dimarts, 7 d’octubre del 2014

cultura


 ¿Otra vez?

      La cultura sigue siendo el mayor déficit que tiene nuestra sociedad. Nuestra ciudad, en estos últimos años, parece más interesada solo por las terrazas de los bares y locales de ocio que inundan las calles y los paseos, las tiendas de moda, con todas las firmas habidas y por haber de ropa, algo que me hace sospechar que hay gato encerrado. 
      Pero, ¿y la cultura? ¿Qué lugar ocupa? No se sabe o sí!!
Hoy he sabido que esa cultura, quedará maltrecha una vez más. Al parecer se habla de la desaparición de otra librería: la Librería Sant Jordi de la calle Ferran. ¿Cuándo acabará este goteo?

LA TRESCA I LA VERDESCA


Dimecres 17



Com us deia, a Granada ens esperava una sorpresa. Només entrar a l'hotel, una foto de tamany natural de Federico García Lorca, la seva màquina d'escriure i una vitrina plena de cartes, dibuixos, fotografies etc. Vaig pensar, mira que en són de llestos els granadins i com exploten els seus valors. Però no era ben bé això perquè resultà que aquell hotel era la casa de Luís Rosales, poeta i assagista molt amic de Lorca i dels altres de la seva generació. I allí es refugià Federico quan ja sabia que el buscaven i allí el van anar a agafar per matar-lo; o sigui que va ser la última casa on Lorca va viure. Quan la casa es va convertir en hotel, amb molt bon criteri, van deixar el pis de baix gairebé tal com era, convertint-se així en record de García Lorca i alhora de mostra de com era una casa burgesa de principis del s.XX.  Em vaig fer fotos a l'entrada, com si fos veritat aquell Federico i vaig tenir, mentre era en aquell hotel, somnis de llimoner i rius de plata.

Desde mi cuarto
oigo el surtidor

Un dedo en la parra
y un rayo de sol.
Señalan hacia el sitio
de mi corazón

Por el aire de agosto
se van las nubes. Yo
sueño que no sueño
dentro del surtidor.

L’endemà Dijous 18 anem a Sierra Nevada. Ara hi ha una magnífica carretera feta quan el fiasco dels Jocs Olímpics d'Hivern en que no va caure ni un borralló de neu, però nosaltres hi anem pel camí més costerut i aventurer. El paisatge al nostre davant és cada cop més semblant a la lluna, pedres i poca vegetació a una banda, i pins que diria que son pinsapos, a l'altre. Arribem al pantà i seguim amunt amunt, cada cop mes amunt fins arribar al Parc Natural de la Veleta i més amunt, quan s’acaba la carretera. Fins la punta de la Veleta (uns 200.) es zona militar i no deixen passar. Fa un fred i un vent que pela, sort que un cafè a la cantina ens reviu. Per allí pasten cavalls i el paisatge és grandiós.
Ha estat una gran sortida, molt maca i singular. La baixada la fem per la carretera bona.
A la baixada, barris sencers dels pobles de l'entrada a Granada amb rètols de Se Vende i promocions de vendes miracle. Tot el país està en venda malgrat un aparent semibenestar. Granada, per exemple està molt millorada. Deu ser llò de l'economia submergida o que la gent és molt soferta i espavilada. Sinó no s'entén.






 A la tarda anem cap a l'Alhambra en un trenet  turístic que surt aprop de l'hotel i puja fins allí, però no tenim visita fins demà. Avui anem a visitar la casa de Manuel de Falla que està dins del parc de l'Alhambra.

És una casa molt senzilla, tal qual era però que amb el temps s'ha anat descuidant. Podria ser interessant però a sobre, l'ensenya una noia sosa com ella sola i que no té cap mena d'empatia.

El jardinet és de plantes seques que bé podria l'Ajuntament destinar un parell d'horetes algun dels jardiners dels magnífics jardins de l'Alhambra per regar. Segur que la pava no ha agafat mai una manguera (no sigueu malpensats) encara que estigui allí avorrida i morta de fàstic.Podem enviar un Buró-Fax , que cada cop més ens convenç que és la única solució als problemes que tan fàcilment ens veiem amb cor d'arreglar.
La vista de la ciutat desplegada als nostres peus és una magnificència. Granada té una situació geogràfica immillorable i des d'aquí a les altures impressiona.

El trajecte de tornada és una aventura. El trenet va llençat a tota pastilla  baixant per l'Albaicín en una cura suïcida, per uns carrers a penes un pam més amples que ell. Fa una volta enorme por tota la ciutat, com autèntic tren turístic que és i ens deixa al costat de la Catedral, o sigui molt a prop de l'hotel.





 Estem molt cansats de tants fregits i tapes com hem menjat aquests dies i demanem si ens poden fer alguna cosa més casolana: una sopeta de pollastre (amb picadillo de pernil i ou dur), una truiteta (amb guarnició) i enciam. De postres un flam de la casa. Ens convenia.
Les vitrines del menjador eren per mi com si tornés a casa dels avis: vaixella de Pickman, les copes idèntiques, porcellanes franceses i angleses, els coberts de plata del mateix model...

 


dilluns, 6 d’octubre del 2014



Visitants de la Mezquita
Mirhab 

Dilluns i dimarts -

Només esmorzats, cap a la Mesquita.
Encara és d'hora i no hi ha gaire gent. Podem veure-ho tot tranquil·lament i gaudir de la meravella sempre sorprenent d'aquesta arquitectura. No cal fer-ne la descripció que ja pot trobar-se a qualsevol guia  però això sol ja paga el viatge. Al sortir, badem una estona pel pati, veient llimoners i altres arbres; comença a fer calor i les bandades de japonesos fan cua per entrar al seu torn; sort que hem vingut d'hora! Agafem el carrer de les flors i seguim i seguim per la ciutat antiga amb botigues a banda i banda sense interrupció. Tot són vestits de faralaes, pantalons i bruses jipioses, collarets, vanos i arracades de filigrana. Com està manat. Així va passant el temps fins que sonen les campanades de les dotze en el campanar de la Mesquita – església, cridant a l'Àngelus. Com que hem sortit per la Porta del Perdó estem blancs com anellets i ens asseiem per donar un gust al cos i prendre'ns uns finos a l'ombra d'unes acàcies i reprendre forces.No us explico el dinar, ni el cafè en una plaça a l'ombra, ni la tarda veient la ciutat, plena de cartells de Se vende, (miau!). La vida del turista és previsible i les conseqüències de la crisi també.

Però sí us diré que quan vesprejava hem descobert un pati amb flors, senzill, preciós, blau i blanc i una gent encantadora que ens ha fet un sopar de campanilles. Es diu el patio d' Maria i està al carrer don Rodrigo 7. Una adreça per guardar i recomanar.
Tres dies a Córdova, passejant, mirant (i veient) parlant de tot i fent sociologia recreativa. Bons records a la butxaca o dins el sentiment. Els monuments, els llocs, tot el que és a la guia serveix de GPS orientatiu però el que val és el que cadascú interioritza.

Adéu a Córdova.



Cabra i Priego. Dues fites en el camí.

 Cabra 

és gran i molt ric. Es veuen els diners de l'oli amb solera. Les cases són bones, tot està molt arreglat .
Una noia que despenja flors en aquest pati guarnit ens explica que ahir vana acabar les festes de la Patrona que "viu" a la muntanya i la van a buscar en processó per dur-la l'església gran a passar un mes (a estiuejar, ens diu).
Encara es respira arreu l'aire de festa i el poble està molt animat.
A la plaça ens fan un cafè diví, ja era hora; per aquests pagos l'oli el tenen per la mà però el cafè...


 Priego




A Priego, unes vistes prodigioses. És un poble, o ciutat petita, molt costerut en part i molt interessant arquitectònicament. A dalt de tot, restes d'un castell i una esglèsia sorprenent, d'un barroc com l'alemany, tot blanc, ben curiós. Un funcionari conscienciat i amabilíssim ens fa d'amfitrió en el museu de l'oli, l'antiga almazara,  ens explica "tots" els secrets del poble i del seu consistori. Realment és tan amable que proposem escriure a l'Ajuntament per explicar-ho. Això és la veritable promoció turística. També per indicació seva visitem una finca molt gran amb un jardí romàntic, a sota el castell. L'estany, l'alberca, que s'omple de diversos canalets que baixen de la muntanya és de proporcions enormes. Una meravella que ens deixa bocabadats. Està en un replà de la muntanya del poble i es baixa tres pisos en un ascensor. 










Després de dinar (on ens ha dit l'amable funcionari), agafem la carretera de nou i cap a Alcalà la Real amb un castell força impressionant.




Seguim ruta creuant la província de Jaén. Han quedat lluny els espadats de Sierra Nevada i ara el panorama és d'oliveres i més oliveres en bancals inverssemblants. M'enduc el convenciment que l'oli és no solament un bé preuat sinó una mena de miracle que l'esforç humà ha fet possible. No sé si a partir d'ara l'estalviaré o he de fer-lo servir a dojo com fan per aquí.





Finalment arribem a Granada on ens espera... el company Federico García Lorca. Però d'això ja us en parlaré més extensament.




divendres, 3 d’octubre del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA-dia 3r Córdova i Almodovar del Rio



Un so de campanes ens recorda que és diumenge. Anem cap al centre de Córdova passant per molts carrers de la ciutat vella que després comprovarem que són els únics macos. La resta és un conglomerat de construccions noves, la majoria de poca qualitat. Tot ens sembla brut i deixat, potser perquè ahir era dissabte, dia de botelló. Però descobrim un remans de pau, una meravella, la Casa Árabe, un conjunt de vivendes mudèixers dels s.XV i XVI restaurades i arreglades per un consorci del Ministeri d'Exteriors, la Junta d'Andalusia, diversos Ajuntaments etc i on es fan tota mena d'actes culturals per a fomentar el coneixement mutu amb els paísos àrabs. Allí veiem una exposició d'un artista de Katar molt interessant. No hi ha cap turista i es respira cultura i bona feina (una enveja sana). 





A continuació anem al Palau de Viana, una altra meravella. Curiosa construcció de dotze patis voltats de casa, preciosos, ben cuidats, plens de flors i amb mil detalls. Una casa antiga, ampliada a través dels segles i que ara, Caixa Sur, la propietària, ha arreglat amb molt bon gust. 
A l'hora de l'Àngelus fem una aturada de finos i pernil en una placeta a l'ombra, fent de turistes, selectes, però.

A continuació, com que no es pot anar a la Mezquita perquè hi diuen missa, ens dirigim cap al poble d'Almodóvar del Rio a veure un castell. Tot el camí és un festival d'ocres, grisos, grocs, suaus ondulacions i camps immensos de blat acabats de segar. Preciós. És tan canviant a cada moment que no sembla possible. De cop, darrere el que semblen dunes de terra. Apareix un castell en la llunyania i un poble tot blanc escampat als seus peus. Ens anem acostant i cada moment és una foto possible, impossible de fer.



Finalment, al castell que si bé de lluny tenia un perfil espectacular, d'a prop és, per obra i gràcia de la reconstrucció, un castillo Exin. Torres  muralles, escales i més escales com una maledicció, miradors, terrasses. Res no hem deixat per veure ni imaginar, perquè també hi ha l'habitació de vestir al cavaller abans de la batalla amb cavaller i patge, la de la Reina fantasma que s' apareix cada 14 de maig entre boires i teranyines, plorant i lamentant la mort del deu amant marit en combat. I per si encara no en tens prou, pots fer-te una foto darrere uns ninots que representen una escena molt cavalleresca.



 Amb les frontisses tan rovellades com les armadures dels cavallers anem tirant cap a buscar un lloc per dinar seguint les indicacions del Senat del bar. I avall, avall, fins que trobem una freïduría on hi ha molta gent entaulada amb cara de felicitat. I ara he de fer una confessió dramàtica: han pogut amb nosaltres. O sigui que no ens hem pogut acabar el que ens han anat servint. És clar que duem de coll unes olives, salmorejo, amanides i cadascú el plat de força, ja siguin uns callos, rabos de toro, carn guisada o flamenquins, amb les seves corresponents guarnicions i quilos i quilos de patates fregides. Malgrat el que ha quedat als plats, algú ha tingut esma per menjar-se un gelat i cafès. Déu no ens ho tingui en compte. Llavors, en un parc del davant, jo m'estiro a la gespa i faig una bona migdiada, altres xerren sense aturador en uns bancs a l'ombra.
 Llavors cap a Las siete ermitas, al punt més alt de les muntanyes que fan de respatller a la ciutat on hi ha un santuari i set ermites.Diuen que el mirador té la millor vista del món. Ja se sap que els andalusos són una mica exagerats. Sí, es veu tota la vega i Córdova als nostres peus, però... Crec que m'hagués agradat més anar a Medina Azhahara però és tancada i demà, per dilluns, també. Resignació.
Tornem a ciutat i en camioneta fem visita general d'inspecció per tots els barris. 

Fa calor però com que la majoria del temps hem estat a la camio amb aire condicionat, la veritat és que era molt suportable.
 Sopem de tapes, més no podem.A continuació una abrandada conversa-discussió sobre independentisme, entre d'altres coses i, després de la passejada de rigor, cap a l'hotel a dormir.


dimarts, 30 de setembre del 2014

LATRESCA I LA VERDESCA

El meu periple estiuenc ha acabat. Just quan comença la tardor i per tant allò que hem donat en anomenar com a la normalitat truca a la meva porta. Procuraré que aquest anar fent de cada dia, sigui el més variat, plaenti interessant possible. Segurament ja serà molt si aconsegueixo que no em xucli la monotonia, l'estrés i el neguit per culpa de no arribar a tot el que voldria fer. I de pas em pregunto perquè hem de fer nous propòsits en determnats moments de l'any quan la vida es mesura per altres paràmetres.

Encara us he de fer cinc cèntims del meu viatge per Andalusia que ha sigut molt maco. Varem anar a Cordova amb el Talgo i allí ens hi vam quedar tres nits. Només arribar vam conéixer la ciutat a la nit i les meravelles de la seva cuina de l'oli a un dels centenars de xiringuitos de la vora del riu. Feia un temps magnífic i la passejada per païr ens va fer sentir-nos personatges de llegenda mora.. Els gesamins en flor eren mils de bombetes minúscules de color blanc i perfum intens. Un regal. El nostre. hotel es deia Averroes. A veure si ens contagia una mica de la seva saviesa.
No sé si van ser las "puntillas", els seitons, els calamars o les esberginies amb mel de canya però em vaig passar la nit recorrent els carrerons amb un vel a la cara i un candil a la mà, cercant... Sí,sí, com que us ho diré! Els somnis formen part de les forces de la nit i no es podem fer públics. Seguiré explicant el viatge. Per ara, bona nit. I que tingueu somnis plaents!.

dimecres, 24 de setembre del 2014

ARA MATEIX

Extraordinari el Piromusical d'avui i el reportatge 300. Orgullosa del meu país.
ARA MATEIX Miqul Martí i Pol/ Lluís Llach
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

diumenge, 21 de setembre del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 358


RESIDÈNCIA GERMANES JOSEFINES


De moment sols unes pinzellades, de mica en mica, aniré escrivint noves experiències i vivències.
El dia 1 vaig prendre possessió de la meva nova - futura llar, a la Residència de les Germanes Josefines. Em plau comunicar-vos que l'experiència és positiva, malgrat les pors i interrogants que comporta una decisió tan difícil en una persona més o menys sana i vital com em trobo jo ara. Tant les religioses com les companyes m'han fet la vida fàcil i acollidora. Aquestes tardes de xafogor, l'estada al jardí fent tertúlia sota la ombra dels arbres i les flors llampants de colors per arreu, han sigut agradables. Jo entro i surto quasi cada dia de la Residència a casa i, de casa a la Residencia, per seguir  la vida normal d'abans. La meva habitació ja comença a tenir color al meu gust, he comprat mobles adients amb la mida justa de l'espai i, aquesta setmana la telefònica m'instal·larà el nou telefono fitxa, per connectar-me novament a Internet, (impossible conservar el mateix número), si que el mòbil serà el mateix.
Amb l'entrada del nou curs, m'estic plantejant les classes en que em matricularé, l'horari del menjador condiciona una mica, el sopar és a les 8,30 del vespre, però puc no sopar allí i fer-ho a casa, o bé menjar un entrepà a la meva habitació, tenim una nevera a cada pis i en el meu ja tinc adjudicat un prestatge.
Fins aviat, ja sabeu que esteu convidats a la meva nova casa.




dijous, 11 de setembre del 2014



BONA DIADA A TOTS I TOTES

dissabte, 6 de setembre del 2014

CINEMA

 

CARTEL PUBLICADO EN FRANCIA Y ESPAÑA
EN SU MOMENTO

Tratando de superar los impedimentos técnicos de Mª Dolors os pongo aquí unas imágenes, más los carteles originales que se editaron en el momento de su estreno. Solo apuntar dos cosas más: la versión actual es la completa, porque cuando se estrenó Miramax la aligeró aproximadamente una hora. Y por último, si me lo permites Dolors, te diré qie Morricone se llama Ennio y no Enzo como has puesto, imagino que por error de picado.

 CARTEL AMERICANO








DES DEL BALANCÍ




Cinema Inoblidable


Aquesta setmana fa vint-i cinc anys que es va estrenar Cinema Paradisso, realitzada per Giuseppe Tornatore amb la música inoblidable d’Enzo Morricone. En realitat és un drama sobre la Itàlia de la posguerra sota un argument amable i gens edulcorat on es palesa l’amor al cinema. Podriem resumir l’argument dient : un nen, Totó, s’apassiona veient les pel·lícules que el seu amic Alfredo, s’encarrega de projectar en el cinema de la seva petita ciutat. Però ens quedariem curts, molt curts ja que es tracta d’un bellíssim cant d’amor al cinema i un reportatge d’època, extraordinari.

Ràpidament es va convertir en un clàssic i ara, amb motiu de l’aniversari, aquesta setmana es projectarà, remasteritzada, en molts cinemes. Us recomano que la veieu o re-veieu I potser, tal com va marcar la vida al protagonista marcarà també la vostra. En tot cas val la pena veure-la. 

Com anècdota diré que una vegada, ja fa més de deu anys, estant els meus dos nets grans avorrits i jo tipa de veure'ls al sofà, els hi vaig posar. L'Iu, la va veure tres cops seguits : amb subtítols, en italià i en anglès. I sempre més ha estat "la pel·lícula de la seva vida" i l'ha vista dotzenes de cops.

CINEMA PARADISSO. Director: Giuseppe Tornatore. Génere: Drama. Intérprets principals: Philipe Noiret, Jacques Perrin, Salvatore Cascio. País: Itàlia.
  
Nota- No puc publicar cap foto i menys video com era la meva intenció. Internet es veu que es ressent del retorn a la feina.

divendres, 5 de setembre del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 357

                                                

                                                                "L'ENDEMÀ"

Anit al cine Aribau, Isona Passola va convidar a veure en primícia el documental "L'Endemà" a les persones que amb el seu suport econòmic havien fet realitat la part monetaris del projecte.
Per sorpresa d'ella i de tot l'equip en 40 dies es van recollir 345.000 € entre 8.000 donants. Així que ahir van tenir que dividir per sessions l'afluència dels convidats. A nosaltres ens va tocar la projecció de les 6,30 de la tarda. En cada una d'elles una Isona exultant i vital en feia la presentació i en donava les gràcies.

Música d'Albert Guinovar i realització d'Hug Cirici. Hi trobareu moltes cares conegudes i no descobrireu res de nou, però paga la pena veure-la. Als meus amics i a mi ens va agradar. Avui divendres s'estrena en els cinemes.

dimarts, 2 de setembre del 2014

DES DEL BALANCÍ



Últimes feines per acabar de deixar-ho tot el millor possible abans de tancar l'estiu.  No em faig però il·lusions, anirem passant la tardor i l'hivern però a la primavera ens adonarem que torna a haver moltes coses per reparar, per millorar, per condicionar. C'est la vie! Res no està mai acabat fins que acaba definitivament i llavors ja no ve d'aquí. Però com deia en Juli: Tot allò que val la pena fer, val la pena fer-ho bé. És una bon programa de vida, no trobeu?

Potser un dia construiran vaixells de debò.

dilluns, 1 de setembre del 2014


M'agrada esmorzar a primera hora, mentre tots dormen encara. Al jardí, per suposat. Sentint l'aigua de la piscina que puc imaginar com un brollador , veient els gats com aprenen a jugar i amb aquella llum tan especial i el ventet que du una llunyana olor de mar. Avui, primer de setembre, no se senten motos ni cotxes, tampoc els tractors han començat les feines de la verema. Imagino que dintre dels despatxos tot va una mica en doina i els doncs nosaltres hem estat, o els quines ganes tenia ja de començar, deuen estar a l'ordre del dia. Encara sembla que m'hi trobi i això fa encara més deliciosa aquesta estoneta de pau. Malauradament no durarà gaire i aquell xuclador que se m'endú cap a la compra i les feines de casa aviat s'engegarà.


Avui la Maria Teresa comença una nova vida i penso en ella i en el seu exemple sempre present en nosaltres com una música de fons. Vull per ella que aquesta nova partitura li dugui noves i bones vibracions. Tots la necessitem.
Des d'aquí t'envio una mica d'aquesta pau que estic gaudint.

Ja passa un tractor, la feina comença.

diumenge, 31 d’agost del 2014

CINE Y CARTELISMO

LUCY

Hoy os presento el cartel (un buen cartel) del film "Lucy", en 3 versiones.
La 1ª que encabeza este escrito, es el original, el que ha salido en todos los paises, principalmente en Francia, país de origen del film.
El 2º es la adaptación al mercado oriental y que sigue con el mismo diseño.
Y el 3º es la adaptación para España. La pregunta surge de inmediato: ¿Cuál ha sido el criterio que han seguido para cambiar radicalmente el diseño? ¿Por qué se ha vulgarizado? ¿Acaso se nos tiene por tercer mundistas? Aunque vistos los derroteros que estamos siguiendo nuestro país, Barcelona principalmente, me preocupa porque demostra que desde fuera ya no nos ven como diseñadores de vanguardia (aquello que presumíamos en la era Maragall).
 
 2º ejemplo diseño para el mercado oriental

3er diseño para nuestro país. Un mal cartel.

L'arpa i les seves vibracions, 356


Entrada
 Dedicat a la Marta (Todoreh, bloquera i company de viatges) i als altres bons amics que últimament em pregunteu que vull dir quan parlo d' un canvi en la meva vida.
Avui estic en condicions de donar-vos la resposta, demà 1 de setembre, me'n vaig a viure a una residència que tenen cura de gent gran sana, vull dir que no és cap clínica de salut, tot i que , si un cop dins emmalalteixes et cuiden fins el final.
Com podeu imaginar ha sigut un procés llargament pensat amb els seus alts i baixos, amb molts dubtes i consultes. No és fàcil deixar el pis on s'ha nascut en el meu cas , ple de records, llibres, música, roba i mil estris que s'acumulen en un pis gran, amb un  pati amb moltes plantes i, balcons a la plaça del Diamant.
Avui vigília , puc dir-vos que marxo contenta, bé marxar sense deixar el pis, almenys per un any, ja que cal veure com m'hi adapto.

Part de la Residència i jardí

Pels que coneixeu el meu tarannà he triat una opció a la meva mida, a dotze minuts de casa caminant, per tant no em moc del barri. És una residència femenina més aviat petita, 60 persones , ubicades en quatre pisos d'una antiga casa que amb els anys s'anat ampliant comprant les finques veïnes. La porten les Germanes Josefines, el fet de ser d'una ordre religiosa  i tenir una petita capella, en el meu cas m'aporta un valor afegit, a més de cuidar-me, tindré un racó per pregar i buscar petits moments de silenci i pau, ja que no deixo, ara per ara, cap de les moltes activitats en que estic ocupada per plaer o compromís.
Per les fotos veureu que es un lloc lluminós, amb molt de sol, un jardí per gaudir-ne, un petit gimnàs i altres ofertes, horari lliure per entrar i sortir, si és fora d'hores has d'avisar que t'obrin, i segons les companyes bona cuina.
He pogut triar una habitació al meu gust, petita però còmode i lluminosa que dóna al jardí en la planta baixa, per allò de quan vingui el taca-taca o la cadira de rodes no tingui impediments, amb bany complet a dins Els mobles i la roba puc portar-ho de casa, cosa que he fet. De moment he portat la TV i aviat l'ordinador ja que s´ha de consensuar la línia nova amb telefònica...
És una fundació de La Mare Caterina, una dona humil, nascuda a Vic el 1824, i que va crear l'any 1881 un Institut junt amb cinc noies per cuidar malalts i ancians. Eren conegudes com les noies de la xicra, ja que anaven i venien de casa dels malalts amb una xicra on portaven els medicaments.  Ara amb els anys, ha derivat en un servei d'amor i dedicació a senyores grans soles o vídues la majoria. Així he pogut entrar-hi jo previ uns exàmens mèdics i psicotècnics ( cal assegurar el comportament per viure en grup), que els he passat amb nota. També cal una visita a un advocat per formalitzar els tractes del "nou pis" i, presentar un tutor que respongui per tu. En el meu cas, un bon jove amic advocat em farà de germà gran.

La finestra de la meva habitació
Bé, ja sabeu on teniu casa vostre, a Gràcia carrer Princep d'Astúries, 44. Residència de les Germanes Josefines de la Caritat,  planta baixa, habitació nº 7. Fins i tot el número és màgic  

dissabte, 30 d’agost del 2014

TRENES I CARTELISMO


UNA LOCOMOTORA


No hay imagen más potente que la de una locomotora a vapor, subiendo una pendiente y echando bocanadas de humo negro. Dicho esto, paso a recordar algunas de las frases que dijo Marinetti, el ideólogo de los futuristas, cuando hablaba en sus manifiestos, de “la belleza de la velocidad” y de “las locomotoras lanzadas a velocidades demenciales”.
Pues bien, esa velocidad de la locomotora, es la que supo captar ese maestro de los cartelistas: Adolphe Marie Mouron, más conocido por el pseudónimo con el que firmaba sus obras: “Cassandre”, en 1927 en su magnífico cartel “Nord Express“, con una inteligente y dinámica utilización de la tipografía para potenciar, más aun si cabe, esa velocidad. Esa tipografía que utilizó fue un ensayo para la que más tarde diseñó para la fundición Deberny et Peignot: el Bifur (editado el año 1929).
Así pues, otro gran cartel perteneciente a la historia de las primeras vanguardias artísticas, y que demostró y desarrolló Cassandre.


 
Tras ese cartel hizo otro dentro de la misma temática de la velocidad,
para terminar sintetizándolo todo magistralmente con este tercer cartel titulado 
"Étoile du Nord".