L'arpa i les seves vibracions, 250

Per a tots vosaltres llegidors del blog i els vostres estimats, un BON ANY 2013, tot demanant siguem capaços d'aguartar tot el que ens vingui de fora i de dins.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta nit penso llençar a les escombraries l'any 2012. No serveix per a res i ha sigut dolent.

AMB TOTS ELS DESITJOS DE FELICITAT PEL NOU 2013, UNA ABRAÇADA COL·LECTIVA.

Demà me'n vaig a Saifores; o sigui vacances de bloc fins després de Reis.

PANEM ET CIRCENSES

ITALO CALVINO

Us vaig dir que m'havia inscrit a un curs de lectura. El proper día 16 de gener hem de comentar EL BARÓ RAMPANT d'Italo Calvino (1923/1985). Jo, de Calvino només coneixia LES CIUTATS INVISIBLES i SI UNA NIT D'HIVERN UN VIATGER que no he llegit però que m'agrada molt el títol. Resulta que ha fet molt i ha escrit més. Fins i tot he trobat que a finals dels anys seixanta, a París, va frequentar Raymond Quenau i coneix a altres membres del grup Oulipo -ouvroir de littérature potentielle-, com Georges Perec ¿recordeu quan ho varem treballar tot això?

Com que segons la documentació que vaig buscar, aquest llibre forma part d'una trilogía, els he llegit tots tres. I no us podeu ni imaginar com n'he gaudit. El primer: EL VESCOMPTE MIGPARTIT; el segon: EL BARÓ RAMPANT i el tercer: EL CAVALLER INEXISTENT.
Amb un agudíssim sentit de l'humor i jugant amb la fàbula ens fa una descripción molt atinada sobre l'esser humà i la seva recerca d'allò que justifiqués què fa en el món.
EL VESCOMPTE MIGPARTIT, Medardo de Terralba, va quedar partit en dos lliutant contra els turcs. Les dues meitats van continuar vivint, una d'elles la part bona i l'altra la part dolenta. Tots dos vescomptes és fan carregossos per a la gent que ha de viure amb ells, demostrant que l'home és alguna cosa més que la suma de dues meitats.
EL BARÓ RAMPANT, Cosimo Piovasco di Rondò, es va enfadar amb la seva familia quan tenia dotze anys, es va enfilar a un arbre i no va baixar mai més. La seva vida allà dalt i el seu allunyament dels altres li va permetre conéixer, aprendre, estudiar, estimar, ajudar i preocupar-se pels homes més que si hagués estat al seu nivell.
EL CAVALLER INEXISTENT, Agilulfo Emo Bertrandino de los Guildivernos y de los Otros de Corbentraz y Sura, caballero de Selimpia Citerior y Fez és un ésser dins d'una armadura. A dins no hi ha res, tot és façana, com tanta gent que hi ha al món.

Si no els heu llegit, us els recomano vivament.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquests àngels que avui poso a la foto de la setmana i que van sortir molt malament a la Nadala audiovisual, són el prime regal que li va fer el meu pare a la meva mare. Anaven sobre una capsa de bombons de can Llibre i Serra on sempre més es van guardar. Ara els tinc jo.

A Nüremberg es continuen fen figuretes i joguines de fusta d'aquest tipus i ara valen un ull de la cara. Jo, aquests, em passa com a l'Olga Xirinacs amb els seus àngels: em fan molta gràcia. Són coses d'aquelles que estan molt més enllà del seu significat primigeni. 

En aquesta foto els falten les espelmetes.

ENIGMA DE LA SETMANA

AQUEST COP CAL SABER EL NOM DE LA CASA I EL DE L'ARQUITECTE QUE LA VA FER. Les vaguetats no s'hi valen.

L'Enigma de la Tresca

Nicolàs Forestier va ser un arquitecte paisatgista francès a qui van encarregar la remodelació de la muntanya de Montjuïc per condicionar-la per l’Exposició Universal de 1929.

            L’escala, enigma d’aquesta setmana, és part d’aquesta obra i està, com bé va dir en Rafel, a l’Avinguda Forestier que va de la Guàrdia Urbana, al carrer de Lleida fins darrera del Poble Espanyol. Hi ha diversos trams decorats en aquest estil que es pot qualificar d’inspiració àrab.            Forestier va tenir molts encàrrecs a Barcelona i va treballar amb Rubió i Tudurí, arquitecte català que també es va especialitzar en el paisatgisme. Col·laborador seu va ser el ceramista Llorens Artigas, autor, a títol d'exemple, d'aquesta font en els jardins de Laribal en aquest tram del Parc de Montjuïc.

            Forestier és també l’autor dels jardins del Parc de Maria Luisa, fets com a marc de l’Exposició Iberoamericana que també es va celebrar el 1929, a Sevilla.

            Els jardins de Montjuïc, mai prou ben coneguts, van tenir molt èxit i la jardineria ornamental es va posar de moda. Hi ha innombrables exemples de jardins particulars inspirats en els de Forestier i Rubió.

            El ceramista Josep Llorens Artigas va crear uns jardinets d’interior,  amb plantes de creixement limitat, també d’inspiració Forestier-Rubió. Se’n coneixen divuit. Estan signats Dufy-Artigas (Raoul Dufy-Josep Llorens Artigas). La família Rubió és propietària d’un d’ells.

La Tresca premiarà el guanyador de l’Enigma, en Rafel, amb un petit test amb una planteta mediterrània perquè la faci verdejar, en record de la seva infància oxigenada pels aires del Parc de Montjuïc. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Un cop fagocitats els brous, els canalons, els pollastres i els torrons, només la son va encara coixa. Tan sols falta el cap d'any i la cua i els Reis que són el millor. Ja em perdonareu però per uns dies, el bloc serà o no serà, veurem perquè estaré a Saifores fins el 5, i allí, Internet és un misteri-. Trobo curiosa aquesta adicció. No hi sóc però us trobo a faltar.                                      

L'arpa i les seves vibracions, 249

Torna NADAL amb la seva alegria,

Torna Nadal amb la seva dolçor

Torna la NIT resplendent més que el dia,

Torna el misteri d'un DÉU fet nadó

Per a tots els lletraferits i, els que entreu al nostre blog, molt Bones Festes i, el desig d'un Any Nou, tot i que es preveu difícil, que almenys millori una mica.

TRESCADA NADALENCA

L'arpa i les seves vibracions, 248

CONTES I MÚSICA

Avui  diumenge al matí, a l’Auditori en un concert previ a Nadal, els contes  de la nostre infantesa posats en música, per grans compositors.

Ha començat amb la Obertura de Hansel i Gretel,  d’ Engelbert Humperdinck, alemany, que havia estat assistent de Wagner, va escriure aquesta òpera a partir d’una petició de la seva germana , perquè posés música a una petita obres de teatre. Tot i estar escrita en un estil melòdic i rítmic molt semblant al de Wagner,es tracta d’una obra divertida i lleugera que destaca per l’ús inspirat de melodies populars i cançons infantils.

Serguei Prokófiev, va escriure el 1946, La Suite núm. 1, op 107, La Ventafocs.  Aquesta història, comuna a diferents culturals i tradicions, va inspirar al compositor rus, un gran ballet romàntic, fidel a l’original de Perrault. Escrit a partir d’un encàrrec del Teatre de Kirou, es va estrenar amb gran èxit a l’escenari del Bolxoi el 21 de novembre de 1945.Música joiosa i d’una gran inspiració melòdica. Estructurada en vuit parts titulades: Introducció. El ball del gat. Baralla. La fada i l’hivern. Masurca. La ventafocs va al ball. El vals de la Ventafocs i Mitjanit, que recullen l’essència dels sentiments que Prokófiev va voler abocar em aquesta partitura: el triomf de l’amor com a força capaç de vèncer tots els obstacles.

Escoltem desprès de  la de Prokófiev, una altre versió de La Ventafocs , una suite extreta d’un ballet  de Johann Jr. Strauss, que va començar a escriure-la poc abans de morir, ja septuagenari, però que no va tenir temps d’acabar , una tasca que va completar en el 1900 Josej Bayer. També estructurada en quatre parts: Obertura, Vals, Masurca i Galop. Relat que ha acabat esdevenint un veritable paradigma social i que el calendari nadalenc fa pujar indefectiblement als escenaris.

Poca entrada a l’Auditori, potser tothom té altres cabòries, caldrà veure com va el 2013, amb els preus un xic més elevats.

LA TRESCA I LA VERDESCA

    

 Sabeu com es diuen els dibuixets que cada dia guarneixen la pàgina de Google a l'obrir-la? Se'n diuen Doodles. Cada dia canvien i alguns són animats. Sempre tenen a veure amb un fet del dia, una conmemoració... Cal fixar-s'hi bé (com en tot i sempre) i si tenen una fletxeta, dissimulada o evident, clicar-la. Per exemple el de l'altra dia, dijous, amb la caputxeta és un conte sencer molt divertit. Podeu veure'ls si cliqueu a Google doodles. N'hi ha de ben bons i d'altres no tant, (com en tot i sempre).

     I si voleu quedar "epatufiés" busqueu Google instal·lacions. Tens, jo almenys la tinc, la sensació que hi ha vides paral·leles- res a veure amb Plutarc- que només tenen lleugeríssims punts d'intersecció. Ens semblava que el que havien vist els nostres pares o avis era una part importantíssima de la història del món i ara, només que mirem una mica enrere les nostres pròpies vides ens allunyem a anys llum. Cap als anys 80, segons com llunyíssim i segons com aquí mateix, vaig tenir en mans un ordinador per primer cop... i ara em costaria prescindir-ne. Això deu formar part de la teoria de la Relativitat, no?
   Totes aquestes reflexions m'agafen tot fent el brou de Nadal i rostint els pollastres. Carpe diem.

  AH, I NO DEIXEU, DEMÀ, D'OBRIR EL BLOC. 

SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA SETMANA

Naturalment, l'autor del poema és Joan Salvat Papasseit. El mural està situat en una paret mitgera del Passeig del Born gairebé a tocar del Passeig Picasso.

Quan a l'il·lustrador va ser Josep Obiols, amic seu i el llibre La rosa als llavis. Encara , però hi va haver un llibre pòstum, de poemes trobats a sota el coixí quan va morir i uns quants de dispersos, editats per Óssa Menor.
I per a premiar-nos a tots els lletraferits :
                                                               

Així la rosa enduta pel torrent,

així l'espurna de mimosa al vent,

la teva vida, sota el firmament.

L'ENIGMA DELS DIVENDRES

Conegudíssimes escales que heu vist milers de vegades. On són? Qui n'és el seu autor? La seva obra a Barcelona és imponent.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Entre les moltes notícies que avui lluitaràn per a no deixar-me dormir, destaco:

1. ·        Les armes als EE UU. Tan sols un botó de mostra: el que cal és armar els mestres.
2. ·        Les vacunes de la polio al Pakistà s’han convertit en moneda política de primer ordre i de les persones d’aquest programa (metges, infermeres, etc), els talibans se n’han carregat 9 en aquest últims 3 dies.
3. ·        La reforma educativa que no s’atura i que, a més a més costarà 100 milions d’€ (ja serà més).
4. ·        Potser l’ampliació de la zona comercial de la T1 que compten que deixarà 119 milions més es fa pel motiu anterior. Angelets!
5. ·        I una de molt bona: a la Cecilia Gimenez (la de la “restauració” del Crist de Borja li ha fet un contracte (ja signat) l’empresa de publicitat Mil Vueltas, com a Directora d’art. No cal donar-hi mil voltes, l’empresa mai no trobarà amb tan pocs mitjans una repercussió tan gran de la seva inversió. La subjecta activa diu que li han tornat la il·lusió i les ganes de seguir creant. Em permeto de llençar un crit apremiant: esglésies del món, tanqueu les portes! Si sabés fer-ho potser seria el moment d’engegar una campanya per internet i fer signar la gent.

Això contrasta amb la pel·lícula Seraphine, de dimarts a la Filmo, sobre una pintora francesa naïf i completament autodidacta que va ser descoberta per un col·leccionista alemany a qui feia de dona de fer feines. Una vida fascinant i una peli estupenda i entranyable guanyadora de set premis César, d’entre els quals a la millor pel·lícula i millor actriu. Us recomano la lectura de la ressenya a Wikipèdia. Jo ja l’havia vist l’any passat al Verdi on la van passar poquíssims dies i torno a pensar que no entenc com va passar tan desapercebuda. La buscaré.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir va ser la pre-inauguració del nou Museu HUB de Barcelona, una conjunció de quatre museus més o menys relacionats amb el disseny : el d'Arts decoratives, el de Ceràmica, de la Indumentària i de les Arts gràfiques. És un projecte que a mi no em va fer gaire il·lusió però que no rebutjo; ja es veurà quan sigui acabat. Potser m'entusiasmarà. De moment hi ha l'edifici, magnífic; és l'anomenat "la grapadora" pel seu aspecte. Està a la Plaça de les Glòries, exactament al costat de la parada del METRO i de la Torre Agbar.

A la Inauguració hi va haver un petit parlament de la Pilar Vèlez que en serà, vaja, ja ho és, la directora i una mena de taula rodona entre tres personatges que com el Museu de les Arts Decoratives tenen 80 anys (o hi estan a prop) amb la Tatiana Cisquella com a moderadora. Primer va parlar en David Mackay un dels autors de l'edifici i va explicar-lo com a un disseny per a una ciutat. Després va ser Miquel Milà qui va parlar del disseny aplicat a la vida diària i a continuació en Joan Vila Rufas que va recordar com l'equip de La Cantonada, ell, en Jordi Aguadé, en Jordi Vilanova etc van intentar relligar les formes de la nostra tradició, actualitzant-les dotant-les d'una nova dimensió. Tot tres, personatges del nostre col·lectiu vital. Qui no ha tingut un llum d'en Milà? o un joc de cafè d'Aguader, o no ha viscut, o almenys vist, una casa de l'equip Martorell, Buigas, Mackay? (i qui no, està convidat quan vulgui a veure la meva casa actual).

Em vaig descuidar la màquina de fotos però perquè us en feu una idea aquí teniu l'adreça d'un videu rodat ahir .

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta és la setmana de les mil i una. Enguany, el dia de Nadal serem 33 i els dies se'm fan curts de tantes coses com he de fer. Però no  vull córrer, ni amoïnar-me, ni basquejar-me més del compte. Per a què serviria la meva proverbial organització sinó? I totes les altres coses segueixen potser amb una mica més d'apremi, cinema, inauguracions, trobades.. Sembla que el Nadal o el Cap d'any ens empenyi a acabar coses, a deixar-ho tot resolt, tot ordenat, tot a punt. A  punt per a què si no és per seguir vivint? 

No vull un calendari com aquest que us mostro, quin horror. El meu s'assembla més a un bloc que a un calendari a l'ús. Té fotos, dibuixos, esmenes, creuetes, marques de colors. M'agrada el meu calendari perquè em recorda bons moments passats més que feines a fer. És el privilegi dels jubilats  amb joia (jubilum). I és gros, força gros perquè m'hi càpiga tot (estic molt ocupada, molt ocupada).

LA TRESCA I LA VERDESCA

Bons propòsits.

Si esteu a curt d'inspiració o voleu ampliar coneixements culinaris, entreu i subscriviu-vos al bloc de la "meva" Blanca. Es diu Menjar a Cala Blanca. Persones a règim, o bé abstenir-se o bé creure que salivar també aprima. I no us estranyeu que sigui en castellà perquè la cosa va començar amb unes amigues que no són d'aquí i és clar...

Com diu un amic meu: sempre que parlem de règims el primer que preguntem és què es pot menjar. Malament!

Jo ho tinc molt clar, desprès de festes començo. I va de debò, no és broma, que això de trescar amb una foca embolicada a sobre meu, és una llauna. Mens sana in córpore sano, serà la meva divisa. I no, no penso estudiar anglès, ni anar al gimnàs. A trescar toquen que serveix per aprendre un munt de coses. I les foques a l'Antàrtida.

L'enigma dels divendres

Sí,  lletraferits del món, ja sé que sabeu de qui és... però sabeu qui va il·lustrar el seu últim llibre publicat? I, posats a demanar, on és aquest racó no tan racó perquè és ben públic?

L'enigma dels divendres

Encara no us havia donat la clau de l'enigma passat, el de l'àngel. Es tracta d'una escultura que està al començament del Portal de l'àngel, a la paret del Banc d'Espanya. És de l'escultor Àngel Ferrant que va viure molts anys a Barcelona i que la va regalar a la ciutat en agraïment , quan se'n va tornar a Madrid, ja a punt de morir. 

Al portal de l'àngel hi havia una de les portes de la ciutat i, recordeu que per allí hi baixava una riera que, torçant fins al Pi anava a parar finalment al Cagalell que era la riera de les Rambles i se'n deia així per raons evidents.

També explica la llegenda que S. Vicens Ferrer va visitar Barcelona el 1419 i que en el punt de l'entrada se li va aparèixer un àngel protector de la ciutat. Això em sembla suspecte; era el "burot"? li va posar pegues per deixar-lo passar? Preguntes, preguntes. La veritat és que ara, en alguns momens, aquest carrer sembla allò de com es diu tramvia en alemany? i era subanestrujerbajen, recordeu? Ai que vells que som!

Del Portal us podria explicar encara algunes coses però deixem-ho per un altre dia.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui és Santa Llúcia, santa que té una capella a la Catedral. Es va construir entre 1257 i 1268 en estil gòtic. Era la capella del Palau Arquebisbal. Quan es va construir la catedral gòtica va quedar-hi anexada. Bé, no vull ara descobrir-vos una sèrie de dades que podeu trobar fàcilment a Internet. Només recordar-vos que a la façana, just a la cantonada amb el carrer del Bisbe hi ha la mesura de la Cana Catalana de la qual l'any passat us en vaig parlar i publicar la fotografia perquè en quedés constància testimonial.
Quan jo anava a l'Escola Massana se'ns va ocòrrer de fer coses per vendre a la Fira i alleugerir el pressupost d'un viatge a Itàlia com a final de carrera. Ens van deixar el pati de la Casa de l'Ardiaca. Entre d'altres coses jo vaig fer un pessebre molt modern que vaig instal·lar resseguint en espiral, un parell de metres de la palmera que allí s'hi troba. Anys més tard vaig tenir la gran sorpresa (i l'honor), de saber que aquest pessebre era el de la família Gaspar- Farreras (Sala Gaspar) que l'havia comprat.  

De petits sempre ens duien a la Fira. Només de travessar la plaça, em ve el record del fred a les cames -llavors les nenes no duiem pantalons i els d'ells, eren curts, a mitja cuixa. Llavors els nostres ulls apenes si arribaven al taulell on s'estibaven bens, pastors, ànecs i figures diverses i era com si ens submergíssim en el somni d'àngels, Reis, truges, pescadors, pastores Catarines i estels. Si es busca bé encara es troba alguna figura que no està malament però en general hi campa el mal gust que no se salva si no és per acumulació. Ja se sap que qualsevol cosa, repetida i en força quantitat acaba tenint una gràcia  que no es troba en la singularitat (per tant, poca gràcia). Ara proliferen els caganers abjectes, els tions de model indigne, els arbres de Nadal de plàstic i els guarniments brillants. Un horror, a l'alçada de les horribles decoracions nadalenques de la majoria dels carrers. Entre tant, els peixos vinga a beure i beure, sense trobar ni l'adreça de cap Déu nascut. Herodes ho tindria cru.

Avís important: D'uns anys ençà, aquesta diada és notòriament reputada per celebrar-s'hi l'aniversari de les ínclites bessones lletraferides. Lloades siguin i que per molts anys puguin fer semblants obres (i nosaltres que ho veiem)..