LA TRESCA I LA VERDESCA

 L'escultura .....................

la casa Fuster i l'altra...........

 tirem per aquí, tirem per allà, l'escultura on serà?

Abans d'anar a complir amb les meves obligacions-devocions germanívoles he anat a veure l'escultura-homenatge de Frederic Amat, que ahir es va inaugurar als Jardinets de Gràcia, en memòria de l'Espriu. La idea està bé, el monòlit central del "cinc d'orus", vista des de casa de l'Espriu (va viure a la casa Fuster i després una mica més avall), com si fos a terra. O sigui el motlle invertit. És bona idea i la realització també està bé. Però, però... resulta que té un pa d'herba tot al voltant i a més a més, a l'altra banda la placa grossa en honor del Pompeu Fabra i per tant no es veu res del que es volia que es veiés. El nostre ínclit Ajuntament ja ha dit que hi faran un caminet que permeti acostar-se al punt bo, però jo em pregunto si no hagués estat més lògic fer-lo primer. Potser és que els agrada començar la casa per la finestra, o es creixen amb la crítica. Ves a saber. Com que hi ha gustos per tot!.

LA TRESCA I LA VERDESCA

PLANY PER A UNA BLOGUERA EN DESTRET

 Espero que hagueu comprovat que el problema de publicació del reportatge fotogràfic, gràcies a l'omnipotens i mai prou ponderada Meri, està resolt. Últimament sembla que hagi trepitjat el que no voldria. Hem (han) dut una lluita sense treva per poder tenir un reproductor, una gravadora i un disc d'emmagatzematge comme il fault. Hem hagut de canviar tots i cada un dels elements per mil problemes. A la FNAC, podrien dedicar-se a vendre ous o castanyes perquè el que d'aparells electrónics no tenen ni ... idea. No m'explico com la gent que no té una Meri i un Jordi al seu abast aconsegueix tenir al dia aquestes andròmines que haurien d'enxufar-se i funcionar i no crear encara més embolics. També us he de dir que el constipat segueix. Sort que el video ja funciona i puc veure pelis perquè al cinema ni parlar-ne perquè tusso. Després de la lectura de Blonde de l'Alice Munro, basada en la vida de la Marilin, he vist sis pelis seves. I altres coses. I encara hi ha més, senyores i senyors, al meu germà que és diabètic li han hagut d'amputar el dit gros del peu dret  per culpa d'una greu infecció. 

I per fi una bona notícia: el Borja ens proposa nova classe en la que treballarem un projecte nostre. Jo ja el tinc perquè vull reescriure una novel·la, més o menys feta, amb ganes de tornar-la menys convencional del que em va quedar en primera escriptura. 

Espero no explicar més desastres i que el somni es faci realitat.

La Rovira

Aprofito un dia radiant, dijous, per pujar al non plus ultra del turó de La Rovira. Sort que hi vaig en el bus del barri, el 119 perquè m'he sentit Ariadna en el laberint. Carrers i carrerons costeruts és poc, inverossímils. Tot el barri que sustenta el turó, El Carmel, és un conglomerat de petits plans en escala on el que foren barraques s'ha anat millorant una mica i ara poden passar com a "casetes". Una arquitectura de superposició, apretada i aprofitada al màxim i algunes restes de construccions més importants que en la seva majoria han passat a pitjor vida. Un cop a dalt de tot, el món queda als meus peus en una vista a 360º. Això sí que és una vista panoràmica de la ciutat. El Montseny, la serralada prelitoral nord, la sud, Montjuïc, el Tibidabo, Sant Pere Màrtir, i milions i milions de cases que conformen la ciutat, en un conjunt tan espès que arriba a fer basarda. És com un Google map de tamany natural (recordeu Borges). Els camins que baixen a l'eixam de la ciutat són de vertígen. Des de dalt es pot constatar que l'horitzó no és una línia recta. 

Aquest punt alt, ha estat al través dels segles un lloc privilegiat de vigilància de la ciutat i per tant d'instal·lacions militars. Durant la guerra, les autoritats republicanes, hi varen establir unes bateries antiaèries. L'any 2006 es va començar la neteja i adecentament de l'espai i dels boscos que cobreixen el turó. Amb molt bon criteri, al meu entendre, es van deixar molts dels paviments i altres restes de les barraques que allí s'hi havien anat construint, com a memòria del que havia estat. També el barraquisme és part de la nostra història. 

Hi havia més gent de la que esperava : parelles, perroflautes diversos, adoradors del sol... i cap turista i tampoc cap mestre amb la seva classe; llàstima perquè la lliçó de geografia era viva i extraordinària.

LITERATURA, CINE Y MÚSICA

 

 Imagen del film de 1911

el film de 1999

Eugene Oneguin 

“Eugene Oneguin” también ha sido llevada al cine, y no me refiero a las diversas filmaciones operísticas. La primera incursión cinematográfica fue en 1911, dirigida por Piotr Chardynin (lógicamente muda) y de la que no puedo hablar porque no la he visto.

Más actual, es la versión que en 1999 realizó la directora británica Martha Fiennes, titulada “Onegin”, interpretada por su hermano Ralph Fiennes (que todos recordaréis en el personaje del protagonista de “El paciente inglés”) y por la actriz Liv Tyler, como Tatiana (Tyler comenzó con Bernardo Bertolucci en “Belleza robada” y recientemente la vimos en “El señor de los anillos”). Este film se ha considerado como un proyecto familiar, puesto que intervienen dos hermanos más: Magnus Fiennes que compuso la música y Sophie Fiennes que tuvo un papel secundario en el reparto. Se sintetizó la obra de Pushkin, pero se conservó el espíritu, recitándose en verso solo la poética carta de Oneguin a Tatiana que recita de forma magistral Ralph Fiennes.

La ópera que cita Mª Teresa, fue la primera que compuso Tchaikovski. Fue una petición de la cantante Yelizaveta Lavróvshaya en 1877 y tras serias dudas por parte del compositor de ponerse a trabajar en ello, finalmente la dio por terminada en 1878 (había transcurrido un año), mientras que Pushkin escribió su “Yevgeni Oneguin” a partir de mayo de 1823 y no lo terminó hasta 1830, más un pequeño pasaje que añadió en 1831.

Por último decir que existe además, según he leído, un cortometraje de dibujos animados, que desconozco.

L'arpa i les seves vibracions, 321

Teatre de Salzburg

EUGENE ONEGUIN

Fa pocs mesos vaig tenir ocasió de visitar el Teatre de Salzburg, ahir i còmodament asseguda en una butaca del Cine Girona, vaig recordar el viatge. Des d'aquest teatre i en diferit CINESA ens va projectar l'òpera Eugene Oneguin, gravada el 2007, amb un repertori de luxe. Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per Daniel Baremboim.

Escrita per Tchaikovsky , se la considera la seva obra mestra musical, en ella ajunta les influencies rebudes de la musiques europees: la francesa, la italiana i la alemanya, allunyant-se de la moda de l'època de crear sols musica nacional, com defensaven el Grup dels Cinc. No obstant els moments més vius de la partitura són ritmes russos. Llibret de Silowski, basat en el poema homònim de Puchkin. Aquesta connexió Tschaikovski/ Puchkin, dóna una obra musicalment agradable i sentimental. Estrenada a Moscou el 1879, ahir la varem oir i veure en un decorat modern, la posta en escena ens mostra una casa camperola, amb la vídua Larins com a mestressa absoluta, al final de l'època de la sega, amb els camps de gra ja conreats , que ens mostra un fons daurat i molta amplitud d'escenari a l'aire lliure, camperols, pastors, dones i criatures complementen l'escena, junt amb els quatre actors protagonistes, dues filles de Larins, Tatiana (Ana Salmull), sensible i enamoradissa i Olga alegre i despreocupada, novia de Lenski, Eugene (Peter Mallel), és amic i veí d'aquest i introdueix la part xulesca i seductora dels  començament i la part emocional i de passió del final. Les àries són precioses i molt ben interpretades, amb unes veus clares i boniques. El paper de la dida, Filipievna, una dona velleta, encorbada, silenciosa, però que recorda a tots la història passada, ens va entendrir.

Filipievna saluda a Oneguin

No coneixia l'òpera, mai l'havia vist representada, ni havia escoltat la seva música, pels que tampoc en sapigueu gran cosa us la recomano, és de gran lirisme amb moments dramàtics.

Preu reduit de l'entrada amb el carnet de qualsevol biblioteca 9 €.

La propera programació Madama Butterfly, el dimarts 4 de febrer, a les 20 hores, en directe des del Teatre Regio de Torino. 

L?ENIGMA DE LA TRESCA

 Què uneix aquesta senyora amb una de les pel·lícules de Disney i els cucs de seda?

No digueu que no us ho poso fàcil, avui

LA TRESCA I LA VERDESCA

Salvador Espriu  1913 -1985

MADOLA A SINERA

L'altre dia vaig anar al cementiri d'Arenys de Mar, o sigui de la Sinera espriuana. Hi tenia un insòlit tema pendent: anar a veure una exposició de la meva amiga Madola, ceramista, de peces inspirades en El llibre de Sinera.

L'any 1967 Madola feia la seva primera exposició personal i amb la seguretat del seu art o l'aplom que aquesta seguretat dóna, va anar a veure l'Espriu per demanar-li si li podia escriure unes paraules pel catàleg. I les va aconseguir, cosa que fa evident com devia veure-la i com de bé es van entendre de seguida. Era natural que ella admirés el poeta; insòlit que el poeta hi veiés la seva vàlua? Pot semblar-ho a qui no la coneix. No a mi que la conec molt bé i que l'admiro. D'allò han passat molts anys i la Madola ha anat fent la seva via dreturera i segura. Una obra tan densa, de tan fondes arrels, que trepana la consciència. Veure les seves peces en un conjunt i en aquest cas, en un lloc tan singular, és un exercici d'introspecció personal per a qui les contempla; un record del poeta, sí, però per allò de trascendent i universal que ens ateny a tots. Un matí fredíssim, de sol radiant en que tot quedava suspès, en que només comptava el diàleg. El de l'artista amb el poeta, el del poeta amb la consciència, el de les obres en nosaltres... Com sempre, no puc deixar de dir : gràcies Madola. 

Us deixo un dels meus reculls de fotos en que clicant la primera us aniran sortint les altres si ho poseu en format passi de diapositives. Els peus de fotos corresponen al fragment en que han estat inspirades.

Feia temps que volia anar a esoltar l'Andrea Motis. No sé si sabeu d'ella. És una noia que canta i toca Jazz, una veritable Young Jazz Women. Va començar a estudiar música als set anys a l'Escola Municipal de Música de Sant Andreu. Primer com a trompetista i després saxofonista i cantant en el millor estil. Als 13 anys va debutar amb el grup de jazz Sant Andreu Jazz Band dirigit per Joan Chamorro. Als 15 anys va gravar el seu primer disc . El seu èxit ha estat fulgurant i se la considera no ja una jove promesa, ara té 19 anys, sinò un ferm valor. Cal estar molt a l'aguait de les seves actuacions per aconseguir veure-la doncs les entrades s'esgoten immediatament. Canta amb una finor i un estil jazzístic formidable. No és d'estranyar que la seva agenda sigui impressionant. La vaig veure, i sentir, és clar, al Jamboree on actuava amb el Joan Chamorro Group, músics molt bons tots ( Ignasi Terraza-piano, Josep Traver- guitarra, Esteve Pi- bateria i Joan Chamorro-contrabaix). Com en les bones nits de jazz, un ambient inigualable.

MUSICALES

Más comentarios sobre el Concierto OBC i Broadway

No pretendía pasar por delante de ti ni hacer una incursión en tu terreno que tan bien dominas. Solo que pensé que no habrías asistido, al no tratarse de música clásica, que es tu gran afición (también es la mía). Hubiese estado bien encontrarnos. Fui ilusionado por este concierto, con Susi y otro matrimonio amigo, con el compartimos afición. (Nos enteramos el viernes por la tarde y corrí a sacar entradas por Internet. Solo hallé 4 juntas en el palco nº2 del tercer piso, justo encima de la orquesta, lo demás eran asientos sueltos). Ya ha quedado claro con tus comentarios y los míos, cuál fue la calidad del evento. Pero te diré que nunca había visto un director que solo movía la batuta arriba y abajo (lo veíamos desde nuestro asiento y lo comentamos) siempre igual. Como ya he dicho, lo peor fue la introducción al concierto, con la Obertura de “Kiss Me Kate”, alló va ser un desgavell total. Irreconocible. No dudo que Louise Lydell sea una buena profesional, pero tiene una voz muy desagradable. Todo lo contrario de Deborah Myers que sin ser una gran voz es muy agradable. Soy incapaz de descubrir si se han equivocado en una nota, en ese sentido mi falta de conocimientos musicales es prácticamente total, pero sí sé si cantan bien o mal y eran todos ellos justitos, suerte del micro. Susi, como los demás, salieron animosos, al igual que todo el público, demostración que el personal está deseando ver musicales. Y por ello decidió pedirles autógrafos a la salida, por lo que estuvimos junto a los dos coches negros que les estaban esperando. Fueron muy amables y simpáticos, incluso se hicieron fotos con ellos. Yo no. Me animaban a que me uniera, pero ¿para qué? No los conozco, no sé quién son y además eran medianías. Otra cosa hubiese sido si se hubiese tratado la Friedman, por ejemplo, que este año estuvo en el Festival de la Temporada Alta de Girona.

L'arpa i les seves vibraciona, 320

                              L'OBC i BROADWAY                                                                                                         

El Rafel em va guanyar amb unes hores d'avantatge al publicar el comentari del concert de l'OBC i Broadway del diumenge al matí  i, ho celebro molt, ja que ell és un gran coneixedor de musicals i jo no, així que hi heu guanyat amb la seva ressenya.

Comentar que el problema de la mala audició ens va sorprendre, normalment l'acústica de cada diumenge és molt bona, qualitat acceptada quasi per tothom, si el programa és orquestral, i que els cantants convidats en les partitures que en requereixen mai usen micròfons i la veu surt nítida.  Tal com deia el programa presentava fragments dels musicals de més gran difusió dels darrers setanta - cinc anys i, per ressaltar la força i l'energia dels temes seleccionats, es requeria d'una formació orquestral molt completa, per això l'orquestra estava reforçada amb un gran nombre de músics convidats, crec que noranta en total. Podria ésser un altre inconvenient ja que el "soroll" que generaven retornava... molts músics, molts instruments, augment de sons amb aparells acústic per augmentat el volum... i tot dins uns sala no preparada per musicals.                                  La gran demanda d'entrades va fer que tots els laterals estiguessin plens, mai havia visrts tanta gent dins la sala, tantes criatures i gent dreta, però això no és cap excusa.

El director britànic Robert Purvis, va conduir l'orquestra amb professionalitat i entusiasme, tot hi no ser el seu estil treballar amb simfòniques.

Rafel d'acord amb el que dius de la Louisa Lydell, va cantar una Evita tècnicament correcte, però li faltava vida, potser la hem oïda tantes vegades que aquesta ens va semblar que li faltava expressió. Té una biografia d'actuació a molts musicals i també fa coreografies, caldria veure-la en la seva salsa a Londres o altres teatres musicals, l'Auditori no ho és.  Tots cinc junts però en els altres temes van convèncer i a més la petita actuació que feien agradava

La gran majoria de gent va sortir molt contenta i feliç de les actuacions, van passar una bona estona i potser no van esbrinar massa . Sovint penso que som uns privilegiats de tot el que em tingut la sort de veure i escoltar viatjants per aquests mons de Déu. Llàstima que no ens veiéssim ja que hauríem fer la xerrada "in situ" fa temps que no coincidim.

Les coses sembla que es situen a lloc. El nen ja és a casa i la mudança feta. Ja puc tornar a sortir i entrar, però aquests últims dies no he estat gaire fina i he aprofitat l'avinentesa per a fer vida de semi-convalescent. Tenia la Maria a casa i l'he explotat vilment fent-li batallar acarnissadament amb un sistema nou de video, gravador i disc d'emmagatzematge. Després de dos retorns i canvis i unes converses de nivell 2A de la NASA amb el venedor, encara queda un tercer retorn per que tot quedi en estat de marxa. Em pregunto com s'ho fan els qui no tenen a prop ningú de la generació electrònica. Estan condemnats a viure en una altra dimensió? Tants avenços i no es poden aconseguir aparells que s'endollin i funcionin?

 És veu que és molt més fàcil aprendre a viure que viure al dia.

Música

CONCERT A L’AUDITORI

Permitidme que sea yo esta vez el que haga hoy la reseña del concierto de este domingo 12 de enero de 2014 en l’Auditori:    

“L’OBC I BROADWAY”

La ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC) dirigida por Robert Purvis, ha interpretado obras de:  

1. Cole Porter 3 piezas, más la Overtura de Kiss me Kate y

                    1 pieza de High Society.

2. Richard Rodgers 1 pieza de The boys from Syracuse.

3. Leonard Bernstein 4 piezas de West side story.

4. Andrew Lloyd Weber 2 de The Phantom of the Opera y

                                     1 de Evita.

5. Irving Berlin 2 de Annie get your gun.

6. Claude-Michel Schonberg 3 de Les Miserables, que cerraba el concierto. 

Pero con dos propinas: Hello Dolly!

Y repetición de la última pieza de Les Miserables (One day more).

Y junto a la orquesta la actuación de cantantes que han venido del West-End de Londres: Deborah Myers, Louisa Lydell, Ian Virgo, John Addison, Adrian der Gregorian.

Por cierto ¿porqué resaltan que son del West-End de Londres, si el concierto se titula de Broadway?

Unas voces que solo me permito calificar con un justito “correcto”, porque el sonido era más que mediocre y no me dejó escucharlas bien. Lamentar eso sí, la interpretación de Evita por Louisa Lydell. No obstante el público ha aplaudido entregado totalmente, forzando las propinas de rigor.

Solo un destacar un “GRAN” matiz de carácter técnico: el sonido no ha estado a la altura de lo que era de esperar, sobre todo en la Obertura de Kiss me Kate, la pieza con la que se iniciaba el concierto. Luego se ha ido corrigiendo, sin llegar a ser todo lo fino que hubiésemos deseado, pero que se le va a hacer. Imagino que en este auditorio se actúa normalmente sin micrófonos, dado el carácter sinfónico de las obras que normalmente se interpretan y el tema de los micros, mediante la mesa de mezclas no lo tienen dominado del todo. También hay que decir que esta vez hemos tenido que ocupar asientos en un lateral, debido al lleno completo, buena visibilidad, pero los bafles están orientados hacia el centro de la sala y eso quizá sea lo que daña la correcta audición en los laterales.

Los musicales tienen la sana virtud de dejar un buen sabor y un alegre estado de ánimo (por eso proliferaron en los años de la depresión americana, tras el crac del 29). Y metidos en este estado de ánimo que ansiábamos fuera alegre, hemos esperado la salida de los cantantes, para pedirles nos firmaran autógrafos en el programa de mano, una costumbre adquirida en Londres desde hace años. En resumen una mañana del domingo que resultó agradable pero no satisfactoria y mejor olvidarnos del “detalle” del sonido (l’Auditori tiene un grave problema a resolver).

escritura

Parafraseando a Walter Benjamin

Cuando pienso sobre literatura, en el momento actual que vivimos, de forma automática viene a mi memoria lo que decía Walter Benjamin sobre el “rápido lenguaje” como el de “la octavilla, el cartel, los artículos en revistas” y yo añado, periódicos también, como los únicos que pueden hacer surtir efecto ante la opinión pública para que pueda estar “a la altura del momento”. Decía también Benjamin: “las opiniones son lo que el aceite es para las máquinas”. Pues engrasemos la maquinaria del entendimiento, para ver claro cuanto nos están haciendo en contra, desde el gobierno, promulgando leyes restrictivas y coactivas y si no actuamos, para remediarlo, mejor será que nos dediquemos a crear una oficina de objetos perdidos.

 Evito acostarme temprano. En el silencio de la noche, escucho mis relatos. El sueño me los arrebata, imponiendo los suyos que desaparecen a la mañana siguiente, sin dejar rastro. Por eso evito acostarme temprano.

Hablar del mundo de la noche y el mundo del día, es como hablar de recogimiento y desolación. La luz daña los ojos de la mente, lo desbarata todo y te deja solo en medio de la vorágine. Has perdido el amparo nocturno de tu ser más íntimo. Por eso evito acostarme temprano.

La noche es lo más claro que puedes ver. Su oscuridad te permite escribir diáfanamente y tu soledad, en mitad de la negrura, crece hasta sentirte acompañado por tus pensamientos que van fluyendo y arropándote cual manto celestial. Por eso evito acostarme temprano.

 Y sigo como cuando era niño: tras las cortinas. Escuchando y observando sigiloso, esperando no ser visto. Así, fui haciendo mío, el mundo que había al otro lado. Y sigo.

teatro

Hablando de Agatha Christie 

aquí tenéis una noticia fresca, 

de hoy mismo.

LITERATURA Y DISEÑO

 

Google 

dedica a Simone de Beauvoir su logotipo 

con motivo del  

106 aniversario de su nacimiento.

L'arpa i les seves vibracions, 319

AGATHA CHRISTIE

Retol del carre

Apunt dedicat a tots els lletraferits amants de la novel·la negre, (Mª Dolors, Rafel i demès...)  Fa just un mes que estava a Tenerife gaudint d'unes vacances propiciades per Mundo Senior.El nostre hotel està situat dalt d'una zona volcànica arran de l'Atlàntic, és l' Aparthotel Buenavista, uns apartaments dins de l'hotel, grans i còmodes, situat a la part nord de l'illa en la zona de Puerto de la Cruz. Cada tarda, desprès de l'excursió del dia sortíem a passejar i oh sorpresa! quasi al costat de l'hotel, un petit carrer sense sortida exhibia el rètol de  carrer d'Agatha Cristie, a cantó i cantó torres amb el jardí ben cuidat, plens de palmeres i flors.Com a lletraferida em va picar la curiositat i el perquè d'aquell nom. Just al costat un altre carrer més ample amb una petita plaça, un pedestal sosté un bust de bronze, obra de l'escultora polonesa Marta Von Peroszlav, i a sota una placa explicativa:  Aquí s'inspirà Agatha Cristie per escriure el relat de "L'enigma de Mister Quin"

He llegit molts llibres d'aquesta escriptora britànica, em sé una mica la història, nascuda a Torquay, i que va morir als 85 anys el 1976. Conec molts dels enigmes del detectiu Hèrcules Poirot i de la tafanera i divertida Miss Jane Marple, però desconeixia qui era mister Quin?

A l'arribar a l'hotel investigació i, gracies a Internet la resposta que comparteixo amb vosaltres, segur que la Mª Dolors deu riure i dir allò de, ja ho sabia...

El llibre està compost de dotze contes que presenten no sols situacions en les que s'ha de descobrir l'assassí, sinó també crims que deuen ser evitats o desaparicions que deuen ser revelades. El senyor Quin se li apareix al Sr.Satterthwaite en aquestes situacions i amb preguntes i comentaris, l'ajudarà a pensar i descobrir els misteris que es presenten.

Harley Quin constitueix una al·lusió al personatge d'Arlequí, que en la pantomima anglesa es un esperit invisible, menys per la seva fidel Colombina. La seva missió es desarmar les estratègies deshonestes ideades per Pierrot.

La majoria de les històries tenen un clima espiritual i reflexiu, poc habitual en l'obra de Cristie.

Com que no duia la càmera i a més plovia, al matí següent ja em teniu rapida i veloç a fer les fotos per deixar constància de la seva estada a Puerto de la Cruz. Ens comenten en l'hotel que a tot Tenerife és molt estimada, que hi passava llargues estades i que sovint hi fan actes d'homenatge.

Segueixo pensant que viatjar obre els ulls i et dóna oportunitat d'aprendre una mica de tot. Ara em cal trobar el llibre i llegir-lo.

Sóc una il·lusa, he buscat sense fe "ocupada" per trobar alguna il·lustració per animar la cosa i resulta que n'hi ha una barbaritat. Porqué serà que yo te quiero tant0, porquè serà, porquè serà, porquè serà? (la música ja la sabeu)

Tinc la sensació d'estar preparant oposicions a cangur-cuinera de càtering- repartidora- psicòloga- xoferessa i etceteressa. Ai quan això s'acabi! Teatres, cinemes, sillonets de lectura... no donaran abast a contenir-me. No puc escriure res més, he d'anar a comprar, fer el dinar i el sopar, anar a l'hospital perquè la mare de la criatura pugui dinar, anar a buscar a l'altre a l'escola (a l'altra punta de Barcelona, of course), entretenir-lo tota la tarda, dur-lo a l'Hospital perquè el seu pare el reculli al sortir de treballar... Demà al matí lliuro perquè em fan un TAC, no per tot això sinó per l'oïda. Estic convençuda que és una bajanada perquè no m'hi trobaràn res que ja no sàpiga: he perdut oïda i m'hi he de conformar. Però doctors té l'Església i un cop que em fan cas ...Uf!

L'arpa i les seves vibracions, 318

DON PASQUALE

Òpera de Sidney

Per arrodonir la tarda de Reis i donar per tancat el circuit de les fetes nadalenques, un altre regal molt apreciat, aquesta vegada de la mà d'una bona amiga la Concepció, una entrada pel cinema Girona, per veure en pantalla i en diferit l'òpera Don Pasquale, enregistrada fa uns mesos (2013) a la Sidney Opera House, un plaer per l'oïda i la vista al mateix temps.

Introducció en blans i negre

 Inici a les 7 de la tarda i per situar a l'espectador en el relat amorós que passa a Roma, uns breus moments en blanc i negre dels carrers i monuments més emblemàtics de Roma, donat que hi vaig ser el novembre passat, tot un munt de records em fan companyia. Tot seguit ja en color, una breu visió de l'exterior de l'edifici de Sidney on fou gravada l'òpera i, a continuació la trama d'aquesta opera bufa de Gaetano Donizetti.

Don Pasquale i Norina

Recordar que la terna de joies de l'òpera còmica del segle XIX, la formen Don Pasquale i l'Elixir d'amore de Donizetti i Il Barbiere di Siviglia  de Rossini.

Acurada interpretació de Conal Coad, Don Pasquale, Rachelle Durkin, Norira, Ji-Min-Park, Ernesto i Samuel Dundes, Dr. Malatesta.

Unes notes per matisar que aquesta obra mostra el talent de Donizetti per connectar amb el públic i, la maduresa musical del compositor. Segueix els dictàmens del belcantisme, la línia vocal dels personatges està molt ben cuidada i, exigeix als cantants una gran agilitat vocal, exactitud en les afinacions, fraseig llarg i brillant virtuosisme; l'estil comporta cavatines, serenates, nocturns, duets i tercets

Les veus són Don Pasquale, baig bufo amb colaratures, soprano ella i tenor ell. El cor a càrrec d´' Opera Australia Corus i el ballet d´' Australian Opera and Ballet Orchestra.

Cor Opera Australia

 Si us interesa la propera projecció serà el dimecres 15 de gener a les 19,30 amb Eugene Oneguin de Tchaikovsky. Si puc no me la deixaré perdre.

LITERATURA

Regalo de Reyes

No se puede decir más claro. Más simple sí, con toda la significación de la palabra simple: "Las corrientes intelectuales pueden alcanzar tal inclinación que el crítico puede aprovechar el resultante caudal para instalar su central de turbinas."

                                           
                                           Walter Bejamin "El Surrealismo" (1929)

Sembla que tot hagi de tornar a la normalitat, però la realitat, un cop més, és qui mana i em demana una mica més d'esforç. El Llorenç torna a tenir una infecció d'orina i de nou és a l'hospital per allò dels cultius, els antibiòtics en vena i altres mandangues. És més l'enrenou que causa que la gravetat dels fets. Ahir el pobre Juli va descobrir els regals de Reis sense la mare i el germà i ha dormit a casa meva i està al meu costat mentre escric, jugant amb uns circuïts amb nom i cognoms que li han dut els Reis que són molt, molt savis.

Enguany, com sempre, tinc una pila de llibres nous que em fan venir salivera i la sensació és la mateixa de tants dies de Reis en que només podia acariciar-los el llom com a animals amics, en espera de submergir-m'hi.  Avui la Vanguàrdia m'embolica amb una onada de records: el primer premi Nadal, el de Nada, de Carme Laforet. Era l'any 44 i per tant jo tenia vuit anys. És un record induït, és clar, el d'anar a la Casa del Llibre a preguntar quan sortiria. Aquesta llibreria va ser la primera de les meves cases de llibres, cova màgica on sempre que hi anava amb el meu pare, en sortia amb algun que alimentava la meva "llibrefagia" constitutiva. En aquells temps, a les llibreries no hi havia catifes perquè els nens llegissin, ni racons especialitzats, però en les bones, sempre hi havia una senyoreta X, amable i complaent que suggeria  alguna menja deliciosa. Ara amb el temps passat (incomprensiblement setanta anys) no recordo el nom de la senyoreta però sí la màgia d'aquells moments. Bé, no és que la recordi, sinó que la visc encara.

L'arpa i les seves vibracions, 317

Programa de mà

Els reis m'han portat un regal musical, una entrada pel Liceu, on aquests dies representen CENDRILLON, l'entranyable conte de la Ventafocs que de petites tan ens agradava escoltar de boca de la mare i que ja adolescents, perquè no, aspiràvem també nosaltres a trobar un príncep blau.

 Llibret d'Henri Cain basat en La Ventafocs de Charles Perrault i, música de Jules Massenet.

 El Liceu ens ofereix en estrena aquesta  coproducció de quatre teatres importants: Gran Teatre del Liceu/ Royal Opera House Coven Garden/ Théatre Royal de la Monnaire (Brussel·les/ i Opéra de Lille (França).

Els rols de la Ventafocs i del príncep blau, els van cantar dues mezzo sopranos, la Cendrillon Karine Deshayes i, el del príncep Michèle Losier, molt aplaudides En especial va agradar la fada Maria José Moreno, té una veu molt modulada i  vestida tota ella  de gasa blava, les seves aparicions eren com etèrees, aplaudida la madrastra en un paper histriònic exagerat que va fer riure  i les dues germanastres que la secundaven. 

Notable el cor en els moments musicals i escènics.

Brillant la direcció d'escena de Laurent Pelly, magnífica il·luminació, magnífic vestuari, capacitat de contrastos entre moments còmics i de personatges bufons amb altres de gran lirisme, mentre els moviments d'escena mostraven elegància i bon gust en tot el muntatge.

Espectacle perfecte per aquests dies de festa, on el bon gust, la música lírica i la il·luminació, durant aproximadament  tres hores, ens van transportar a un mon irreal i fantàstics. Les fotografies uns en donaran fe.

Somni, realitat, l'espectador ha de decidir?

 A destacar les lletres de darrera que durant els quatre actes explicavent el text i, la reixa de la foto de baix, que representa un rellotge i que a les 12 de la nit marca les hores

FIESTAS: REYES

 

La noche del 5 de enero

Acabas sintiéndote algo así como un spray todo uso, un 3 en 1. Te ves obligado a travestirte, a Baltasarizarte, a Melchorizarte (aunque suene a algo peor), a Gasparizarte (nada que ver con el gazpacho). El mundo externo, cargado de musiquillas navideñas y publicidad, te vampiriza, te transforma, te satura los sentidos, hasta terminar claudicando, lanzándote a una frenética carrera, llenando el saco de regalos y vaciándote los bolsillos. Eso sí, consiguiendo la felicidad de los tuyos, porque son tuyos, en ese momento, les has comprado la voluntad, sientes tu poder sobre ellos. Te ves montado sobre un camello, con corona sobre tus sienes, cual desalmado Borbón, comprando sentimientos ternuristas y besos, muchos besos agradecidos. Es la última de las fiestas, la que da paso a la normalidad, para poder seguir prevaricando, extorsionando y poner palos a las ruedas del independentismo, no fuese caso que el pueblo lograse la completa felicidad. Por algo son los Reyes Magos.

LAS FIESTAS

Metáfora

Sintió que era lanzado al aire y que se precipitaba verticalmente hacia no sabía dónde. Su cuerpo cayó tras un tremendo chapuzón en un espumante líquido dorado, entre medio de fruta troceada que flotaba: naranja, plátano, piña, manzana, kiwi, uva. Intentó agarrarse en uno trozo de aquellos, pero le resultaba imposible, giraban de inmediato, sumergiéndolo de nuevo en el líquido. ¿Qué demonios le estaba ocurriendo? ¿A dónde había ido a parar? No comprendía nada, cuando de pronto escuchó una voz que decía:¿Alguien quiere más macedonia? Y dicho esto, un enorme cucharón lo alzó junto a varias piezas de fruta y lo depositó en un recipiente. A los pocos segundos unos dedos con rojas uñas, introducían una cuchara, y él, junto a unas piezas de piña, intentaron llevarlo a una boca de labios rojos también, de no ser porque un chillido lo evitó. ¡Lo habían descubierto! La mano soltó la cuchara y fue a dar de bruces sobre un mantel de flores estampadas, junto a los trozos de piña que le cayeron encima. ¡Qué asco! ¿Qué es eso? Él se incorporó rápidamente y echó a correr, sin saber a dónde. Trataba de esquivar los manotazos, entre vasos, servilletas, cuchillos y cucharas. Aquellos gigantes enfurecidos trataban de darle caza y eliminarlo. ¡Qué no se escape! ¡Qué no se escape! Oía a sus espaldas. Tropezó con un palillo y fue a parar sobre un trozo de turrón de alicante, que hizo que se enganchase en su densa crema. Tuvo que hacer enormes esfuerzos para desprenderse de tan viscoso mejunje y casi estuvo a punto de ser alcanzado. Un salto al vacío lo evitó. Entonces no le tocó más remedio que ser más hábil y rápido para evitar los pies que trataban de aplastarlo. Hasta lograr dar alcance a un árbol repleto de guirnaldas plateadas de donde colgaban paquetes con grandes lazos. ¡Entonces se dio cuenta! ¡Era Navidad! La pesadilla de cada año, solo que esta vez se había materializado de forma aun más angustiosa, terrible y desesperada. De entre medio de las hojas de aquel abeto pudo comprobar con espanto que quienes le perseguían, tan encarnizadamente, era su propia familia. No podía dar crédito a cuanto le estaba sucediendo. Y mientras eso pensaba, notó que la rama donde se hallaba, se agitaba violentamente. Miró hacia abajo. Era el gato que lo había descubierto y trataba de alcanzarlo, si lo lograba estaba perdido. Se agarró fuerte y ascendió un poco más. Pero el animal parecía que insistía en querer atraparlo. Hasta que perdió el equilibrio y cayó. Sobre él sintió el peso de la pata del felino que lo presionaba delicadamente sin dejarlo escapar y acercándole el hocico lo cogió con sus dientes, poniendo mucho cuidado en no hacerle daño. Saltó el animal entre los regalos y se lo llevó a su rincón preferido. Con la pezuña clavada en su ropa lo alzó a la altura de sus ojos.

—Mishino, Mishino, soy yo tu amigo, ¿no me reconoces? Suéltame, no me hagas daño.

Y para su sorpresa el animal le contestó:

—No seas simple, amo. Te acabo de salvar de todos esos cretinos que solo piensan en comer e intercambiar regalos hipócritamente.

—Bueno es Navidad y es lo que se hace.

—¿Por qué solo en Navidad? ¿Y el resto del año? Los humanos estáis locos de remate, amigo. Quédate aquí junto a mi y no te pasará nada. Mañana todo habrá pasado. Regresará la normalidad y tú saldrás de este mal sueño.

El hombre obedeció y se quedó junto a su animalito, a esperar que todo pasase.