LA TRESCA I LA VERDESCA

Les casualitats històriques, molts cops, constitueixen una font de sorpreses. Avui, dia de reflexió abans de les eleccions, resulta que és el dia de l'Escepticisme. No em direu que no és premonitori. Però més enllà de la pròpia reflexió i de les vostres, que ens han de dur a demà , penso que malament si en un dia hem de decidir el que no ens ha acabat de fer el pes en mesos. Bé deixem'ho que ja estem embafats de tanta reflexió i permeteu-me que faci esment d'una dada familiar interessant. Un avantpassat meu per part de mare, Pau Ignasi de Dalmases, a començaments del segle XVIII comprà uns terrenys i es va fer construir el Palau Dalmases del carrer Montcada. Va ser un singular prohom que reuní una important biblioteca  molt freqüentada pels saberuts contemporanis, importants homes de negocis i de la noblesa amb els quals van fundar una Acadèmia a l'estil de la de Plató a Atenes.En van dir L'Acadèmia dels Desconfiats que expressava la qualitat predominant dels fundadors. Com a marca  social van escollir la imatge d'una barca a punt de naufragar en un mar esvalotat i una altra, desarborada o en construcció, a la sorra . La divisa era Tuta quia diffidens, amb la qual volien significar que les seves forces eren limitades en el món difícil que els envoltava. No em direu que tot plegat no té un significat actualíssim!

I per acabar us diré que Pau Dalmases que s'havia manifestat clarament contrari al rei Felip ( 1701) d'infàusta memòria, va ser perseguit i empresonat, però després de la guerra (de Successió) va revifar de nou l'aventura de l'Acadèmia, que encara subsisteix, amb un nou nom : l'Acadèmia de Bones Lletres que va seguir al Palau Dalmases fins fa pocs anys. (si voleu més informació podeu consultar Google Acadèmia dels desconfiats).

Potser, aplicant-me l'escepticisme, ve a tomb aquell refrany castellà que diu : de casta le viene al galgo...

LA TRESCA I LA VERDESCA

 

Avui és un dia bombolla. El Nadal és a la gran pantalla però encara no s'han apagat o encès els llums per començar la festa. Al rebost hi ha tot el que caldrà per preparar els àpats i la nevera espera allò d'últim moment. Avui no és tard ni d'hora. Tot és present però no ha engegat encara. És el dia en que puc preguntar-me com serà aquest Nadal. Una bona part ja la sé: més o menys com sempre però cada any té petits o grans detalls que el fan diferent. Aquesta espera és una part molt bona del Nadal: tot és possible, més enllà de l'impossible. I enguany hi ha un fet que segurament serà decisiu en el sentiment de tots. També l'espero amb un cert desconcert i amb esperança.. aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada, pàtria.
   Creia que us parlaria de neules i torrons i ja veieu... però encara que no no el focalitzem el Nadal s'acosta, la vida pas  pas.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Tornem a estar en un d'aquells grups de dies en que el temps s'acosta i fa nusos difícils d'afluixar. Tot el dia fem coses i sempre en queden encara moltes més per fer. No em vull angoixar; aniré fent de mica en mica i gràcies a la bona organització espero arribar sencera i amb ganes al dia de Nadal i als que seguiran. Compres i feines m'evaporen les hores. Preneu el que pugui anar escrivint però...
Avui tenia ganes de parlar-vos de la mania col·lectiva de dir que tot el que ha anat passant i el que passarà encara "ja t'ho deia". Sembla que visquem en un país de vidents i quatre eixelebrats que ho fan tot malament. Com que no tinc temps us deixo aquí aquest apunt de reflexió perquè hi penseu i que ens ajudi a preveure el que hem de fer el dia 21. SENY!

L'arpa i les seves vibracions, 471

Benvolguts amics del bloc. Demà marxo, uns dies, cap a San Sebastian  a casa d'uns amics que m'han convidat. D'allí ja marxaré directe a Burgos on passaré totes les festes amb companyia de la meva germana i la seva Comunitat Franciscana.  No sé si tindre oportunitat o temps per entrar al bloc, així que us desitjo a vosaltres i la gent que estimeu unes BONES FESTES.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Només em faig una pregunta, de la qual ja en sé la resposta: Hi ha algun dels mitjans i grans Museus del món en el qual totes les peces exposades siguin del país i tinguin tots els documents acreditatius de la propietat de totes les peces, en regla segons les lleis vigents? Recordo, sí, les aferrissades discussions sobre el tema en les reunions de l'International Country of Museums (ICOM) durant el meu temps al Museu de Ceràmica de Barcelona. Tots tenien (teniem?) coses a reivindicar i coses a dissimular...

LA TRESCA I LA VERDESCA I L'ENIGMA

Hola amics, bentrobats. Després d'aquestes petites vacances torno renovada, descansada i contenta. Hem fet molta feina i quan calia, la llar de foc era el lloc de trobada i escalfor diversa.
 Un cop tornats a la normalitat parlem de l'enigma del pont. Segurament heu endevinats que es tracta del de Martorell, el paisatge és indiscutible : Montserrat al fons. Potser no cal explicar-ne la llegenda ben coneguda de tots. Demà serà un altre dia..

L'arpa i les seves vibracions, 470

Jean_Chistophe Spinosi

L’INCORONAZIONE DI POPPEA, és una de les millors òperes del primer barroc, del  compositor Monteverdi, escrita un any abans de morir. Enguany el Liceu la representa tot  commemorant  el 450 aniversari del naixement d’aquest músic.

Estrenada a Venècia el 1642, va ser la primera òpera lluny de la temàtica mitològica, vigent fins aleshores i centrada en un tema històric. Va ser aquesta l’última composició de Claudio Monteverdi (1567-1643) que planteja, amb el seu llenguatge propi i característic, un savi equilibri entre elements còmics, dramàtics i seriosos al llarg del pròleg i dels tres actes de l’obra.

Avui l’hem sentida dirigida per Jean-Cristophe Spinosi, music i coreògraf, dirigint la orquestra de l’ Ensemble Matheus.

El llibret de Giovanni Francesco Busenello, membre dels Incogniti, secta de costums immorals i flagell de la moral cristiana de la Sereníssima República veneciana. Es basa en un episodi històric, el refús de l’emperador Neró de la seva esposa Ottavia per casar-se amb Poppea, envejosa cortesana que acabarà sent coronada emperadriu de Roma.

La partitura conté diversos madrigals, cançons pròpies del barroc. Aquesta culmina amb el cèlebre i bellíssim duo d’amor “Pur ti miro, pur ti godo.  O mia vita, o mi tesoro” . Nosaltres, hem tingut la sort de sentir-la cantada per dues veus excepcionals; Sabina Puértolas, aragonesa, en el paper de Poppea i el contratenor corea- canadenc David DQ Lee.

Si teniu una mica de temps, durant aquestes festes, us recomano que escolteu el duo d’amor entre Poppea i Neró, el podeu baixar del You Tube. Segur que us aixecarà l’ànim

Sabina Puértolas

David DQ Lee

LA TRESCA I EL SEU ENIGMA

 Tancat per

fins dilluns 11 (uau !!!)

De pas l'enigma és saber de quin pont es tracta.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Carlos Redón és l’autor del XUPET NEGRE que ben segur heu vist dotzenes de cops per moltes parets i espais de la ciutat. Aquet motiu s’ha convertit en la seva marca i ell, en Carlos Redón, un dels clàssics dels grafiters de tot el món, un aspecte de l’art contemporani que no podem obviar. No són els pintors i escultors de segles passats els únics que mereixen ser tinguts en compte; l’art evoluciona com tot allò que és una manifestació del pensament i del sentiment.

 Com podem llegir a Google, Carlos és un autor, que amb el seu treball en companyia d’altres graffiters, han contribuit a posicionar Barcelona entre les ciutats capdavanteres de l’anomenat “Street Art” Europeu. 

Si el voleu veure en acció cliqueu a :

http://www.rtve.es/alacarta/videos/punts-de-vista/punts-vista-carlos-redon-xupet-negre/4337906/eL XUPET NEGRE

L'ENIGMA DE LA TRESCA

De fet és cosa de nadons però Barcelona n'està plena, negre sobre qualsevol color. I s'ha fet tan famós que és un signe representatiu de Barcelona, conegut a tot el món (en un determinat aspecte).

LA TRESCA I LA VERDESCA

Parlava l'altre dia de les històries dins d'una història. Això mateix he vist en la pel·lícula d'Isabel Coixet en que la història de la llibreria s'ofega en l'altra, la de la dona emprenedora en una societat retrògrada. Potser el que està equivocat és el títol que ens provoca unes expectatives, per a mi, no acomplertes. Però vaja, cada autor té la prerrogativa de poder crear el que més li plagui i fer-ho de forma personal i intransferible. Si connecta amb els espectadors o no, es un altre tema. La peli està ben feta i segurament agradarà molt a molta gent. Tot s'ha de dir.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Hi ha llibres breus i llibres infinits. 

Quina frase més bona i engrescadora. Els breus, si bons (no és excloent), bé sinó fora! I els infinits són aquells que mai s'acaben, els que sempre t'agrada tornar a llegir o almenys fullejar i en treus un entusiasme pel llenguatge, un record emocionat, un gir, una idea. 

Llegir, gaudir, recordar, inspirar-te, evocar, trobar, sentir-te acompanyat, trobar, comprendre, , desxifrar, emocionar, animar, endevinar, penetrar mons, copsar sensacions, sentiments, vides... llegir al sol, a l'ombra fresca, fins que ja no t'hi veus, adonant-te que han passat les hores  sense sentir, fent passar al davant la devoció que la obligació. llegir, llegir convertint-te en  estàtua d'ombra en un balancí que es converteix en camp gravitatori  respectuós pels que t'envolten, llegir sense més ,  exemple de passió,  respecte, educant immutable...llegir. Llibres breus o infinits.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Qui no ha vist Casablanca? Ara fa 75 anys dels fets que són el seu teló de fons i ahir me la vaig posar i tornar a disfrutar de nou. Quina meravella!!! No és la meva intenció fer-ne la crònica cinematogràfica perquè tot i haver vist molt cinema mai no em veig amb cor. Per a mi el cinema són emocions i sí, és clar, millor que s'expressin en tècnica impecable i per uns actors que ens transmetin aquesta emoció com si realment fossin qui la pateix. I a Casablanca no hi ha dubte que tot això s'acompleix: una trama impecable, uns actors meravellosos, unes situacions, unes emocions que van molt més enllà  de les expectatives.i també uns fets sinó reals al peu de la lletra, basats en la realitat.

Per tant és interessantíssima per molts motius. I la barreja de tots ells és el que la fa meravellosa pels segles dels segles. Si no la teniu, busqueu-la i gaudiu-la. I si no la trobeu... jo sempre estic a punt per tornar-la a tocar. Ai aquella llàgrima, ai aquells ulls, ai aquell lleugerísim tremolor... fantàstca!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Efectivament, és el Museu de l'Emigració. Com tu deixes entreveure, M. Teresa, amb una mena d'humor negre, potser avui no seria la mateixa esperança la que guiaria als que vinguessin, però no es pot negar que, temps era temps, Catalunya va ser no només esperança sinó realitat. Tant de bo s'aconsegueixi de nou, no pels "altres catalans" sinó per tots els hi som ara i també pels que han marxat i són lluny nostre.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

No sé què vaig fer divendres que no vaig acabar de publicar l'enigma i ho faig avui

Un tren ens hi espera. ple de l'esperança que l'omplia i que tantes vides va solucionar. Un lloc per l'emoció. A Sant Adrià. I és un Museu.

LA TRESCA I LA VERDESCA

DESIG

ansietat, anhel,... sentiment que produeix la voluntat de posseir o gaudir el que es desitja i que si no es produeix provoca frustració i insatisfacció.

Va des del neguit de cobrir les nostres necessitats materials fins als més sofisticats i complexos i és un potentíssim motor de les nostres vides que en realitat es mouen en la seva esfera, amb la conseqüent frustració o plaer.

Però, sempre però, em pregunto si no és més potent l'expectativa, si no és millor l'espera , temps en que tot és possible encara, que no pas un problemàtic acompliment. Sinó com entendre la força d'un desig expressada en la contemplació d'un estel fugaç ?

O tal vegada és allò que la guineu quan no les pot haver, diu que són verdes.

LA TRESCA LA VERDESCA

Ahir a classe parlàvem dels mil aspectes del relat i concretament del que hi ha en ell o bé el fa. Si el que s'explica és només una història lineal, per molt ben explicada que estigui això sol no la converteix ni en conte, ni en novel·la. Cal que en ella s'hi amagui una altra de secreta. I és en la resolució del conflicte (positiu o negatiu) que sorgeixi entre les dues on pot convertir-se en literatura. Bé, la cosa és molt més complicada i tampoc no pretenc fer una classe. El que vull dir és (ja està, ja ha sorgit la segona història d'aquesta història d'avui ) és que intentem, al llegir, a l'escriure o en la nostra pròpia vida, veure la història amagada que la valoritza. En la crònica d'una excursió, per exemple hi ha no tan sols l'itinerari sinó l'entesa d'un amics que l'han duta a terme, l'amor al propi país... , en un escrit sobre la situació política s'hi amaga un criteri format per l'educació, un criteri resultant d'un sentiment familiar ... Curt o llarg, segons de què tractem, aquest leit motiv hi ha de ser, com en una partitura, amagant-se i sortint de tant en tant. Llegim entre línies. Potser aquí hi hagi la verdadera historia.

L'ENIGMA DE LA LA TRESCA

lA SOLUCIÓ  era: LA CASA VICENS que ja està restaurada i llueix en tot el seu esplendor. Es fan visites acompanyades i cal trucar abans per reservar. Si us interessa, entreu a Internet i poseu casa Vicens; allí posa els dies amb places lliures i les condicions.
El poeta pastisser era, naturalment, Josep-Vicens Foix que com podeu deduir la única concomitància que presenta amb la casa és una coincidència de nom.
Vinga, vinga, a trescar i fer cultureta. que bé s'ho val, malgrat que és una mica careta la visita.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Llegeixo esfereïda l'entrenament que està fent la policia de Girona (per algun lloc s'ha de començar ) de pistoles elèctriques - Tasser pels amics i coneguts- que immobilitzen a l'acte a qui és disparat i rep l'impacte de dos arpons, per paràlisi muscular, suposo que temporal.. Us ho imagineu? Vivim ja en una pel·lícula. Americana, per suposat. Quan jo era petita i ens assabentàvem d'alguna cosa estranya o violenta, recordo que el meu pare i molts altres pares, deien...bah! això només passa a Amèrica. I tots ens quedàvem tan amples perquè, malgrat tot, sabíem de què ens parlaven. Ja ni això. (1)  Ara vivim a la selva de sigles i paraules en anglès que ningú no es molesta a traduir. Som culpables de no saber més que l'anglès "de viatjar" o d'estar per casa i, en general, importa un rave fer faltes d'ortografia en català o castellà.  Estic amoïnada perquè em perdo la meitat del que diuen els diaris : fashion breack, black friday, halloween, Merry Cristmas i totes les sigles que seria prolix enumerar. Però al passar pàgina em tranquil·litzo una mica al llegir que els Serveis Funeraris de Barcelona (SFB) ha iniciat un procés de reestructuració en la gestió de...etc entre els quals destaca la rebaixa dels funerals. No sé perquè : total qui es mor és perquè vol. O no coneix el meu cosí.

1-Tinc un cosí que de petit, era grassonet i bonàs;quan jugava a guerres ell tenia una pistola de ressuscitar. .

L'arpa i les seves vibracions, 469

ELS COLORS DE LA TARDOR

Les Fons del Cardener
Sortida obligada de cada tardor, escapada per veure i fotografiar els canvis cromàtics de les nostres contrades muntanyenques.

Dissabte sortim amb cotxe amb la idea d’anar cap a la comarca de les Fonts del Cardener, en terres solsonines.

Parem per esmorzar a Súria, en un bar del Passeig.

Pel camí constatem que, per ser tan avançada, la tardor, respecte a les sortides dels darrers  anys, ja no són tan espectaculars els colors de les fulles dels arbres i que a molts, les fulles, ja els hi han caigut.

La primera parada la fem a Les fons del Cardener a un kilòmetre de La Coma, on neix el riu. L’aigua brolla per dos petits canons, és freda i molt bona, diuen que cal beure-la in situ. Fem les fotos dels salts que anem trobant i, cap avall

Seguim cap a Sant Llorenç dels Morunys, al nord de Solsona, a la vall del Lord, al peu de la Serra de Port del Comte.

Antigament Sant Llorenç dels Morunys, era conegut per Sant Llorenç dels Piteus, degut a la immigració, que a l’època medieval, va rebre de teixidors procedents de la regió francesa de Poitou. Ens expliquen algunes llegendes molt jocoses.

Visitem el poble, prou conegut per altres sortides, sempre a la recerca de quelcom nou. Queden restes de l’antic recinte emmurallat i en forma de pentàgon irregular. Passegem per la plaça Major, carrers del voltant i fem compres de pa i embotits.

Visitem, també, l’església romànica del segle XI, conserva fragments de pintura mural, un retaule gòtic, l’altar major barroc  i al lateral la capella xorigueresca de la Mare de Déu del Colls, obra de Josep Pujol iniciada el 1773. També un bonic claustre del s.XVI.

Després de la caminada, tenim gana i anem al restaurant Molí del Pont, on ens serveixen un dinar de muntanya,

Fem una breu parada a Olius. Visitem l’església de Sant Esteve del segle XII amb la seva  cripta romànica de tres baixes naus, de tanta anomenada, que invita al recolliment. No ens oblidem de visitar el cementiri modernista, obra de Bernadí Martorell, prou interessant,i tot seguit retorn a casa.