LA FOTO DE LA SEMANA

Sinceramente suyo…

                Usted está leyendo y a la vez yo la leo. Decía que, “llorar no prueba nada, que llorar es cosa que le ocurre a todo el mundo por lo menos una vez en la vida”. ¿Recuerda? Lo dijo usted en “El square”.

            En ese texto andaba yo absorto, cuando he recibido su carta, sí aquella titulada “Los ojos azules pelo negro”. Jamás pensé que usted, señora, llegara a escribirme, por eso ahora, la leo una y otra vez. En ella habla “de la historia de un amor, el mayor y más terrible que la sido dado escribir”. Un amor, me decía, que “no nombran las novelas ni los que lo viven”. Se trataba de “un amor perdido”. Y acto seguido me decía: “Lea el libro”. “Léalo”. “Nosotros no tenemos nada que perder ya, ni yo de usted, ni usted de mí. Léalo todo. Lea todas las distancias que le indico, las de los pasillos escénicos que rodean la historia y la sosiegan y le liberan de ella mientras los recorre. Siga leyendo y de pronto habrá atravesado la historia misma, sus risas, su agonía, sus desiertos”.

            Y se despedía usted con un: “Sinceramente suya, Duras”.

            Y desde entonces la leo, escribirla no, no me atrevo. Si lo hiciera me despediría con mi máximo respeto: Sinceramente suyo, Rafael. 

L'ENIGMA DE LA TRESCA

                                                         

Qui és la dona de Déu que amb les seves paraules ens ha dut per aquests móns ensenyant-nos la passió , el dubte i la intensitat de la vida i que la coneixem com a la d'aquelles piles dels conillets?

CINEMA I TREN

XIII

“The Lady Vanishes”

(Alarma en el expreso)

(1938)

Y llegamos al mago del suspense, Alfred Hitchcock con “The Lady Vanishes” (Alarma en el expreso) film de su etapa inglesa, rodado en 1938, con Margaret Lockwood, Michael Redgrave (el padre de Vanesa Redgrave), Paul Lukas y Cecil Parker, Dame May Whitty.

Cuando se reestrenó en 1952, pudo verse entonces, el carácter premonitorio de esa historia de espionaje en el Tirol. El enfrentamiento de un agente del Servicio de Espionaje inglés al contraespionaje alemán que presupone la proximidad de una guerra. ¿Era así? ¿Tan evidente era en 1938? Seguramente sí. Es una autocrítica nacional, la más ácida y mordaz, realizada hasta el momento por Hitchcock. Un film de los llamados de guión, por lo muy bien estructurado que está: Un grupo de personas en un hotel del Tirol, retenidas por unas nevadas, y por ello se retrasa el tren. Dos ingleses que regresan a su país para ver un campeonato de cricket, lo único importante para ellos, una joven que regresa a GB para casarse con un hombre que no ama, un joven musicólogo y una anciana dama que inicia su jubilación. La joven y la anciana, se instalan en el mismo compartimento y entablan amistad. La joven más tarde se dormirá y cuando despierta, la anciana ha desaparecido. Pregunta a los vecinos  de vagón que sorprendidos, todos afirmarán que la joven siempre estuvo sola y que no había ninguna anciana.

¡El suspensé ya está servido!

Hay que decir también, que en el tren viajan y tienen su importancia en el desarrollo de la trama: un profesor alemán de neurología, un prestidigitador, un abogado inglés, en viaje clandestino con su amante, una monja (ojo con el detalle) con zapatos de tacón alto y más personajes menos importantes.

Este film verdaderamente interesante, se rodó en un plató inglés con un vagón de tren, y se le añadieron transparencias. Se han hecho remakes y otras versiones utilizando, de forma diferente, la idea central.

Creo que vale la pena hablar más de él, así que CONTINUARÁ…

LA TRESCA I LA VERDESCA

 MENU

Linguine amb marisc
Llucets de racció alla veneciana
Fruites de Tahití

La vida diària, encara que no sigui la nostra, sempre ens aporta notícies sorprenents. Avui m'he assabentat d'unes quantes. Per exemple que a l'exèrcit rus hi ha una unitat de cetacis. De debò, no és broma. Aquests animals, dofins,  estan dedicats, en primer lloc a usos militars com per exemple la detecció d'explosius al fons del mar. Però com que últimament no tenien gaire feina (creuem, creuem els dits) els van dedicar a un programa amb nens amb afeccions neuràlgiques i autisme. Aquesta unitat estava adscrita a Ucraïna i ara han tornat a passar a Rússia. Suposo que també els deuen condecorar. M'encantaria anar a una cerimònia d'aquestes. On els deuen clavar la medalla, pobrets?

 Una altra cosa curiosa és la troballa d'un Gauguin i un Bonnard a la cuina d'un home italià que els havia comprat per uns trenta euros en una subhasta. Molt cutranga devia ser la tal subhasta perquè ningú sospités el valor d'aquells quadres. Mira que, precisament aquest dos són autors de "mena" inconfundible! Imagino que els raviolis i els linguini d'aquella cuina devien ser memorables. O potser ningú no en feia esment i se'ls menjaven com si fossin els espaguettis de qualsevol restorantxutxo d'aquí, sense suc ni bruc.

I ara, una d'aquí. Als secessionistes del Véneto, els han descobert un enginy, una andròmina feta a casa per uns manetes, amb pinta més o menys de tanc amb el que volien...  dubto en pensar què en volien fer.

Després diran que els Treballs Manuals a l'escola no son importants. Com que tot és fer comparacions amb el Quebec, amb Escòcia, amb Crimea etc, qualsevol cosa que bellugui, potser també ho faran amb els del Véneto. Però una cosa és fer jocs de mans i una altra és ser un manetes. El nostre govern, del primer en sap un ou, del segon ja  no n'estic tan segura. No m'imagino en Mas al garatge  de casa seva, a Premià, passant paper de vidre per la segadora per convertir-la en un per si de cas.

I en una altra dimensió, comentar que ha començat una nova aventura editorial: una revista de cultura que es diu Catorze. Dirigiu-vos ràpidament cap el quiosc de la cantonada a veure què. 

PANEM ET CIRCENSES

RETRAT DE WAGNER fet per ROGELIO DE EGUSQUIZA Santander 1845/ Madrid 1915.
T'has fixat, Malole, que es diu De EgusQUIZA? Vés que no siguem parents!.

A EMPENTES I RODOLONS

BON DIA:
Segueixo el tema d'ahir.


Literatura.
Quan la Marisa i jo teniem uns disset anys, varem anar a El Escorial.  Jo recordava amb detall, ves per on, la biblioteca del Monestir.  I al tornar a veure-la, vaig quedar parada. Tot era igual al que recordava! Es ben curiós que alguns records queden tan ben fixats.  Qui m'havia de dir en aquells moments que m'acabaria fent una "lletraferida". No vaig prendre nota de les obres més notables i ara no vull ficar la pota, però si puc dir que entre les obres úniques d'aquesta biblioteca que té més de 40.000 exemplars, hi ha un manuscrit d'una de les obres de Santa Teresa.

Seguint en el tema de literatura, a l'hotel a on ens allotjem quan anem a Madrid, a la Gran Via,  va estar Hemingway durant la guerra española. (Voldria posar les fotos més petites però ara no m'enrecordo com es fa).

 

 

 

 

 

I ja ficats a l'ambient literari, varem anar a prendre un gin tónic al Café Gijón.  No hi havia cap escriptor que jo conegués però està ple de fotos de clients i sempre dona una certa emoció pensar que el seu esperit pulula per allí.  A veure si s'enganxa alguna cosa!

 

I per acabar aquesta sortida festivo-cultural, varem estar, com no, al Museu del Prado. Les exposicions temporals força bones, unes millors que d'altres, com es lògic.  " Las Furias (Alegoria política y desafío artístico)", amb quadres de les fùries Ticio -o Prometeo-, Tàntalo, Ixión i Sísifo,  per Rubens, Miguel Angel, José de Ribera, Tiziano, etc.   Casi nà!
De Rubens hi ha també una exposició interessant.  Els tapissos que la infanta Isabel Clara Eugenia (filla de Felip Ii) li va encarregar per a "El triunfo de la Eucaristía".  Hi ha uns quants tapissos i tots els models que va pintar Rubens per a la seva execució.  S'han restaurat els quadres treient tot el que s'havia afegit posteriorment i canviant el bastidor  posant unes motlles que s'adaptin a la natural curvatura de la fusta.
Una sala dedicada a un pintor de Cantabria que no coneixiem:  Rogelio de Egusquiza, coneixedor de Wagner i gran admirador de la seva obra.  Són els quadres que va pintar inspirat per l'ópera Parsifal. També hi han dibuixos, "aguafuertes" (com es diu en català?) amb la mateixa temática i inclus un bust de Wagner fet en bronze.  Sempre he trobat admirable els artistas que saben fer pintura i escultura alhora!
I a la Sala Várez Fisa, un mecenas barcelonés, "Arte español del Románico al Renacimiento". Serà perque aquí tenim tanta pintura románica i gótica, o perque ja estavem esgotats, aquesta exposicio la varem pasar a la lleugera.

Com veieu, hi ha material per a recomanar una visita a "la capital del imperio", malgrat la seva alcaldesa, si s'aprofita, a més a més,  per a fer unes tapes als carrerons al costat de la Puerta del Sol. 

LA FOTO DE LA SEMANA

La hora de la lectura

            Recuerdo que observaba con detenimiento, la pose que adquiría aquella señora de la pensión. Todos sabíamos que aquella butaca era la suya, y nadie más la podía ocupar, y menos aun, a la hora en que ella bajaba, después de la cena, se sentaba y abría el libro. Sus movimientos eran toda una ceremonia. Seria, circunspecta, más tiesa que un palo, mientras leía.

            Un día no bajó. En la sala se hizo el silencio. La butaca quedó vacía. Y nunca más la volvimos a ver. Aquel rato de después de la cena, ya nunca fue lo mismo.

            Hasta que un día nos llegó la noticia: ¡Se había casado con un editor! Fue rápida la dueña de la pensión, con su inmediato comentario: “Se ha asegurado la lectura”.

A EMPENTES I RODOLONS

Bon dia a tots:

Maria Dolors i Rafael.  Ara que ja no treballo gairebé cada dia entro al blog i m'interessen les vostres aportacions.  Es cert que no les comento però em sabría greu que no tinguessim aquest vehicle de comunicació. 

Ja sabeu que jo normalment utilitzo el bloc per a informar-vos d'esdeveniments que m'han agradat.  Ara bé a tó perquè hem fet una escapada a Madrid (i un dia al Escorial), que podem recomanar.

Teatre.- Al Bellas artes  "En el estanque dorado" amb Lola Herrera i Héctor Alterio.  Una obra molt maca sobre la vellessa, la soledat, les relacions familiars.  Havieu vist la peli amb Henry Fonda i Katherine Hepburn?  Les interpretacions dels protagonistes son magnifiques (els altres tres actors queden una mica desdibuixats al seu costat) i una posada en escena molt adeqüada. Varem disfrutar.

 

Exposicions.  La Fundació Mapfre (Pº Recoletos, 23) ens ha sorprés sovint amb bones exposicions.

Actualment tenen dos molt bones: "Picasso en el taller" i "Pontormo- dibujos".

 

 

 

 

La de Picasso és, com va dir en Marçal, un Picasso com "cassolà".  Hi ha moltes pintures, dibuixos, esborranys, apunts, de totes les èpoques.  S'inicia l'exposició amb el seu primer autorretrat, que és el que he reproduit.  Hi ha moltes versions de "El pintor i la model" inclús en tres peces de ceràmica. Molts dibuixos i quadres dels diferents tallers que va tenir i  a on pot veure's molt bé la llum de la Costa Blava.  I per arrodonir-ho, vàries fotos d'ell pintant, algunes fetes per la seva dona Jacqueline.

 

 

 

Pontormo.-  Ens ha sorprés molt agradablement.  No coneixiem gaire els seus dibuixos que provenen, la majoria, de la Galeria dels Uffizi de Florència.  Tenen una força extraordinària, fets amb sanguina, llàpis, carbó, i una expresivitat  molt eloqüent.  Són molt curiosos els treballs o estudis preparatoris del que desprès serien obres importants. Els setanta dibuixos de Pontormo s'acompanyen d'alguns de Durero, Tièpolo, Rembrandt etc. com a contrapunt.   Si teniu ocasió, no us la perdeu.  No se perquè Mapfre no fa a Barcelona aquestes exposicions tan rodones.

 

I demà segueixo, que encara hi ha molta teca.

LA SOLEDAD DEL CORREDOR DE FONDO

Seguint un símil cinematogràfic, faig costat ham el que dius. Ja ho sabeu jo he dit varies vegades que plegava. Però sempre hem sabia greu deixar-ho. Ara m’he proposat seguir amb el tema dels trens i el cinema, hi ha “cuerda para rato”.  No se si a tot hom l’hi interessa i dic això perquè hem sembla estrany que hi aguïn tan pocs comentaris, pot ser es de les poques webs on hi ha tan baixa participació. No obstant si consideres que no val la pena continuar tenint oberta la pàgina doncs la taques i en pau. Tampoc passarà res pel que es veu.

Carlos Aldana és un pintor nascut a Guatemala i que viu als EE.UU. La seva pintura està entre el terrabastall de les selves del seu país i la civilització del país d'adopció.

El quadre  que he penjat a la foto de la setmana es diu Susie a Chicago. No sabia que la Susie fos alli, però en tot cas estic segura que la "nostra" Susie (o Susi? ara no ho sé; a veure si em passa com aquell amb el Carod Rovira), llegeix i llegeix, sigui on sigui, A Guatemala o Tombuctú.

Un quadre de Cézanne en el qual, últimament hi penso molt: Els jugadors de cartes

És veritat que últimament no escric gaire al bloc. Moltes són les raons que poden resumir-se en dues: la primavera i els interessos. Una vol dir ganes de sortir, d'omplir, de poc buidar... la segona, ara me n'adono és el mateix: moltes altres coses omplen els meus dies. I d'altra banda, aquests dies s'han encongit de tal manera que sembla que poca cosa em càpiga. També podria afegir que tinc una mica la sensació de predicar en el desert, el bloc s'ha convertit en una mena de joc de cartes entre el Rafel i jo, ara tira l'un, ara tira l'altre (i molt de tant en tant, algú que diu ei sóc aquí), però sense ningú més que escolti o a qui interessi la partida. Ja sé que és molt fàcil trobar l'excusa per no actuar però almenys participar. En un joc de butifarra o un partit de tennis, només hi juguen dos però no crec que tingués massa sentit si no hi hagués públic que comentés la jugada i volgués dir la seva. 

Bé no em feu gaire cas, les coses són així i així són. No vull estripar les cartes però a vegades me'n venen ganes. Deu ser la primavera.

FELICIDADES MAC

Hola acabo de leer el listado de los galardonados con la Creu de Sant Jordi de este año y entre ellos está MAC. Adjunto el texto publicado por La Vanguardia.

Macari Gómez Quibus

Cartelista cinematográfico, conocido artísticamente como “Mac”, nacido en Reus (Baix Camp) y residente en Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). En reconocimiento a la calidad y la versatilidad de una obra de proyección internacional, vinculada al recuerdo de películas míticas en la historia del cine. Sus carteles se caracterizan por la creatividad, el inconformismo y la armonía. El año 2013 fue nombrado miembro de honor de la Acadèmia del Cine Català.

 

 

CINEMA I TREN

XII

“La bête humaine”

(La bestia humana)

(1938)

Hoy hablaremos de uno de los grandes directores del cine europeo, Jean Renoir que en 1938 rodó “La bête humaine” (La bestia humana) con Jean Gabín, otro de los grandes, Simone Simon (de gran recuerdo por “La mujer pantera”), Julien Carette y el mismo Jean Renoir. Este film está basado en una novela de Émile Zola. Es el Renoir más naturalista, como siempre se ha dicho. Un film de fuertes pasiones.

La mujer del jefe de estación tratará de seducir al maquinista de un tren, un hombre agresivo que se enamorará de ella y ésta intentará convencerle para que asesine a su marido.

Es quizá, el film más afinado o perfeccionista del director galo. Rico en contrastes, de luz y sombras, muy cercano en algunos momentos, al expresionismo, a buen seguro debido al director de fotografía Curt Courant, de origen alemán. Renoir quiso rodarlo en un tren de verdad, reusó utilizar transparencias, solo usó una, la del suicidio, por razones obvias. El resultado fue apabullante, gracias a que la S.N.C.F. le dejó una locomotora a vapor, la Pacific 231 y una vía de varias decenas de metros para que pudiera circular tranquilamente. Colocó una plataforma a continuación de la locomotora, donde puso la cámara y a ella enganchó un vagón que les serviría de zona de maquillaje y vestuario. Otra cámara fue colocada en el exterior del lateral de la caldera que se estrelló al entrar a un túnel, salvándose el operador porque se pegó a la locomotora.

Puede interpretarse como cine negro, pero más que nada incide en el drama pasional, pero sin dejar de lado el enfoque naturalista que le dio Zola.

Lo que tiene frente a sí el espectador es un film de fuerza arrolladora.

Años más tarde, Fritz Lang retomaría el tema, pero de eso hablaremos en su momento.

  La locomotora a vapor, Pacific 231

 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Elegància

Tinc, un petit recull d’Edicions de La Rosa dels Vents, de 1938 de Clementina Arderiu, de la biblioteca del meu pare i que he llegit dotzenes de vegades trobant-hi sempre algun poema que m’emociona. I després n’he anat comprant la resta. Inclús quan a en Juli se li va fer un homenatge vaig escollir una Elegia escrita a la mort de la seva germana que sentia com si fos la meva veu. És una de les poetes (això de poetessa no em sona eufònic) que més m’agrada.

La vaig conèixer, igual que al seu marit Carles Riba, a casa seva, no sé quin va ser el motiu exacte. Però jo llavors era Akela a l’Agrupament escolta de La Pau i els seus néts llobatons meus, o sigui que per aquí devia venir la cosa. Com a anècdota curiosa, dels seus néts, en Pau (sí, el cantant iconoclasta ) es delia per ser més gran i  llobató com els seus germans; sovint me’l trobava amagat darrera d’alguna planta, escoltant i mirant, de lluny el que fèiem. Era com un follet i em costa veure’l sense recordar-lo així.

Dissabte, a la Casa Orlandai es va fer un acte en memòria de la  Clementina Arderiu que va viure a Sarrià, al carrer Major. Quan van tornar de l’exili es va trobar que li havien robat el piano que era una de les seves passions i que inclús li havia servit, els primers temps de casada, per guanyar una mica de diners com a acompanyant de les classes de rítmica a l’Escola Montessori. Va saber qui era l’autor del robatori però mai no el va voler denunciar creient en el càstig suprem del remordiment. Es va limitar no tocar mai més el piano.

D’això, jo en dic elegància moral. No creieu?

Un motiu més per estimar-la.

SOLUCIÓ A L'ENIGMA

Les antigues diligències col·lectives, tirades dues o quatre mules es deien "riperts". Pertanyien a la companyia La Catalana. El 1906 es van posar en circulació els vehicles de dos pisos amb motor de gasolina, una novetat revolucionaria que havia fet furor a París. Efectivament, tal com va dir en Rafel, el primer trajecte estable va ser de la plaça de Catalunya fins la plaça Trilla a Gràcia. Costava cinc cèntims menys que el tramvia i abans de les set del matí era gratis. Si fa no fa com ara. Naturalment l'èxit va ser fulgurant.

Llavors el marqués de Foronda, que era accionista i director de la Compañía de Tranvias Elèctricos de Barcelona va engegar un boicot "pel soroll, el perill (anàven a més de vuit quilòmetres hora) i causaven molts accidents. Tot plegat va enfonsar la companyia el 1908.

I a partir d'aquell moment... a pagar com a cabrits. Us adoneu que si un bitllet normal costa 2'30 € estem pagant 381 pessetes? I les targes una mica menys però res significatiu.

Françoise Amadieu és francesa, nascuda a Nancy el 1948. Pintora i il·lustradora de llibres per adults i també infantils. Va posar el color a un film de dibuixos animats de Gilles-Marie Baur. Moltes de les seves obres són relleus fets amb plaques de cartró retallades, sobreposades i pintades. A internet hi ha molta obra seva; curiosament moltes són dones llegint.

LA FOTO DE LA SEMANA

Tras el biombo

       Tras el biombo siempre se dijo que había una hermosa joven, ávida lectora. Pero lo cierto es que jamás nadie la vio. Quizá fue, tan solo, una fantasía más del escritor.

EL TREN Y LAS ARTES

-->

XI

El tren y las artes

El tren siempre ha estado vinculado a las artes.

A impresionistas como Claude Monet, le debemos que inmortalizase “La estación de Saint-Lazare” en 1877, como también lo hizo Edouard Manet en su lienzo “En la estación” o Cezane. 

-->

Es evidente que todos ellos sintieron una fuerte hipnosis por esas potentes locomotoras despidiendo vapor, vehículo emblemático de la nueva era de la sociedad industrial. También Dario de Regoños, estuvo interesado por el humo y el movimiento de los barcos y los trenes propios de la vida moderna, como se comentaba en la exposición sobre el pintor, en la retrospectiva producida por el Museo de Bellas Artes de Bilbao y que queda patente en sus cuadros “El puente del Arenal” y “Viernes Santo” de 1910.

 

-->

La “belleza de la velocidad” resultaba definida en el texto del Primer Manifiesto Futurista de 1909: “Las locomotoras de amplio petral que piafan por railes cual enormes caballos de acero embriagados por largos tubos”.

 

-->

“Tren de la Cruz Roja atravesando un pueblo” (1915) de Dino Severini. Figuración geométrica, color intenso y formas circulares para el humo del tren.

-->

“Dinamismo de un tren” (1914) de Luigi Russolo. La descomposición del espacio y del tren, todo y aparecer bien definido.

“Caballo de acero” (Iron Horse) sería el título que le pondría John Ford a uno de sus films. El cine precisamente, nació con el signo del tren, como bien dejaron registrado los hermanos Lumiere en 1895 en la primera película de la Historia del Cine: “L’arrivee d’un train” rodada en la estación de La Ciotat, en Lyon.

Los hermanos Louis y Auguste Lumiere acababan de abrir la caja de Pandora con su invento. Y a ese tren se subieron Alfred Hitchcock, John Ford, Fritz Lang, los hermanos Max, Cecil B De Mille, Walt Disney, René Clement, Abel Gance, Jean Renor y muchísimos más.

L'arpa i les seves vibracions, 332

UN RÈQUIEM ALEMANY

BRAHMS

                                                    

No és un rèquiem litúrgic ni, encara menys, d'una missa llatina pels morts segons la tradició catòlica. Brahms basa les set seccions de l'obra en una tria personal de textos bíblics i dels Evangelis Apòcrifs, en la traducció de Martí Luter, alguns dels quals eren habituals en els ritus funeraris a Alemanya, així d'acord amb la mentalitat oberta del segle XIX, Brahms se centre més en el consol dels vius que en el descans dels morts.

L'obra té forma circular, en set moviments, el primer és càlid i parla de les Benaurances, en el segon trobem el tema del destí en forma d'una marxa funerària (conegudíssima) amb actuació del cor, amb una fuga que dissol el terror en la reconciliació, el tercer és un diàleg entre el baríton solista i el cor. Desprès de la gran tensió prèvia, el quart moviment és més líric i simple. El cinquè és un solo de soprano de gran dificultat tècnica. En el sisè reapareix la profecia del baríton, coronada amb una fuga coral, abans que el setè moviment torni a la beatitud del primer i així tancar l'obra.

Al costat d'un desenvolupament temàtic magistral, l'obra impressiona per un ric llenguatge harmònic, amb multitud de colors en l'orquestra, sempre preferint els foscos als brillants, segons la tradició nòrdica.

Thomas Dolié

Sally Matthew

L'Auditori ens ha ofert aquest concert sota la batuta del director François-Xavier Roth, amb les veus de  la soprano Sally Matthews i el baríton Thomas Dolié, els dos actuaven per primer cop a l'Auditori. El Cor Lieder Càmera (fundat a Sabadell)   i el Cor Madrigal han posat la part coral. Cantat en alemany, el programa de mà oferia la traducció al català, fet que s'agraeix per seguir el text.

  En un pianíssim final el cor canta: L'Esperit diu: Dels seus treballs tots ells reposin, les seves obres els precediran. Benaurats els morts que en el Senyor reposen, BENAURATS.      

LA FOTO DE LA SEMANA

El placer…de la lectura

               Cualquier momento, para ella, era bueno. Cogía un libro y lo devoraba. Su cuerpo, dejado ir, y la lectura se unían. Su sexo fruía, conforme el texto avanzaba, era la perfecta unión de dos placeres. Cualquier momento era bueno.