L'arpa i les seves vibracions, 483

Sense cap  dubte el concert de cloenda de l’OBC va ser un dels més concorreguts i aplaudits.

Per primera vegada es va poder escoltar a l’Auditori EL RÈQUIEM DE DVORÁK, sota la direcció de Kazushi Ono. Una obra magna del Romanticisme que va més enllà del text religiós; una reflexió sobre la vida, la mort, l’ésser humà i l’esperança en que la música esdevé la protagonista. Kazushi Ono explica que quan es va proposar interpretar a Barcelona aquesta obra colossal, es va adonar que l’OBC no l’havia interpretat mai ,i ho va voler resoldre ràpidament amb aquesta versió integra que ens ha presentat. Més de 90 minuts de música simfònica i un excel·lent cor, el rèquiem que , juntament amb els de Mozart, Verdi, Brahms i Fauré, interpretats tots ells per la nostra orquestra en diverses ocasions, completa el conjunt de “rèquiems”.

L’any 1890 Dvoràk era al punt àlgid de la seva carrera i, per satisfer un encàrrec del Festival de Birmingham, va compondre aquesta obra sense escatimar-hi recursos; una obra gegantina que combina fragments suaus  i tendres amb grans explosions dramàtiques.

Tres corals van posar la seva veu, Cor Lleder Càmera, Cor Madrigal i Cor Anton Bruckner, amb un total de cent cinquanta cantaires.

Solistes Marta Mathéu , soprano, Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano, Roger Padullés, tenor i José Antonio López, baríton.

Un conjunt esplèndid. Bon final de temporada

Kazushi Ono

Orquestra, cors i solistes

L'arpa i les seves vibracions, 482

                                                             

Tarda molt agradable de cinema. Surto amb una amiga i decidim anar a veure Maria by Callas. A totes dues ens agrada molt l’òpera i coincidim en el mateix abonament, en les representacions del Liceu.

No espereu trobar res més del que ja sabem de la vida de la diva. És tracta d’un documental d’una hora i cinquanta-tres minuts, les escenes del qual són tretes d’arxius amb col·laboracions de Nadia Stancioff, amiga de sempre de la Callas. Dirigida per Tom Volf.

No és tampoc una biografia tal com podríem pensar, sinó que el bel canto, va posant música a relats de la seva infantesa, adolescència i posterior casament amb Giovanni Meneghini. Les converses i fotografies, donen l’oportunitat de veure-la  i escoltar-la en actuacions d’arreu d’Europa i Amèrica, així com l’etapa de silenci de nou anys, al costat d’ Onassis.

Amb el seu marit i Onassis

Alliberada de la seva etapa grega, viu a Paris fins el retrobament amb l’Onassis, aquest ja molt malalt.

Ambientada entre 1923 i 1977, any de la seva mort a París, als 53 anys, ens permet recordar personatges prou coneguts. Polítics, escriptors, productors, directors, cineastes i famosos.

Les àries que canta son bellíssimes, algunes, durant les representacions teatrals de Norma, Tosca, Lady Macbeth, o Carmen.

Si us agrada la música d’òpera no deixeu d’ anar a veure el documental. És una joia. M’agradaria acabar amb un Link on poguéssim escoltar-la cantant  Casta Diva de Bellini, però no ho sé fer, no tinc la Meri al meu costat, però si que us ho podeu imaginar posant la lletra a la música:

                       “Casta deessa, que amb teva resplendor de plata,

            il·lumines aquests antics boscos sagrats, torna vers nosaltres

            la teva formosa cara sense núvol ni vel,

            sense vel, sí, sense vel”.

L'arpa i les seves vibracions, 481

SANT PANCRAÇ

Ahir Sant Ponç i avui Sant Pancraç. Tots hem vist petites figures d'aquest Sant a casa de coneguts i en diverses botigues. Al meu barri de Gràcia, el podeu trobar en un reconet de la bodega, a la fleca , a la farmàcia i, la meva perruquera, el té envoltat de julivert tot l'any. Sol ser una petita figura de guix que representa a un adolescent vestit de romà, túnica verda, mantell vermell. Aixeca el dit índex de la mà dreta, mentre que a la mà esquerra sosté un llibre obert i una palma, símbol del martiri. Al cap una corona daurada de llauna, i va calçat amb sandàlies.

La història dels dos sants és similar. Pancraç, noble pagà originari de Frígia (Àsia Menor) es trobava a Roma on fou batejat. L'emperador Dioclecià volia emportar-se´l a palau, sempre que renunciés a la seva fe, al no cedir el van decapitar. De nit, alguns cristians se'n van endur el cos i el van sepultar a la Via Aurèlia. Segons la tradició era el dia 14 de maig del 305, només tenia 14 anys. Se'l considera advocat dels que busquen feina i el seu nom esdevingué popular a molts indrets de Catalunya i també a Anglaterra.

A casa nostra, la devoció popular ha traduït en "salut i feina" la seva petició. La meva mare m'explicava que li demanaven feina; ella i les seves germanes que eren modistes, fins que un dia algú no els hi va pagar la feina feta, uns vestits de núvia. Des de llavors pregaven així: Sant Pancraç que tinguem feina i que ens la paguin. La manca de treball que comporta la crisi i,  les retallades a tots nivells, propicia que molta gent busqui una intercessió o una via d'esperança i, ompli els altars on es venera la seva imatge amb espelmes i llantions; només cal que aneu al seu altar de la Catedral. Per tant un sant de molta actualitat.

L'arpa i les seves vibracions, 480

                               

Un any més Barcelona s'omple de colors i d'olors.

La Fira de Sant Ponç és una de les fires més antigues de les que es fan a la nostra ciutat. El carrer de l'Hospital es converteix amb el millor lloc per comprar mel, fruites confitades i plantes remeieres.

Era costum que, a la primavera, els herbolaris portessin herbes per vendre-les. Les herbes collides en aquesta estació de l’any es creia que tenien més propietats curatives. Fins el segle XVI,, aquesta fira es feia a la primavera però es va cristianitzar i es va començar a celebrar el dia de Sant Ponç, l’11 de maig.

El primer emplaçament de la Fira de Sant Ponç va ser a la plaça de Sant Miquel, després es va fer al carrer de Sant Cugat del Rec, i – finalment – al seu actual emplaçament: el carrerde l' Hospital.

Si decidiu fer una passejada pel carrer de l'Hospital, trobareu molta gent i moltes 

parades plenes de bresca, de mel, fruites confitades, melmelades, mató, iogurt i formatges artesans, herbes medicinals i altres productes també artesanals.

Gaudim, avui, d'una festa ben nostra.

L'arpa i les seves vibracions, 479

DELTA DE L'EBRE

                                  

Aprofitant el pont de l’u de maig, organitzem amb la colla una sortida de quatre dies per terres de l’Ebre, el Priorat i el Matarranya. L’excursió, ha estat un èxit.  Gràcies al bon temps que cada dia ens ha acompanyat, ens ha permès visitar una bona colla d’indrets.

Començo el relat pel final, que consisteix en visitar, amb calma, el Delta. Amb una superfície de 320 km, és un dels hàbits aquàtics més importants del Mediterrani occidental i, la zona humida més gran de Catalunya.

Situades dins el Parc es troben les badies del Fangar i els Alfacs a la desembocadura de l’ Ebre. A l’interior de les dues badies, les aigües són tranquil·les. La profunditat varia des d’un, a vuit metres; el fons està cobert d’extenses praderies d’algues que converteixen aquest ecosistema, tan fèrtil, en l’origen de la seva alta diversitat biològica. Les aigües de la costa, exposades a una gran renovació, són riques en nutrient, i alimenten la gran concentració d’algues planctòniques que són la base de la cadena tròfica de les dues badies. Aquestes condicions, favorables, son l’èxit de conrear els espectaculars musclos, i les fines ostres arrissades i les cloïsses, que donen nom a la zona de marisc més important del Mediterrani espanyol.

La Generalitat de Catalunya va aprovar la creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre el 1983, que consta de la comarca del Montsià en l’hemidelta dret i del Baix Ebre en l’hemidelta esquerre. De les poblacions que formen part de l’hemidelta dret destaca Amposta que junt amb el Poblenou del Delta, té un major nombre d’habitants. Aquí, també es troba el centre d’interpretació de les llacunes en la Balsa de l’Encanyissada. De l’hemidelta esquerre visitem la població de Deltebre, on es troba la seu del Parc Natural del Delta.

A part de les caminades que fem per la zona, embarquem en un catamarà per fer un creuer fluvial de més d’una hora de durada per la desembocadura de l’Ebre, vorejant les illes de Buda i de Sant Antoni. El guia ens dóna torta classe d’explicacions científiques i pintoresques del que anem veien, tant de la flora i fauna, com de la profunditat de les aigües en diversos trams.Fa sol i molt de vent que ens obliga a deixar la coberta i quedar-nos a l’interior, un xic més protegits mentre fem fotos, com podem, amb la càmera a la mà.Tot comentant el que hem après del Delta sempre canviant, busquem un restaurant per dinar i com no podia ser d’altre manera demanem un primer plat de marisc i un segon d’arròs, ambdues d’aquesta terra.

L'arpa i les seves vibracions,478

                                                                      SANT JORDI 2018

A la tornada, d'una petita escapada, trobo al meu correu la felicitació pel dia de Sant Jordi del Rafel amb les dues roses, la vermella de sempre i enguany la groga en record pels nostres estimats presos polítics, així també com no podia faltar el vers ja esperat de la Maria Dolors.
Avui va la  meva felicitació, tot desitjant que el proper Sant Jordi el puguem celebrar amb més alegria, més roses i més llibres

Segurament, la manera més segura de descansar és fer prèviament moltes coses. En el Timeout.cat d'aquesta setmana hi ha una secció impagable: 500 coses que has de fer si vols dir que coneixes la teva ciutat. Naturalment no us en puc fer una còpia però la revista segur que la trobareu a molts punts del vostre barri. Aquest número (i correu perquè surt cada setmana) és particularment interessant.

Aquest cap de setmana passat he estat a Mallorca amb la Mina. Ho hem passat molt bé, hem patit la inconcreció horaria dels mitjans de transport i hem comprovat que no cal córrer tant per arribar a lloc i que l'espera també permet gaudir de moments, trobades i descobriments inesperats. I sobretot, he refermat la idea que una sortida a dos estableix uns lligams especials molt interessants perquè el millor de les complicitats és riure plegats i això ho hem fet a bastament.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sembla que la primavera amb els seus altibaixos ha arribat definitivament. Hem tingut dies de tota mena, hem treballat molt i també hem rigut i ho hem passat molt bé.

S'han acabat les vacances de Pasqua i ara que ja podria descansar demà me'n vaig a Mallorca amb la Mina en aquell viatge iniciàtic que faig amb els néts quan fan deu anys. Avui tinc feina i no puc dedicar-me al bloc, però sapigueu que us recordo i que a la tornada del viatget us en faré cinc cèntims.

L'arpa i les seves vibracions, 477

Unes hores abans d’assistir a la funció del Liceu, m’assabento del problema polític que està en boca de tots. Casualment en  l’argument de l’opera d’avui  hi trobem molts paral·lelismes amb el que està passant. Això fa que no gaudim de l’espectacle amb tranquil·litat. Moltes de les frases que diuen els actors tenen plena vigència.

Al final de l’espectacle aplaudiments pels cantants i el cor. Mentre cau el taló, tot d’una, des del centre del tercer pis una bandera estelada ondeja, fet que aplaudim i coregem amb cants la majoria dels assistents.

Andrea Chénier és l’òpera més  famosa d’Umberto Giordano (1867-1948). La qualitat i l’instint teatral de la partitura aviat la van convertir en un èxit dins i fora d’Itàlia. El llibret de Luigi Illica s’inspira en l’existència real d’André Chénier (1762-1794),un poeta francès que, tot i haver abraçat en un primer moment la causa de la Revolució Francesa, va acabar sent víctima del Terror i va morir guillotinat.

L’òpera de Giordano, tot i el rerefons revolucionari, concentra l’acció en la història d’amor entre Andrea Chénier i Maddalena de Coigny. La partitura s’emmarca en el context del verisme italià, com a reacció antiverdiana. Té números cèlebres, molt coneguts, com “Improviso”, “Nemico della patria” i “La mamma morta”

Molt acurada la posta en escena, coproducció de la Royal Opera House, Covent Garden de Londres, Centre Nacional d’Arts Escèniques de Beijing i l’Òpera de San Francisco.

A la sortida molta gent a la Rambla.

Em quedo amb un regust agre-dolç. Bons cantants, bona música, vestuari molt cuidat i romàntic, ballet... però la Revolució del Terror francesa... ens ha quedat a dins.

LA TRESCA I LA VERDESCA

L'altre dia, a Girona, passejant pel centre, a" les quatre cantonades" em vaig trobar amb aquest terra que assenyala els quatre punts cardinals amb la seva lletra inicial. Al mig unes línies sinuoses com si resseguissin unes esquerdes, tal com es veu en la foto. Em van recordar una antiquíssima tècnica japonesa de reparar la porcellana esquerdada, el kintsugi, amb una pasta d'or que ressegueix i reforça la trencadura. La seva filosofia obeeix al desig de mostrar que les coses tenen una història que no s'ha d'amagar perquè la fa més resistent i més bella. No sé a què obeeixen ni el significat de les de Girona (i si algú ho sap agrairia que m'ho digués) però m'ha fet pensar en el pas ineluctable del temps i el record.

LA TRESCA I LA VERDESCA

PRIMAVERA?

Tinc fred i estic emmandrida., serà el temps? Potser encara no he acabat de sortir de la hivernació animal.

L'entrada de la primavera ocorre en l'instant en que la duració del dia i la nit són iguals: l'equinocci (aequi. igual i noctium-nocturnitat). A partir d'aquell moment la durada del dia creix un minut cada dia, o sigui que la nit retrassa progressivament la seva aparició. 

Amb el canvi d'estació el proper diumenge 25 de març s'avançarà una hora el rellotge. En aquesta primavera hi haurà dues pluges d'estels, el de les Línides, el 22 d'abril i dies al voltant  i la de les Acuàrides, el 6 de maig que serà a les 10h i per tant no la veurem). Dos dies per reflexionar sobre la nostra immensa petitor en mig de l'Univers i l'estorament que produeix el coneixement.

Les llunes plenes seran el 31 de març, el 30 d'abril i el 29 de maig (dia del meu aniversari, que bé!)

Quan al polen serà si fa no fa com l'any passat i qui tingui alèrgies que es prepari.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Un altre cap de setmana diferent

Aquest cop tot va venir per l'anada a Girona per veure l'exposició de l'Olga Sacharof al Museu d'Art.

I com que això volíem fer-ho dissabte vaig trucar a una amiga que viu a Girona per pujar divendres i quedar-me a casa seva. Aquesta amiga és una de les tres que varem estudiar ceràmica a l'Escola Massana durant tota la carrera que eren set anys, fixeu-vos si varem tenir temps de compartir, riure, aprendre, gaudir etc...i d'això fa gairebé setanta anys, sembla impossible; i seguim amb la mateixa complicitat de sempre encara que no ens veiem tan sovint com voldríem. 

Doncs cap a Girona i arrenquem una conversa que no es va aturar fins que ens varem separar, dissabte a migdia. A banda de la xerrameca a la tarda em va dur a veure la nova biblioteca i de pas, assistir al MOT, el festival de literatura que ha tingut lloc del 15 al 24 de març amb la participació d'una bona colla d'escriptors i actes diversos. Aquella tarda nosaltres assistírem a un diàleg entre Miquel de Palol i Pep Coll, moderats per la periodista Eva Vàzquez. Va ser una conversa molt àgil, divertida i seriosa alhora. I de segon plat la d'Andreí Makine un autor rus convertit a escriptor en llengua francesa per obra de la seva àvia que li parlava en francès i Xavier Pla, professor de literatura contemporània a la Universitat de Girona. Una tarda ben aprofitada i acompanyada per un ruixat que ens va seguir mentre hi anàvem. Abans de sortir, la vista del cel enfosquit des del balcó de la meva amiga era una meravella. I encara a la taula on havíem sopat ens vam adonar que era un quart de tres i calia dormir una mica. No sé, perquè mai no recordo els meus somnis, si vaig seguir somniant la conversa però tot podria ser.

El matí següent, primer un opípar esmorzar macrobiòtic que la meva amiga, amb bones arts, em procurava per convèncer-me de les bonances del sistema. A continuació una passejada per la ciutat sempre agradable i la descoberta d'una pastisseria siriana que em va servir per quedar bé amb els altres amics que m'esperaven a dinar.Tot això, amanit, és clar amb més parla que parla inestroncable.

A continuació vaig canviar de terç. Dinar boníssim i una conversa sobre l'Olga Sacharof  amb els meus amics que, havent-la conegut moltíssim, eren els protagonistes principals de la Taula Rodona sobre ella. Vaig tenir el privilegi, de les primícies de les anècdotes i del gaudi d'una sèrie de coses de primera mà. Al Museu la Taula Rodona ens esperava, amb un públic interessadíssim i atent que la va convertir en un acte cordial i molt interessant. L'exposició, magnífica i la quantitat d'obres presentades mostrava de forma molt completa les diferents èpoques de la pintora, coneguda, sí, però crec que injustament sil·lenciada o no prou lloada, em temo per les patúms artístiques que massa cops han fet i desfet amb uns criteris que no s'ajusten a la veritable crítica d'art sinó per raons de capelleta,

O sigui que aquesta exposició no solament pot acontentar als admiradors de l'Olga sinó descobrir-la a qui no la conegui o no la conegui prou. Val la pena un viatge a Girona per veure-la.

No puc posar gaires fotos perquè a l'expo no en podia fer i a 'internet són poques i no prou representatives. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

I TERCERA PART DEL DISSABTE

Després del que havíem vist i après amb els porquets i  el robot estàvem exhausts. Sort que els nostres amfitrions, l'amic i el fill que és el que du lo dels porquets ens van preparar un opípar vermut al jardí . Aquell espai, enorme, al Prat de Llobregat és part dels terrenys que havien estat dels avis del nostre amic. La casa pairal, una gran torre ara és part d'un club de tennis i altres terrenys els ocupen instal·lacions de negocis diferents. Però ells tenen un magnífic jardí molt ben cuidat pels alumnes d'una escola ocupacional. Allí, com dic, varem matar el cuc. Però com que no era ben mort decidírem anar a celebrar aquella sessió tan científica  i dinar  (sempre acabem igual, no tenim remei) i es va proposar un restaurant que està molt bé i alguns ja coneixien i tal i tal. És al Garraf. Us el recomano; efectivament està molt bé i el preu assequible. És exactament al peu de l'estació, sobre unes roques que tanquen la badia del Garraf, amb l'aigua que bat als peus i una vista fenomenal. Hi havia gent, molta, però no ens van fer esperar gaire perquè és molt gran, amb dues grans terrasses (feia un dia radiant) i l'interior i la paella era de sí senyor i la resta també. I el que més em va agradar van ser les casetes de la platja. Les coneixeu? Fantàstiques, ja veieu la foto i a més és un miracle que s'hagin conservat i mantingut; ara són perfectes. Jo, que he passat centenars de vegades per la carretera, mai no ho havia vist i em va agradar moltíssim. S'hi pot anar amb cotxe, és clar, però també en tren i ja dic que és a peu d'estació. Un bon fi de festa per aquest dissabte tan savi i d'amistat.

No en va som la colla Maribolla. 

 De wikipèdia: Les primeres casetes de la platja de Garraf, anomenades "botigues" per la gent de la comarca, van ser construïdes cap a la fi dels anys vint, quan els estiuejants van començar a bastir barraques amb canyes i uralita per passar les nits dels caps de setmana. Posteriorment van anar adquirint el seu aspecte de casa i, cap als anys quaranta, es van formalitzar els contractes amb Marina. Fetes de fusta i pintades de verd i blanc, envolten la mitja lluna de la platja atorgant-li una especial i característica fesomia.

LA TRESCA I LA VERDESCA

La segona meravella de dissabte : EL ROBOT

Tinc un amic molt savi que ha fet un robot mèdic, o sigui que opera. Efectivament no us esxplicaré ara les gràcies del meu amic però és un enginyer savi de debò amb fama i molts premis internacionals. Bé, deixem l'amistat de banda i al que anàvem:  Aquest amic ha fet un robot que serveix per operar. El metge operador treballa des d'una pantalla paral·lela i el robot va executant el que ell fa. La cosa és que el metge actua a mida, diguem-ne normal i el robot ho fa en infinitessimal la qual cosa és d'una precisió absolutament impensable en una mà humana. Què fàcil sembla, dit així, oi? Però la realitat és una altra ben diferent i és fruit d'una feinada  una complexitat que no sóc capaç d'explicar ni gairebé entendre. Les dificultats són de tot tipus des de conceptual fins material, problemes amb les patents, els materials, etc. Aquest amic és d'aquells que amb un cordill i un tros de filferro pot fer el que sigui i explica les coses més complexes del món d'una forma absolutament entenedora. Ara ja està jubilat de la seva càtedra a la UPC i es dedica bàsicament al robot quan les conferències urbi et orbe li permeten. D'aquest robot cirereta del pastís de mil invents anteriors (la connexió dels semàfors de la ciutat, els aparells de les votacions de la Cambra de Diputats, la forma d'estibar els vaixells de càrrega etc ) n'haviem  les mercaderies en els vaixells etc) n'hem sentit a parlar milers de cops però veure'l i inclús provsentit a parlar  milers de cops però veure'l de debò va ser una experiència emocionant. 

a la pantalla de la dreta es veu el que el metge, amb els aparells de sota i unes ulleres de 3 dimensions va fent i el robot és tot el de l'esquerra ( veure la imatge inferior). aquests tres braços (que semblen unes batedores gegants) són les "mans"  que actuen i fan, a la mida i al lloc, el que el metge fa. Naturalment també pot actuar directament però té molta més mobilitat des de la seva taula de treball

 .

LA TRESCA I LA VERDESCA

Unes de les mares que pariran el 19 de març i el quiròfan.

Dissabte varem visitar un lloc ben singular: una empesa (laboratori, granja, hospital?) per la investigació, creació i experimentació mèdica amb porcs. Aquests són els animals més semblants a  als humans genèticament i morfològica  i per tant mol aptes per a l'experimentació mèdica.

Després de tres anys d'ajustaments genètics, els animals que naixeran aquest dia 19 seran un 100% ideals.

Aquesta empresa no solament es dedica a la investigació sinó que és també un centre de cria i recerca mèdica i treballa en estricta col·laboració amb el Clínic, Bellvitge, diversos laboratoris, veterinaris etc. Les activitats són tan diverses com puguin ser les necessitats. En el seu quiròfan es fan operacions diverses que s'apliquen després als humans. Nosaltres varem veure un tocino al que havien practicat una operació de cataractes i diversos de trasplantament de ronyó que ja campaven força animats.

 Aquests tipus d'investigacions tenen una  importància cabdal per la medicina actual. Les instal·lacions, la neteja, l'esterilització i la cura són extremades, encara que nosaltres, com que només els vam veure a través de finestrals només ens varen aïllar amb botes de plàstic i la desinfecció acurada cada cop que entràvem en un nou espai.

I després encara varem veure una cosa interessantíssima, però que us l'explicaré demà .

LA TRESCA I LA VERDESCA

Carlota Casiraghi , filla de Carlota de Mónaco, acaba de publicar un llibre de filosofia amb el seu antic professor Robert Maggiori. Aquesta noia, que tots "coneixiem" com si fos de la família es veu que ja fa força anys que es pregunta coses seriosament. Una més, segurament suspecta de superficialitat pels seus orígens i vet aquí. Quantes coses ens hauriem de preguntar per no sentir-nos avergonyits pels nostres perjudicis? Ahir era un bon dia per reflexionar. Si busqueu a Google el seu nom veureu que tots els articles on es parla d'aquesta dona són tan sols Ecos de sociedad i potser ens hauriem d'anar acostumant a pensar-los com a ecos de suciedad.

LA TRESCA I LA VERDESCA

AIXÒ ÉS UNA DONA

Hedy Lamarr (Viena, Imperi austrohongarès, 9 de novembre de 1914 – Altamonte Springs, 19 de gener de 2000) va ser una actriu, productora i inventora estatunidenca, nascuda Hedwig Eva Maria Kiesler en el si d'una família jueva.

A més a més de la seva carrera cinematogràfica H. Lamarr és coneguda com a inventora,^[amb el nom de Hedy Kiesler Markey. Amb el seu amic el compositor George Antheil, va registrar la patent d'un sistema de codificació de transmissions anomenat espectre eixamplat per salt de freqüència proposat llavors per al radioguiatge dels torpedes americans durant la Segona Guerra Mundial, encara que no fou aplicat (patent USA 2.292.387).La tècnica va reaparèixer en l'àmbit militar en la dècada del 1960. Actualment és, per exemple, utilitzada per als sistemes de posicionament per satèl·lits (GPS, GLONASS), els enllaços xifrats militars, les comunicacions de la llançadora espacial amb la Terra, i més recentment en els enllaços sense fil Wi-Fi.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir a Saifores varem fer la calçotada familiar anual. Tot va ser encendre el foc i les primeres gotes apareixien. Però van ser discretes i un suau siri-miri ens va acompanyar mentre menjàvem. Les postres es van haver de fer a dins; total  érem 37....Les primeres calçotades les varem fer a Cal Mata on sempre érem vuitanta, cent...o sigui un bon aprenentatge que em va acostumar a les grans trobades que a partir d'aquell moment van ser la norma.
En tot cal mesurar què és el més important i en aquest cas, és evident que la satisfacció de ser tots junts i sentir.nos-hi va ser molt superior a la feina.
Per si algú s'anima us donaré la recepta de la salsa que molts cops gent diversa me la demana.

Salsa saiforina per calçots (quantitat per a deu o dotze persones)

evidentment hi ha qui ho fa de manera diferent però com que creiem en la llibertat de cultes, la nostra és aquesta:

200 g. de barreja d'avellanes, ametlles i algun pinyó
1 cabeça d'alls
1/4 de litre d'oli
5 tomacons
sal, i un bon raig de vinagre
1 cta de pebre dolç i 1 del picant
a banda hi afegim una branqueta de menta fresca i una de fonoll també fresc collit al camí. Això no és indispensable però li confereix una frescor que és la nota especial de la casa.

Primerament s'han d'escalivar els tomacons i l'all al que traiem tres dents
La fruita seca cal picar-la (amb morter o una picadora), fins que quedi ben fina. Afegir-hi els tomacons sense la pell cremada, l'all escalivat i pelat i els tres grans d'all crus i picar-ho fins fer una pasta. Llavors cal anar afegint l'oli com si es fes una maionesa (jo ho faig amb la batedora, afegint l'oli de mica en mica). Afegir el vinagre, sal al gust, la menta i el fonoll picats i batre-ho fins que quedi tot ben emulsionat. No ha de quedar ni molt espès ni molt líquid.

Naturalment carn de bè, i salsitxes i una dotzena de calçots per cap (o segons la gana dels comensals) i un bon foc de vergues de ceps.
De postres taronges i coques. A més a més, la Blanca ens va fer un tiramisú fenomenal que va acabar de donar el toc i gairebé ningú va voler cafè perquè de fet ja l'haviem pres en el tiramisú.

Apa, animeu-vos i bon profit.

L'arpa i les seves vibracions, 476

                                                             

                                                MUSEU DE música portuguesa
                                CASA VERDADES DE FARIA

                          

El tercer i últim museu que visitem abans d’anar cap a Lisboa, és a Estoril, lloc on estem hostatjades. Casa Verdades de Faria o Museu da  música portuguesa.

És gratificant trobar en un municipi d’uns 27000 habitants, segons  l’últim cens, un lloc tan ben instal·lat dedicat a la música i que té com objectiu principal donar a conèixer les noves informacions sobre els diferents estudis i qüestions relacionades amb la identitat de la música portuguesa.

Ens quedem sorpreses al veure l’extensa col·lecció d’instruments musicals populars lusitans, documents i importants partitures de compositors portuguesos, objectes etnogràfics, així com vídeos i material multimèdia que ens apropen a la seva cultura.

És ben curiosa la part dedicada als infants, amb instruments petits com joguines, perquè puguin interpretar sons. Hi ha una orquestra tota feta de ninos de fang, cada un d’ells amb un dels diferents instruments d’una orquestra que és una meravella.

Sala Michel Giacometti

Una de les sales reuneix la herència de dues grans figures de la cultura portuguesa: Michel Giacometti i Fernando Lopez-Graca

Som les úniques visitants en un matí de sol  i bona temperatura;   junt amb una parella jove que marxa aviat. Tenim tot el museu per nosaltres dues, la meva amiga i jo  i tot el temps del mon.

El 1902 Jorge O’Neil, descendent directe de la Reial Casa Sobirana d’Irlanda, va escollir Estoril prop de Cascais per a residencia d’estiu, seguint l’exemple de la cort portuguesa.

Va encarregar la construcció de la casa, ara Museu, al prestigiós arquitecte Raul Lino da Silva que, després d’edificar- la  va adjuntar-hi una torre amb una capella dedicada a Sant Patrici patró d’Irlanda, lloc del naixement d’O’Neil. Encara avui es conserva, intacta, en la seva ornamentació.

A la sala Michel Giacometti podem sentim música original gravada fa molt de temps, amb molt bona sonoritat. Giacometti va morir el 1990,  tot havent nascut a Còrsega va esdevenir un etnomusicóleg molt estimat i valorat a Portugal per la seva tasca de recollir i crear tot un llegat de música lusitana. Va morir i és enterrat a Faro.

L’interior de l’edifici és una recreació de l’interiorisme de l’època. Rajoles blaves amb dibuixos, cobreixen les parets. La fotografia de l’escala n’és una bona mostra.

Un jardí amb un brollador, és el complement que fa que sigui més bonic aquest lloc.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir vai participar d'una aventura fascinant: el descobriment d'un oratori modernista. Ara us n'explico la història:

Un Sr anomenat Gener tenia una empresa de tabacs de Cuba que comercialitzava amb el seu nom. Li anava tan bé que es va fer ric, però ric de debó a començos de segle XX.. Quan va tornar de Cuba es va fer construir un palauet enorme a l'Arbóç i  un magnífic pis al Passeig de Gràcia. Als dos llocs s'havia fet fer un oratori. Sembla que l'autor va ser Joan Busquets, el moblista conegudissim , el millor de tot el Modernisme i les marquetereries eren de Joan Pey, també el millor de seu ram. Total, dos oratoris magnífics . Un d'ells, el del Passeig de Gràcia actualment és al Museu d'Art de Catalunya i l'altre, es va desmuntar quan els Salesians, que havien comprat la casa de l'Arbóç la van destinar a escola i es va guardar a un magatzem de Can Martí Codolar a Horta, també dels Salesians. El desmuntatge el va fer Mn. Toni Pardo, un salesià , amb una cura exquisida. Res no es va perdre i tot va quedar perfectament embalat i protegit fins el moment en que va anar a parar als salesians de Mataró on el mateix Mn. Pardo, el va tornar a muntar com un puzle gegant i una memòria elefantiàsica, ambdues producte de l'amor i l'interés. Com que res no és definitiu,  de nou es va voler rescatar aquella magnífica peça. I el lloc escollit va ser a l'església del Tibidabo, també en mans salesianes. Però ai, aquell cop quan s'havia guardat, de nou a Horta, el desmuntatge i embalatge no va ser el mateix i el temps i les humitats van anar causant enormes danys. Mn. Toni Pardo que havia perdut gairebé totalment la vista, amb mans expertes i la seva memòria va ser capaç de tornar-la a muntar després de molts problemes. 

Ara, l'Associació per a l'Estudi del Moble s'ha proposat restaurar-la. Naturalment és una feina titànica però els restauradors són una espècie molt cabuda i que aconsegueixen el que es proposen (si s'aconsegueixen els diners per fer-ho). La meva filla Teresa ara hi està treballant, de moment evaluant-ne els danys .

Així explicat és un més dels descobriments de tresors amagats que tenim desconeguts però sentit explicat per ells mateixos us asseguro que és una aventura fascinant. Jo  sempre he dit que m'agradaria ser el Diablo Cojuelo, per poder aixecar les taulades, no per saber què i com és la gent a casa seva però si per veure el què hi ha dins d'elles. Al llarg de la meva vida professional vaig veure cada cosa!