El meu únic panorama conscient és l'esperança
que un dia no molt llunyà comenci a
refrescar. Això de la calor ho porto molt malament. En les quatre estacions ho
dic i no me'n canso de repetir-ho: NO M'AGRADA LA CALOR, m'enerva profundament
i visc pendent de l'hora en que al marxar el sol aquesta angúnia minva.
Ahir a
la nit miràvem un reportatge sobre un satèlit artificial que van enviar a
Saturn i com ho van fer per acréixer la potència capaç de fer-li anar. Brutal!
Vam quedar commocionades i tot el dia que en parlem. Això ens ha fet reflexionar
molt sobre allò tan sabut de la nostra petitesa, l'enormitat de la casualitat
que ens ha fet viure i com és possible el pensament en general i en particular.
Això, tot i que produeix calfreds no ens acaba de treure el foc de sobre. Ens
estarem acostant al sol? ...que em quedi on estic. Inclús estic disposada a
creure que de la situació actual acabarem sortint-nos en. És la relativitat de
les coses del món enfront de les dimensions còsmiques.
Ves quines coses ens preocupen, avui que ,
precisament, som tots grans i per tant regna una calma inusitada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada