, sinó que el bel canto, va posant música a relats de la seva infantesa, adolescència i posterior casament amb Giovanni Meneghini. Les converses i fotografies, donen l’oportunitat de veure-la  i escoltar-la en actuacions d’arreu d’Europa i Amèrica, així com l’etapa de silenci de nou anys, al costat d’ Onassis.

Amb el seu marit i Onassis

Alliberada de la seva etapa grega, viu a Paris fins el retrobament amb l’Onassis, aquest ja molt malalt.

Ambientada entre 1923 i 1977, any de la seva mort a París, als 53 anys, ens permet recordar personatges prou coneguts. Polítics, escriptors, productors, directors, cineastes i famosos.

Les àries que canta son bellíssimes, algunes, durant les representacions teatrals de Norma, Tosca, Lady Macbeth, o Carmen.

Si us agrada la música d’òpera no deixeu d’ anar a veure el documental. És una joia. M’agradaria acabar amb un Link on poguéssim escoltar-la cantant  Casta Diva de Bellini, però no ho sé fer, no tinc la Meri al meu costat, però si que us ho podeu imaginar posant la lletra a la música:

                       “Casta deessa, que amb teva resplendor de plata,

            il·lumines aquests antics boscos sagrats, torna vers nosaltres

            la teva formosa cara sense núvol ni vel,

            sense vel, sí, sense vel”.

L'arpa i les seves vibracions, 481

SANT PANCRAÇ

Ahir Sant Ponç i avui Sant Pancraç. Tots hem vist petites figures d'aquest Sant a casa de coneguts i en diverses botigues. Al meu barri de Gràcia, el podeu trobar en un reconet de la bodega, a la fleca , a la farmàcia i, la meva perruquera, el té envoltat de julivert tot l'any. Sol ser una petita figura de guix que representa a un adolescent vestit de romà, túnica verda, mantell vermell. Aixeca el dit índex de la mà dreta, mentre que a la mà esquerra sosté un llibre obert i una palma, símbol del martiri. Al cap una corona daurada de llauna, i va calçat amb sandàlies.

La història dels dos sants és similar. Pancraç, noble pagà originari de Frígia (Àsia Menor) es trobava a Roma on fou batejat. L'emperador Dioclecià volia emportar-se´l a palau, sempre que renunciés a la seva fe, al no cedir el van decapitar. De nit, alguns cristians se'n van endur el cos i el van sepultar a la Via Aurèlia. Segons la tradició era el dia 14 de maig del 305, només tenia 14 anys. Se'l considera advocat dels que busquen feina i el seu nom esdevingué popular a molts indrets de Catalunya i també a Anglaterra.

A casa nostra, la devoció popular ha traduït en "salut i feina" la seva petició. La meva mare m'explicava que li demanaven feina; ella i les seves germanes que eren modistes, fins que un dia algú no els hi va pagar la feina feta, uns vestits de núvia. Des de llavors pregaven així: Sant Pancraç que tinguem feina i que ens la paguin. La manca de treball que comporta la crisi i,  les retallades a tots nivells, propicia que molta gent busqui una intercessió o una via d'esperança i, ompli els altars on es venera la seva imatge amb espelmes i llantions; només cal que aneu al seu altar de la Catedral. Per tant un sant de molta actualitat.

L'arpa i les seves vibracions, 480

                               

Un any més Barcelona s'omple de colors i d'olors.

La Fira de Sant Ponç és una de les fires més antigues de les que es fan a la nostra ciutat. El carrer de l'Hospital es converteix amb el millor lloc per comprar mel, fruites confitades i plantes remeieres.

Era costum que, a la primavera, els herbolaris portessin herbes per vendre-les. Les herbes collides en aquesta estació de l’any es creia que tenien més propietats curatives. Fins el segle XVI,, aquesta fira es feia a la primavera però es va cristianitzar i es va començar a celebrar el dia de Sant Ponç, l’11 de maig.

El primer emplaçament de la Fira de Sant Ponç va ser a la plaça de Sant Miquel, després es va fer al carrer de Sant Cugat del Rec, i – finalment – al seu actual emplaçament: el carrerde l' Hospital.

Si decidiu fer una passejada pel carrer de l'Hospital, trobareu molta gent i moltes 

parades plenes de bresca, de mel, fruites confitades, melmelades, mató, iogurt i formatges artesans, herbes medicinals i altres productes també artesanals.

Gaudim, avui, d'una festa ben nostra.

L'arpa i les seves vibracions, 479

DELTA DE L'EBRE

                                  

Aprofitant el pont de l’u de maig, organitzem amb la colla una sortida de quatre dies per terres de l’Ebre, el Priorat i el Matarranya. L’excursió, ha estat un èxit.  Gràcies al bon temps que cada dia ens ha acompanyat, ens ha permès visitar una bona colla d’indrets.

Començo el relat pel final, que consisteix en visitar, amb calma, el Delta. Amb una superfície de 320 km, és un dels hàbits aquàtics més importants del Mediterrani occidental i, la zona humida més gran de Catalunya.

Situades dins el Parc es troben les badies del Fangar i els Alfacs a la desembocadura de l’ Ebre. A l’interior de les dues badies, les aigües són tranquil·les. La profunditat varia des d’un, a vuit metres; el fons està cobert d’extenses praderies d’algues que converteixen aquest ecosistema, tan fèrtil, en l’origen de la seva alta diversitat biològica. Les aigües de la costa, exposades a una gran renovació, són riques en nutrient, i alimenten la gran concentració d’algues planctòniques que són la base de la cadena tròfica de les dues badies. Aquestes condicions, favorables, son l’èxit de conrear els espectaculars musclos, i les fines ostres arrissades i les cloïsses, que donen nom a la zona de marisc més important del Mediterrani espanyol.

La Generalitat de Catalunya va aprovar la creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre el 1983, que consta de la comarca del Montsià en l’hemidelta dret i del Baix Ebre en l’hemidelta esquerre. De les poblacions que formen part de l’hemidelta dret destaca Amposta que junt amb el Poblenou del Delta, té un major nombre d’habitants. Aquí, també es troba el centre d’interpretació de les llacunes en la Balsa de l’Encanyissada. De l’hemidelta esquerre visitem la població de Deltebre, on es troba la seu del Parc Natural del Delta.

A part de les caminades que fem per la zona, embarquem en un catamarà per fer un creuer fluvial de més d’una hora de durada per la desembocadura de l’Ebre, vorejant les illes de Buda i de Sant Antoni. El guia ens dóna torta classe d’explicacions científiques i pintoresques del que anem veien, tant de la flora i fauna, com de la profunditat de les aigües en diversos trams.Fa sol i molt de vent que ens obliga a deixar la coberta i quedar-nos a l’interior, un xic més protegits mentre fem fotos, com podem, amb la càmera a la mà.Tot comentant el que hem après del Delta sempre canviant, busquem un restaurant per dinar i com no podia ser d’altre manera demanem un primer plat de marisc i un segon d’arròs, ambdues d’aquesta terra.

L'arpa i les seves vibracions,478

                                                                      SANT JORDI 2018

A la tornada, d'una petita escapada, trobo al meu correu la felicitació pel dia de Sant Jordi del Rafel amb les dues roses, la vermella de sempre i enguany la groga en record pels nostres estimats presos polítics, així també com no podia faltar el vers ja esperat de la Maria Dolors.
Avui va la  meva felicitació, tot desitjant que el proper Sant Jordi el puguem celebrar amb més alegria, més roses i més llibres

Segurament, la manera més segura de descansar és fer prèviament moltes coses. En el Timeout.cat d'aquesta setmana hi ha una secció impagable: 500 coses que has de fer si vols dir que coneixes la teva ciutat. Naturalment no us en puc fer una còpia però la revista segur que la trobareu a molts punts del vostre barri. Aquest número (i correu perquè surt cada setmana) és particularment interessant.

Aquest cap de setmana passat he estat a Mallorca amb la Mina. Ho hem passat molt bé, hem patit la inconcreció horaria dels mitjans de transport i hem comprovat que no cal córrer tant per arribar a lloc i que l'espera també permet gaudir de moments, trobades i descobriments inesperats. I sobretot, he refermat la idea que una sortida a dos estableix uns lligams especials molt interessants perquè el millor de les complicitats és riure plegats i això ho hem fet a bastament.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sembla que la primavera amb els seus altibaixos ha arribat definitivament. Hem tingut dies de tota mena, hem treballat molt i també hem rigut i ho hem passat molt bé.

S'han acabat les vacances de Pasqua i ara que ja podria descansar demà me'n vaig a Mallorca amb la Mina en aquell viatge iniciàtic que faig amb els néts quan fan deu anys. Avui tinc feina i no puc dedicar-me al bloc, però sapigueu que us recordo i que a la tornada del viatget us en faré cinc cèntims.

L'arpa i les seves vibracions, 477

Unes hores abans d’assistir a la funció del Liceu, m’assabento del problema polític que està en boca de tots. Casualment en  l’argument de l’opera d’avui  hi trobem molts paral·lelismes amb el que està passant. Això fa que no gaudim de l’espectacle amb tranquil·litat. Moltes de les frases que diuen els actors tenen plena vigència.

Al final de l’espectacle aplaudiments pels cantants i el cor. Mentre cau el taló, tot d’una, des del centre del tercer pis una bandera estelada ondeja, fet que aplaudim i coregem amb cants la majoria dels assistents.

Andrea Chénier és l’òpera més  famosa d’Umberto Giordano (1867-1948). La qualitat i l’instint teatral de la partitura aviat la van convertir en un èxit dins i fora d’Itàlia. El llibret de Luigi Illica s’inspira en l’existència real d’André Chénier (1762-1794),un poeta francès que, tot i haver abraçat en un primer moment la causa de la Revolució Francesa, va acabar sent víctima del Terror i va morir guillotinat.

L’òpera de Giordano, tot i el rerefons revolucionari, concentra l’acció en la història d’amor entre Andrea Chénier i Maddalena de Coigny. La partitura s’emmarca en el context del verisme italià, com a reacció antiverdiana. Té números cèlebres, molt coneguts, com “Improviso”, “Nemico della patria” i “La mamma morta”

Molt acurada la posta en escena, coproducció de la Royal Opera House, Covent Garden de Londres, Centre Nacional d’Arts Escèniques de Beijing i l’Òpera de San Francisco.

A la sortida molta gent a la Rambla.

Em quedo amb un regust agre-dolç. Bons cantants, bona música, vestuari molt cuidat i romàntic, ballet... però la Revolució del Terror francesa... ens ha quedat a dins.

LA TRESCA I LA VERDESCA

L'altre dia, a Girona, passejant pel centre, a" les quatre cantonades" em vaig trobar amb aquest terra que assenyala els quatre punts cardinals amb la seva lletra inicial. Al mig unes línies sinuoses com si resseguissin unes esquerdes, tal com es veu en la foto. Em van recordar una antiquíssima tècnica japonesa de reparar la porcellana esquerdada, el kintsugi, amb una pasta d'or que ressegueix i reforça la trencadura. La seva filosofia obeeix al desig de mostrar que les coses tenen una història que no s'ha d'amagar perquè la fa més resistent i més bella. No sé a què obeeixen ni el significat de les de Girona (i si algú ho sap agrairia que m'ho digués) però m'ha fet pensar en el pas ineluctable del temps i el record.

LA TRESCA I LA VERDESCA

PRIMAVERA?

Tinc fred i estic emmandrida., serà el temps? Potser encara no he acabat de sortir de la hivernació animal.

L'entrada de la primavera ocorre en l'instant en que la duració del dia i la nit són iguals: l'equinocci (aequi. igual i noctium-nocturnitat). A partir d'aquell moment la durada del dia creix un minut cada dia, o sigui que la nit retrassa progressivament la seva aparició. 

Amb el canvi d'estació el proper diumenge 25 de març s'avançarà una hora el rellotge. En aquesta primavera hi haurà dues pluges d'estels, el de les Línides, el 22 d'abril i dies al voltant  i la de les Acuàrides, el 6 de maig que serà a les 10h i per tant no la veurem). Dos dies per reflexionar sobre la nostra immensa petitor en mig de l'Univers i l'estorament que produeix el coneixement.

Les llunes plenes seran el 31 de març, el 30 d'abril i el 29 de maig (dia del meu aniversari, que bé!)

Quan al polen serà si fa no fa com l'any passat i qui tingui alèrgies que es prepari.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Un altre cap de setmana diferent

Aquest cop tot va venir per l'anada a Girona per veure l'exposició de l'Olga Sacharof al Museu d'Art.

I com que això volíem fer-ho dissabte vaig trucar a una amiga que viu a Girona per pujar divendres i quedar-me a casa seva. Aquesta amiga és una de les tres que varem estudiar ceràmica a l'Escola Massana durant tota la carrera que eren set anys, fixeu-vos si varem tenir temps de compartir, riure, aprendre, gaudir etc...i d'això fa gairebé setanta anys, sembla impossible; i seguim amb la mateixa complicitat de sempre encara que no ens veiem tan sovint com voldríem. 

Doncs cap a Girona i arrenquem una conversa que no es va aturar fins que ens varem separar, dissabte a migdia. A banda de la xerrameca a la tarda em va dur a veure la nova biblioteca i de pas, assistir al MOT, el festival de literatura que ha tingut lloc del 15 al 24 de març amb la participació d'una bona colla d'escriptors i actes diversos. Aquella tarda nosaltres assistírem a un diàleg entre Miquel de Palol i Pep Coll, moderats per la periodista Eva Vàzquez. Va ser una conversa molt àgil, divertida i seriosa alhora. I de segon plat la d'Andreí Makine un autor rus convertit a escriptor en llengua francesa per obra de la seva àvia que li parlava en francès i Xavier Pla, professor de literatura contemporània a la Universitat de Girona. Una tarda ben aprofitada i acompanyada per un ruixat que ens va seguir mentre hi anàvem. Abans de sortir, la vista del cel enfosquit des del balcó de la meva amiga era una meravella. I encara a la taula on havíem sopat ens vam adonar que era un quart de tres i calia dormir una mica. No sé, perquè mai no recordo els meus somnis, si vaig seguir somniant la conversa però tot podria ser.

El matí següent, primer un opípar esmorzar macrobiòtic que la meva amiga, amb bones arts, em procurava per convèncer-me de les bonances del sistema. A continuació una passejada per la ciutat sempre agradable i la descoberta d'una pastisseria siriana que em va servir per quedar bé amb els altres amics que m'esperaven a dinar.Tot això, amanit, és clar amb més parla que parla inestroncable.

A continuació vaig canviar de terç. Dinar boníssim i una conversa sobre l'Olga Sacharof  amb els meus amics que, havent-la conegut moltíssim, eren els protagonistes principals de la Taula Rodona sobre ella. Vaig tenir el privilegi, de les primícies de les anècdotes i del gaudi d'una sèrie de coses de primera mà. Al Museu la Taula Rodona ens esperava, amb un públic interessadíssim i atent que la va convertir en un acte cordial i molt interessant. L'exposició, magnífica i la quantitat d'obres presentades mostrava de forma molt completa les diferents èpoques de la pintora, coneguda, sí, però crec que injustament sil·lenciada o no prou lloada, em temo per les patúms artístiques que massa cops han fet i desfet amb uns criteris que no s'ajusten a la veritable crítica d'art sinó per raons de capelleta,

O sigui que aquesta exposició no solament pot acontentar als admiradors de l'Olga sinó descobrir-la a qui no la conegui o no la conegui prou. Val la pena un viatge a Girona per veure-la.

No puc posar gaires fotos perquè a l'expo no en podia fer i a 'internet són poques i no prou representatives. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

I TERCERA PART DEL DISSABTE

Després del que havíem vist i après amb els porquets i  el robot estàvem exhausts. Sort que els nostres amfitrions, l'amic i el fill que és el que du lo dels porquets ens van preparar un opípar vermut al jardí . Aquell espai, enorme, al Prat de Llobregat és part dels terrenys que havien estat dels avis del nostre amic. La casa pairal, una gran torre ara és part d'un club de tennis i altres terrenys els ocupen instal·lacions de negocis diferents. Però ells tenen un magnífic jardí molt ben cuidat pels alumnes d'una escola ocupacional. Allí, com dic, varem matar el cuc. Però com que no era ben mort decidírem anar a celebrar aquella sessió tan científica  i dinar  (sempre acabem igual, no tenim remei) i es va proposar un restaurant que està molt bé i alguns ja coneixien i tal i tal. És al Garraf. Us el recomano; efectivament està molt bé i el preu assequible. És exactament al peu de l'estació, sobre unes roques que tanquen la badia del Garraf, amb l'aigua que bat als peus i una vista fenomenal. Hi havia gent, molta, però no ens van fer esperar gaire perquè és molt gran, amb dues grans terrasses (feia un dia radiant) i l'interior i la paella era de sí senyor i la resta també. I el que més em va agradar van ser les casetes de la platja. Les coneixeu? Fantàstiques, ja veieu la foto i a més és un miracle que s'hagin conservat i mantingut; ara són perfectes. Jo, que he passat centenars de vegades per la carretera, mai no ho havia vist i em va agradar moltíssim. S'hi pot anar amb cotxe, és clar, però també en tren i ja dic que és a peu d'estació. Un bon fi de festa per aquest dissabte tan savi i d'amistat.

No en va som la colla Maribolla. 

 De wikipèdia: Les primeres casetes de la platja de Garraf, anomenades "botigues" per la gent de la comarca, van ser construïdes cap a la fi dels anys vint, quan els estiuejants van començar a bastir barraques amb canyes i uralita per passar les nits dels caps de setmana. Posteriorment van anar adquirint el seu aspecte de casa i, cap als anys quaranta, es van formalitzar els contractes amb Marina. Fetes de fusta i pintades de verd i blanc, envolten la mitja lluna de la platja atorgant-li una especial i característica fesomia.

LA TRESCA I LA VERDESCA

La segona meravella de dissabte : EL ROBOT

Tinc un amic molt savi que ha fet un robot mèdic, o sigui que opera. Efectivament no us esxplicaré ara les gràcies del meu amic però és un enginyer savi de debò amb fama i molts premis internacionals. Bé, deixem l'amistat de banda i al que anàvem:  Aquest amic ha fet un robot que serveix per operar. El metge operador treballa des d'una pantalla paral·lela i el robot va executant el que ell fa. La cosa és que el metge actua a mida, diguem-ne normal i el robot ho fa en infinitessimal la qual cosa és d'una precisió absolutament impensable en una mà humana. Què fàcil sembla, dit així, oi? Però la realitat és una altra ben diferent i és fruit d'una feinada  una complexitat que no sóc capaç d'explicar ni gairebé entendre. Les dificultats són de tot tipus des de conceptual fins material, problemes amb les patents, els materials, etc. Aquest amic és d'aquells que amb un cordill i un tros de filferro pot fer el que sigui i explica les coses més complexes del món d'una forma absolutament entenedora. Ara ja està jubilat de la seva càtedra a la UPC i es dedica bàsicament al robot quan les conferències urbi et orbe li permeten. D'aquest robot cirereta del pastís de mil invents anteriors (la connexió dels semàfors de la ciutat, els aparells de les votacions de la Cambra de Diputats, la forma d'estibar els vaixells de càrrega etc ) n'haviem  les mercaderies en els vaixells etc) n'hem sentit a parlar milers de cops però veure'l i inclús provsentit a parlar  milers de cops però veure'l de debò va ser una experiència emocionant. 

a la pantalla de la dreta es veu el que el metge, amb els aparells de sota i unes ulleres de 3 dimensions va fent i el robot és tot el de l'esquerra ( veure la imatge inferior). aquests tres braços (que semblen unes batedores gegants) són les "mans"  que actuen i fan, a la mida i al lloc, el que el metge fa. Naturalment també pot actuar directament però té molta més mobilitat des de la seva taula de treball

 .