dilluns, 14 de maig del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA






El camí des de Vilafranca fins a l'Arboç és una serralada de ginesta esplèndida. En una setmana tot està diferent i sembla que ara si ja tenim els millors dies de la primavera. Els ensurts de núvols i pluges entremaliades han donat pas als verds, tocs de roselles i mils de flors. La vegetació en general està  a punt de rebentar d'un moment a l'altre i els ocells impacients vigilen els fruits dels cireres, la prunera, les serbes... que tot just comencen a tintar-se de rosa. Per cert, les roses que la setmana passada eren poncelles avui m'han rebut en un espetec de taques grogues a les que fan de contrapunt unes d'un roig fondo, com de saló del segle XIX.
Estic sola i la pau és una línia blanca en el cel blavissim. A sobre meu Liceu de piuladisses i parrupeigs. Dos llorigons salten, perseguits per una garsa tan grossa com ells i jo menjo pa amb tomàquet, amanit amb olor de lligabosc.


REALITAT

UNA IMAGEN VALE MÁS QUE MIL PALABRAS

dissabte, 12 de maig del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 187

Ahir Sant Ponç i avui Sant Pancraç. Tots hem vist petites figures d’ell a casa de coneguts i a diverses botigues , al meu barri el tenen en un raconet a la bodega, a la fleca i a la farmàcia. Petita figura de guix que representa un adolescent vestit amb túnica verda, un mantell vermell i que aixeca el dit índex de la mà dreta, mentre a la mà l’esquerra aguanta un llibre obert i una palma, símbol del martiri, al cap una corona daurada de llauna, calça sandàlies romanes. La historia dels dos sants és similar. Pancraç, noble pagà originari de Frígia (Àsia Menor) es torbava a Roma on fou batejat, l’emperador Dioclecià volia emportar-se’l a palau , sempre que renuncies a la seva fe, al no cedir el van decapitar. De nit, alguns cristians se’n van endur el cos i el van sepultar a la Via Aurèlia. Segons la tradició era el dia 14 de maig del 305, sols tenia 14 anys. Se’l considera advocat dels que busquen feina i el seu nom esdevingué popular a molts indrets dels Països Catalans, també a Anglaterra. A casa nostra la devoció popular ha traduït en “salut i feina” la seva petició. La meva mare m’explicava que li demanaven treball; ella i les seves germanes eren modistes, fins que un dia algú no els hi va pagar la feina feta, uns vestits de festa,des de llavors pregaven així: Sant Pancraç que tinguem feina i que ens la paguin. La manca de treball que comporta la crisi i, les retallades a tots nivells, propicia que molta gent busqui una intercessió o una via d’esperança i, ompli els altars on es venera la figura del sant amb espelmes i llantions , sols cal que aneu al seu altar de la Catedral,per tant un sant de molta actualitat.

LA TRESCA I LA VERDESCA- ENIGMA

L'Olga, abans d'ahir al seu bloc parlava de la música de la fusta. Llegiu-ho perquè és molt interessant i suggeridor (olgaxirinacs.blocspot.com.es)
A tenor d'això he pensat que cadascú de nosaltres, com les fustes, té una sonoritat especial i única que només saben descobrir els qui per amor ens acosten el seu diapasó. Potser també, només per amor, estem disposats a deixar anar els nostres millors sons.
Jo me'n vaig a Saifo a carregar-me de sons, d'olors, de sensacions diverses i espero ser capaç, després d'anar-les deixant anar de mica en mica.


I per no abandonar el costum encara que sigui després del meu fracàs, us envio un altre enigma molt fàcil. Qui son aquests personatges? Un construia a l'engrós, a l'altre no li calia anar sur le pont per trobar senyoretes, el seguent pintava els que hi vivien, a sota el pont i per últim un que de les seves obres va anar traient material com si hagués previst les retallades actuals. Ah i cal també dir on son.

divendres, 11 de maig del 2012

SANT PONÇ






DE VISITA OBLIGADA CON LA CÁMARA

L'arpa i les seves vibracions, 186

SANT PONÇ Tal com diria la Mª Dolors, avui cal trescar i, que millor que anar al carrer de l’Hospital, per veure, olorar i gustar tot el que la festa ens depara. Paradetes de tota mena d’herbes oloroses, fruites confitades de colors i sabors diversos i, gent, molta gent mirant, passejant i comprant. Beneïdes tradicions que ens donen un dia feliç enmig de tot el que ens cau a sobre.
 
 Va per tu, Olga. Per molts anys. Jo faig els mateixos que tu el dia 29. Potser no som unes jovenetes però el que compta és la il·lusió i l'interès. Que duri per molts anys. Ja que no podem brindar amb una copa de cava (potser algun dia) t'envio unes flors de la meva terrassa.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Avui he anat a Sant Julià amb la meva amiga Edelmira. Feia, ja ho heu vist un dia meravellós i per primer cop, entrant a la casa m'ha fet bona impressió. La feina feta comença a notar-se. Us envio unes quantes fotos més per anar completant l'àlbum , encara que espero que les vostres, el dia que hi anem plegats em descobreixin aspectes inesperats.

dijous, 10 de maig del 2012

PANEM ET CIRCENSES

Tenia pensat canviar el nom d'aquesta secció i posar-li ELS FORATS NEGRES perquè per a mi és tan inexplicable el que està passant com la immensitat de l'espai. Però fullejant el diari he trobat aquestes dues perles que per si soles justifiquen el títol que vaig triar fa temps. Són dues notícies locals que, segurament, passaran desapercebudes i que donen idea del món en el qual estem ficats.

1.- Ahir, dia d'Europa, els autobusos de Barcelona no van du les boniques banderoles blaves amb estrelletes blanques. Té, era això! Tot el dia vaig estar neguitosa i no en sabia el motiu. Doncs, anem-nos preparant. L'Ajuntament ha decidit no posar-ne ni per Santa Eulàlia, ni per Sant Jordi, ni per la Mercé, ni per l'11 de Setembre i ni tan sols pel dia de la Constitución. L'estalvi serà de 35.000 €. QUE JO EM PREGUNTO: QUE LES FAN A MÀ I LES CANVIEN CADA VEGADA?

2.- Les ments pensants del nostre Govern han decidit ARA que s'ha de canviar de totes totes l'escut de Felip V que presideix la façana del Parlament i substituir-lo pel "nostre". Tindrà un cost 17.000 €. QUE JO EM PREGUNTO: Llevat de la Mª Dolors i en Rafael que fotografien la ciutat pam a pam QUANTES PERSONES SI HAN FIXAT EN L'ESCUT?

LA TRESCA I LA VERDESCA



Oi que alguna vegada heu trobat una cara o una semblança en un objecte inesperat? Doncs hi ha uns bojos de la fotografia que les busquen i les comparteixen a la xarxa. Us envio unes quantes per animar-vos a que en trobeu .








Ës l'interès de les petites coses que en una mirada perspicaç troben un significat inesperat.

dimecres, 9 de maig del 2012

l'arpa i les seves vibracions, 185


Conegudes  les biografies de Mª Antonieta,  les pel·lícules realitzades, i els  llibres que parlen de la Història de França abans i desprès de la Revolució Francesa, el film que he vist avui té una altre mirada. Tot passa ràpidament en tan sols quatre dies i, la narració ve donada pels ulls d’una jove lectora de la Cort de Versalles al servei de la reina. Les escenes van des de la seva humil i degradant cambra, a les dependències de la reina; ella veu, escolta i no és capaç d’entendre el que passa a Palau, o potser si, però no s’ho creu. Versalles és un món dins un altre món que no és París. El protagonisme doncs el porta Sidonie Laborde, la jove lectora. Els altres dos papers femenins són la reina Marie-Antoinette (Diane Kruger) i la duquessa Gabrielle de Polignac (Virginie Ledoyen).  Altres dames, criades i serventes. Breu aparició de Louis XVI i dels seus ministres. Direcció de Benoit Jacquot.
Rafel la resta per tu que ets el nostre mestre. Jo he passat una estona distreta , que estalvia les seqüències  de la violència i la crueltat de la Bastilla. Una altra visió dels fets.


No dispongo de imágenes de “Vesubio Express”, no se debió editar poster alguno.
He buscado por Internet y tampoco he hallado nada, así que pongo el poster de uno de los films en los que se proyectaba conjuntamente.


VESUBIO EXPRESS
(1953)


Cuando 20th Century Fox lanzó el nuevo sistema del CinemaScope, realizó toda una serie de cortometrajes documentales, como complemento para sus films, y así demostrar la calidad y ventajas del moderno sistema. Uno de los primeros fue el titulado “Vesubio Express” (1953), producido y dirigido por Otto Lang. Tenía una duración de 16 min. y estaba rodado en Technicolor. Buena parte de la filmación era aérea para mostrar espectacularmente el recorrido por la toscana, que hacia el tren que llevaba dicho nombre, muy parecido al actual AVE o TGV. Se salía de Milán habiendo visitado antes el Duomo, el Palazzo Sforza y el teatro de La Scala. Lanzados a gran velocidad, el moderno tren se dirigía a Nápoles, pasando por Florencia donde se visitaba la Cattedrale di Santa Maria del Fiore, la Gallería degli Uffizi, el Palazzo Vecchio, la pliazza della Signoria y el célebre Ponte Vecchio. Visto lo cual se seguía hacia Roma, allí se visitaba la Basílica de San Pietro, el Foro, el Arco de Triunfo… y finalmente se llegaba a Nápoles, se contemplaba la bahía de Santa Lucía, el castel Nuovo y por último el Vesubio, hasta llegar a su cráter.
“Vesubio Express” fue nominado al Oscar de 1954, en la categoría de Mejor Cortometraje.
En su banda sonora pudimos escuchar el movimiento final de la “Cuarta Sinfonía” de Tchaikowski, y su “Capricho Italiano”, interpretados por la orquesta del estudio de la Fox bajo la dirección de Alfred Newman. Aunque no lo podría asegurar al cien por cien, creo que fue en el cine Kursaal que lo vi. En cambio sí recuerdo perfectamente cuando lo volví a ver, en el Excelsior, primer cine de barrio equipado con la instalación del sistema CinemaScope y la categoría de reestreno preferente. Hasta aquel momento, en Barcelona, solo tenían CinemaScope los cines Fémina (que fue el primero en instalar el nuevo sistema con el estreno del primer film Scope “La túnica sagrada”) y el cine Kursaal. El Excelsior programó un “Festival CinemaScope” donde se pudo ver en una misma sesión: los cortos “Un día en las Vegas” y “Vesubio Express” junto con el largo “Decisión a medianoche”, NO-DO y un dibujo de Walt Disney.
En el VII Festival Cinematográfico Internacional de Cannes, este corto se ofreció como complemento a la proyección de “Duelo en el fondo del mar”, formando parte de la exhibición de las cualidades del CinemaScope en la primera jornada del Festival. En los cines de nuestro país, se exhibió de diferentes formas: conjuntamente con el film también en CinemaScope “Creemos en el amor” que transcurría en Roma. Y en sesiones de cines como el Galería Condal juntamente con otros documentales.
Resultaba una proyección de lo más atractiva, con unas bellas vistas y un montaje dinámico. La excelente partitura del “Capricho Italiano” se acoplaba muy bien en los momentos en que circulaba el Vesubio Express, en las tomas aéreas. Además todo adquiría una gran relevancia con el Sonido Stereofonico Magnético, de una potencia, nitidez y calidez extraordinarias, al estar grabado sobre pistas magnéticas, que resultaba muy superior al sonido digital actual demasiado frío y metálico. Los altavoces estaban repartidos: varios sobre la pantalla, otros por toda la sala en sus paredes laterales y en la del fondo, con lo que se alcanzaba un gran relieve. Una excelente partitura pues, servida con tecnología punta en aquellos momentos, para un corto de complemento.
Hay que tener en cuenta que la Fox exhibió documentales, en su mayoría musicales, para acompañar a todas sus producciones en CinemaScope, en sus inicios. Recuerdo que anotaba los que iba viendo:
El corto: “Ballet acuático”, conjuntamente con “Demetrius y los gladiadores”.
El corto: “Danzas Polovetzianas del Principe Igor”, conjuntamente con “El diablo de las aguas turbias”.
El corto: “Masa Coral de Wagner” con “El príncipe Valiente”.
Hubieron otros cortometrajes por descontado, pero no fueron musicales. Sí hubo una introducción en la misma película de “Cómo casarse con un millonario” de una Suite de Alfred Newman, muy en línea con Gershwin o Bernstein, un tema muy newyorkino, que interpretaba la orquesta de la Fox dirigida por su autor, en un escenario con un fondo de cortinajes azules. Este tema no está separado del film y lógicamente puede verse en el DVD que actualmente está en el mercado. La lástima es que no se editen estos cortos, pues los había de muy buenos.

LA TRESCA I LA VERDESCA



No sé què és pitjor, si patir perquè fas tard o per massa d'hora i no trobar ningú que et confirmi que sí, que allí és el punt de trobada. Això és el que m'ha passat però he decidit tirar al dret i anar directe a Mercabarna  on finalment ens trobem tot el grup. A l'autobús vaig paint la frustració de saber que no deixen fer fotos però observo la variada  "fauna" humana amb emocions contradictòries. 
La visita, interessantíssima. Ens han dut a la recepció on en una maqueta hem pogut fer-nos càrrec de la seva complexitat i enormitat. Són 90 hectàrees de terreny. No hi ha edificis alts perquè està construït sobre el delta del Llobregat i no els fonaments són molt dificultosos i cars. Està molt ben situat entre l'aeroport, el ferrocarril de mercaderies, el port de contenidors i nusos viaris que el fan un dels principals centres europeus de distribbució de productes frescos, tan autòctons con vinguts d'altres països.  
M. concentra els mercats majoristes de la ciutat. O sigui que als pavellons hi ha parades com en un mercat però tot són majoristes (uns 900). Cosa curiosa, cadascú marca el preu que vol i en funció de la demanda el puja o el baixa. En uns altres espais es troba l'escorxador, el mercat central del peix, i la zona d'activitats complementàries (congelats, aliments preparats a punt de coure (les platetes dels supers i mercats). Més 24 restaurants de diferents tipus, una guarderia, serveis mèdics, farmàcia, laboratoris de control, empreses d'embalatge, tallers mecànics, missatgeria, assessories, ferreteria, frigorífics, transportistes... i 9.000 places de pàrquing. També hi ha un enorme magatzem del Banc dels aliments on van a parar els que tenen pocs dies per que caduquin o que no val la pena guardar però estan en perfecte estat. El mercat de la flor tallada, les plantes i els complements, ara és en un altre espai al costat de l'aeroport.
Tot plegat és un formiguer gegant que sempre és en marxa ja que uns funcionen a la nit, com ara el del peix, o de dia, segons.
Hem visitat el pavelló de les verdures i fruites, la fruita exòtica, les cooperatives agràries . Tot era tan ben posat, tan nou, tan perfecte que era una delícia. I si la vista es regalava, l'olfacte també; veritables mates de julivert, cilantre, porro, cebes, maduixes i maduixons... Hem sortit amb una gana!
Després he dinat amb la meva amiga Pirula i a continuació me n'he anat a la Filmoteca i he vist Yo soy la Juani, del Bigas Luna. Bon dia, no?


dimarts, 8 de maig del 2012

ENIGMA 3 Y ÚLTIMO

¿DÓNDE, DÓNDE ESTÁ, MATERILE, RILE, RON?

ENIGMA 2

¿Y ESTA OTRA?

ENIGMA 1

¿DÓNDE ESTÁ ESTA CASA?

LOS PAGANOS

Antigament, es coneixien com a "paganos" els que no creien en Deu. Actualment, som els "gili...." als quals ens toca pagar les barbaritats que fan els altres.

Se acabó la aventura de Rodrigo Rato en Bankia. Se marcha el que, aupado por el anterior Ejecutivo socialista y con el beneplácito de los populares, echó a andar la cuarta entidad financiera del país. Rato se esforzó hasta el último instante en asegurar que Bankia no era el agujero negro del sistema financiero de España. Pero la decisión del Gobierno de ejecutar un rescate controlado en la entidad ha terminado por dar un carpetazo a su mandato. La intención de Mariano Rajoy es la de finiquitar la irresoluta reestructuración del sistema y a disipar las dudas que sobre éste perviven en los mercados. Para ello inyectará entre 7.000 y 10.000 millones de euros en la empresa e impondrá "cambios en la estructura", como confirmaron desde el Ministerio de Economía.

LA TRESCA I LA VERDESCA- ENIGMA I...



Una setmana més sense guanyador/a. Es tracta d'un dels esgrafiats de La casa dels Velers (Via Laietana > Fèlix Bitllet). Copio de Viquipèdia la informació sobre la casa :

La casa del Gremi dels Velers, o casa de la Seda fou construïda entre 1758 i 1763 com a seu del gremi de teixidors de veles, que existia a Barcelona des del 1553  i que va experimentar una gran expansió degut al creixement de la demanda de veles (de seda) per l'augment del trànsit marítim a partir de finals del segle XVII. Conserva els esgrafiats originals del segle XVIII a les façanes sud-oest (que dóna a la Via Laietana) i sud-est. L'altra façana, que dóna a la placeta de Sant Francesc, havia estat fins a l'obertura de la Via Laietana una paret mitgera, i coincidint amb la remodelació de l'edifici el 1930 per l'arquitecte Jeroni Martorell l'estucador Ferran Serra hi va fer uns altres esgrafiats imitant els antics.
L'edifici és la seu del Col·legi de l'Art Major de la Seda de Barcelona. En els últims anys l'edifici ha estat rehabilitat integralment. S'han rehabilitat de les dependències del Col·legi i totes les sales i salons, mobiliari i fusteries, tapisseries, pergamins, i l'exterior de l'edifici realitzant la neteja i restauració de les façanes, els esgrafiats, porticons, balconades, el terrat i el vestíbul.

Es fan visites guiades i espero anar-hi en un dia no molt llunyà. 
Per cert, avui vaig a visitar Mercabarna. No crec que em doni temps a  escriure al bloc, però ja us ho explicaré.

conferencia


Conversación con Paolo Flores d’Arcais

Las elecciones que se han celebrado este fin de semana dejan entrever una ligera esperanza en Francia tras la victoria de François Hollande y una incertidumbre respecto a Grecia. La política que actualmente se aplica en Europa hace pensar en la de los años 30, con la subida de los nazis. Los griegos han dado la espalda a los partidos tradicionales y la ultra derecha ha subido (tiene un grafismo que recuerda fácilmente a la esvástica). Hollander por su parte en el discurso como futuro presidente ha adquirido el compromiso de la hegemonía del poder judicial, ha dicho que se ha de imponer la justicia política.
Efectivamente, mal vamos si no existe independencia en la justicia e independencia en la prensa. Cosa que no está sucediendo en varios países de Europa incluido el nuestro. La democracia corre peligro en toda Europa. La libertad política de actuar como los políticos quieren sin contar con el poder del pueblo, significa la libertad de privilegios. Y la libertad financiera sin control político es un peligro total. ¿Hasta cuándo durará la democracia con esta situación? Esa libertad financiera incontrolada permite actuar a los grupos mafiosos impunemente, tan solo con apretar un botón, y de eso no se habla.
En España existe una enorme despolitización, creada por la enorme desconfianza hacia los políticos, legitimando a los más poderosos. El partido más corrupto del país es quien está mandando. Sus partidarios, los llamados apolíticos (estos son los peores) y los decepcionados con el gobierno anterior han permitido que el PP gobierne en prácticamente toda la península. Ocurrió al igual que ha ocurrido en Francia y Grecia: los responsables de esta situación han sido los partidos políticos. Los partidos políticos tradicionales están en crisis, y tal como están no se ve que puedan renovarse desde los cimientos, que es lo que convendría. La democracia corre peligro. 
La situación actual de las políticas económico financieras permiten que los pobres sean cada vez más pobres y los ricos más ricos. En Italia (y el ejemplo vale para nuestro país también) el presidente de la FIAT cobraba en los sesenta 30 veces más lo que cobraba un operario de su empresa. Actualmente, su sueldo es 400 veces el salario de un empleado suyo. ¿Hasta cuándo durará la democracia con esta situación?
Si se tolera la corrupción, ésta se expande y su práctica se convierte en algo normal. Y crea nuevas capas sobre esta forma de actuación. Y no hay que olvidar que la corrupción genera un tremendo gasto público de millones de euros que paga la población. Con la corrupción crece la falta de reacción y es así como parece que el pueblo acepta esa corrupción. Véase la subida del PP en nuestro país. Véase la defenestración del juez Garzón. Un gran partido político burocratizado es una empresa privada. En Europa y por descontado en España se ha burocratizado la democracia. Estamos en una fase neofeudal, que es cuando una sola persona tiene una riqueza igual o superior que toda una región. Y los demás partidos están atrapados. Inactivos. Véase sino la ley que aprobará el gobierno de Rajoy para controlar TVE. Es evidente que hay que actuar, manifestarse, sino no habrá renovación política. Y son los intelectuales, el mundo de la cultura y los periodistas los primeros que han de manifestarse. El pueblo tiene suficiente con la privación del trabajo. Los movimientos del 15M ya protestan pero no dan o no saben dar el paso hacia la política, la excusa es: no queremos ser como ellos. Se equivocan. Terminará su protesta, como en tantas otras ocasiones, en nada. Hay que tener en cuenta una máxima muy cierta: si los poderes no se sienten amenazados no habrán cambios políticos. El Mayo del 68 sirvió para la desnazización de la política alemana. Eso demuestra que hay que hacer algo para influir en la vida pública. La ciudadanía puede y debe ser activa. Internet es un buen instrumento para ello. Pero no con mensajes como los que mayoritariamente circulan, complacientes, poéticos sensibleros, estúpidos mensajes a los amigos, alabándose los unos a los otros, que lo han convertido en un instrumento conformista. Internet es más que todo eso. Utilicémoslo.
He procurado ser lo más fiel posible a lo dicho hoy en La Pedrera. Espero que se entienda el espíritu de la conferencia a la que he asistido del filósofo, periodista y profesor de filosofía moral de la Universidad de Roma-La Sapienza. Un referente del pensamiento actual europeo y especialista en Albert Camus, señor Paolo Flores d’Arcais conversando con Josep Ramoneda.
Rafel R.B.      lunes 7 de mayo 2012

dilluns, 7 de maig del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

  clica
   Capde a Saifores

Per què serà que el paisatge que m'envolta m'afecta tant? Camí de Saifo, el primer cartell de Penedés m'aixeca les antenes i tot em sorprèn. Potser diríeu que no és res de l'altre món, però jo estic en aquest . Al mirar-lo sento la feina de segles, cavant, plantant, traient pedres i fent les precioses tanques de pedra seca, veig els homes i les dones d'aqui vestits amb peplum i l'àgora que devia ser força semblant a les converses de les nits d'estiu.. Els ceps enlairen les branques per mostrar-nos les flors i els minúsculs granets que seran raïm. Veig una mata d'orenga florida en granat i a l'entrar a casa tot em dóna la benvinguda: la sàlvia en aquell blau semblant a cap d'altre, el roser groc ple de ponzelles, les figueres ja amb aspecte del que són, el blanc esclatant de les margarides i el gesamí, les floretes humils entre l'herba tendra: veròniques, malves, pixallits, centàurees; mil olors i els sorolls propers d'insectes i ocells. Una oreneta passa a mig metre meu omplint-me d'alegria. Els micacus són plens de fruits, la palmera es vincla cap a Egipte, el tocó de les serps (recordeu els seu acoblament?), el cactus gegant, les muntanyes amigues com a fons. Fins i tot l'escombra del jardí és un bodegó de pau. Un gat s'aboca a la piscina llepant l'aigua i una avioneta plana directa a un núvol per agafar nata per les maduixes de les postres. Caldrà podar, segar, deshivernar... però encara puc passar un cap de setmana sense posar-m'hi a fons, només amb els sentits oberts a qualsevol cosa. Mmmmm.