Ahir vaig assistir a una sessió de màgia de la bona. Esperonada pel Rafel, que sempre és un bon director d'orquestra quan es tracta de guiar-nos en el món del cinema, vaig baixar a Barcelona per anar al cinema, a veure Shirley, una pel·lícula  d'un director austríac, Gustav Deustch que estan fent al Verdi. 

Tretze quadres de Edward Hooper, prenen vida per explicar-nos una història que ni el mateix Hooper l'hagués pogut lligar tan bé amb els seus quadres. Aquella atmosfera, la llum, els escenaris, d'un realisme descarnat, uns estats de consciència introspectiva, tan críptica a vegades que arriba a dur-nos a la incomprensió però que immediatament es transforma en un ah! és clar i que gairebé sense paraules, ens explica una història que cada cop és més real i comprensible. Inclús al sortir del cinema, segueixes pensant i entenent o intuint matisos. Una pel·lícula que immediatament d'acabada tens ganes de tornar a veure. Exactament com els quadres de Hooper que quan més els mires més coses hi veus.  Encara tinc viva la sensació del seu descobriment complert a la Witney Collection de Nova York on hi ha la majoria dels seus dibuixos i quadres. Una passada, com se sol dir. 

A Barcelona feia una calor empestosa, cosa que justificava plenament el dinar al Salambó abans de... i un deliciós gelat després de... a la gelateria de més avall del cinema, on fan les millors crêpes de Barcelona (segons la meva gens modesta opinió). Queda dit. I la recomanació d'anar a veure la peli també,  aprofiteu que al cine s'està fresquet .