Només son escrúpols, potser sense defensa

 Puc entendre la necessitat d’una família que vol saber com i quan i on va morir un parent. Sempre seran pocs els esforços que se li puguin brindar per aconseguir-ho.

Se’m fa més difícil, per exemple, el cas del General Prim a qui coneixem a hores d’ara des de les dents fins les ungles dels peus, o el de Neruda.

No em semblen bé les despeses, l’exhibició i sobretot la falta de respecte que això suposa. És com les mòmies als museus. Res de tan macabre, absurd i injustificable com l’exhibició d'un cadàver, ja sigui el de Ramsés II o d’altres que com ell, com tots, mereixen un respecte post mortem que s’allunya de la morbosa curiositat. Què afegeix a la seva dimensió representativa? En què la disminueix? Què ens aporta? Quin és el seu sentit? És que al morir es converteixen en ninots de fira? No crec pas que sigui per fer-nos copsar millor allò del sic transit glòria mundi sinó per atiar la curiositat malsana.

No vull dir que no es pugui  investigar, per raons històriques, mostrar determinats rituals o obres d'art   etc; el que no em sembla bé és l’espectacle mediàtic i l’exhibició.  Per més històrics que siguin els personatges, no deixen de ser humans. No sé si m’explico. I sinó consulteu Momia/imatges  al Google i sabreu de què parlo.