Des de la nit dels temps (ja em perdonareu l'exageració literària), els bolets han estat no solament un signe del pas del temps sinó una mena de símbol patri, quan inclús la natura, ens era propícia. Ara, almenys aquest any, n'hi ha pocs i per tant.... Des que han proliferat les fruiteries clòniques que en realitat són petits supers de barriada, quan arriba la tardor i amb afany de fer justícia, fan aparició una mena d'engendres que ells anomenen bolets. Tenen la forma més o menys de rovellons o de rossinyols però els primers són bruts, rasposos, dificilíssims de netejar si no és amb aigua (horror!) i els segons durs, enravenats, d'un groc suspecte i sense olor ni gust. No sé què pensar, si mare Natura ens aplica un 155 o és una invasió de forces estrangeres que ens volen mal. Quina pena que aquells fricandós amb moixernons que havien penjat del rebost des de l'estiu, els canelons amb ceps, la sopa de gírgoles, la pasta amb múrgoles i anxoves i, i, i milers d'altres siguin només una forma de nostàlgia pàtria. Potser aquesta entrada d'avui em costarà penes de presó. Si fos així i acabés a la picota, demanaria com a últim desig un rostit de conill amb trompetes de la mort.
A Ogassa, a on la Sílvia i en David tenen una casa, n'han agafat força rovellons i pinatells aquesta tardor. Ens hem fet un bon tip.
ResponEliminaQue bé que tornis al bloc desprès d'un llarg parèntesi, ja em sentia un xic abandonada, entre la malaltia d'en Rafel i el teu silenci.
ResponEliminaEndavant ara que has tornat al ritme.