dijous, 16 d’agost de 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


El meu paisatge és un vas d’aigua.
 Un vas normal, de parets fines que em deixen beure sense semblar que vingui del dentista, anestesiada. Ple d’aigua de l’aixeta, res d’aigües rares de propietats dubtoses o desconegudes. Me’l miro i en ell hi veig reflectides, deformades, les formes del que hi ha a prop seu. Mai no és un vas a través del qual s’hi pugui veure. És una transparència defensada, sempre amb colors i formes, blau, gris, plata, inversions, repeticions de determinades formes. Una superfície plana difícilment quieta, encerclada pel vidre i basculant al més lleuger toc, al pas d’algú, a la vibració de la mà que passa pàgina, al pes d’un llibre. Promesa de frescor intensa a dins meu. Plaer demorat, encetat, degustat, acomplert, tranquil·litzant perquè sé que és repetible. I un soroll d’esquitxos a la piscina que tot i ser també aigua no tenen res a veure amb la del meu vas. Tot son contrastos. El sí és no; el no, potser; el tal vegada, indubtablement... Res no és segur, qualsevol cosa pot ser evident.