diumenge, 15 de maig del 2011

VA DE LLIBRES

Ja ha caigut un altre, aquest recomanat. Recordeu quan el profe ens va parlar de EL LLORO DE FLAUBERT de Julian Barnes? En Marçal li va regalar a la Malole, ella el va llegir i me l'ha deixat. Avui l'he acabat i haig de dir que l'he trobat deliciós. És un llibre de dues-centes pàgines que no es pot llegir d'una tirada perquè té tant de suc que s'ha d'anar assaborint de mica en mica. Li haig de preguntar a en Borja però jo crec que és la millor prova del que és LA IRONIA de la qual estem parlant darrerament. Ni novel·la, ni assaig, ni biografia, ni autobiografia i tot alhora. Julian Barnes narra la vida de Flaubert a través de la mirada del seu narrador, Geoffrey Braithwaite, un personatge de ficció.
Tot arriscant-me a ser renyada per la meva germana (he plegat un extrem d'una pàgina, horreur!) us en copio un fragment:
"Una manera de legitimar les coincidències, és clar, és dir-ne ironies. És el que fa la gent elegant. La ironia és, al capdavall, la manera moderna, un company de beguda de la rresonància i de l'enginy. Qui hi podria estar en contra? I tanmateix de vegades em pregunto si la ironia més enginyosa i més sonora no és senzillament una coincidència ben polida i ben educada.
No sé què en pensava Flaubert, de la coincidència. Jo esperava algun article característic al seu sostingudament irònic Dictionnaire des idées reçues; però fa un salt directament de conyac a coit. Tot i així, el seu amor a la ironia és evident; és una de les coses més modernes sobre Flaubert. A Egipte el va entusiasmar descobrir que almeh, la paraula per a "dona setciències", havia anat perdent el seu sentit original i havia passat a voler dir: "puta".
Doncs així, tot el llibre. Altament recomanable.


1 comentari: