El meu paisatge, ara, és la gespa ben regada d'ahir al vespre, els xiprers com a teló i al fons, el tros de jardí que en aquesta hora en que tots dormen encara, és feu de les garses i la puput. A la taula un tomàquet amanit acabat de collir del petit hort que l'Iu es va entestar a preparar, una torrada i te. El sol converteix les fulles dels arbres en puntes i randes i l'airet sembla que vulgui durar per alleujar-nos la calor.
Tot això, que pot semblar no res, pot ser la imatge d'una certa felicitat. Com uns minuts de conversa amb un amic o amiga dels que amb poques paraules i molt sobreentès basta, com un cafè en el moment precís, com un llibre que deixes a la falda per assaborir una frase llegida, com un mirar els ocells que picotegen al meu davant, com una clapa de sol al terra, com un bodegó de canyes tallades i amuntegades, com les flors dels baladres en aquell moment fugisser en que son seda i rosa d'enamorar, com un manat de dàtils que fa contrast en una palmera, com un esperar què serà el dia...
Si poguéssim creure que això és allò verdaderament important que ens dóna la vida...
Si no sabem apreciar tot això que expliques: Apaga y vámonos.
ResponEliminaI tant que sí, aquests petits, grans moments són la felicitat.
ResponEliminaQue en sapiguem apreciar molts és el que espero.