dimecres, 3 de desembre del 2014



Començo a estar mosca. Sempre he defensat que un blog et convida a escriure independentment dels possibles lectors però he acabat tenint la sensació que és un esforç inútil, una mena de llençar pa als peixos de la mar, sense resposta ni correspondència. Dels integrants en el bloc nostre (i m'agradaria subratllat aquesta paraula) uns se n'han retirat, els altres ni miren, ni comenten ni menys escriuen. Total que si la M.T i jo ens truquéssim cada setmana potser ja faríem. Ho dic seriosament, si a ningú l'interessa perquè no dir-ho? i acabem. Si no, tanquem portes i més temps per altres coses. La vida està feta d'etapes i algunes costa d'acceptar quan s'acaben però a la llarga tot passa. No sé si aquesta serà la meva última entrada. Total, com que tampoc la llegireu,ni me n'assabentaré.

3 comentaris:

  1. Jo ho llegeixo tot, Mª Dolors. Si no entro és perquè no tinc el "cuerpo jotero" ni gaires coses a explicar. Sorry. Un petó.

    ResponElimina
  2. Jo també ho penso a vegades, però m'estimo el bloc,per a mi, és una eina útil i estimulant, ja veieu que em limito a explicar vivències i d'això tots en tenim cada dia, d'un color o d'altre que tot és vàlid. Marisa tu ets molt bona escribint i no val no tenir coses per explicar, la vida no para de donar-nos motiu... així que t'esperem amb "cuerpo jotero" o sense. El Rafel escriu molt en els mails,potser podria fer alguna crònica al bloc, per exemple les marcianes i, la Malole li cal posar-s'hi sempre ho diu però... Bé jo voto per seguir.

    ResponElimina
  3. Bueno, que puedo decir, esto es algo que yo ya dije más de una vez, en este blog nadie escibe y se hizo en su día entre FIVE BLACK KATS si no recuerdo mal. Es por esta razón que después de varias intentonas que estuve dispuesto a retirarme al final siempre continuaba, por lo mismo que dice Mª Teresa "que m'estimava el blog" pero al final me decidí y monté mi propio blog: el del tren. Y allí nadie de aquí me escribió. Quizá por esto ahora hago mis Crónicas Marcianas y las envío. También el TALK ABOUT DESIGN que ha decir verdad recibo comentarios solo de Malole y el resto de otros amigos y la gente de la Filmoteca. Esa es la pura realidad. Yo te entiendo M.Dolors, recibir respuestas, entablar diálogo, anima a seguir adelante y le provoca a uno el tratar de superarse cada vez. Ja està ja ho he dit. Petonets a totes.

    ResponElimina