LA TRESCA I LA VERDESCA

JAMAIS LE DIMANCHE

Diumenge vaig anar a Caixaforum a veure l’exposició de Pissarró que ja feia dies que tenia pendent. Naturalment no us aniré ara a descobrir aquest artista que va ser el pare de l’impressionisme. Ja des dels primers temps d’estudiant d’art m’interessava molt, segurament per haver-me’l fet entendre, un dels meus professors a qui considero el meu veritable mestre, aquell qui em va donar l’empenta que em calia , en el moment oportú

Estava ple com un ou i encara no entenc com se’m va ocórrer anar-hi precisament un diumenge. Recordo un savi, savi, molt savi que vaig conèixer molt bé a qui horroritzaven les masses als museus. Deia que els museus s’havien fet per a ell i per a quatre més.  Jo que he lluitat durant molts anys per aconseguir que la gent vagi als museus, cada cop estic més d’acord amb ell. Bé potser podria deixar-los els diumenges i reservar-me els altres dies.

I al que anàvem, Pissarró interessantíssim. Hi tornaré un dia de cada dia. Em posa malalta veure els quadres entre mànigues d’abric i gent que es fan els interessants acostant-se als quadres com si se’ls haguessin de menjar sobre una torrada cosa que, tractant-se de quadres impressionistes, és un veritable contrasentit.

A l’espai del costat hi havia una altra exposició : “Art, dos punts” on es mostren una colla d’obres dels corrents més avantguardistes. En va agradar molt (i hi havia poquíssima gent). En aquestes obres, allò que és important és la nostra reflexió, la posició de recerca i confrontació amb tot allò establert que es troba al nostre voltant. I la ràbia i també el dolor de constatar que en el fons de nosaltres hi ha poca cosa. L’únic consol és saber que en el dels altres rarament hi ha res que de debò ens interessi, més enllà del nostre propi reflex.