El meu
paisatge és un vas d’aigua.
Un vas
normal, de parets fines que em deixen beure sense semblar que vingui del
dentista, anestesiada. Ple d’aigua de l’aixeta, res d’aigües rares de
propietats dubtoses o desconegudes. Me’l miro i en ell hi veig reflectides,
deformades, les formes del que hi ha a prop seu. Mai no és un vas a través del
qual s’hi pugui veure. És una transparència defensada, sempre amb colors i
formes, blau, gris, plata, inversions, repeticions de determinades formes. Una
superfície plana difícilment quieta, encerclada pel vidre i basculant al més
lleuger toc, al pas d’algú, a la vibració de la mà que passa pàgina, al pes
d’un llibre. Promesa de frescor intensa a dins meu. Plaer demorat, encetat,
degustat, acomplert, tranquil·litzant perquè sé que és repetible. I un soroll
d’esquitxos a la piscina que tot i ser també aigua no tenen res a veure amb la
del meu vas. Tot son contrastos. El sí és no; el no, potser; el tal vegada,
indubtablement... Res no és segur, qualsevol cosa pot ser evident.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada