Dimecres 17
Com us deia, a Granada ens esperava una sorpresa. Només entrar a l'hotel, una foto de tamany natural de Federico García Lorca, la seva màquina d'escriure i una vitrina plena de cartes, dibuixos, fotografies etc. Vaig pensar, mira que en són de llestos els granadins i com exploten els seus valors. Però no era ben bé això perquè resultà que aquell hotel era la casa de Luís Rosales, poeta i assagista molt amic de Lorca i dels altres de la seva generació. I allí es refugià Federico quan ja sabia que el buscaven i allí el van anar a agafar per matar-lo; o sigui que va ser la última casa on Lorca va viure. Quan la casa es va convertir en hotel, amb molt bon criteri, van deixar el pis de baix gairebé tal com era, convertint-se així en record de García Lorca i alhora de mostra de com era una casa burgesa de principis del s.XX. Em vaig fer fotos a l'entrada, com si fos veritat aquell Federico i vaig tenir, mentre era en aquell hotel, somnis de llimoner i rius de plata.
Desde mi cuarto
oigo el surtidor
Un dedo en la parra
y un rayo de sol.
Señalan hacia el sitio
de mi corazón
Por el aire de agosto
se van las nubes. Yo
sueño que no sueño
dentro del surtidor.
L’endemà Dijous 18 anem a Sierra Nevada. Ara hi ha una magnífica carretera
feta quan el fiasco dels Jocs Olímpics d'Hivern en que no va caure ni un
borralló de neu, però nosaltres hi anem pel camí més costerut i aventurer. El paisatge al nostre davant és cada cop més semblant a la lluna, pedres i
poca vegetació a una banda, i pins que diria que son pinsapos, a l'altre. Arribem al pantà i seguim amunt amunt, cada cop mes amunt fins arribar
al Parc Natural de la Veleta i més amunt, quan s’acaba la carretera. Fins la
punta de la Veleta (uns 200.) es zona militar i no deixen passar. Fa un fred i
un vent que pela, sort que un cafè a la cantina ens reviu. Per allí pasten
cavalls i el paisatge és grandiós.
Ha estat una gran sortida, molt maca i singular. La baixada la fem
per la carretera bona.
A la baixada, barris sencers dels pobles de l'entrada a Granada amb rètols de Se Vende i promocions de vendes miracle. Tot el país està en venda malgrat un aparent semibenestar. Granada, per exemple està molt millorada. Deu ser llò de l'economia submergida o que la gent és molt soferta i espavilada. Sinó no s'entén.
A la tarda anem cap a l'Alhambra en un trenet turístic que surt aprop de l'hotel i puja fins allí, però no tenim visita fins demà. Avui anem a visitar la casa de Manuel de Falla que està dins del parc de l'Alhambra.
És una casa molt senzilla, tal qual era però que amb el temps s'ha anat descuidant. Podria ser interessant però a sobre, l'ensenya una noia sosa com ella sola i que no té cap mena d'empatia.
El jardinet és de plantes seques que bé podria l'Ajuntament destinar un parell d'horetes algun dels jardiners dels magnífics jardins de l'Alhambra per regar. Segur que la pava no ha agafat mai una manguera (no sigueu malpensats) encara que estigui allí avorrida i morta de fàstic.Podem enviar un Buró-Fax , que cada cop més ens convenç que és la única solució als problemes que tan fàcilment ens veiem amb cor d'arreglar.
La vista de la ciutat desplegada als nostres peus és una magnificència. Granada té una situació geogràfica immillorable i des d'aquí a les altures impressiona.
El trajecte de tornada és una aventura. El trenet va llençat a tota pastilla baixant per l'Albaicín en una cura suïcida, per uns carrers a penes un pam més amples que ell. Fa una volta enorme por tota la ciutat, com autèntic tren turístic que és i ens deixa al costat de la Catedral, o sigui molt a prop de l'hotel.
Estem molt cansats de tants fregits i tapes com hem menjat aquests dies i
demanem si ens poden fer alguna cosa més casolana: una sopeta de pollastre
(amb picadillo de pernil i ou dur), una truiteta (amb guarnició) i enciam. De
postres un flam de la casa. Ens convenia.
Les vitrines del menjador eren per mi com si tornés a casa dels avis: vaixella de Pickman, les copes idèntiques, porcellanes franceses i angleses, els coberts de plata del mateix model...
