L'arpa i les seves vibracions, 247

Vetllada commemorativa dels 100 anys de Biologia als Països Catalans, celebrada en el Palau de la Música el passat dimarts 4. Van intervenir durant l’acte, presentat per la periodista Samantha Vall, tres catedràtics il·lustres i van interpretar un mini concert els solistes de l’Orquestra SimfònicCamerata XXI.

3 Ponències , cada una amb exposició breu i entenedores:

 Dra. Mercè Durfort “La importància de la biologia a Catalunya durant els darrers 100 anys.

Dr. Jorge Wagensberg “Cultura i progrés de les idees”

Dr. Lluís Tort “Els Actes d’un any de centenari”

Entre ponència i ponència, breus peces musicals, que com no podia ser d’altre manera, triaren partitures i textos adients, molt divertits, tals com “Embryons desséches” d’Erik Satie: 1. D’Holothurie, 2.D’Edriophthalma i 3. De Podophthalma (l’animalet és una especie de mol·lusc)

Le bestiaire ou Cortège: Le dromadaire. La chèvre du Thibet. La sauterelle. Le dauphin. L’écrevisse i . La carpe. I al finalitzar la divertida: L’arca de Noè amb instrumentació d’Albert Guinovart: 1. L’ovella. 2. El gall. 3.L’elefant. 4 La puça. 5.El gat . 6 El cangut i 7. El vals que ballen tots els animalons. Com podeu suposar van arrancar molts somriures.

Les paraules més repetides pels ponents i presentadors de l’acte d’aquests 100 anys d’estudis, foren de lloança per la investigació, la superació de les dificultats, el sofriment per l’exili de socis il·lustres,el  retorn a la pàtria, les dificultats econòmiques, i malgrat tot, el  dur camí ha seguit durant 100 anys en Biologia, tant a Catalunya, les Illes, i País valencià.  (Adherida com a branca dins de la Societat d’Estudis Catalans).

La consigna fou  d’esperança i lluita, i amb això ens varem quedar tots, (era just el dia de les declaracions del ministre Wert), fou la llençada per la Dra. Dufort, el Sr. Wagensberg i l’actual President de la SCB el Sr. Tort , de no defallir, de tirar endavant, de seguir sempre investigant al costat de la medecina i les altres ciències. Finalment foren homenatjats  diversos membres, jo vaig ser feliç de sentir els noms de dos professors meus molt estimats, metges il·lustres, el Dr. Josep Alsina Bofill, traspassat fa anys i el Dr. Moisès Broggi de 104 anys, que va recollir el premi el seu fill també metge.

A la sortida, i per alegrar-nos les properes festes, ens regalaren a tots els presents un  bonic estoig amb dues mini ampolles de cava, tot un detall amb la col·laboració de Freixenet. .

Molt adient el LOGO triat per aquesta commemoració , podeu llegir-hi el numero 100, un trosset d’ADN o el que us suggereixi la imaginació, en vermell  fluorescent brillant presidia un lateral de l’escenari.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Modernisme a Canet-2

Lluís Domènech i Montaner, ( autor de l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música , la casa Lleó Morera, l'Editorial Montaner i Simó etc) es va casar amb una senyora de Canet i allí hi passaven els estius. La primera obra feta a Canet fou l'Ateneu o Foment Catalanista. Després es van comprar una casa que va ser totalment remodelada per viure amb els seus vuit fills i el servei. Amb el temps també es van annexar una caseta de pagès, al costat de la seva i allí en Domènech hi va muntar el seu despatx, conservant però la casa tal com era. Tan sols fent petites obres a l'interior per fer-las més còmoda. Aquest conjunt de les dues cases, ara és la Casa Museu Domènech i Muntaner, on s'hi guarda, a més a més, documentació, proves, maquetes etc, material imprescindible per a l'estudi do sols d'ell sinó del Modernisme en general.

Després de la seva, va construir una casa per la seva cunyada, can Roura, on hi va desplegar totes les característiques de la seva personalitat. ara és un restaurant on vam dinar, psè. També és important  la remodelació del Castell de Santa Florentina, propietat de la família de la mare, als afores de Canet. També va fer altres obres de menor  envergadura però que ajuden a la visió d'una època, un estil i una personalitat acusada. 

No dic que deixi acabat el tema del Modernisme però, de moment, em cal un respir perquè no us he explicat res de les altres moltes coses que he fet aquests dies: cine, teatre, trescades... tot no es pot fer.

LA TRESCA I LA VERDESCA

La nau Gaudí

Aquest edifici  és d'una sorprenent modernitat. La utilització dels materials tradicionals, els arcs ogivals i els espais diàfans el  constitueixen en un exemple premonitori del que fou l'obra de Gaudí.

Actualment, el publicista (és diu així?) Bassat, hi té instal·lada part de la seva col·lecció d'obres d'art contemporani. Es pot visitar, de dimarts a diumenge i l'entrada és gratuïta.
Les fotos les veureu clicant la de l'encapçalament però us en poso una més, a part, de quan encara no s'havien muntat els panells per penjar els quadres, perquè pugueu apreciar aquesta volta que és com una gran barca. Trobo que és molt suggerent.

La nau Gaudí. Maó vist i fusta.

L'arpa i les seves vibracions, 246

                                          BÉLA BARTÓK.  El castell de Barbablava

El Castell de Barbablava (1918) és una de les millors  partitures de Bartók.  Òpera sensacional, basada en una trista llegenda popular. En la seva música, la recerca dels orígens sonors del folklore nacional hongarès i el risc formal propi del començament del segle XX són consubstancials. Durant  els anys de la Primera Guerra Mundial, encoratjat pel seu col·lega Kodály, Bartók va esdevenir un compulsiu recol·lector de melodies populars, manllevant d’arreu colors i procediments, com els de la música gitana, que fins llavors es consideraven d’escassa categoria.

L’argument ja el coneixeu: un príncep barbut i cruel que seduïa donzelles i les sepultava al seu castell. Musicalment és una òpera d’enormes contrastos musicals i d’una orquestració i una riquesa a l’abast de pocs genis. Es manifesta entre l’abisme existent entre les ombres dels interludis i l’obertura de la Cinquena porta, amb uns acords d’una lluminositat esclatant, que va brodar amb la seva veu, la mezzosoprano Natascha Petrinsky, nascuda a Viena  amb estudis de cant a Tel-Aviv , que actuava per primera vegada amb l’OBC. El compositor juga entre l’esperança de la dona, Judit en l’obra, i la decepció final.

El baríton Gerd Grochowski, li va donar la replica en la veu de Barbablava. Va estudia piano i cant a Colònia;  el seu repertori va del Barroc  a la música contemporània.

Va dirigir l’Orquestra de l’OBC, Pinchas Steinberg, nascut a Israel, un dels directors actuals més prestigiosos.

Com a anècdota a destacar, que per primera vegada en els molts anys que vaig als  concerts matinals dels diumenges a l’Auditori, van passar el concert a les sis de la tarda,a petició dels cantants, que van al·legar que donada la dificultat de la partitura, desitjaven cantar a mitja tarda i no a les onze del matí. Petició que fou atorgada. A l’entrada ens van donar en dos fulls fotocopiats els text dels diàlegs entre els dos protagonistes, fet que ens va permetre seguir el col·loqui tot gaudint de la música.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Més modernisme al Maresme- Mataró: Puig i Cadafalch- Gaudí

Segueixo descobrint el modernisme in situ. Avui a Mataró (1ª part)  i Canet (2ª part)

Comencem la visita per l'Ajuntament amb la Sala de Plens feta per Puig i Cadafalch. Seguim amb la Casa de Beneficencia (orfenat i asil).

A Mataró, bastió molt important del tèxtil en gènere de punt, com a qualsevol lloc on hi hagués diners, es van fer moltes cases noves, a càrrec dels arquitectes més influents en aquell moment. Totes aquestes cases reflecteixen no solament l'interès per i-se dels arquitectes sinó també es constituiren en aparadors de la potència comercial i social dels qui les encarregaven. Per tant, en les que es conserven, podem veure l'esclat dels vitralls, rajoles, llums, pintures de sostre, ferro forjat etc, en uns espais de gran sumptuositat. Algunes d'aquestes cases, van  ser rescatades de la decadència per entitats que les van restaurar i conservar. És el cas de Can Coll i Regàs, un industrial del tèxtil que va ser comprada per caixa Laietana. Va ser feta per Antoni Puig i Cadafalch l'any 1996 i és una bona mostra de tot allò que va caracteritzar el modernisme: goticisme, una tendència  cap a l'arabisme, la natura omnipresent, revalorització de les arts i  oficis tradicionals etc. i tot, lligat a les característiques de qui en feu l'encàrrec amb els símbols de l'ofici (la filosa, l'escut de família, la flor del cotó, la roda de la indústria...). És una casa cuidada fins a l'últim detall i molt ben restaurada. Val la pena visitar-la.

També visitem de noubla Nau Gaudí, que com ja us vaig dir l'altra dia és la primera obra feta per ell, part d'un conjunt de trenta naus més que mai es van arribar a construir. El sostre, preciós,  és com una barca girada, amb el costellam i els arcs, tal com es bastien a les drassanes de la ciutat. Una bona mostra de revalorització dels oficis i una lliçó de modernitat. Gaudí, es veu que es va enamorar d'una noia mataronina, mestra dels nois d'aquesta fàbrica. Però la cosa no va passar de quatre paraules, sempre en presència d'altres o un simple, bondia, bon dia, al creuar-se pel carrer. Es diu si d'aquell fiasco no prové la missoginia de Gaudí, solter empegueIt. Un familiar de la noia, historiador, acaba d'escriure un llibre sobre ella que va tenir una vida molt atzarosa. No sé si ja està publicat.

Nota- Per no carregar tant l'àlbum, les fotos de la nau Gaudí us les enviaré demà.

LA TRESCA I LA VERDESCA- ENIGMA DE DIVENDRES

De qui és aquesta figura? L'heu vista mai? Sabeu la seva raó de ser on és?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Olé sus huevos !

Naturalment que podria traduir-ho al català però es perdria la contundència d'expressió, tan evident.

Cap a l'any 1940, el conservador del Museu de Xàtiva, el senyor Carlos Sarthou, va penjar aquest retrat de Felip V de cap per avall per a castigar-lo pe haver ordenat la destrucció de Xàtiva, durant la Guerra de Successió. 

A quin Museu de Catalunya, em pregunto, hi ha cap director o conservador capaç de dur a terme una acció semblant? I mira que aquí no ens faltarien raons per a un acte de tal mena. Només, es conta que a la comuna, en molts llocs en deien a can Felip.. També es deia, al marxar d'un lloc : au anem, que volia dir : au anem, tot maleint, la memòria d'en Felip quint. Però això no passava de l'àmbit domèstic o privat, lluny de la projecció pública del gest del xativenc (es diu així?).

Es veu que el retrat en qüestió està encara, setanta anys després, en la mateixa posició. Com a homenatge inqüestionable a Xàtiva: Olé sus huevos!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Paraula nova que veig al diari: ecofatiga. Paraula inventada però perfectament explícita. Se m'acut que deu ser com la fatiga crònica, que no depèn del que es fa.
No es nota gens com és possible evitar la despesa, o almenys paliar-ne el consum, de l'energia necessària per la vida diària. Es gasta a tort i a dret, sense cap complex.
I això que els ecologistes no paren d'explicar que el camí és un altre i que no ens durarà gaire el viure tancant els ulls al problema.
De moment, i a títol d'experiència personal, sé que intentar instal·lar una calefacció ecosostenible, posar panells solars o un molinet de vent en un lloc on hem de posar pedres per que el vent no faci saltar les tapadores dels dipòsits d'aigua, és tan difícil i tan car que ho fa inviable i acabem, nosaltres sí, ecofatigats.
Perquè qualsevol tema en el que ens endinsem ens fa sentir en un eco llunyà allò del "corasón partío"?
Un dia parlarem de les escombraries, que també hi ha tela.

LA TRESCA I LA VERDESCA

A TIRAR DEL CARRO

Ja des de petita, hi havia una frase que trobava abominable i m'enfuria: ja t'ho deia, jo.
Aquests dies està tot empastifat de la frase en qüestió. Brrrr, grrrr.
És que està tot perdut? No podem tenir esperança? S'ha acabat la feina i hem de tancar per defunció?
Espero que aquestes frases que com a simple caminadora són com una sorreta a la sabata, no facin ensopegar als que han de tirar del carro.
Em nego a pensar que potser no ens en sortirem. Com en els jocs de les maquinetes dels nens d'avui, hi ha paranys i trams difícils però s'acaba trobant la solució.
El que em sembla que sí ha quedat clar és que la majoria volem que se'ns escolti. Encara que ens equivoquem.

L'arpa i les seves vibracions, 245

La Porciúncula

Retorno a la ciutat d’Assis per explicar-vos una nova vivència. Desprès del dia de forta pluja i vent, al matí següent, el temps encara una mica rúfol, ens va permetre fer fotografies i gaudir d’un sol esmorteït. Això ens animà, i decidirem baixar caminant uns quatre kilòmetres  fins a la plana, per visitar la Basílica de Santa Maria dels Àngels, on a dins es troba la Porciúncula, una petita capella plena d’història.

Segons una llegenda , la petita capella fou erigida en el mandat del papa Liberi cap el 352 pels eremites de la vall de Josafat que haurien portat al lloc relíquies de la Verge; cap el 516 passà a poder de san Benet, i sempre segons la llegenda, es van sentir cantar uns àngels que acompanyaven l’Assumpció de Maria, d’aquí el nom de Santa Maria dels Àngels.

Aquesta petita església fou entregada l’any 1208 a sant Francesc per l’abat de sant Benet del mont Subasio, amb la condició de restaurar-la, ja que estava en molt males condicions, abandonada en un bosc de roures. Així fou com es va convertir en la llar de sant Francesc i dels seus primers deixebles. La vida del sant dóna per molt, sols remarcar que als final dels seus dies, va escollir aquest lloc per morir, era el 3 d’octubre de 1226.

Fins aquí la historia que tots coneixeu, com també segurament el lloc. El que es troba ara el visitant, i aquesta és la meva vivència, és una capella dins de l’església, de gran simplicitat i austeritat, les seves pedres sense tallar s’han ennegrit amb el temps. A l’entrar em va captivar el silenci i la bellesa del lloc, per sort estava casi buida i la poca gent que la visitava com nosaltres, no feia cap remor. A dins l’espai és molt petit però no en fa falta més físicament, perquè el cor i el cap s’obren a una immensitat de sentiments, no m’agrada dir que va ser com trepitjar un lloc màgic, no tenia res de màgia per a mi, si de forta emoció personal. La fotografia capta el moment de la buidor de l’església gran, en contraposició dels colors del fresc de la part exterior, que és de l’any 1829, ara restaurat i de pinzellades  molt vives, pintat per G.F. Overbek,  representa “La instauració de la Fe i el Perdó a Assís”  La part superior és acabada per una construcció en marbre blanc. Dins està prohibit fer fotos, les parets nues tenen restes de frescos del segle XIV, el panel central representa la “Anunciació”, una composició perfecte, plena de gràcia i color.

En una capelleta lateral és mostra el lloc de la mort de sant Francesc, Brusi, un pintor de Perusa, va pintar el traspàs, s’adormi sobre la terra nua, cobert amb l’hàbit, fidel fins al final a la Pobresa que havia escollit.

Tot seguit i per por a la Vaga General Italiana, agafàrem el tren cap a Roma, i allí en un restaurant de la plaça Navona, ens reférem amb un bon dinar i un bon vi. Ja veieu que a més de l’esperit, hem cuidat el cos. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

   

TARDOR PER A TOTHOM

El dia, avui, està boirós i tristoi. És una metàfora de l'estat general després de les elcccions?
Si hem estat un temps entre el sí però no, potser sí però ves a saber, ara seguim amb més dubtes encara. Hem votat sense que ben bé estiguéssim segurs que fos la millor opció, o sí, però no una completament al nostre gust. Ara no ens queda sinó esperar i no posar-nos en el to catastrofista dels que auguraven que res no canviaria. Segurament sí que canviaran algunes coses; ja sabíem que empreníem un camí de llarga durada. Ves a saber quina serà la recompensa quan arribem "al cim de la pendent". Procurem no relliscar i clavar-nos una patacada. Ara que això, ara, ja no està a les nostres mans. Només ens cal anar amb compte i si per cas, agafar un bastó.

    Aquest cap de setmana hem estat a Sant Julià i ahir varem fer una caminada fotogràfica i tardoral estupenda (ja sé que és una paraula que en català no existeix, però la caminada va ser exactament això). Us envio unes quantes fotos.

l' arpa i les seves vibracions, 244

Basílica Sant Francesc, interior al capvespre

 GIOTTO DE BONDONE

El miracle de la font

Un home honra a Sant Francesc

Durant la setmana d’estada a Roma, abans d’assistir al Congrés, decidirem fer una escapada de dos dies a Assis, així que el dilluns de bon matí, ens plantarem a l’estació Termini per treure els bitllets. Caos total per  entendre’ns amb els itineraris, horaris, etc. finalment  en el Binario 1, però al final del tren convencional, sortia un altre tren a les 11,28 hores  cap a Ancora, però ens calia fer canvi a Foligno, just dos estacions,  per arribar a Assis, en el tren cap a Perugia. A les 13h. 46 m. finalment, trepitgem l’estació d’Assis on ens rep una pluja i un fort vent  que no ens deixarà  durant  tot el dia i tota la nit; el nostre equipatge era una humil bossa de mà amb el pijama i el raspall de les dents. Xops de tots costats, ens assecàvem la roba  amb el assecador de cabell de l’Hotel Roma, on teníem la reserva per a dormir dues nits, cosa que no férem per la imminent Vaga general italiana, i la por de quedar-nos allí sense retorn,  així que deixarem l’hotel a la tarda següent, per tornar a Roma, aquest cop amb un tren directe en tan sols 2 hores, 35 minuts . Durant el trajecte veiérem les inundacions de la regió del Laci i el mal que havia fet l’aigua als conreus i a les cases. A Roma el Tíber, ( Tevere per ells) anava pujant de nivell amb gran preocupació de les autoritats.

Tots aquests inconvenients no ens amargaren la visita a Assis . Un dels objectius era veure les pintures del Giotto, restaurades fa pocs  anys,  que ens mostraren els colors originals amb tota la seva bellesa. Se li atribueixen a Giotto,com les seves primeres obres, aquests frescos de la Basílica de Sant Francesc. Ell i els seus deixebles, pintaren un cicle de 28 frescos, basats en la història i llegenda de la biografia de Sant Francesc. La seva pintura és considerada  com el naixement de l’art italià, precursora de les innovacions que canviarien la marxa de la pintura des de l’humanisme del Renaixement, fins el segle XX. Deixeble de Cimabue, pren  com a mestre la natura, en escenes en llocs concrets, on les figures s’insereixen d’una manera natural, gestos, moviments, expressions , que trenquen l’estil bizantí que dominava la pintura  a mitjans del segle XIII.  Pocs visitants dins la immensitat de la Basílica, sols un grupet de japonesos, això ens permeté gaudir en calma dels 28 frescos, pintats per Giotto de Bondone,  nascut a Florència el 1267 i mor a la mateixa ciutat el  1337.

Enigma

L'ENIGMA DELS DIVENDRES

Davant d'aquest quadre, quan finalment es va  exposar a Madrid EL 1981, un personatge polític, molt rellevant i conegut, va dir: la Guerra Civil ha terminado. Qui va ser aquest personatge?

I pel que fa a l'enigma de la setmana passada es tracta de Santa Eulàlia, efectivament, una estàtua a la Plaça del Pedró. El nom de la plaça prové de la fita o pedró que assenyalava la confluència dels camins que, venint de Montjuïc i del Llobregat, duien a la ciutat, l'un cap a la Portaferrissa (carrer del Carme) i l'altre cap a la porta de la Boqueria (carrer Hospital). Es diu que Santa Eulàlia va morir, després del martíri, en aquell indret.

lA TRESCA I LA VERDESCA

Un dia, a Creta en una casa penjada dalt de la muntanya, mentre esperàvem que en treguéssin alguna cosa per menjar  varen posar-nos a taula, un plat amb oli, unes llesques de pa, sal i un platet amb orenga. Per anar fent.

Avui, a la pàgina  de cuina refistoladada de La Vanguàrdia surt un suggeriment de vermut que és essencialment el mateix, però amb pans diversos -integral, de sèsam etc..- fets a trossos i la sal és Maldon, és clar.

Amb què hem d'amanir els nostres pensaments, i fets diaris, privats i públics, per fer-los més atractius, més engrescadors o més reals? 

Molts cops he recordat aquell dia en que la sal, l'oli i el pa eren la nostra entesa.

LA TRESCA I LA VERDESCA

            Ahir a la tarda, memorable sessió a la Filmo: projecció d’Adéu a les armes dins el cicle Per amor a l’art que s’hi està celebrant.

            Però no vas ser només la pel·lícula estupenda, de Frank Borzage sinó la intervenció de José Luis Alcaine- director de fotografia que ha format part del millor cinema espanyol dels últims trenta anys, com va presentar-lo Esteve Rimbau el director d la Filmoteca- d’unes escenes en les quals hi va veure i ens va fer veure tots els símbols del Guernika de Picasso. Efectivament, començant per l’ambient d’horror, la foscor i l’avenç de l’acció de dreta a esquerra, anem trobant en uns pocs segons del film, tots els símbols del quadre: la porta, el mort a terra amb la mà estesa, la dona cridant, amb els braços enlaire, la cara d’horror, els cavalls i la confusió de les potes, la mare en primer pla, el sabre trencat (tret d’un comentari de la pel·lícula), les oques en un carro (que es veuen millor en una de les fotografies que va fer Dora Maar durant el procés de la pintura). Inclús el toro, ens el va presentar com a Picasso, que molts cops s’hi va disfressar, que ens fa mirar el quadre, a la mateixa manera com Velazquez ho fa en Les Menines.

Bé, tota una lliçó de saber mirar. I com a anècdota rellevant, dir que a Gary Cooper (oh mi Gary!) el director l’hi va dir que no actués, que tan sols mirés. I efectivament tota la seva feina és la mirada que tot ho transmet. El millor Gary Cooper, que a segons quines pel·lícules en canvi, se’l veu una mica com aturat, estantís, diria. Però això són consideracions d’ordre personal sense rellevància. S’entén que el culte a Gary Cooper que esteu al Cel, sigui una qüestió transmesa de mares a filles... pels segles dels segles. Amén.

            A continuació una altra pel·lícula, Nel nombre del padre, de Marco Bellochio, una visió implacable i corrosiva d’una escola de nois als anys cinquanta. Però aquest és un altre tema.

LA TRESCA I LA VERDESCA

TOCANT CAMPANES

Ahir vaig llegir que arreglaran les voltes cobertes dels voltants de Santa Maria del Mar i m’ha faltat temps per anar a revisitar-les abans no hi facin algun nyap. El dia assolellat acompanyava i m’he passejat a pleret. Aquests barris nostres, tan barris, tan “embotigats” però que malgrat tot conserven gran part del seu encant, m’ajuden a reconciliar-me amb la ciutat que en tants moments se m’ha fet desconeguda. He vist totes les voltes i els carrerons de noms tan fantàstics com la volta d' en Dusay i la de les formatgeries, pou de l'estanc, carrer dels ases, plaça de les olles, carrer de la vidrería, volta dels tamborets, volta de'n Bufanalla, carrer de les dames... i finalment he recalat i mai no me'n canso, a Santa Maria del Mar. I allí, quina troballa: les campanes, que normalment són a la torre, és clar, eren a peu de terra, al costat de l’Altar Major i les he pogut veure i tocar. N'han restaurat els jous i estan pendents de tornar-les a lloc, però aprofiten l’avinentesa per tenir-les a la vista uns dies i demanar uns calerons que ajudin a les despeses. No cal dir que he parlat amb els operaris (els savis arquitectes feien ranxo a part) que m’han donat tota mena d'explicacions. Una de les fotos està moguda però és del moment que traslladaven la grossa i amb les presses no ho he fet prou bé.

Estic fent col·lecció de matins interessantíssims i ja en tinc una bona col·lecció.

L'arpa i les seves vibracions, 243

Com cada any i ja en van XXVII, trobada internacional a Roma de tot el personal que treballa en l’àmbit sanitari, uns en presencia física, altres  via comunicacions. Dies 15 -16 -17 de novembre 2012. Aula del Sínode dins la ciutat del Vaticà. Llengües oficials, quatre: Italià, francès, espanyol i anglès, (l’alemany ha quedat fora) Participants més de 500. El tema d’aquest any és: L’Hospital lloc de trobada humana i espiritual.

S’han presentat comunicacions i experiències de tot el món, totes amb un denominador comú: cuidar, ajudar, acompanyar i estimar al malalt i el seu entorn, fent-li l’estada hospitalària el més agradable possible, pal·liant el dolor i oferint les tècniques més avançades per la seva curació, sense que aquestes tècniques ens apartin de la part humana i sensible que cada ingressat requereix. S’ha parlat d’hospitals de nadons, d’infants, d’adults i dels de cures pal·liatives. Les malalties que van en augment són: VIH-sida, tuberculosis i malaria.

Totes les ponències seran publicades integrament, en un dossier per llegir-les en calma més endavant. Dels tres dies el que més m’ha interessat, per la diversitat dels llocs,  han estat els informes de:

Àfrica, Joachim Ntahondereye ( Burundi)

Àsia, Bernard Blasius Moras, (India)

Amèrica del nord, J.McManus (U.S.A.)

Àmerica centre –sud, Sebastian Ramis, (Perú)

Europa, Edoardo Menichelli, Ancona (Itàlia)

Oceania, Donald Sproxton, Perth (Australia)

Dificultats les mateixes a tot arreu, falta de diners per arribar als més pobres i desvalguts, falta de personal, a molts llocs falta de material i la llunyania que dificulta els desplaçaments urgents en zones apartades i/o aillades de la civilització. En ciutats riques de qualsevol lloc, els hospitats també tenen manca de recursos, siguin als  EEUU o Viena per citar-ne alguns.

Perù

Com a cloenda s'ha procalmat seguir endavant sempre , malgrat totes les dificultats, en aquests hospitals amb segell cristià escampats arreu del món, per servir, curar fin son sigui possible i pal·liar el dolor i el sofriment, acompanyant sempre al malalt i la seva família, això inclou si és el cas, una mort digne i en pau, respectant les creences i costums de cada família

Índia

Amb català, castellà i el meu francès i anglès rovellats, he xerrat i conviscut amb tota mena de metges, infermeres i agents de pastoral sanitària d’arreu del món. Això sol val el viatge.

Àfrica

LA TRESCA I LA VERDESCA

Mataró , de la indústria tèxtil al TecnoCampus

Una trescada molt interessant.

Un recorregut en el que anem descobrint la industrialització a Mataró, algunes fàbriques emblemàtiques, el futur Museu Vilaseca i acabem amb el Parc científic i la nova aposta econòmica de la ciutat. De pas descobrim la importància del moviment obrer i el cooperativisme.

Com en tants pobles de la nostra terra, la indústria tèxtil, aquí  especialitzada en el gènere de punt, explica no solament la puixança econòmica i social dels segles passats, sinó també com va ser, i continua sent, el motor del progrés i l’esperança d’un futur molt prometedor.

Cal fer esment especial de la nau Gaudí, actualment contenidor de la col·lecció Bassat d’obres d’art, que és com una barca capgirada, immensa, construïda per Antoni Gaudí per instal·la la blanqueria de la cooperativa. Constitueix una imaginativa i econòmica realització en materials (bàsicament fusta) i una solució constructiva, tradicional de les drassanes del Maresme.

També la Fundació Vilaseca amb l’exhaustiva col·lecció de màquines i atuells que s’utilitzaven en la confecció del gènere de punt, totes elles en perfecte estat de funcionament gràcies a la voluntat d’antics treballadors que les han recuperat. Espera la instal·lació definitiva en la nau Marfà, ja restaurada i a punt però que la crisi actual té en stand by.

I finalment, visita al TecnoCampus on s’han agrupat les indústries de la innovació. En primer lloc la Universitat tecnològica. Al seu costat les indústries en proves, uns espais que prèvia rigorosa selecció, poden instal·lar-s’hi durant un periode de temps (uns tres anys), empreses “en prova” com si diguéssim. I també els laboratoris d’investigació on es duen a terme els més avançats projectes relacionats amb la indústria del gènere de punt. És impossible recordar tot el que ens han explicat però estan treballant en els teixits intel·ligents que poden esclafar, il·luminar, dur sensors etc... per a funcions molt diverses. Ha estat interessantíssim. Els podies fer les més rares preguntes i no s’estranyaven de res. Una glòria!

Hem vist que a Mataró ens queden encara tants aspectes a conèixer i coses a veure que potser hauríem de llogar un pis allí i quedar-nos una temporadeta per anar-ho seguint tot.

 El primer de desembre fem visita al triangle del modernisme: Mataró, Canet, Argentona. Ja us ho explicaré.